Lectures: Enrabiats

Sense tenir cap intenció que això esdevingui una secció d’un blog que de tota manera tinc molt abandonat, i amb un caràcter excepcional perquè quan parlo de llibres que he llegit normalment ho faig al meu blog Cementiri de Pneumàtics (o a 3 Botons i START si té relació amb els videojocs), avui us porto les meves impressions sobre un llibre que es podria etiquetar amb aquell nom que fa tanta mandra, “d’autoajuda”.

Si seguiu aquest blog, malgrat que l’actualitzo molt poc des de fa temps, perquè està dedicat a coses més personals i ja fa força temps que no tinc gaires coses positives per explicar, us deveu haver adonat que tinc problemes pel que fa a la gestió de la paternitat. Bàsicament m’empipo quan la meva filla no es comporta com espero i tinc massa poca paciència. Ho passo malament, ja ho vaig dir l’any passat en dedicar una entrada al seu tercer aniversari. El cas és que, després d’algunes recomanacions per poder-ho gestionar, per Sant Jordi va “caure” un llibre en teoria per a la família, però que en principi era jo qui necessitava llegir-lo.

El llibre en qüestió es diu Enrabiats, i l’escriu la Míriam Tirado, consultora de criança conscient. Està disponible en català gràcies a Rosa dels Vents, però originalment va ser escrit en castellà com a Rabietas. També és l’autora de contes com Tinc un volcà (amb il·lustracions de Joan Turu) i El fil invisible (amb il·lustracions de Marta Moreno), que tenim a casa per a la nena, l’últim des del mateix Sant Jordi.

Sempre m’ha semblat un contrasentit el concepte de “llibre d’autoajuda”. L’autoajuda seria ajudar-se a un mateix, oi? Si t’ajuda algú altre a través del seu llibre, qui t’ajuda és l’altre. Doncs bé, podríem dir que Enrabiats és un llibre d’ajuda. O almenys, com diu el seu subtítol, dona consells i eines per afrontar les enrabiades amb consciència, humor i amor.

L’anomenada “criança conscient“, concepte que es repeteix durant tot el llibre, seria la validació de tot el que fa la canalla en fer, els seus progenitors, l’esforç d’entendre’n els motius i no perdre la xaveta en el procés, per explicar-ho amb les meves paraules. Aquesta filosofia es contraposa a la criança convencional, més orientada a aturar el problema immediat, canviar comportaments tot renyant, amenaçant, castigant o clavant algun mastegot, cosa que ara no es porta gens, però que quan érem petits passava de tant en tant (i tampoc no ens ha creat cap trauma). Evidentment, excloc d’aquesta reflexió els casos de maltractaments que hi ha hagut sempre i que malauradament encara hi ha.

Doncs bé, he volgut llegir-me aquest llibre perquè vull ser millor pare (per dir-ho finament -després ja seré més bèstia-, hi havia un enorme marge de millora), i perquè clarament la cosa no estava funcionant, amb la meva filla. I perquè tot i que ella no té gaires enrabiades, en general té -encara que no de manera constant, vull deixar-ho clar- mals comportaments, rebel·lia i desobediència, i una memòria que només li funciona quan l’afavoreix a ella. Ja avanço que ho explico a la meva manera, i per entendre’ns ràpid. El llibre ens anima a deixar de fer servir conceptes com “portar-se bé/malament”, pel que fa a nenes i nens.

El cas és que l’autora, en un seguit de capítols curts i molt amens de llegir, ens va explicant poc a poc, i retrocedint les vegades que calgui, que és normal que es comportin d’aquesta manera, que no tenen la mateixa capacitat de raonar que nosaltres, ni d’autocontrol, que a la seva ment tot gira al seu voltant, que cal respectar les seves rutines i que si no tenen atesa alguna necessitat bàsica hi ha problemes, i moltes altres coses que en llegir-les he vist que explicaven comportaments de la meva filla.

Moltes de les coses que diu el llibre les he trobat lògiques i algunes m’han fet sentir una mica menys malament amb mi mateix. Perquè també valida els sentiments de desesperació de la persona adulta, explica que nosaltres també estem cansats al final del dia i que llavors no estem per criances gaire conscients, igual com la canalla no està per obeir gaire, i que tot i entendre els conceptes del llibre i creure-hi, cal molta pràctica, i en molts moments ho engeguem tot a pastar perquè tenim un mal dia o per la raó que sigui.

Ara bé, el llibre no pretén donar la solució màgica a aquestes situacions, sinó explicar-les perquè a partir d’aquí hi treballem. Llàstima, estaria bé una solució màgica, no em faria res acabar-me la vida en modalitat fàcil, sincerament.

Però, bàsicament, el resum barroer del llibre seria: és normal que el teu fill o la teva filla faci el que fa, aprèn tu a aguantar-te gestionar-ho. I ho entenc, eh? Però em resulta molt difícil d’aplicar. I ja sé que l’autora diu que és normal que sigui difícil d’aplicar, però tinc poca paciència (encara que crec que hi he treballat i que compto fins més lluny que abans) i ho continuo passant molt malament.

Perquè quan intento fer el que s’aconsella, que és no enfadar-se quan la criatura no fa cas, sinó endur-se-la del parc, plorant si cal, perquè arribi a casa i se li satisfaci la necessitat bàsica de sopar i dormir quan toca, el que a mi em queda és la mala estona, les mirades dels altres pares o avis -que deuen fer anar a dormir les seves criatures a les deu de la nit, plenes de sorra i sense sopar-, els cops de puny de la nena, l’odi o la sensació d’injustícia que reflecteixen els seus ulls quan hem de plegar d’una cosa que li agrada tot i que ja n’havíem parlat i m’havia promès que obeiria sense queixar-se, i que en arribar a casa jo hi arribi esgotat física i anímicament, amb el paper de dolent -pel bé ulterior, però ella això no ho entén- per a mi i la retrobada amorosa i el consol per a la seva mare.

A més, no tots els “mals comportaments” es deuen a aquestes necessitats no satisfetes. Sovint, sense haver dormit poc, havent menjat prou i bé i després d’haver tingut una bona estona de pau i harmonia, de sobte decideix que no vol complir la seva part i que rentar-se les mans i les dents, pentinar-se o posar-se la roba per sortir de casa és innecessari, i ja tornem a tenir sidral. I aquí és on perdo l’oremus i valoro la possibilitat de baixar del cinquè fins al carrer sense passar per l’escala (i no tenim ascensor), i no ho dic per treure importància al tema amb una mica d’humor negre, no, és que perdo els papers de debò i sento impulsos destructius i sobretot autodestructius molt forts.

Perquè sento que he fracassat també com a pare (vaig fent col·lecció de fracassos), que no hi ha manera que la cosa remunti, que quan hauria d’estar millor i tinc aquesta eina d’haver llegit sobre criança conscient les coses haurien de funcionar una mica millor. Encara que el llibre no doni solucions màgiques, alguna cosa, algun truquet, hauria de funcionar. Però no, no és ciència, i després hi ha aquests comportaments “paranormals”, que no tenen explicació immediata, que són per posar-me a prova, per buscar els meus límits. I els troba. I llavors, com que escoltar-la, abraçar-la i esperar amb ella no funciona, tornem a la criança convencional i la castigo deixant-la sense coses que li agraden. I em sento malament immediatament després d’anunciar la sentència, i per assegurar-me que es compleix, però ella ràpidament se n’oblida i passa a fer una altra cosa, i en uns minuts ja m’està parlant (o demanant jugar amb mi) amb un somriure i la innocència que desplega quan vol. Jo no oblido la mala estona que hem passat i llavors em mostro esquerp perquè entengui que no s’ha portat bé, que m’ha fet mal. I em sento encara més malament per ser així de cruel. A sobre, això també se li’n fum. L’altre dia, després d’una llarga ratxa dolenta, una de les vegades que em va deixar anar que m’estimava no vaig poder evitar plorar. De fet, al cap d’una estona es va repetir l’escena. Jo, que ploro raríssimament -tot i ser massa sensible- i que vaig arribar a estar 9 anys sense deixar anar ni una llàgrima. I si jo ploro és que el tema és gros. Perquè em fa enfadar molt, però com diu el llibre, la culpa és meva, no seva, i llavors m’odio a mi mateix per posar-me com em poso, per negar-li el que demana les poques vegades que el càstig sí que la fa plorar i llavors tot són sisplaus i llàgrimes, i per tenir temptacions de trobar la manera d’estimar-la menys per passar més d’ella i no patir tant, d’abandonar, de desaparèixer de la seva vida perquè no sembla que em necessiti i perquè per tenir un pare així val més que no en tingui, però no ho puc evitar. És un cercle viciós.

Els càstigs no funcionen, perquè si almenys donessin resultat i ella reflexionés, aprendria coses, com jo n’aprenia de petit quan em castigaven a mi (que era poc). Però ella no, ella passa a un altre tema. És al·lucinant. Per tant, no em funcionen ni la criança conscient ni la convencional. És culpa d’ella per ser així? No, és culpa meva, Enrabiats ho explica d’una manera molt amena i lògica. Abans ja pensava que era una merda de pare, però ara ho penso amb més coneixement de causa. Al final, el llibre sí que m’ha ajudat, almenys a entendre tot això. No, de debò, us el recomano. Segurament, si no teniu una base lamentable com la meva us ajudarà molt. I si la teniu, però també teniu capacitat d’aprendre -que sembla que jo ja l’he perdut-, també. I passarà això que vaticina l’autora, que és que les enrabiades (o els “mals comportaments” si, com jo, el que viviu no són exactament moments d’explosió) representaran oportunitats de créixer com a persones i com a progenitors. Ho penso sincerament.