La Sara fa 1 any!

L’estiu de l’any passat va estar protagonitzat per la nostra filla, que era a punt d’arribar, i per tant no ens vam plantejar fer cap viatge, i el 16 d’agost la Sara decidia presentar-se i fer que la família passés a tenir tres membres, una idea a la qual no és tan fàcil acostumar-se. Per més que hi estiguis pensant durant mesos, no és el mateix imaginar-s’ho que trobar-se amb què, en qüestió de 3 o 4 dies, apareix un nadó, te l’endús a casa i te’l quedes per sempre.

Quan feia aproximadament un mes que havia nascut vaig fer un repàs del que havia significat la seva arribada i com m’havia canviat el dia a dia. Ho podeu llegir aquí, però en resum: canvi de prioritats i adaptació relativament fàcil, perquè els nadons dormen molt i fan ben poca cosa.

Ara, però, han passat un munt de mesos. Un temps en què ella, poc a poc però de manera ininterrompuda, ha anat creixent físicament i també intel·lectualment, i avui fa un any, i encara no camina, però sembla que falti poc. El que sí que fa és anar de quatre grapes tan ràpid com pot, tocar tot el que no hauria de tocar i dormir el mínim possible, com el seu pare. Dormir és avorrit, la vida és curta i s’ha d’aprofitar. Hi estic d’acord, però ella és massa jove per pensar això.

Si es quedés jugant amb les seves coses no seria un gran problema, però ploriqueja, es retorça i no para de bellugar-se, i el que té és son, i nosaltres sopem tard i ens n’anem a dormir amb la digestió a mig fer.

Tot plegat ens té esgotats, als seus pares -en aquesta foto em veig una cara de cansat i vell que fa por, per exemple-, sobretot els caps de setmana, que sembla que hagin de ser moments de descans, però tant quan tenim compromisos com quan no, tenir-la tot el dia és molt esgotador -i per tant valorem la feina de la seva àvia, que ens la cuida durant mig dia-. Sí, sabem que no és res amb què ens hàgim trobat nosaltres per primera vegada a la història, però sí que és la nostra primera vegada. I sí que és esgotador.

No ha estat de cop, però. Hi ha hagut una evolució, i hem canviat les nits de dormir poc i de manera intermitent a poder-les dormir força bé, perquè a les nits la nena dorm bé -el que és una odissea és que comenci a dormir-, però durant el dia costa que faci becaines, i quan les fa nosaltres les hem d’aprofitar al màxim… fent coses de la casa o que tinguem pendents en general.

Vaig dir, quan tenia un mes, que la meva adaptació a la nova situació no havia estat traumàtica. En comparació ella no donava gens de feina, és clar. Ara és una personeta que vol fer coses, interactuar, explorar, i el temps lliure per a mi ha quedat reduït a estar llevat jugant a videojocs fins a mitja matinada, cosa que lògicament no puc fer si no estic de vacances o és cap de setmana -i en aquest segon cas, segons els compromisos que hi hagi, ni tan sols això-, perquè després en pago un preu físic. En resum: m’he quedat pràcticament sense temps per a les meves coses i l’he de treure de les hores de son, tot un clàssic entre els pares i les mares que juguen a videojocs.

No vull enganyar ningú, perquè no tot són flors i violes: el trobo a faltar. Soc de l’opinió que cadascú té els seus problemes encara que n’hi hagi de pitjors, i que tenim dret a queixar-nos. M’havien avisat que passaria, però és dur igualment. I és dur perquè després d’un dia esgotador, o un vespre esgotador, ve de gust esbargir-se i tenir un descans mental, i no tenir-lo gaire sovint va minant el benestar de qualsevol, siguin quines siguin les seves aficions.

D’altra banda, tot i les dificultats pròpies de tenir una nena petita, que són normals, també hem hagut de continuar sentint consells no sol·licitats sobre qualsevol aspecte de la seva educació i criança, desencertats i basats en tòpics i tradicions obsoletes. Tant hi fa les vegades que diguem que no hi ha cap relació entre que dormi de dia i després de nit li costi dormir perquè fa un any que veiem que no en té, o que no pot menjar tal cosa perquè no és recomanable fins que no tingui una edat determinada. Els consells no volguts continuen arribant, i les nostres respostes són oblidades en qüestió de minuts.

Però paral·lelament a tot això hi ha les alegries, que són el motiu pel qual ens apuntem a això de ser pares. Veure com cada cop fa més coses, com ens va reconeixent -bé, la mare la reconeix des del principi-, com es va fent cada cop més riallera, com va reaccionant a algunes paraules que entén, com va dient alguna coseta tot i que encara li falti molt perquè puguem dir que parla, com menja sòlid cada cop millor des que va començar als 6 mesos -vam triar aquest mètode en comptes dels tradicionals potets perquè així serà més autònoma i de manera més ràpida-, com s’ho passa bé a l’aigua, com comença a jugar amb els seus cosinets de quatre i tres anys, com s’ha assegut a la meva falda en alguns moments mentre escrivia aquesta entrada i mil coses més que ens arrenquen un munt de somriures cada dia.

Tot això no té preu, i queda per sobre del cansament que malgrat tot no ens abandona, de les incomoditats a què han de fer front els nous pares en veure que la seva vida ha canviat en més coses que no es pensaven i dels moltíssims moments de desesperació i de rampells egoistes. Perquè són egoistes, al capdavall ella és petita, no en sap més i trigarem a fer que ens faci cas o a que entengui un “no”. Però també penso que són inevitables, aquests exabruptes, que formen part de la paternitat i la maternitat i que ho estem fent el millor que sabem, amb totes les nostres forces.

El que és evident és que l’estimem cada dia més i no podríem estar sense ella, que d’això es tracta. I ara ha fet un any i no puc dir que hagi passat volant, perquè mentiria. Si hi penso amb deteniment no, no ha estat ràpid. Un dia miraré enrere i pensaré “ja han passat cinc anys?”, però per ara aquest primer any ha passat, per al meu gust, a la velocitat justa.

Ens esperen molts reptes. Ara, amb la llar d’infants que començarà en unes setmanes, se suposa que canviarà molt, que aprendrà moltes coses. I diuen que dormirà millor. Toquem fusta.

I després vindrà el més difícil: educar-la perquè sigui una persona forta, independent, bona i sobretot que sigui feliç. Una feina de molts anys i molta paciència.

 

Fa 18 anys que tinc 18 anys

Aquesta és l’única collonada que se m’ha acudit per trobar quelcom especial als 36 anys que faig avui. Perquè no són un número rodó, ni em situen al mig d’una dècada, ni són els últims abans d’un canvi de dígit inicial i probablement causant d’una crisi.

El cas és que ja he estat tant de temps major d’edat com menor, i si ens posem a filar prim, com que vaig néixer de matinada, ja he estat unes hores més adult que no pas menor d’edat, quan es publica aquesta entrada.

Aprofitant l’avinentesa parlaré una mica del que representen, o van representar, si més no per a mi, aquests desitjats 18 anys de poder fer el que et roti, amb la clàusula “però mentre visquis sota aquest sostre ens faràs cas”.

Assolir la majoria d’edat és un gran objectiu per a qualsevol adolescent, com més va més impacient perquè el moment arribi. S’acaba l’institut, ens podem treure el carnet de conduir, i els pares ja no ens poden dir el que hem de fer. Bàsicament sembla que se’ns hagin d’acabar els problemes. Però res de més allunyat de la realitat.

A partir dels 18 anys podem anar a parar a la presó segons les decisions que prenguem, posar-nos al volant d’un cotxe ens dona llibertat però alhora és una responsabilitat enorme, i deixar d’aguantar assignatures que no ens agraden de l’institut per poder estudiar allò que volem pot ser que no sigui tan bonic com ens ho havien pintat, i s’hi havien esforçat molt, per fer-nos creure que ens menjaríem el món.

Jo als 18 vaig rebutjar la idea de treure’m el carnet de conduir. No em venia de gust, en aquell moment. No veia per què ho havia de fer només perquè ja tingués els 18. M’hi vaig posar l’any següent i me’l vaig treure uns dies després de fer 20 anys.

Als 18 vaig ser prou adult per reconèixer que necessitava ulleres i, aprofitant que començava la universitat i allà no em coneixia ningú i era com una pissarra en blanc, en vaig començar a portar. Al cap d’us mesos em feia fer unes lents de contacte, però el cas és que els 18 van venir acompanyats de l’evidència que era miop. Genial.

Parlant de la universitat, sempre dic que a aquella edat és difícil saber el que vols estudiar, què vols ser, però et fan triar. I és normal triar malament. Celebro que hi hagi casos en què la vocació venia de lluny i fossin uns anys feliços i l’inici d’una gran carrera professional. No va ser el meu cas. I com a conseqüència d’un altre mite sobre la vida adulta, el d’acabar la universitat i trobar feina en allò que s’ha estudiat al voltant dels 22 anys, no em vaig permetre corregir la meva trajectòria, pel retard en el compliment de plans que hauria representat això, i em vaig empassar els últims 3 anys de carrera com quan m’ha tocat empassar-me menjars que no m’agradaven gaire. Perquè era el que tocava. Doncs al final no vaig trobar feina del que vaig estudiar, així que els primers anys de la majoria d’edat no vaig parar d’equivocar-me, en diversos àmbits de la meva vida, i el que és pitjor: no vaig saber corregir els meus errors.

Tenir 18 anys no proporciona més capacitat per fer res, només responsabilitat legal (no moral) i una enorme pressió per estar a l’alçada del que la societat espera dels adults. I no aconseguir-ho pot marcar una persona. Creieu-me.

Els segons 18 anys de la meva vida no van anar especialment bé. Problemes del primer món, tampoc no us penseu que em vaig haver de refugiar en un altre país ni res d’això. De fet, van arribar a anar força malament -conseqüències ramificades de no saber corregir els errors-, i no sé què hauria passat amb mi sense l’ajuda dels meus pares, però al final -almenys de moment- les coses s’han arreglat i no em queixo pas de la meva vida actual, aquella en què em trobo en estrenar els 36, casat i amb una filla.

Espero que els seus 18 siguin més plens d’encerts. Si no, li ensenyaré que no passa res per equivocar-se, però sí per limitar-se a fugir endavant.

 

 

 

 

 

Repàs de 2017

Una vegada més començo l’any amb una entrada en què repasso com em va anar l’anterior. Com és també habitual, us felicito l’any esperant que sigui millor que l’anterior, tant si 2017 va ser bo amb vosaltres com si no, i repeteixo tradició, ja antiga, de veure quins llibres vaig llegir l’any passat.

• Slaughterhouse-Five (Kurt Vonnegut)
• El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge (Haruki Murakami)
• L’Avi (Alfred Bosch)
• Escolta la cançó del vent / Pinball 1973 (Haruki Murakami)
• Caín (José Saramago)
• 1984 (George Orwell)
• Un món feliç (Aldous Huxley)
• El vigilant en el camp de sègol (J. D. Salinger)

Com podeu veure en són només 8. Una disminució pronunciada respecte els 11 de l’any passat, i no he pogut complir el meu propòsit d’aconseguir una mitjana d’un llibre al mes i, per tant, un total de 12 lectures.

El motiu d’aquesta baixada en realitat en són més d’un, tot i que relacionats entre si: he decidit dedicar, o m’ha vingut més de gust dedicar, més part del meu temps lliure als videojocs, àmbit en el qual m’he endinsat encara més participant en més fires/esdeveniments amb els companys de Retroscroll, debutant com a tertulià al podcast d’aquest blog col·lectiu, i comprant una quantitat indecent de nous títols, cosa que espero que el 2018 canviï substancialment. Per diners, i per manca de temps per dedicar-los.

I aquí hi ha l’altre motiu que deia: dedico més part del meu temps lliure als videojocs, però és que el meu temps lliure ha disminuït molt, i principalment ha estat per l’esperat i feliç naixement, a l’agost, de la meva filla, la Sara, l’alegria més gran que òbviament he tingut en els meus primers 35 anys de vida i que, també òbviament, me l’ha canviat, si més no pel que fa a organització del temps i les prioritats. No és que no pugui dedicar-me a les meves coses, però les he de fer en altres moments i d’una altra manera. I en menor mesura, és clar.

És per això, també, que l’any passat no vaig fer cap viatge, i que el nombre de vegades que vaig anar al cinema va ser molt inferior al de 2016, tot i que, curiosament, no va ser només a causa del naixement de la nena, perquè abans que ella arribés ja havia notat que els 2 o 3 cops al mes que manteníem des de feia temps havien baixat molt. En total, durant 2017, vaig estar al cine 17 vegades.

Cap canvi a la feina, tot continua bé, com l’any passat -toquem fusta-, i la família de moment continua augmentant -tornem a tocar fusta-, gràcies a l’esmentada Sara i també a la filla del meu cosí Sergi, que va néixer al desembre.

2017 va ser també l’any en què es va vendre la casa que els meus pares tenien a Collbató des de 1997, un esdeveniment trist per diversos motius però esperat per d’altres, i també va ser, ja me n’oblidava -em mereixo un calbot- l’any que, per fi, es va declarar la independència de Catalunya després d’un referèndum que va tenir lloc l’1 d’octubre. 2018 serà l’any que veurem, per bé o per mal, cap on va tot plegat, però de moment encara no s’ha pogut aplicar aquesta independència declarada el 27 d’octubre.

De cara a aquest 2018 que acaba de començar, a diferència de l’any passat, en què vaig desitjar que 2017 portés coses millors sabent, sense dir-ho, que ja esperàvem la nena, no sé què passarà, però espero que tot continuï tan bé com fins ara, que no ens faltin la salut ni els diners i que puguem anar fent realitat els nostres projectes. De moment, el que segur que serà és un any de canvis, tant pel que fa a la situació política com en temes personals, ja que veurem créixer la nena i entrar en noves etapes en què es relacionarà de noves maneres amb nosaltres. Com a mínim és una bona raó per viure.

 

 

Adéu, casa de Collbató

Fa una mica més de dos anys vaig dedicar una entrada a la casa de la Talaia, que els meus tiets finalment havien pogut vendre, perquè en tinc molt bons records i em va saber greu saber que no la tornaria a veure.

En aquella entrada vaig anticipar que la casa que sí que era de la meva família més directa, la que teníem -ja en passat- a Collbató, viuria el mateix destí, esperava que no gaire després. Doncs bé, ha arribat el dia. S’han entregat les claus a una família que hi va no per a estiuejar-hi, ni per als caps de setmana, sinó a viure-hi. Ja no la tornaré a veure.

Encara que als meus pares els pugui sorprendre, perquè crec que pensen que no li tenia gaire estima, em fa pena i la trobaré a faltar. I crec que pensen que no em sap greu perquè no hi anava tant com ells esperaven, i certament hi podria haver anat més. Però la van comprar quan jo tenia 15 anys, una edat en què ja pensava en passar els caps de setmana i els dies d’estiu amb els meus amics, encara que em faltés una mica per aconseguir-ho. A més, Collbató per a mi no era “el poble” en què molta gent estiueja i pel qual abandona de grat i temporalment les amistats cada cop que hi ha vacances. Hi vaig arribar de gran, no m’hi vaig criar i per tant no hi tenia gent.

Tot i així, m’estimava aquella casa, i hi havia passat temporades. Els primers estius era allà per força, i hi va haver un any, l’estiu dels 17 anys, que vaig necessitar quedar-m’hi els tres mesos de vacances i no veure els que després deixarien de ser amics meus, quan vaig tornar a la vida urbana i el paisatge havia canviat del tot. En qualsevol cas mai no vaig pensar que s’hi estigués malament.

A tres quarts d’hora de casa a tot estirar, amb un camí fàcil, i amb un clima molt agradable a l’estiu -i a l’hivern fred, però solucionat parcialment per la llar de foc-, la casa de Collbató era un lloc per a relaxar-se, on també vaig dedicar moltes hores a la meva estimada Saturn, que feia poc que tenia quan el 1997 es va comprar la casa.

No m’hi avorria pas, entre això i altres entreteniments, com la lectura, les cartes al porxo els vespres d’estiu, el Master Mind a la taula del menjador, els jocs amb els cosins quan venia la família a dinar -normalment paella, o carn a la brasa, després d’un aperitiu abundant a la taula de pedra del pati- o la taula de ping-pong que ha resistit prou bé els 20 anys que ha passat fora, sobrevivint a grans tempestes i fins i tot una terrible riuada que el 1999 va provocar greus destrosses a tota la zona.

Uns anys després va arribar la piscina, que els meus pares van fer construir sense dir-nos-en res al lloc on abans hi havia un pou amb el fons a nivell de terra, on hi havíem tingut una tortuga considerablement grossa que un dia va arribar al pati de la casa i que ningú va reclamar.

De més joves anàvem a la piscina municipal de Collbató, únic ús que recordo haver fet del que era el poble en si -ni tan sols vaig arribar a anar mai a les Coves de Salnitre!-, però com que amb els anys m’ha anat fent més mandra banyar-me, a la piscina o a la platja, aquella piscina tampoc no va fer que anés més sovint a Collbató. Als estius m’hi banyava, però una capbussada, quatre tombarelles i prou. El problema és meu.

Al poble no hi anava a fer mai res, però el més gran que hi ha a prop d’allà és Esparreguera, on sí que anàvem de tant en tant, les nits d’estiu, com si fos la gran sortida a la ciutat, per menjar-nos una espectacular copa de boles de gelat a la Jijonenca com a postres després de les hamburgueses de dissabte, tradició que ja de gran he pogut ressuscitar alguna vegada perquè, per sort, el local encara hi és.

La casa tenia un pati prou gran perquè els meus cosins hi corressin mentre creixien, i el nostre gos, en Terry, hi va poder córrer com va voler fins que, ja de més gran, no en tenia ganes ni tenia forces per fer-ho. En Dic, el seu “nebot”, també hi va córrer. Parlant de nebots, els meus hi han pogut jugar durant els primers anys de la seva vida, segurament l’únic motiu pel qual els meus pares poden haver sentit un mínim de pena en desfer-se de la casa, i fins i tot la meva filla d’ara 3 mesos hi ha pogut anar un parell de cops.

Cap dels tres recordarà Collbató, però. Veuran la casa a les fotos com jo veig fotos del pati de l’apartament de Castelldefels que llogaven els meus pares quan jo tenia la seva edat, o quan veig la foto de la meva besàvia per part d’àvia materna ballant amb mi a la terrassa del pis dels meus avis, que també s’havia de vendre però que encara ara enyoro.

Hi vaig passar molt bons moments, més recentment fins i tot hi vaig celebrar un aniversari amb els amics, però per als meus pares feia temps que era més un llast que una altra cosa, els donava massa feina i n’estaven cansats. Han trigat molt a poder-la vendre, ha costat moltíssim, i ara que ja han pogut és quelcom per celebrar, però té aquest punt de tristesa de què m’he volgut allunyar, gairebé immunitzar, també quan m’ha tocat llençar moltíssimes joguines que estaven allà desades perquè a Barcelona no hi cabien. Me n’he quedat moltes, però la gran majoria no les tornaré a veure. M’he hagut d’omplir d’energia pragmàtica per descartar coses com si no em fes llàstima, però ho he aconseguit.

Ara ja està, s’han acabat els debats sobre si es vendrà o no, o sobre si cal vendre-la. Només els seus propietaris tenien dret a decidir-ho, com és natural. No podia pretendre que se la quedessin per les poques vegades que jo hi anava, ara més complicat que abans en viure a a Mataró, tot i que alhora més factible tenint cotxe com no en tenia des de feia anys. Ja està fet. Però me’n queden els records, i aquests no desapareixeran del tot.

 

 

 

 

1-O: El dia que va canviar la història de Catalunya

Feia molts anys que esperàvem aquest dia. El dia que poguéssim votar sobre si volíem tenir una república independent o continuar sotmesos a l’imperi espanyol, perquè per més que siguem una colònia antiga, ho som (o ho érem) igualment.

Al llarg dels segles hi ha hagut moments en què el sentiment independentista creixia i minvava, però mai no havia estat tan elevat com ara. Ha estat una confluència de factors, des dels culturals fins als econòmics, passant per la senzilla oposició a les maneres de fer dels successius governs espanyols, i al final el referèndum s’ha hagut de fer no ja sense el seu permís, sinó amb la seva repressió judicial i policial, que ja des de feia dies s’havia manifestat en forma de detencions polítiques i escorcolls per requisar urnes i paperetes abans que es poguessin fer servir.

 

Per circumstàncies personals no vaig anar a dormir a cap centre de votació, però agraeixo a aquells catalans i aquelles catalanes que sí que ho van fer que permetessin, d’aquesta manera, que els Mossos d’Esquadra tinguessin l’excusa de la dificultat de desallotjar i endur-se urnes i paperetes sense posar en perill la integritat física de la gent i que, així, poguessin fer el que havien de fer: defensar el seu poble, i no obeir una llei injusta. I cal esmentar també els bombers que van sortir a defensar la població.

Per desgràcia, el criteri no era compartit amb les forces de “seguretat” espanyoles. Ja ho sabíem, però les imatges són impactants de totes maneres, i per desgràcia han tingut una part positiva: s’han retratat encara més de cara al món. Un món que ja fa temps que ens observa, que ens ha anat coneixent i que ara ja comença a explicar què és això de l’independentisme català i per què s’origina i creix. Per tant, que els mitjans espanyols diguin el que vulguin i que es concentri tanta gent contrària a la independència de Catalunya- i favorable a la repressió política i policial- com vulgui: han perdut qualsevol argument.

El dret a l’autodeterminació és tan fonamental com la mateixa llibertat, que al capdavall és la mateixa cosa: qui voldria dependre d’una altra entitat i no poder decidir els seus afers? Ni els espanyols, ho voldrien. Però, és clar, ells no saben el que és.

En fi, pel que fa a la jornada del referèndum, ens va oferir tota mena d’imatges. Des de les horripilants, amb càrregues policials, ferits -gent gran, a sobre!-, cops de peu voladors, dits trencats expressament, estirades de cabells, etc., que anàvem seguint amb preocupació a la televisió o als mòbils,  fins a les maques, com la manera en què els voluntaris ho van organitzar tot plegat, l’amabilitat amb què es va deixar passar primer la gent gran o amb dificultats físiques, l’estoïcisme sota la pluja tant dels que duien paraigua com dels que no hi vam pensar, l’actuació del govern català, amb recursos per combatre els continus obstacles i sabotejos que l’estat espanyol va intentar un cop rere l’altre…

Perquè el que sí que van aconseguir va ser que no es pogués dir aquell tòpic de les jornades electorals, aquell “la jornada transcorre amb normalitat”, perquè no hi va haver normalitat. Ni per les coses dolentes, amb centenars de ferits i imatges que van donar la volta al món, ni per les bones, en què cal també esmentar les mostres de solidaritat d’alguns punts d’Espanya i les d’alguns polítics europeus, perquè la Unió Europea no ens va recolzar gaire amb la seva fredor i les seves declaracions esmentant el “diàleg” i parlant d'”afer intern” -totalment vergonyós-, però alguns dels seus polítics van esdevenir honorables excepcions. Es va fer com es va poder, va caldre posar els mòbils en mode vol per poder garantir que es consultés el cens a través dels mòbils de la gent que era a les meses, i la població catalana, almenys la que és demòcrata, va demostrar una capacitat increïble d’adaptació a les circumstàncies i de resistència (pacífica) a les embestides de les “autoritats”.

Mentrestant, els polítics catalans i espanyols es posicionaven d’una manera o d’una altra, alguns d’ells sense mullar-se gaire i d’altres justificant les càrregues i atribuïnt-les a la irresponsabilitat del govern català. Tots els que no s’havien retratat ho van fer l’1 d’octubre de 2017, i passi el que passi -i el que hauria de passar és la independència de Catalunya, legitimada democràticament i per les accions d’Espanya– espero que ningú surti mai més a defensar els indefensables, perquè tan dolents són els que executen la repressió com els que s’entossudeixen a mantenir-se “equidistants” quan aquesta actitud el que fa és donar ales a aquesta repressió.

Em quedo amb la satisfacció d’haver pogut votar en aquest dia històric en el referèndum d’independència d’un territori que ja fa molts anys que considero un país, però que ara hauria de ser oficialment reconegut com a tal. Una jornada d’emocions -també hi va haver gent que plorava, però d’alegria i alleujament-, amb pacífiques, solidàries i imaginatives respostes als obstacles descrits que hauria de conduir a la construcció d’un nou país, que respecti la nostra identitat i la nostra cultura -com és normal en qualsevol país del món-, i que també sigui just, modern i més democràtic d’aquell del qual sortim.

 

 

Un mes de paternitat

A més de ser aproximadament el que, des d’aquest 2017, donen de permís als pares (no les mares) en néixer-los descendència -en realitat són 28 dies naturals-, amb aquest títol em volia referir més aviat a que fa uns dies, quan escric això, que s’ha complert el primer mes en què puc dir, ja amb la nena fora, que sóc pare.

Parlava una setmana abans de la data prevista de part precisament d’això, que arribava la Sara, i finalment es va estar una mica  més a la panxa de la seva mare i en va sortir el 16 d’agost. El part va anar bé, cap complicació, i al cap de pocs dies ja ens l’endúiem a casa i començàvem l'”aventura de ser pares”.

Res que no ens haguessin explicat tantíssimes vegades, o que no haguéssim vist gràcies a haver tingut l’ocasió d’agafar nadons o veure’n créixer, com és el nostre cas, com a mínim, gràcies als nostres estimats nebots: canviar bolquers diverses vegades al dia, adaptar-se als seus horaris -la nostra filla s’estima més dormir de dia, i sobretot quan hi ha visites, tot per donar la imatge d’angelet que tothom se n’endú-, i al capdavall tenir-ne cura tan bé com sabem i intentant fer un filtre molt potent de tots els consells i crítiques que rebem de l’entorn. Altre cop, res que no s’hagin trobat tantíssims pares abans que nosaltres.

Pel que fa a mi, evidentment estimo la meva filla ja des d’abans que nasqués, però no vaig plorar d’emoció quan va néixer ni res de tot això. No em surten, a mi, aquestes coses, però sobretot el que sentia era curiositat pel procés que estava observant, inclosa la bona feina del ginecòleg que va dur tot l’embaràs, i predisposició a ajudar en tot el que calgués ja que, com a pare, de sobte adquiria funcions que durant l’embaràs es limitaven pràcticament a observar.

Ara bé, val a dir que de moment són tasques auxiliars, i és ben natural. La nena agafarà vincles amb mi quan sigui més gran, però ara sóc una persona més de les que veu cada dia, encara que en siguin dues en total si no tenim visites i no sortim de casa, i l’únic que puc fer per ella és canviar-la, vestir-la, banyar-la com a executor principal o secundari segons el moment, i agafar-la per intentar calmar-la quan plora i no sabem què li passa.

En semblen moltes, i es poden resumir en fer el que sigui necessari per al seu benestar, però la mare és qui li dóna el que realment necessita per viure, amb l’esgotament físic i mental que això comporta. No em queixo gens dels canvis que ha introduït a la meva vida.

I tampoc m’ha canviat tant, el dia a dia. Tot i que els pares amb més experiència ja m’han avisat que quan es bellugui més i necessiti més que estiguin per ella se m’acabaran les estones dedicades a mi mateix, el cert és que encara les tinc, i vaig jugant a videojocs, llegint i escrivint als blogs, com estic fent ara. Ho faig quan o bé la nena menja i no se’m necessita, o bé quan està dormint, de vegades fins i tot damunt meu, cosa que em permet anar trampejant, però és clar, hi ha dies en què les interrupcions són constants. Gangues de l’ofici.

Això s’acabarà, i vindran l’estrès, la desesperació quan es trobi malament i no la puguem ajudar i els milers de maldecaps que donen els fills, però no ho canviaria pas. Ja m’està bé, la seva arribada suposa un canvi de prioritats i no m’està costant adaptar-m’hi. Suposo que és l’instint protector, de posar-la per davant de qualsevol cosa i, en resum, estimar-la. Tot plegat em surt de manera natural.

I, per descomptat, cada dia que passa seria menys capaç de viure sense ella, que va fer que entréssim a l’hospital sent una família de dues persones i en sortíssim sent-ne tres -i més comptant els membres de les respectives famílies dels seus pares, que se l’estimen des del primer dia-, però ja ens hi hem acostumat del tot i n’és un membre de ple dret, per no dir aquell al voltant del qual gira tot. Benvinguda, Sara!

 

Arriba la Sara

Quan vaig estrenar aquest blog li vaig posar el nom de “Compte Enrere” perquè trobo que la vida és un compte enrere per a moltes coses. Al subtítol hi poso “a la felicitat… o al final de tot”.

Ens podem posar un compte enrere per a una sèrie d’objectius i es poden fer realitat o no, però per exemple el final de tot, la mort, és un compte enrere segur per a tothom, encara que rarament sabem el moment exacte en què tindrà lloc.

A la banda contrària hi ha la vida, i en aquest sentit, i enllaçant amb la felicitat i els objectius, el proper 11 d’agost és la data prevista d’arribada de la Sara, la meva filla. Un esdeveniment esperat i desitjat, i per al qual portem mesos preparant-nos després que, un cop ens hi vam posar, el cert és que va agafar forma ben aviat, pocs mesos després de tornar del viatge de noces, on de fet ja vam comprar coses en previsió.

Jo, de fet, sempre havia volgut ser pare. De petit, amb fantasies infantils en què m’imaginava en un poble dels Estats Units, fent d’entrenador de l’equip de beisbol infantil dels meus fills. Però la idea hi era. Potser perquè he anat tenint tongades de cosins que m’han permès estar en contacte amb nadons i nens petits durant diverses etapes de la meva vida. De cosins ja no n’arriben, però sí que han arribat nebots, que han provocat el mateix efecte en mi, però de manera conscient: ganes de ser pare.

Per circumstàncies de la vida el projecte es va retardar, ja que vaig haver de començar de zero, de zero coma zero, realment, i m’he fet més gran del que volia ser quan tingués la meva primera descendència. Però ja no em fa res, igual que no em fa res ser l’últim Toni de la meva línia genealògica, després d’un pare, un avi i presumptament un besavi -va desaparèixer i per tant no és segur- que es diuen/deien així. I no em fa res perquè en algun moment em vaig adonar que volia tenir filles. Només filles.

De moment la idea s’està fent realitat. I faré una entrada, quan les coses s’hagin calmat, per parlar de l’experiència, però de moment la de l’embaràs ha sigut… ràpida. Almenys per a mi, és clar. La mare de la criatura, que és qui porta literalment la càrrega, ho està passant força pitjor que jo, i més amb aquesta calor pròpia de l’estiu.

Per a mi, doncs, han estat uns mesos que han passat volant, potser perquè hi havia moltes coses a fer: visites al metge, compres per a la nena i tot de tasques que calia dur a terme i que han fet que no ens avorríssim gens, però també perquè el meu temps lliure, les meves aficions personals, aviat passaran a un pla secundari (o terciari), i intento fer tantes coses com puc en aquest temps que encara tinc, però que ja duu una bona temporada una mica afectat per tot plegat.

En qualsevol cas la Sara ja arriba, el compte enrere és real, amb una data concreta, i el misteri ara és saber quan decidirà presentar-se realment i com serà la seva carona, que les ecografies “4D” suggereixen però, almenys a mi, em costa molt d’imaginar en viu i en directe. Aviat ho sabrem.

 

Assumpcions

No us espanteu, no parlaré de senyores amb un nom indiscutiblement passat de moda, ni del destí de la mare de Jesús després de la seva mort (la d’ella). Em refereixo a l’acció i efecte d’assumir, de donar per entesa o per feta una creença.

Sovint les dones, amb raó, es queixen d’un seguit de coses que s’esperen d’elles, que s’assumeixen que volen, fan o pensen d’acord amb els rols tradicionalment establerts. Doncs bé, a mi, com a home -em continua semblant estranya la paraula, tot i que ja tinc 35 anys-, també se m’atribueixen pensaments, aficions i possibilitats pel simple fet de ser home i tenir l’edat que tinc. I, encara més, per la meva manera de ser i les aficions que sí que he manifestat, s’assumeix que me n’agraden unes altres de teòricament relacionades. Perquè sí.

En fi, comencem amb les que m’han tocat per raó de sexe, sense considerar que cada persona és diferent, té una història pròpia i unes circumstàncies que la defineixen.

Sovint, quan s’ha d’aixecar un pes o transportar un objecte voluminós, i curiosament sovint per part de dones en el que és una actitud masclista, se m’atribueix la tasca de fer-ho, o si més no col·laborar-hi. Jo, sol·lícit, faig el que puc, però no tinc gaire força. Li puc agafar aquell pot del prestatge de dalt del supermercat, senyora, amb molt de gust, perquè per alçada -no gaire, també cal dir-ho- hi arribo, però no tinc força. Això sempre ha estat així i forma part de tot un seguit de mancances físiques que tinc i que deriven d’una pubertat mal acabada.

No tinc la veu greu, sinó una cosa aguda i nasal i tirant a afònica que és súmamment poc atractiva, però com a home de 35 anys s’esperaria de mi que tingués veu de locutor de ràdio. Doncs no, senyor. Ja m’agradaria, però no.

De vegades, més que assumir-se alguna cosa de mi, el que passa és que algú se sorprèn que no la tingui. Se’n sorprèn la primera vegada, quan se n’assabenta, és clar. Després ja sap que no m’ho pot demanar i em mira amb una barreja de llàstima i decepció. Ho entenc.

Llavors, potser és més una assumpció sobre el fet de ser home que no pas sobre res que jo hagi demostrat ni insinuat mai que tinc o sé fer. Una mica com el tema de la força física. Com que sóc home, se suposa que he de saber fer tasques manuals, tenir traça amb segons què. Doncs no, senyor. Tampoc. Em sap greu, creieu-me, sóc el primer decebut, però no.

Pel que fa a les aficions, com a home s’assumeix que m’agraden els cotxes, la mecànica en general, la Fórmula 1, els esports… Doncs depèn. M’agraden alguns esports, però m’agrada més practicar-los que mirar-los, la Fórmula 1 no m’interessa gens i sobre cotxes no hi entenc ni un borrall.

En un àmbit més particular, com que m’agraden els còmics, els videojocs, les sèries de televisió i el cinema, s’assumeix que sóc un friki -se me’n fot, si m’ho diuen de manera despectiva o com una simple etiqueta cada cop més acceptada però també més emprada a la babalà-, i que com a friki m’agrada tot el que tradicionalment s’assumeix que agrada als frikis. Doncs no, senyor. Star Wars m’agrada, però no en sóc pas cap fanàtic, es podria dir que he vist les pel·lícules una vegada -de petit potser una altra, però no me’n recordo gaire- i no tinc cap interès en acumular marxandatge d’aquest univers. Tampoc no segueixo Dr. Who, ni The Walking Dead, ni m’agraden absolutament tots els còmics de superherois i els japonesos. Això és simplificar la personalitat de la gent. Gairebé insultant. Caldria tenir un espai i un temps lliure gairebé infinits, d’altra banda.

En el vessant negatiu d’aquesta etiqueta de friki, ara que hi penso, hi ha qui assumeix que, com que m’agraden aquestes coses, no llegeixo llibres de literatura “seriosa” ni veig pel·lícules que no siguin adaptacions de còmics de Marvel. Perquè deuen ser coses incompatibles, es veu.

Igual que el fet de ser independentista, és a dir un català que vol la llibertat del seu país, i escoltar música espanyola entre obres d’altres orígens. Sempre dic que no sóc nord-americà i que consumeixo molts productes que vénen d’allà, per tant la identitat nacional no té res a veure amb els gustos pel que fa a la cultura. Ni amb odiar ningú.

Una altra assumpció: que els comentaris sexistes o les opinions ràpides sobre l’aspecte d’una noia que acaba de passar per algun lloc em faran gràcia o les compartiré. En aquest cas és una xacra nascuda del pagament per part dels justos d’allò que fan o pensen o diuen els pecadors. Però es busca en mi una complicitat -en aquest cas més ben dit que mai- que és una simple assumpció equivocada.

Segurament sóc el primer que en fa, d’assumpcions d’aquestes, però intento corregir-ho. De fet, que jo mateix lamenti no tenir més trets típics de la “masculinitat” ja és una conseqüència de deixar-me influir per les assumpcions, i com que no responc a les expectatives -en el cas de les dolentes ja m’està bé-, sento que fracasso com a persona. Tot per culpa de les assumpcions i els rols tradicionals.

Però en fi, estaria bé que tots plegats féssim l’esforç -que no ho hauria de ser, de fet- de conèixer les persones que ens envolten, preocupar-nos per saber com són en realitat, i no fer associacions d’idees precipitades i basades en tòpics i prejudicis.

 

 

Repàs de 2016

És una tradició d’aquest blog i l’any passat ja vaig dir que ho era: començo l’any fent un repàs de com ha anat l’anterior, a banda de desitjar-vos a totes i tots un Feliç 2017.

Per alguna raó, la primera vegada que vaig fer una entrada així vaig començar amb un repàs dels llibres que havia llegit, i també ha quedat com una tradició, així que som-hi:

• La Segona Fundació (Isaac Asimov)
• Balla, balla, balla (Haruki Murakami)
• The Grapes of Wrath (John Steinbeck)
• Underground (Haruki Murakami)
• The Martian Chronicles (Ray Bradbury)
• L’Evangeli segons Jesucrist (José Saramago)
• Austerlitz (W. G. Sebald)
• El perquè de tot plegat (Quim Monzó)
• Diari de Praga (Petr Ginz)
• Germans i amics (Klaus Kordon)
• Les desventures del jove Werther (J.W. Goethe)

En podem comptar 11, que són un més que l’any anterior. És tot un èxit, fins i tot tenint en compte que el primer de la llista el tenia començat quan va acabar 2015. El motiu d’aquest èxit és que 2016 ha estat un any mogudet i semblava que el recompte final havia de ser molt inferior, però al desembre vaig agafar molta embranzida i va ser quan vaig llegir els darrers 5 títols de la llista.

D’acord, no tots són igual de gruixuts, però quina importància té, això? El cas és que he llegit força, i també he llegit força còmics, i una de les coses amb què m’he entretingut més el 2016 han estat els videojocs, no només per l’adquisició de nous sistemes, sinó també perquè he fet més cas als que ja tenia. També era un objectiu.

En el mateix capítol tenim, en el repàs de l’any, la meva confirmació com a membre del blog col·lectiu Retroscroll en haver assistit a 4 esdeveniments/fires sobre videojocs, en un cas com a simple visitant i en els altres tres també com a expositor.

Per sort, en qüestió de feina sembla que m’he estabilitzat del tot, que ja tocava, i les coses van bé. Hi ha feina a fer i m’agrada molt, cosa que no és pas nova. Molt content en aquest sentit.

Com deia més amunt, ha estat un any mogudet, i és que m’he casat, i com ja se sap això comporta preparatius durant uns mesos i, després, he pogut fer realitat el somni d’anar al Japó per primera vegada, com a viatge de noces, per la qual cosa també vaig ser fora durant gairebé un mes, i tot i que m’hi vaig endur un parell de llibres al final vaig dedicar els trajectes en tren a jugar a videojocs. Per tant, 11 llibres en aquestes circumstàncies són tot un èxit i l’objectiu està més que acomplert.

Ha estat gràcies a l’embranzida final, sens dubte facilitada per una setmana de vacances, però es pot dir que tot plegat no ha afectat aquest objectiu lector. Sí que ha afectat, en canvi, al nombre de visites al cinema. Durant 2016 n’han estat 29, dues menys que el 2015. Que tampoc no està gens malament.

En qualsevol cas considero que 2016 ha estat un any molt bo amb mi, el deixo feliç i tot i així espero que aquest 2017 em porti, i ens porti a tots plegats, coses encara millors.

 

 

Viatge al Japó (part 3 i final)

Com m’havia proposat, ha arribat la tercera i última part de la crònica del viatge al Japó feta des d’un punt de vista més descriptiu i estàndard, després d’haver fet entrades per a diversos blogs sobre aspectes concrets d’aquest somni fet realitat. I no patiu, que aquesta és la més curta de les parts, i amb diferència.

Havent estat a Tòquio i també a la regió de Kansai, ara tocava tornar a la capital japonesa per gaudir dels últims dies al país del Sol Naixent, veure algunes coses que havien quedat pendents i dedicar 2 dies a l’ascens i descens al Fuji, però com que no va poder ser, ens van quedar un parell de dies lliures que vam omplir amb una mica d’improvisació, i això també va tenir coses positives.

DIA 1 (22 del total)

El primer dia que ens vam llevar a Tòquio d’aquesta segona etapa vam fer una de les excursions més importants que teníem pendents, la de Nikkô, un lloc hiperturístic però ben bonic, ple de temples, santuaris i natura.

És una llàstima que hi hagués una part de les principals atraccions turístiques en reformes, i que tot i així no reduïssin el preu per tal de compensar-ho. Al contrari. A sobre, la Míriam va poder gaudir d’una entrada que permetia accedir a tots els recintes a un preu reduït el 2009, però ja fa uns anys que la van eliminar -digue’ls ximples-, i ara calia pagar un per un, de manera que vam fer la nostra selecció segons el que ens semblava que seria més interessant.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El més important va ser el santuari Tôshôgû, on hi ha els famosos micos que es tapen respectivament les orelles, la boca i els ulls (els podeu trobar a WhatsApp, per exemple), tot i que aquests també eren una rèplica perquè els autèntics estaven en restauració. Ara bé, va valer la pena perquè malgrat la gran quantitat de gent que hi havia vam veure una arquitectura espectacular i farcida de detalls preciosos, allà dins. També vam ser a la part exterior gratuïta del Futarasan, però al Rinnôji no hi vam entrar.

A la tarda vam tornar a passar per Akihabara, aquest cop amb les botigues encara obertes, i després vam anar a veure la Torre de Tòquio de nit, ja que no pensàvem pujar-hi perquè havíem vist prou miradors, i cap a l’hostal, on ens esperaven les maletes que, per fi, havien arribat des de Kioto.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

DIA 2 (23)

El segon dia d’aquesta última etapa també el vam dedicar a una excursió a l’exterior, aprofitant que era l’últim dia de validesa del Japan Rail Pass, i vam anar a Hakone, ciutat de balnearis que a nosaltres ens interessava pel volcà actiu, el llac Ashi i la vall d’Owakudani, a més del mont Komagatake.

Aquest últim no el vam poder veure perquè hi ha una clara incompatibilitat entre els horaris dels transports -una infernal combinació de trens, cremallera, funicular, telefèric i vaixell- i la quantitat de coses que hi ha per fer, allà, de manera que recomanen allotjar-s’hi per tal de gaudir de la zona com es mereix. Nosaltres vam optar per la gran matada de fer-hi una excursió d’un dia, però va valer la pena malgrat les renúncies.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam poder veure els gasos del volcà, que per sort s’havien reduït i havien permès la reobertura d’Owakudani després d’uns mesos de tancament, vam menjar els ous negres tradicionals de la vall, vam travessar el llac Ashi en un vaixell “pirata” i vam passejar per una antiga carretera al bosc després de fotografiar des de fora un punt de control de l’era Edo (1603-1868). I cap a Tòquio, que ens quedava un bon tros de camí.

DIA 3 (24)

Dia de molta calma, perquè després d’esborrar l’ascens al mont Fuji ens sobraven dies. Vam decidir fer una primera ullada seriosa als souvenirs i anar cap a la zona de la Tokyo Skytree, inaugurada el 2012 i ja l’edifici més alt de Tòquio i del Japó, amb 634 metres, que també la fan la torre més alta del món. No és l’estructura artificial més alta, però, ja que la supera àmpliament, amb 829,8 metres d’alçada, l’edifici Burj Khalifa de Dubai.

No hi pensàvem entrar, tampoc, perquè ja havíem vist prou miradors, tant de pagament com gratuïts, però ens hi vam voler acostar, veient també una mica com era el districte de Sumida, i també vam visitar el centre comercial que hi ha al seu peu, on cal destacar una botiga Donguri Kyôwakoku dedicada, aquest cop sí, només a l’Studio Ghibli, i on vaig trobar un còmic d’en Hayao Miyazaki que no sabia ni que existia. A més, hi vam dinar a l’hamburgueseria hawaiana Kua’Aina, de la qual ja havia parlat el dia d’Odaiba, per segon cop.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A la tarda vam anar a Ikebukuro i vam ver unes compres que teníem pendents a l’Uniqlo que hi ha en aquella zona.

DIA 4 (25)

L’endemà vam anar a Kanda, on volíem veure la zona de llibreries de vell. No és que volguéssim comprar-hi res, però em feia gràcia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A més, en aquella àrea hi havia altres coses interessants. No vam poder veure el Nippon Budôkan, l’estadi construït per als combats de judo dels Jocs Olímpics de 1964, perquè el parc estava tancat creiem que per unes eleccions que s’estaven celebrant, i tampoc no volia preguntar res als guàrdies armats que hi havia. Però d’allà vam anar a la zona del Tokyo Dome, un altre estadi famós, que a banda de ser l’estadi dels Yomiuri Giants de beisbol acull molts espectacles.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

I a prop hi havia un dels parcs recomanats a tot arreu, el Koishikawa Kôrakuen, on ens vam entretenir una bona estona.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam tornar cap al Tokyo Dome, al voltant del qual hi havia atraccions de fira, i ens hi vam menjar unes pizzes. No eren les primeres del viatge, a Kurashiki n’havíem menjat unes de minúscules, ni eren exageradament bones, però eren de mida com cal i ens vam treure el cuquet.

La meva era de patates fregides, perquè a mi aquestes coses em fan gràcia, però val a dir que les podrien haver integrat a la massa a partir del formatge fos, i no posar-les al damunt, tal qual, que és com estaven.

A la tarda vam anar cap a l’edifici del centre cívic Bunkyô, on hi ha un altre observatori gratuït. No tan alt com els altres, però les vistes no estaven malament. A més, molt a prop hi havia una de les ximpleries que em venien de gust veure: l’entrada del dojo Kôdôkan, fundat el 1882 pel senyor Jigorô Kano, fundador del judo, que és la inspiració del personatge d’en Jigorô Inokuma de Cinturó Negre.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després, una passadeta més per Akihabara, que estava relativament a prop d’allà i ens podia solucionar alguna cosa de regals per a la gent, i cap a l’hostal.

DIA 5 (26)

Aquest va ser un dia també tranquil, que vam aprofitar per fer compres pel barri d’Asakusa, on ens allotjàvem, i a la tarda vam anar a la ciutat de Kawasaki perquè allà hi ha, des de 2011, el Museu Fujiko F. Fujio, dedicat a un dels dos pares d’en Doraemon, entre moltes altres obres.

Al nostre pla inicial no hi cabia, però havent-se obert aquesta finestra de dos dies vam decidir visitar-lo i en vam quedar molt satisfets. Per saber-ne més, li vaig dedicar una entrada a Cementiri de Pneumàtics.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

DIA 6 (27)

L’últim dia de visites (l’endemà ens el passaríem tornant a Mataró) el vam dedicar a Ginza, que només havíem vist a la primera etapa, de nit i molt poca estona. Vam anar al famós mercat del peix Tsukiji, però no teníem intenció de veure la també famosa subhasta de tonyina, per a la qual hauríem d’haver matinat moltíssim, pagat un taxi i esperat morts de son sense cap garantia de poder-hi assistir.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En comptes d’això vam voler veure el mercat per dins quan l’obrissin al públic, i això és el que vam fer. En sortir, amb un sol espaterrant perquè la nit anterior hi havia hagut un tifó -no va afectar Tòquio, però va escampar tots els núvols-, vam passejar per l’enorme jardí Hamarikyû.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam veure el rellotge dissenyat per en Hayao Miyazaki a l’edifici de la Nippon TV, i que recorda el peu del castell de la pel·lícula El Castell Ambulant, i vam veure de dia les avingudes de Ginza, que recordaven les de Nova York. Ens vam aturar al gegantí Uniqlo que hi ha, amb figures de Disney i tot en una de les plantes, a la botiga de joguines Hakuhinkan Toy Park i a l’edifici Sony, on vam poder passar per les escales musicals.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després de dinar al nostre tercer Kua’Aina ens vam encaminar a la part gratuïta dels jardins del Palau Imperial, però va ser una visita ràpida i caòtica -el mapa estava força mal fet-, perquè tancaven al cap de molt poc.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

D’allà vam anar a la zona de Yûrakuchô, que teníem entès que conservava l’encant de dècades passades, però al final només eren els establiments de menjar i beguda de sota les vies del tren. Tota la resta, modern i absolutament normal. Pel camí vam veure, això sí, la petita estàtua d’en Godzilla. I també l’altre teatre Takarazuka que hi ha al Japó, i on també s’amuntegava un fotimer de dones esperant veure les seves admirades actrius.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Com que no ens quedava efectiu i no podíem (ni ho hauríem volgut) carregar les nostres targetes Pasmo i que ens sobressin diners, perquè l’endemà només havíem d’anar a l’aeroport, teníem els viatges comptats i planificats segons els preus i les millors combinacions, però com que a Kioto jo havia fet una excursió en solitari em faltaven diners per tornar a l’hostal amb la Míriam: ho havia de fer des de l’estació de davant del Palau Imperial, que ja quedava molt lluny, si volia poder-lo pagar tenint en compte el trajecte de l’endemà cap a l’aeroport. Per tant, vam fer aquell trajecte per separat, jo suat com un pollastre.

Però ens vam poder reunir a l’hostal, vam sopar i vam dormir, que ens tocava matinar l’endemà i arrossegar les pesadíssimes maletes i bosses d’esport, plenes de roba però també de compres, cap a un tren que ens duria a l’aeroport, i ens vam passar el dia sobrevolant Rússia i altres països fins que vam arribar a Barcelona i, més tard, a Mataró.

Aquí s’acaba la meva crònica d’un viatge esperat des de feia moltíssims anys, que ja he pogut fer i que m’ha deixat més que satisfet. N’he tingut un bon tast per si resulta, com m’imagino, que no hi torno mai més. De moment, missió acomplerta.