1-O: El dia que va canviar la història de Catalunya

Feia molts anys que esperàvem aquest dia. El dia que poguéssim votar sobre si volíem tenir una república independent o continuar sotmesos a l’imperi espanyol, perquè per més que siguem una colònia antiga, ho som (o ho érem) igualment.

Al llarg dels segles hi ha hagut moments en què el sentiment independentista creixia i minvava, però mai no havia estat tan elevat com ara. Ha estat una confluència de factors, des dels culturals fins als econòmics, passant per la senzilla oposició a les maneres de fer dels successius governs espanyols, i al final el referèndum s’ha hagut de fer no ja sense el seu permís, sinó amb la seva repressió judicial i policial, que ja des de feia dies s’havia manifestat en forma de detencions polítiques i escorcolls per requisar urnes i paperetes abans que es poguessin fer servir.

 

Per circumstàncies personals no vaig anar a dormir a cap centre de votació, però agraeixo a aquells catalans i aquelles catalanes que sí que ho van fer que permetessin, d’aquesta manera, que els Mossos d’Esquadra tinguessin l’excusa de la dificultat de desallotjar i endur-se urnes i paperetes sense posar en perill la integritat física de la gent i que, així, poguessin fer el que havien de fer: defensar el seu poble, i no obeir una llei injusta. I cal esmentar també els bombers que van sortir a defensar la població.

Per desgràcia, el criteri no era compartit amb les forces de “seguretat” espanyoles. Ja ho sabíem, però les imatges són impactants de totes maneres, i per desgràcia han tingut una part positiva: s’han retratat encara més de cara al món. Un món que ja fa temps que ens observa, que ens ha anat coneixent i que ara ja comença a explicar què és això de l’independentisme català i per què s’origina i creix. Per tant, que els mitjans espanyols diguin el que vulguin i que es concentri tanta gent contrària a la independència de Catalunya- i favorable a la repressió política i policial- com vulgui: han perdut qualsevol argument.

El dret a l’autodeterminació és tan fonamental com la mateixa llibertat, que al capdavall és la mateixa cosa: qui voldria dependre d’una altra entitat i no poder decidir els seus afers? Ni els espanyols, ho voldrien. Però, és clar, ells no saben el que és.

En fi, pel que fa a la jornada del referèndum, ens va oferir tota mena d’imatges. Des de les horripilants, amb càrregues policials, ferits -gent gran, a sobre!-, cops de peu voladors, dits trencats expressament, estirades de cabells, etc., que anàvem seguint amb preocupació a la televisió o als mòbils,  fins a les maques, com la manera en què els voluntaris ho van organitzar tot plegat, l’amabilitat amb què es va deixar passar primer la gent gran o amb dificultats físiques, l’estoïcisme sota la pluja tant dels que duien paraigua com dels que no hi vam pensar, l’actuació del govern català, amb recursos per combatre els continus obstacles i sabotejos que l’estat espanyol va intentar un cop rere l’altre…

Perquè el que sí que van aconseguir va ser que no es pogués dir aquell tòpic de les jornades electorals, aquell “la jornada transcorre amb normalitat”, perquè no hi va haver normalitat. Ni per les coses dolentes, amb centenars de ferits i imatges que van donar la volta al món, ni per les bones, en què cal també esmentar les mostres de solidaritat d’alguns punts d’Espanya i les d’alguns polítics europeus, perquè la Unió Europea no ens va recolzar gaire amb la seva fredor i les seves declaracions esmentant el “diàleg” i parlant d'”afer intern” -totalment vergonyós-, però alguns dels seus polítics van esdevenir honorables excepcions. Es va fer com es va poder, va caldre posar els mòbils en mode vol per poder garantir que es consultés el cens a través dels mòbils de la gent que era a les meses, i la població catalana, almenys la que és demòcrata, va demostrar una capacitat increïble d’adaptació a les circumstàncies i de resistència (pacífica) a les embestides de les “autoritats”.

Mentrestant, els polítics catalans i espanyols es posicionaven d’una manera o d’una altra, alguns d’ells sense mullar-se gaire i d’altres justificant les càrregues i atribuïnt-les a la irresponsabilitat del govern català. Tots els que no s’havien retratat ho van fer l’1 d’octubre de 2017, i passi el que passi -i el que hauria de passar és la independència de Catalunya, legitimada democràticament i per les accions d’Espanya– espero que ningú surti mai més a defensar els indefensables, perquè tan dolents són els que executen la repressió com els que s’entossudeixen a mantenir-se “equidistants” quan aquesta actitud el que fa és donar ales a aquesta repressió.

Em quedo amb la satisfacció d’haver pogut votar en aquest dia històric en el referèndum d’independència d’un territori que ja fa molts anys que considero un país, però que ara hauria de ser oficialment reconegut com a tal. Una jornada d’emocions -també hi va haver gent que plorava, però d’alegria i alleujament-, amb pacífiques, solidàries i imaginatives respostes als obstacles descrits que hauria de conduir a la construcció d’un nou país, que respecti la nostra identitat i la nostra cultura -com és normal en qualsevol país del món-, i que també sigui just, modern i més democràtic d’aquell del qual sortim.