Ja sóc un noi casat

Se suposa que amb 34 anys, que es diu aviat, sóc un “home”. A les notícies, quan diuen “un home de 22 anys” em fa gràcia, però ho diuen, i per tant entenc que en el meu cas ho tindrien més clar. Dirien que sóc un home, però a mi se’m fa molt estrany. Em veig immadur física i mentalment i per tant encara em veig com un noi. Un noi casat.

Que també es fa estrany. Però ara que ja ha passat tot, ara que ja m’he posat tot disfressat al final d’un passadís amb cadires blanques a banda i banda, he vist apropar-se la núvia de bracet del seu pare, ens han dit unes paraules i ens hem posat uns anells, després de la qual cosa hi ha hagut petons, encaixades de mans, abraçades, fotos, molta teca, entregues de regals en els dos sentits -però molt més generosos per part dels convidats cap a nosaltres que no a la inversa-, el ball i la festa, m’ho vaig creient més.

Pel que fa a la jornada, he de dir que després del comiat de solter que vaig fer dues nits abans amb els meus cosins -que em van proposar aquesta opció que em va convèncer quan jo no volia fer res que fos tradicional ni amb gaire gent perquè no m’agrada ser el centre d’atenció si ho puc evitar-, i una altra sortida que també podríem considerar de comiat la vigília del casament, hauria d’haver estat rebentat, perquè tampoc no vaig dormir gaire ni amb un son de gaire qualitat, però estava bé. I gens nerviós. Em despertava molt durant la nit pensant “ostres, que avui em caso”, i coses així, però no, no estava nerviós el dia en qüestió.

El lloc que vam triar va agradar a tothom, m’ho anaven comentant a mesura que arribaven a les instal·lacions del restaurant Turó del Sol, a Sant Vicenç de Montalt, al Maresme, i feia un dia molt bonic. Calor també, però no tanta com temíem quan vam acordar que la data seria el 17 de juliol. No em va fer gaire nosa la jaqueta posada damunt de l’armilla, al seu torn damunt la camisa. No suava en excés. Punt positiu. La núvia sí, però és que ella és calorosa de mena.

Evidentment anava maquíssima, i tot plegat va ser força com de pel·lícula. Jo vaig entrar amb Now we are free d’Enya, de la banda sonora de Gladiator, i ella amb A Thousand Years, de Christina Perri, de la saga Crepuscle. Ara bé, durant la cerimònia vaig fallar una mica perquè hi havia una part que havíem de dir alhora, estava escrita en primera persona del plural, però justament això no m’ho havien explicat i jo ho anava dient després d’ella. En fi… A banda d’això, el “jutge”, un amic de la família d’ella, i expert en casar gent, ho va fer molt bé i li va donar un toc humorístic que em consta que va agradar.

Ara bé, després ens va tocar separar-nos dels convidats per fer-nos les fotografies de rigor, les dels fotògrafs de pagament, que prèviament també ens havien visitat per separat a mi primer i a ella, a casa dels seus pares, després. No va ser una sessió gaire llarga, això ja és cosa del passat, però sí que ens vam perdre plats de l’aperitiu que havíem triat amb tanta il·lusió i salivera, i un cop vam acabar i vam passar per la zona de l’aperitiu, entre que anàvem a parlar amb tanta gent com podíem i que els del restaurant controlaven força el moment de fer cada cosa, pràcticament no vam tastar res.

De seguida van venir les fotos oficials amb els convidats, les de posar per grups, i vam ser ferms amb les composicions que volíem, sembla que més de les que els fotògrafs i el personal del restaurant haurien desitjat, per les cares que feien. Però les volíem així. I van fer passar la gent a seure al menjador a mesura que ja no havien de sortir en més fotos.

Nosaltres esperaríem la música d’entrada -perquè cada moment especial tenia una música triada per nosaltres-, que en aquest cas era I’ll be there for you, de The Rembrandts, altrament coneguda com “la de Friends“, però no vam aconseguir que la gent piqués de mans quan ho fa la cançó… perquè no són tan frikis com nosaltres i a més tenien una mà ocupada fent voltar el tovalló a l’aire.

Vam seure i llavors ens van anar presentant els plats, també amb música, i vam anar dinant. Repeteixo que no estava nerviós, però em vaig omplir massa ràpid i no vaig poder gaudir al 100% dels plats que havíem triat, no em vaig acabar les postres i el pastís de noces, que era molt suau, em va costar molt d’acabar.

Abans del pastís, però, vam fer les entregues, els regals especials a alguns dels convidats per motius diversos. En el nostre cas van ser el gest simbòlic de portar-li un pastís a una tieta d’ella que justament feia l’aniversari aquell dia, al ritme del Cumpleaños feliz de Parchís, que no s’esperava i que la va emocionar -però el pastís l’hi retiràvem perquè era un dels tres que havíem presentat a tothom amb la tradicional katana que en tallava un pel mig-, els ninots dels nuvis que havíem triat, que eren en Goku i la Chichi, per al meu cosí Sergi i la seva parella, la Kris, que ja fa una pila d’anys que estan junts, i uns altres, diferents, per a uns cosins d’ella que, de fet, esperen una nena per a l’octubre. A totes dues parelles com volent dir… eh?; i hi va haver també lligues, el ram (va ser entrega directa per a una cosina especial d’ella), les agulles amb què s’embolicava el mocador del ram, marcs de fotos amb la foto oficial dels nuvis per a les 3 àvies que encara tenim, i àlbums per als pares amb un resum de la nostra vida, dues versions diferents i adaptades a cada cas.

Al mig hi va haver també alguns regals per part de convidats a nosaltres, fins i tot un ball sorpresa que ens van fer, i una mica de xou en què vaig participar poc perquè no sóc gens de ballar i sóc conscient que se’m va veure aturadet, però noi, és el que hi ha. D’on no n’hi ha, no en raja.

I després de poder seure a menjar-nos el pastís, quan tothom s’havia acabat el cafè, llavors sí: el ball inaugural. Beauty and the Beast, de Peabo Bryson i una tal Céline Dion, que va veure explotar la seva fama cantant en aquest duet promocional de la pel·lícula del mateix nom de Disney de 1991. El que havíem assajat a casa diverses vegades i que amb el vestit d’ella semblava que havia de ser molt complicat, perquè amb el que ocupava la faldilla… ja les vaig passar magres durant tota la jornada per no ensopegar. Per sort l’hi van recollir bé i vam poder ballar.

La gent en va quedar molt contenta, el va percebre com a bonic i ben fet, i em va felicitar perquè coneixent-me s’esperava un vals normal sense floritures, i moltíssimes gràcies. Jo, que sóc com sóc, em quedo amb l’encarcarament que se’m notava i un error de la part final que no cometíem ni durant els primers assajos, però que ella va emmascarar i, al cap i a la fi, la gent no va poder comparar amb la versió original.

Després, la discoteca va estar protagonitzada… pel fotomaton que vam contractar, en què la gent s’ho va passar bé fent-se fotos disfressada i fent el ximple. No va sortir gaire balladora, amb algunes excepcions, i el mateix personal del restaurant ja va veure que no valia la pena preguntar-nos si optàvem per una tercera hora, que es pagava a part -i a preu d’or, per cert-, perquè abans d’acabar la segona hora, inclosa al preu, ja havia marxat força gent i una bona part també era al jardí, a la zona de chill out, asseguda i descansant.

És comprensible, no tots els grups són tan balladors com els altres, i a més era diumenge, molta gent havia de treballar dilluns i malgrat que encara hi havia llum, eren més de les nou del vespre i tots plegats estàvem cansats. Tanmateix sé que s’ho van passar bé, així m’ho han transmès, i també he pogut veure com el fet de no poder estar per tothom adequadament, normal i típic dels casaments, no impedia que els convidats estiguessin bé, fessin noves coneixences -o hi aprofundissin-, i se sentissin acompanyats per algú o algú altre en qualsevol moment.

En general, doncs, un dia feliç, preciós i inoblidable, i els convidats ens van fer molts regals també in situ que es van sumar als que ja ens havien fet anteriorment. Detalls econòmics o en forma de regals físics que ens van fer molt feliços i que agraïm profundament.

Ara bé, jo sóc d’una manera que sempre veig algun problema, i n’hi va haver. De backstage, per exemple: vam haver de canviar l’ordre d’una entrega perquè no havien embolicat els regals com havíem demanat, o van deixar la taula de les nenes sense les galetes fetes a mà per la núvia com a record del casament perquè van entendre malament una instrucció, o li van posar cava a la meva mare quan sabien des del principi que l’alcohol li provoca una al·lèrgia, i sort que me’n vaig adonar. Petits punts foscos que, de tota manera, no evitaran que agraeixi i reconegui la bona feina del personal del restaurant.

Em va saber greu no poder estar per tothom, no vam tenir temps de fer gairebé res, hi va haver taules on no vam poder passar a saludar, i és que mai de la vida no m’havien passat tan ràpidament les aproximadament 9 hores que va durar tot plegat. Va ser increïble la manera com va córrer el temps. A mi no m’agrada ballar i havia dit mig de broma que després del ball inaugural, l’obligat, aguantaria cubates, però a l’hora de la veritat tampoc no vaig tenir temps de plantejar-m’ho, perquè em vaig dedicar a parlar amb gent i a fer alguna visita al fotomaton, on la núvia es va quedar gairebé tota l’estona. Per tant, ni l’un ni l’altra vam fer gaire ús de la zona de ball.

Tampoc no em vaig emborratxar: reconec que quan tinc davant una copa de vi blanc i una de negre vaig alternant a la babalà i me’n canso de seguida. Quan ens donaven cava o alguna altra cosa era per fer-nos fotos i després ens ho treien de les mans perquè havíem d’anar a algun altre lloc. I a la barra lliure vaig beure una copa i mitja, per tot plegat. Res més. Per tant, l’alcohol tampoc no em va fer ballar. El vaig derrotar àmpliament.

Una altra cosa que em va saber greu és que m’agrada tan poc ballar com parlar en públic, però pensava que em plantarien un micròfon perquè digués unes paraules, que això passava als casaments, i es veu que no necessàriament. No vaig tenir micròfon. En un dia tan especial, i malgrat les meves limitacions oratòries, hauria fet el cor fort i hauria agraït a tothom la seva presència, hauria comentat que hi havia gent que malauradament no hi havia pogut ser, perquè ja no és entre nosaltres, perquè li havia estat impossible o perquè senzillament no hi cabíem tots i havíem hagut de fer sacrificis. Que els que sí que hi érem no ens tornaríem a reunir tots plegats, i que per tant era un moment especial i irrepetible.

Hauria esmentat especialment els meus pares per dur-me al món sense haver-ho demanat i per fer possible tant la meva independència com el casament, que sense ells no haurien pogut ser de cap de les maneres, hauria dit que a totes les famílies hi ha algú que no t’agrada i que has d’aguantar igualment, però que per sort a la meva no hi ha ningú així, i a la d’ella, que m’ha acollit doblement per part de sogre i sogra, curiosament tampoc… Hauria esmentat també els amics, que han hagut d’aguantar les meves merdes en diversos moments i que sovint tinc la sensació que abandono, i hi hauria inclòs els d’ella, els meus amics polítics, que fa temps que no veig com els amics d’ella.

I hauria donat les gràcies davant de tothom, perquè es posés ben vermella, l’Eva, que ens va fer no només el dibuix de les invitacions i el del detall de convidats, cosa que li vam demanar, sinó que pel seu compte va decidir emmerdar-se en preparar una candy bar (llaminadures, cupcakes, brioxieria…) preciosa que estàvem tots tan plens de menjar que per desgràcia no vam tocar gaire; va crear, manufacturar en realitat, un photocall amb motius frikis que per la col·locació i el moment no va rebre l’atenció que es mereixia, el mateix que la taula amb fulls de dedicatòries imitant els ema japonesos, i a sobre encara ens va portar a casa uns regals el dia anterior, concretament un teru teru bozu per demanar que fes un bon dia i una mena de nines kokeshi de fang de nosaltres dos. Tot plegat amb el seu enginy, les seves mans i moltíssimes hores d’esforç en què el seu xicot, en Jordi, la va acompanyar. I no crec que els ho hàgim agraït prou ni ho puguem fer mai.

Em quedaré amb els bons moments i records, és clar, però sóc d’una manera que em queden algunes recances, i tot i que com a convidat a alguns casaments -no m’agrada gaire anar-hi, ho reconec- mai no he pensat que els nuvis es portessin malament amb mi, i per tant entenc que tothom també comprèn la situació, em queda la sensació que hauria d’haver fet més en tots els sentits. Fos possible o no.

Acabaré dient-vos que, llevat que sigueu anticasaments, que també hi ha molta gent així i la respecto, si us ve de gust casar-vos i us ho podeu permetre, feu-ho. És inoblidable, valen la pena l’esforç i també els nervis i l’estrès anteriors al gran dia, i en el fons és una manera ben bonica i única d’aplegar en un mateix lloc tants éssers estimats com sigui possible.

Avui em caso

Aquesta entrada es publica per primer cop el dia que em caso, i després, si algú la llegeix, s’haurà d’imaginar que es troba a 17 de juliol de 2016, una data que ja figura gravada a l’anell que em posaré d’aquí a una estona i que m’acompanyarà durant molts i molts anys, si tot va bé, no m’amputen l’anular de la mà esquerra o no em surten al·lèrgies estranyes a l’or.

I sí, vull ser honest: l’he escrit abans i l’he programat, perquè ja us podeu imaginar que avui no em sobra gaire temps per a “les meves coses”. La resta de dies, sí, perquè en aquesta relació que ja és matrimoni (legalment des de fa uns quants dies, de fet) he trobat molt important tenir estones per a mi sol, per a les meves aficions i els meus projectes, i que la meva senyora també les tingués, almenys disponibles per si les volia. Formem un equip, però això no ens anul·la com a individus. Tanmateix espero que d’aquí no gaire temps aquestes estones individuals quedin reduïdes enormement, però per una bona causa. De moment, però, busco estones per a llegir, escriure, jugar a videojocs…

En fi, que avui em caso, amb la cerimònia bonica i amb totes les persones que hem pogut convidar i que poden venir, que no són totes les que ens agradaria veure-hi però sí moltíssimes, en un esdeveniment irrepetible pel que és i per això, les persones que seran allà totes juntes i que no es tornaran a reunir al mateix lloc, com em va fer veure fa uns dies la meva germana, que ja hi va passar fa 4 anys. Un casament al jardí del restaurant, amb els vestits, els anells, la música, la teca, la gresca i la xerinola. Perquè us en feu una idea.

Tot i que em considero una persona moderadament moderna i no crec que signar un document impliqui que ara estimo més la meva parella, o li seré més fidel, o la respectaré més que abans, o ens hagin de tractar d’una manera diferent, o ens legitimi per a tenir filles (sí, filles), el cas és que en algunes coses sóc conservador o tradicional, si es vol, i sempre he dit que si em casava -que, repeteixo, no era quelcom obligatori-, ho faria bé. Amb tota la festa i la parafernàlia. És clar que abans he hagut de passar pel registre civil i el jutjat, a seguir el procés estrictament necessari per a considerar que això és un matrimoni, però a la festa no hi volia renunciar, tot i que respecto la gent que ho fa d’aquesta manera i prou, cadascú pels seus motius. Per tant, avui es fa realitat un somni. Que no era imprescindible per a crear una família, hi torno a insistir, però que em feia il·lusió.

Preparar un casament és quelcom que dóna molta feina. Pot semblar que afirmo una cosa ben òbvia, però en aquests mesos que han passat des que, tot tradicional, vaig entregar a la meva actual dona un anell mentre posava un genoll a terra, he pogut veure com tothom, fins i tot gent del nostre entorn proper, es feia creus que estiguéssim tan enfeinats i estressats per aquest procés, naturalment més a mesura que corria el compte enrere (aprofito per justificar el nom d’aquest blog).

Fins ara sempre havia estat a l’altra banda del fenomen, i quan es va casar la meva germana admeto que no vaig tenir ni la més mínima pista sobre aquestes complicacions. Per tant, no li tinc en compte a ningú, per proper que sigui, que no es faci prou la idea que un casament d’aquesta mena és una feinada. A més d’una dinerada. Els nostres pares i tiets han estat en moltíssims casaments, és clar, però he pogut comprovar que no tenien ni idea del que val el cobert. I no depèn gaire del restaurant, no, sinó que pel que hem pogut veure és més o menys el mateix a tot arreu. Per tant, és un estàndard. I tanmateix no és gaire conegut.

Era quelcom que els nuvis ja sabíem, ja ens ho imaginàvem, però que no devia ser de coneixement popular, per les reaccions de sorpresa que hem vist. No és pas una queixa: ja sabíem el que ens tocaria i ho teníem assumit, però ens ha sorprès… que la gent se’n sorprengués. I, per tant, si aquest petit detall era desconegut, la feinada que representen els preparatius també hem pogut veure que per a la gent era només un concepte abstracte. De tota manera, cal dir que en general ens han ajudat molt, tant logísticament com econòmicament. I no, no es cobreixen les despeses, ni ho esperava, ni em volia casar pensant en això, però sí que es finança bona part de l’enorme despesa, i la gent ha estat molt generosa també en aquest sentit.

És tota una experiència, un autèntic desafiament per a la parella, que si sobreviu en surt molt reforçada, perquè són moltíssimes coses, que semblen ximpleries però que presenten complicacions mentre la data s’acosta inexorablement. Problemes com ara canvis d’opinió respecte a idees inicials, visites a diversos restaurants que ens agraden però que per força hem de descartar fins que en queda només un, visites a fotògrafs en què també ens passa el mateix, decidir quin detall es fa als convidats, i evidentment buscar la roba per a aquest dia tan especial -que tampoc no és una tasca fàcil ni ràpida-, decidir la música dels moments i el més terrorífic per a mi: preparar el ball inaugural. Jo, que no ballo -perquè ni en sé gens ni, per culpa d’això, m’agrada-. És el moment de més vergonya que viuré avui. Espero no fer gaire el ridícul i no equivocar-me.

Tot això sumat a la preparació paral·lela del viatge, que per a mi serà el de la meva vida, al Japó, on sempre he volgut anar a causa del meu interès per aquesta cultura des de fa dècades, però que per motius econòmics sempre m’havia estat vetat (i és que tampoc no s’hi pot anar 5 dies). Un interès que em va portar a estudiar japonès, encara que el tingui rovelladíssim i em faci por no poder-lo fer servir allà i acabar com un turista qualsevol, comunicant-me amb gestos.

Ara està molt de moda com a destinació de viatge de noces, però la gent que ens coneix sap que en el nostre cas no té res a veure amb les tendències, sinó amb l’interès personal que ja hi teníem des de feia molts anys. Que quedi clar per si em llegeix algú que no em coneix.

Doncs bé, un viatge tan especial, si no es vol fer amb agència -i no ho volem mai, però en aquest cas menys, tant pels diners com perquè volem llibertat total-, és un altre maldecap. Són massa coses: reserva de vols, d’hotels, de trens, de museus, rutes… per a 28 dies és força més complex que per a l’escapada habitual de 5 dies per Europa que hem fet fins ara cada any.

Tant el casament com el viatge són el resultat d’un esforç, per diverses circumstàncies menys per part meva que per la d’ella, però al capdavall una dedicació molt important de les dues persones, que cada cop hem tingut menys temps individual del que parlava més amunt, i que després del casament ens passarem gairebé un mes en un viatge que ens fa molta il·lusió però que no ens permetrà descansar físicament.

I, a la tornada, espero que no patim un doble estrès postvacacional i que, en canvi, ens quedi el record d’un estiu meravellós i un futur a mitjà termini encara més il·lusionant. Ja en parlaré.

 

 

 

 

I vaig participar al Gran Dictat

Com que més o menys això d’escriure em surt no diria que bé, sinó acceptable, i no acostumo a fer faltes, m’he creat en el meu entorn una fama de superespecialista en llengua que és una visió distorsionada de la realitat, només perquè, en comparació amb el maltractament continuat de l’idioma (sigui el català o qualsevol altre) que duu a terme la gent en el seu dia a dia, doncs sí, podríem dir que destaco una mica.

Al repàs de 2015 no ho vaig dir, perquè s’havia gravat però no emès, però el cas és que vaig participar a El Gran Dictat, el programa de TV3 que “ens vol ajudar a maltractar una mica menys el català”. No perquè ho volgués, ja que la meva timidesa, la meva estranya i desagradable veu i la meva manca de capacitat d’improvisació em fan totalment inapte per a sortir a la tele o la ràdio -sí, i vaig estudiar Periodisme, toca’t els…-, sinó perquè m’hi van apuntar. I em van trucar. I sorprenentment el càsting el vaig passar pels pèls: no els vaig acabar de convèncer i em van fer anar de reserva, per si de cas, al plató. D’això en fa un any, aproximadament. Dic “sorprenentment” perquè el que no els va acabar d’agradar no va ser la meva actitud davant la càmera, sinó el meu nivell de català, que dels dos requisits per a participar al programa era l’únic en què encara confiava una mica.

En fi, la qüestió és que jo tot això ho portava en relatiu secret, ho sabien ben poques persones, i mentrestant havia d’aguantar comentaris de l’estil “apunta’t al Gran Dictat, segur que guanyes”. I jo pensava “ja veuràs, ja… si algun dia hi vaig faré el ridícul i hauràs de callar”.

Doncs bé, quan ja no tenia esperances que em truquessin, perquè passaven els mesos i no em deien res, em van citar per a participar-hi, ara ja de debò, i hi vaig anar. Us poso els programes i faig alguns comentaris de cadascun d’ells.

Us he hagut de posar una captura que enllaça al vídeo, perquè no hi ha manera humana -no considero humans els programadors- d’inserir un vídeo de 3 a la carta en un blog de WordPress (en mala hora vaig canviar Compte Enrere de Blogger a WordPress!), espero que em disculpeu i que feu l’esforç de clicar-hi i veure la meva participació al primer programa.

Si no em coneixeu segurament pensareu “que seriós”, “no parla”, etc. Però tenint en compte com sóc, us puc assegurar que em veig bastant còmode i que jo sóc així. Ara bé, no m’agraden gens el meu aspecte i sobretot la meva veu, però això són figues d’un altre paner.

Estava tan concentrat en el joc que em va anar molt bé, tant que quan acabava alguna prova em costava canviar el xip i anar-me’n del lloc en cas que fos necessari. Vaig aconseguir no ser eliminat al primer programa, que pel que sembla és el més probable que li passi a un debutant, i a sobre vaig tenir la sort de quedar guanyador. El rodatge continuaria el dia següent, amb només una participació meva aquell primer dia, perquè jo vaig entrar a l’últim programa que es gravava en aquella jornada, però això també em va anar bé per a veure els dos anteriors i refrescar la memòria pel que fa a la dinàmica del plató que havia vist tants mesos abans, i per tant per a superar els nervis.

Al segon programa hi anava encara més tranquil, ja era com a mínim més veterà que la concursant que entrava nova i ho tenia un pèl més per la mà. Però vaig fer un paper força més modest, amb més errors -des de casa tot es veu més clar, sempre ho he dit i ho he pogut comprovar i dir-ho als que s’estranyaven que m’equivoqués amb segons què-, i vaig quedar segon a la classificació general.

Això em permetia igualment passar al Gran Dictat i tenir opcions a guanyar el pot o bé els centenars d’euros que corresponguessin al guanyador, però aquest cop vaig tenir una ratxa final força dolenta i el meu rival, que ja duia uns quants programes, en va encertar moltes més i va guanyar, de manera que el duel quedava en 1 a 1.

I va arribar el tercer, amb família, amics i coneguts tots excitats pensant que m’enduria el pot, però no: si ja havia provat com era quedar primer i segon, en aquest cas vaig quedar tercer i no vaig arribar a la final.

Ja anava més justet, però al Lletra a Lletra, la prova que dóna més punts, em vaig encallar en “tahitià“, perquè al primer intent no li vaig posar l’accent i, en no adonar-me de què havia fet malament, em vaig quedar desorientat i va transcórrer tot el temps que quedava. Una actuació bastant lamentable -no sé si gaires participants s’encallen tantíssima estona en una paraula- en la prova que em sortia millor, però el cas és que tot se’n va anar en orris per una relliscada, un lapsus… Veient-la ara m’adono que hauria d’haver deixat de banda la velocitat -essencial a la prova, aixo sí- i l’hauria d’haver fet amb calma, passar a la següent i, llavors sí, tornar a accelerar. Però em vaig quedar 50 punts per sota del debutant i me’n vaig anar al carrer. Bé, no literalment: em vaig quedar una estona a veure almenys al final.

En fi, l’experiència va ser molt positiva. Tal com sóc, em va sorprendre el fet que no em vaig posar gaire nerviós -sens dubte, haver-hi anat de reserva prèviament i haver vist com era la gravació al plató em van ajudar molt a sentir-m’hi còmode-. Va ser tota una fita. Els que em coneixen saben l’esforç que representa per a mi posar-me literalment sota els focus, ser el centre d’atenció i fer qualsevol cosa que tingui un nombre d’espectadors superior a 4 o 5 persones.

I realment vaig començar molt bé i vaig arribar a creure que, si no el pot -que aconseguir-lo hauria estat una autèntica fita, i encara més si ho hagués fet al primer programa-, sí que podria guanyar alguns milers d’euros, però no va poder ser. Va esdevenir una oportunitat malgastada per un error ximple, i més perquè en la meva situació econòmica m’hauria anat tan bé… No me’n vaig anar trist, però: m’ho havia passat molt bé i la sensació era de voler-hi tornar a participar.

Decebut, sí. Perquè hauria estat bé guanyar més dels 625 euros (bruts) que em vaig endur, però també perquè va ser una mica el reflex de la meva vida: inicis molt prometedors seguits d’una decepció i el resultat final d’haver aconseguit poca cosa. Espero que quan acabi la meva vida també pugui dir que m’ho he passat bé, com al Gran Dictat. Almenys em quedarà això. I que tenia raó quan li deia a la gent que no s’esperés gaire de mi.

Una de les coses que més mal m’han fet a la vida és que es dipositessin esperances en mi, basades en… què? Que aprengués a llegir als 4 anys? Que les meves notes a primària fossin bones, tot i que la meva escola concertada les inflés? Que aconseguís excel·lents el primer parell de cursos de cada idioma que vaig estudiar, quan és quelcom relativament fàcil si es comencen amb prou il·lusió? De debò, em sap greu acabar amb una nota negativa, però no pressioneu els vostres fills, amics, néts, nebots o alumnes. Deixeu-los ser el que són sense esperar-ne res d’especial.

Dit això, que ho penso de debò, les mostres de suport, els ànims i la il·lusió amb què les persones del meu entorn (i d’altres amb qui no tinc tanta relació, però també s’hi van implicar) van seguir el programa mentre jo hi vaig ser -i no tenien ni idea que jo hi sortiria fins aquell mateix dia, perquè com he dit al principi havia guardat el secret- em van fer molt feliç, i em quedaré amb aquesta sensació.

Repàs de 2015

Primer de tot, feliç any nou a tothom que estigui llegint això! I com ja està esdevenint tradició, aprofito la primera entrada de l’any per a repassar com m’ha anat, personalment, l’anterior.

Començarem amb una cosa que sembla que faig sempre: veure com m’he portat en la meva faceta lectora, i he de dir que si l’any 2014 havia llegit 11 llibres i mig, el 2015 la cosa ha anat una mica més cap avall, amb 10 exactes, des de New York, en anglès -i ben gruixudet, de manera que m’hi vaig estar més d’un mes- fins a Fundació i Imperi. Aquesta és la llista sencera:

• New York (Edward Rutherfurd)
  
• Dansa amb Dracs (George R. R. Martin)
  
• Harry Potter i el Misteri del Príncep (J.K. Rowling)
  
• Harry Potter i les Relíquies de la Mort (J.K. Rowling)
  
• Homes sense dones (Haruki Murakami)
  
• Després del terratrèmol (Haruki Murakami)
  
• L’any de la mort de Ricardo Reis (José Saramago)
  
• Grans Esperances (Charles Dickens)
  
• La Fundació (Isaac Asimov)
  
• Fundació i Imperi (Isaac Asimov)
  

En la meva defensa he de dir que la majoria eren llibres gruixuts i de lletra petita, perquè també hi ha qui es llegeix 20 o 30 llibres però vés a saber com són. I alguns fins i tot eren molt densos, com Dansa amb Dracs -és igual que sigui de la saga Cançó de Gel i Foc, coneguda sobretot per la sèrie televisiva Game of Thrones: és dens igualment-, o Grans Esperances, d’en Charles Dickens, un llibre amb una història molt bonica però feixuc com ell sol que em va tenir ocupats més de dos mesos, per tant… encara podríem dir que és com si hagués llegit una mica més que l’any anterior.

A més, el 2015 vaig fer un gran canvi vital: m’he mudat a Mataró, i això m’ha alterat, per força, els hàbits. Com que he de baixar a Barcelona a treballar -sí, un altre canvi: ara continuo sense ser mileurista, ni de bon tros, però almenys a la segona meitat de l’any m’he estabilitzat una mica i ja sense la murga de ser autònom-, faig trajectes en bus cada dia, i això em dóna l’oportunitat de llegir molt i, per tant, compensar l’estona que perdo en els viatges, en què ni treballo ni sóc a casa fent les meves coses, però… em van recomanar l’aplicació del VLC per al mòbil i des de llavors m’he dedicat majoritàriament a mirar sèries que a casa no tindria temps de veure i a posar-me al dia d’altres que duia endarrerides, o començar-ne d’altres, de manera que en aquest sentit he complert un propòsit.

Però no ens desviem: parlàvem de lectura i tenint en compte les circumstàncies és cert que no em puc queixar, el que passa és que globalment llegeixo menys… llibres. Perquè de còmics n’he llegit més, i he jugat una mica més a videojocs. El meu problema amb la literatura és que no és la meva única afició, així que m’he de repartir, cosa que significa que no vaig tan malament.

Parlant de literatura, 2015 va ser l’any en què vaig fer realitat un petit somni: el d’esdevenir escriptor, encara que només ho dic perquè tècnicament és cert. Hi ha un llibre a les botigues que duu el meu nom (entre altres). Dedicar-m’hi, encara no m’hi dedico.

Que és una ximpleria, però fa il·lusió, escolta. I m’anima a posar-me a escriure seriosament d’una punyetera vegada i intentar assolir èxits més interessants.

2015 va ser un any de molts canvis a la meva vida, tots ells positius. Canviar de ciutat només m’ha perjudicat en una cosa, en realitat: l’accés a cinemes en versió original, pels horaris del bus, em resulta més difícil, i el cert és que això pot haver influït una mica en què durant l’any passat anés al cine 31 vegades, que no està malament però són, diria, 5 menys que l’any anterior.

Pel que fa a la meva gent, el cert és que no l’estic veient menys: continuo veient els pares un cop a la setmana, com a mínim un cop al mes dino a casa de la meva àvia i les amistats les continuo cultivant perquè és tan fàcil com quedar-me a dinar a Barcelona en comptes de marxar cap a casa i fer unes cerveses o una sessió de xerrera a domicili durant la tarda i després sí, cap a Mataró. Amb altres amics i amigues, però, ens hem vist menys, però per circumstàncies vitals de les dues bandes i no trobo que es puguin atribuir al canvi de ciutat per part meva.

I parlant de la meva gent, evidentment i com ja havia avançat l’any anterior, el 2015 m’ha convertit en tiet per segona vegada (i també padrí), amb l’arribada de la primera neboda, la Martina. Com ja vaig fer l’últim cop amb l’Unai, poso una foto del dia del seu naixement i una altra del sopar de la nit de Cap d’Any, ara que és a punt de fer 8 mesos.

Una nena preciosa i riallera, i de bon menjar, que constitueix una nova alegria per a la família i acompanya el seu germanet gran, amb qui -de moment- té molt bona relació. Llàstima que visqui tan lluny d’ells, però en el fons no els veuria pas més vivint on vivia abans, si hi penso bé.

He deixat per al final l’altra gran novetat de 2015, i que també té a veure amb la família: el dia 12 de setembre em vaig prometre, de manera que el 2016 es presenta amb una novetat que es farà realitat d’aquí uns mesos, i és que al juliol em caso.

I després me’n vaig al Japó, que ja era hora, coi, i després… espero que hi hagi novetats encara més bones, però d’això ja en parlarem al repàs que faré, si tot va bé, a la primera entrada de 2017. De moment, a gaudir del que ens ha de portar aquest 2016.

Escriptor amb llibre

Sempre m’ha agradat escriure. El fet de tenir 5 blogs en podria ser una mostra, i ja des de petit una de les coses que més m’han agradat, acadèmicament parlant, són les redaccions. D’alguna manera, sense tenir clar en quin format, sempre he sabut que volia crear històries, i descartades les professions de dibuixant de còmics o director de cinema, el que em queda és posar-me davant d’un teclat i anar fent.

Val a dir que no tinc gaire disciplina, ni una beca que em permeti dedicar-me en exclusiva a escriure, per tant la tasca no és fàcil, però de tant en tant pareixo algun relat que em sembla igualment una porqueria, però dins el que cap no descarto que pugui agradar a algú, i llavors l’envio a un certamen literari, i resulta que he tingut una mica de sort perquè el darrer intent, a la categoria de narrativa curta per internet TINET del 18è Premi Ciutat de Tarragona, el jurat el va considerar prou interessant com per fer-lo finalista, de manera que s’ha inclòs al recopilatori de l’editorial Cossetània Els noms de les vaques i altres contes, és a dir el conte guanyador que proporciona el títol i els altres.

Tot i que és el relat més breu del recull i segurament el pitjor, per a mi és motiu d’orgull. Perquè malgrat que tinc una llicenciatura en Periodisme des de 2005, el cas és que no l’he aprofitat gens. El motiu és que allà no hi vaig aprendre res, em va decebre moltíssim com a carrera i tampoc no estic fet per a l’ofici de periodista, tan tímid i mancat de do de gents (sí, així ho trobarem a l’Optimot) com estic. Només em quedava una feina tan solitària i tranquil·la com escriure, per a la qual cosa no hauria necessitat pas aquella llicenciatura atès que, de fet, sí que hi vaig aprendre una cosa: allà no hi ensenyaven res, sinó que es limitaven a avaluar els escrits dels alumnes, molts dels quals amb un talent natural previ (en molts casos fins i tot duent a terme tasques d’aquella professió en mitjans de comunicació de barri) que aquells estudis només van homologar. La culpa no va ser pas meva, o si més no la culpa va ser de l’elecció de la carrera.

Per tant, estava (i estic) sol i desarmat. Escric perquè m’agrada i com a combustible faig servir la inspiració que de tant en tant m’arriba. Però no tinc contactes que em permetin col·laborar en llibres que fan fortuna i van signats per persones que no tenen formació literària o periodística, que d’aquests n’hi ha molts, ni prou talent com per a acabar una novel·la digna.

De moment, doncs, vaig fent, i he hagut d’esperar a l’edat de 33 anys per a aconseguir que el meu nom surti, acompanyat de molts altres, en un llibre que es pot comprar. És el primer cop que apareix en alguna cosa física a la qual el públic pot accedir. I em fa gràcia. Per tant, independentment de si m’hi guanyo la vida o no (que no), considero que ja puc dir que sóc escriptor. Amb llibre (compartit).

Adéu, casa de la Talaia

És curiós el que et pot fer sentir un objecte inanimat. Un cotxe, un ninot de peluix o una casa, tant se val el que sigui, quant de temps el vas tenir, si el feies servir gaire o si, en realitat, no era teu.

Hi ha gent que això no ho entén, i jo entenc que no ho entengui. Però sóc un sentimental i un coi de nostàlgic, i em posa trist haver de dir adéu a qualsevol objecte que hagi format part de la meva vida. M’entristeix, ara, saber que no tornaré a trepitjar el terreny ni la casa del que coneixíem com a “la Talaia“, que era la casa que els meus tiets tenien fins ara, que l’han venut, en una urbanització anomenada Talaia Mediterrània, deixada de la mà de Déu, sense pràcticament vida, envoltada de muntanya i bosc, víctima reiterada d’incendis i robatoris i ubicada de manera que cada trajecte cap allà era gairebé un calvari, i que moltes vegades m’havia fet marejar i fregar el vòmit. Inconvenients que no embruten el bon record que en tinc, però.

Amb el pas del temps hi anava cada cop menys, és normal, i en els darrers 3 anys segurament no hi havia anat més d’una vegada, però en tinc molts records, i tot i que celebro que els meus tiets se l’hagin tret de sobre -perquè sé que feia temps que ho volien- també sé que en el fons els fa pena, igual que a mi.

Allà era on es reunia sempre tota la família quan nosaltres no teníem encara la casa a Collbató (que viurà el mateix destí esperem que d’aquí a no gaire), i encara ho va estar fent durant anys quan ja la teníem; on fèiem generosíssims esmorzars de pa de pagès amb embotit -i on jo vaig començar la tradició de fer-me “entrepans de tot” cada cop que tinc a l’abast això, pa de pagès amb embotit-; on fèiem les calçotades, les costellades i altres grans àpats diversos cops l’any, com deia abans cada cop menys sovint per diverses circumstàncies.

Allà, en una plaça en què acabava un dels pocs carrers que tenia la urbanització, i que quedava al costat de la casa -que era l’última de la Talaia-, jugava a futbol amb el meu cosí, i vaig practicar fins que vaig adquirir una certa habilitat en els llançaments de falta, sempre dins el baixíssim nivell de jugador esporàdic amb el qual se’m pot jutjar, però que em va permetre marcar alguns gols en partits de futbol sala. D’altra banda, al pati de la casa vaig practicar les xilenes, i no és que les hagi fet servir mai en un partit real, però almenys vaig perdre la por a llançar-me d’esquena i engaltar una pilota tal com vingués en aquella perillosa posició.

Allà, malgrat la poca vida que hi havia, el meu cosí Sergi tenia una petita colla formada per ell, en Rubèn i el seu germà Maür i també el Sergi gran, que em recordava en Gegant de Doraemon perquè era gran, tirant a gras, fort i bastant imponent, però en el fons tenia bon cor i em va saber greu quan va marxar d’allà.

Allà hi havia, i encara hi ha, un hostal abandonat fins a un punt de decadència que recorda les fases inicials de construcció d’un edifici. Hi entràvem de tant en tant, en pujàvem alguns pisos amb la fantasia -potser realitat- que alguns esglaons eren perillosos perquè podien enfonsar-se sota el nostre pes, cosa que feia més interessant l'”aventura”, i contemplàvem un paisatge desolador, molt de casa okupada per ionquis, mentre al pati hi vèiem una piscina buida i bruta i una pista de tennis en un estat no gaire millor. Si us en voleu fer una idea, aquí teniu l’enllaç del bloc d’on he tret la imatge, amb més fotos.

Allà hi havíem passat algunes vacances de Setmana Santa, i recordo haver plorat, ja ben ganàpia, una vegada quan em vaig adonar que les vacances s’acabaven i per tant també aquella estada més llarga del que era habitual a la casa.

Allà va ser també on em vaig enamorar de la Mega Drive del meu cosí gran i dels 3 o 4 jocs que tenia, fet que va marcar la meva trajectòria com a videojugador. Recordo, també, les partides que fèiem als FIFA de la Playstation, més endavant, en una tele de 14 polzades, penjada ben amunt d’una paret, que per culpa de la seva col·locació respecte als sofàs ens feia seure malament o torçar el coll d’una manera poc saludable durant massa estona.

No oblidaré tampoc la baixada que hi havia a l’entrada i que portava al pati d’un terreny en realitat molt inclinat i que acabava ben bé en un petit bosc dins les tanques de la propietat. En aquella baixada ens tiràvem asseguts en un monopatí o ens ho passàvem d’allò més bé quan havia nevat, nosaltres, tan pixapins. Recordaré sempre les taules blanques de resina del balcó on esmorzàvem i dinàvem quan feia bon temps, amb aquella rajola que deia “Aquí hi viu un caçador”, i que ja venia amb la casa quan la van comprar, i el banc inclinat, i les parets cruelment estucades que ens feien veure les estrelles quan hi picàvem de cap (o de colze) sense voler.

No ho sé, no era meva, aquella casa, ni la trepitjava gaire últimament, però la trobaré a faltar. Al capdavall hi vaig passar moments importants de la meva vida, sobretot l’adolescència, i ha estat a la família durant 22 anys.

El negre de The Wire

Donaré per fet que no sou racistes. I això és donar molt per fet. Qui més qui menys discrimina una o altra raça (o totes les que no són la seva) per diversos motius, i la discriminació tant pot ser negativa com positiva. No fa el mateix mal, evidentment, considerar una persona perillosa, inferior o no apta pel seu color de pell i les seves faccions que donar-li un tracte preferencial, el que es coneix com a racisme paternalista, per tal que no es consideri que l’hem rebutjat per la raça a què pertany, en un excés de prudència que pot ser percebut com un atac indirecte per part d’aquella persona. A ningú no li agrada que li donin peixet.

És clar que, amb totes les influències culturals i socials que rebem contínuament, és normal que vulguem anar amb compte a l’hora de tractar amb persones de races diferents de la nostra, o fins i tot a l’hora de parlar-ne, per por de fer passos en fals. No hauria de ser així, hauríem de poder-nos emprenyar obertament amb una persona negra, o malparlar d’una d’ètnia àrab (no “mora”, que és despectiu), o denunciar-ne una de l’Extrem Orient basant-nos en les accions d’aquests individus, deixant de banda el seu aspecte i els seus costums, sense por que es consideri que hem caigut en el racisme. Perquè associar, per exemple, immigració i delinqüència, encara que no ho expressem obertament i ho fem al pica-pica dels diumenges entre familiars o amics, és un greu error i un acte de racisme. La delinqüència està sovint associada a la pobresa, i la marginació dels immigrants els duu a la pobresa, com ens hi duria a nosaltres el fet que no ens volguessin donar feina en un altre país. No en són ells, els culpables.

El cas és que és difícil, és un llarg camí que cal recórrer, un camí refumudament difícil, sobretot quan mirem altres països on la diversitat racial i cultural té una història de diversos segles i tot i així el racisme hi és tan present, com ara els Estats Units. L’esclavitud ja fa més d’un segle que s’hi va prohibir, però encara ara moltes persones, en alguns territoris més que en d’altres, però per tot el país, experimenten sentiments de rebuig envers els negres, els àrabs o els hispans, tant si ho manifesten de manera pública com si s’ho queden dins.

Si allà la cosa està així, quants anys trigarem nosaltres en assolir la igualtat? N’hi haurà prou, amb una generació d’africans, àrabs o sud-americans nascuts a Catalunya? Caldrà que comencin a dur noms autòctons com ara Jordi, Pere o Nil? Quan els considerarem compatriotes de ple dret? Quan tinguem un president ètnicament forani? Segurament ni així, perquè altre cop només cal mirar els Estats Units.

Sovint la culpa és nostra, de la percepció que tenim d’aquestes persones, de comentaris fets amb més o menys malícia, com ara «A mi em semblen tots iguals», «Tant li fa, japonesos o xinesos: són el mateix», «la botiga dels moros» per a referir-nos al colmado regentat per paquistanesos —que són musulmans però ni de bon tros d’ètnia àrab— o quan, per tal d’identificar en una conversa un actor o un personatge, diem allò tan lleig de «El negre de…». I què passa, amb la sèrie The Wire? Allà gairebé tothom és negre. Potser és hora que aprenguem a no trobar-los tots iguals, a quedar-nos amb els seus noms i les seves cares, que no són iguals (és clar que entre ells també hi ha dobles, com entre els blancs) i a mostrar interès en la seva cultura.

Potser així aprendrem a diferenciar japonesos i xinesos, que tenen moltíssimes diferències i de tota mena. Potser així algun dia ens podran presentar algú sense haver-nos d’«avisar» que aquella persona és d’una altra raça o, si més no, podrem encaixar-hi la mà o fer-li dos petons sense pensar, internament, que no ens ho esperàvem.