La Sara fa 1 any!

L’estiu de l’any passat va estar protagonitzat per la nostra filla, que era a punt d’arribar, i per tant no ens vam plantejar fer cap viatge, i el 16 d’agost la Sara decidia presentar-se i fer que la família passés a tenir tres membres, una idea a la qual no és tan fàcil acostumar-se. Per més que hi estiguis pensant durant mesos, no és el mateix imaginar-s’ho que trobar-se amb què, en qüestió de 3 o 4 dies, apareix un nadó, te l’endús a casa i te’l quedes per sempre.

Quan feia aproximadament un mes que havia nascut vaig fer un repàs del que havia significat la seva arribada i com m’havia canviat el dia a dia. Ho podeu llegir aquí, però en resum: canvi de prioritats i adaptació relativament fàcil, perquè els nadons dormen molt i fan ben poca cosa.

Ara, però, han passat un munt de mesos. Un temps en què ella, poc a poc però de manera ininterrompuda, ha anat creixent físicament i també intel·lectualment, i avui fa un any, i encara no camina, però sembla que falti poc. El que sí que fa és anar de quatre grapes tan ràpid com pot, tocar tot el que no hauria de tocar i dormir el mínim possible, com el seu pare. Dormir és avorrit, la vida és curta i s’ha d’aprofitar. Hi estic d’acord, però ella és massa jove per pensar això.

Si es quedés jugant amb les seves coses no seria un gran problema, però ploriqueja, es retorça i no para de bellugar-se, i el que té és son, i nosaltres sopem tard i ens n’anem a dormir amb la digestió a mig fer.

Tot plegat ens té esgotats, als seus pares -en aquesta foto em veig una cara de cansat i vell que fa por, per exemple-, sobretot els caps de setmana, que sembla que hagin de ser moments de descans, però tant quan tenim compromisos com quan no, tenir-la tot el dia és molt esgotador -i per tant valorem la feina de la seva àvia, que ens la cuida durant mig dia-. Sí, sabem que no és res amb què ens hàgim trobat nosaltres per primera vegada a la història, però sí que és la nostra primera vegada. I sí que és esgotador.

No ha estat de cop, però. Hi ha hagut una evolució, i hem canviat les nits de dormir poc i de manera intermitent a poder-les dormir força bé, perquè a les nits la nena dorm bé -el que és una odissea és que comenci a dormir-, però durant el dia costa que faci becaines, i quan les fa nosaltres les hem d’aprofitar al màxim… fent coses de la casa o que tinguem pendents en general.

Vaig dir, quan tenia un mes, que la meva adaptació a la nova situació no havia estat traumàtica. En comparació ella no donava gens de feina, és clar. Ara és una personeta que vol fer coses, interactuar, explorar, i el temps lliure per a mi ha quedat reduït a estar llevat jugant a videojocs fins a mitja matinada, cosa que lògicament no puc fer si no estic de vacances o és cap de setmana -i en aquest segon cas, segons els compromisos que hi hagi, ni tan sols això-, perquè després en pago un preu físic. En resum: m’he quedat pràcticament sense temps per a les meves coses i l’he de treure de les hores de son, tot un clàssic entre els pares i les mares que juguen a videojocs.

No vull enganyar ningú, perquè no tot són flors i violes: el trobo a faltar. Soc de l’opinió que cadascú té els seus problemes encara que n’hi hagi de pitjors, i que tenim dret a queixar-nos. M’havien avisat que passaria, però és dur igualment. I és dur perquè després d’un dia esgotador, o un vespre esgotador, ve de gust esbargir-se i tenir un descans mental, i no tenir-lo gaire sovint va minant el benestar de qualsevol, siguin quines siguin les seves aficions.

D’altra banda, tot i les dificultats pròpies de tenir una nena petita, que són normals, també hem hagut de continuar sentint consells no sol·licitats sobre qualsevol aspecte de la seva educació i criança, desencertats i basats en tòpics i tradicions obsoletes. Tant hi fa les vegades que diguem que no hi ha cap relació entre que dormi de dia i després de nit li costi dormir perquè fa un any que veiem que no en té, o que no pot menjar tal cosa perquè no és recomanable fins que no tingui una edat determinada. Els consells no volguts continuen arribant, i les nostres respostes són oblidades en qüestió de minuts.

Però paral·lelament a tot això hi ha les alegries, que són el motiu pel qual ens apuntem a això de ser pares. Veure com cada cop fa més coses, com ens va reconeixent -bé, la mare la reconeix des del principi-, com es va fent cada cop més riallera, com va reaccionant a algunes paraules que entén, com va dient alguna coseta tot i que encara li falti molt perquè puguem dir que parla, com menja sòlid cada cop millor des que va començar als 6 mesos -vam triar aquest mètode en comptes dels tradicionals potets perquè així serà més autònoma i de manera més ràpida-, com s’ho passa bé a l’aigua, com comença a jugar amb els seus cosinets de quatre i tres anys, com s’ha assegut a la meva falda en alguns moments mentre escrivia aquesta entrada i mil coses més que ens arrenquen un munt de somriures cada dia.

Tot això no té preu, i queda per sobre del cansament que malgrat tot no ens abandona, de les incomoditats a què han de fer front els nous pares en veure que la seva vida ha canviat en més coses que no es pensaven i dels moltíssims moments de desesperació i de rampells egoistes. Perquè són egoistes, al capdavall ella és petita, no en sap més i trigarem a fer que ens faci cas o a que entengui un “no”. Però també penso que són inevitables, aquests exabruptes, que formen part de la paternitat i la maternitat i que ho estem fent el millor que sabem, amb totes les nostres forces.

El que és evident és que l’estimem cada dia més i no podríem estar sense ella, que d’això es tracta. I ara ha fet un any i no puc dir que hagi passat volant, perquè mentiria. Si hi penso amb deteniment no, no ha estat ràpid. Un dia miraré enrere i pensaré “ja han passat cinc anys?”, però per ara aquest primer any ha passat, per al meu gust, a la velocitat justa.

Ens esperen molts reptes. Ara, amb la llar d’infants que començarà en unes setmanes, se suposa que canviarà molt, que aprendrà moltes coses. I diuen que dormirà millor. Toquem fusta.

I després vindrà el més difícil: educar-la perquè sigui una persona forta, independent, bona i sobretot que sigui feliç. Una feina de molts anys i molta paciència.

 

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Pare d'una nena. Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada s'ha publicat en Experiències i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a La Sara fa 1 any!

  1. keromi ha dit:

    La vida ens ha canviat molt però faria que canviés molt més si fos necessari per ella 🙂

    La nostra petita que no para quieta, que va passar de només voler braços i braços a ara només voler mans per explorar tot de peu.

    Quina por quan ja camini pel seu compte!!!

    Jo he de dir que si se m’ha passat volant…
    Un cop em van dir
    Els dies són eterns, els mesos ràpids i ela anys volen
    O alguna cosa per l’estil. Quanta raó… Un dia es fa pesat, esgota i cansa. Les setmanes i mesos van més ràpids però aquest any m’ha passat súper ràpid… Sobretot en sentit de no recordar ja la panxa embarassada, no recordar com era al néixer tan petita.. Ja la recordo només gran com és ara i trapella com és ara… Veig un nadó i no recordo que ella hagi estat mai així… Com canvia la percepció de tot!

    I sobre la llar d’infants… Sento dir-te que tinc mares conegudes que ja m’han dit que m’oblidi del canvi. Que elles ho esperaven i va quedar igual jaja així que per si de cas, no em faré il·lusions jaja

    • moroboshi876 ha dit:

      Jo també canviaria i faria el que calgués per ella, però una cosa no treu l’altra i hem perdut qualitat de vida en molts aspectes. Res de nou, però empipa igualment. En fi, que sigui com sigui compensa.

  2. Eva ha dit:

    Que et prenguis el teu temps per escriure això ja és molt.
    Ho este fent bé, segur. Podrieu tirar per la via ràpida en moltes coses i no ho feu per intentar educar-la i que creixi millor, encara que això repercuteixi en el vostre ja important cansament.
    Ànims!

  3. Retroenllaç: Repàs de 2018 | Compte Enrere

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s