Viatge al Japó (part 3 i final)

Com m’havia proposat, ha arribat la tercera i última part de la crònica del viatge al Japó feta des d’un punt de vista més descriptiu i estàndard, després d’haver fet entrades per a diversos blogs sobre aspectes concrets d’aquest somni fet realitat. I no patiu, que aquesta és la més curta de les parts, i amb diferència.

Havent estat a Tòquio i també a la regió de Kansai, ara tocava tornar a la capital japonesa per gaudir dels últims dies al país del Sol Naixent, veure algunes coses que havien quedat pendents i dedicar 2 dies a l’ascens i descens al Fuji, però com que no va poder ser, ens van quedar un parell de dies lliures que vam omplir amb una mica d’improvisació, i això també va tenir coses positives.

DIA 1 (22 del total)

El primer dia que ens vam llevar a Tòquio d’aquesta segona etapa vam fer una de les excursions més importants que teníem pendents, la de Nikkô, un lloc hiperturístic però ben bonic, ple de temples, santuaris i natura.

És una llàstima que hi hagués una part de les principals atraccions turístiques en reformes, i que tot i així no reduïssin el preu per tal de compensar-ho. Al contrari. A sobre, la Míriam va poder gaudir d’una entrada que permetia accedir a tots els recintes a un preu reduït el 2009, però ja fa uns anys que la van eliminar -digue’ls ximples-, i ara calia pagar un per un, de manera que vam fer la nostra selecció segons el que ens semblava que seria més interessant.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El més important va ser el santuari Tôshôgû, on hi ha els famosos micos que es tapen respectivament les orelles, la boca i els ulls (els podeu trobar a WhatsApp, per exemple), tot i que aquests també eren una rèplica perquè els autèntics estaven en restauració. Ara bé, va valer la pena perquè malgrat la gran quantitat de gent que hi havia vam veure una arquitectura espectacular i farcida de detalls preciosos, allà dins. També vam ser a la part exterior gratuïta del Futarasan, però al Rinnôji no hi vam entrar.

A la tarda vam tornar a passar per Akihabara, aquest cop amb les botigues encara obertes, i després vam anar a veure la Torre de Tòquio de nit, ja que no pensàvem pujar-hi perquè havíem vist prou miradors, i cap a l’hostal, on ens esperaven les maletes que, per fi, havien arribat des de Kioto.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

DIA 2 (23)

El segon dia d’aquesta última etapa també el vam dedicar a una excursió a l’exterior, aprofitant que era l’últim dia de validesa del Japan Rail Pass, i vam anar a Hakone, ciutat de balnearis que a nosaltres ens interessava pel volcà actiu, el llac Ashi i la vall d’Owakudani, a més del mont Komagatake.

Aquest últim no el vam poder veure perquè hi ha una clara incompatibilitat entre els horaris dels transports -una infernal combinació de trens, cremallera, funicular, telefèric i vaixell- i la quantitat de coses que hi ha per fer, allà, de manera que recomanen allotjar-s’hi per tal de gaudir de la zona com es mereix. Nosaltres vam optar per la gran matada de fer-hi una excursió d’un dia, però va valer la pena malgrat les renúncies.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam poder veure els gasos del volcà, que per sort s’havien reduït i havien permès la reobertura d’Owakudani després d’uns mesos de tancament, vam menjar els ous negres tradicionals de la vall, vam travessar el llac Ashi en un vaixell “pirata” i vam passejar per una antiga carretera al bosc després de fotografiar des de fora un punt de control de l’era Edo (1603-1868). I cap a Tòquio, que ens quedava un bon tros de camí.

DIA 3 (24)

Dia de molta calma, perquè després d’esborrar l’ascens al mont Fuji ens sobraven dies. Vam decidir fer una primera ullada seriosa als souvenirs i anar cap a la zona de la Tokyo Skytree, inaugurada el 2012 i ja l’edifici més alt de Tòquio i del Japó, amb 634 metres, que també la fan la torre més alta del món. No és l’estructura artificial més alta, però, ja que la supera àmpliament, amb 829,8 metres d’alçada, l’edifici Burj Khalifa de Dubai.

No hi pensàvem entrar, tampoc, perquè ja havíem vist prou miradors, tant de pagament com gratuïts, però ens hi vam voler acostar, veient també una mica com era el districte de Sumida, i també vam visitar el centre comercial que hi ha al seu peu, on cal destacar una botiga Donguri Kyôwakoku dedicada, aquest cop sí, només a l’Studio Ghibli, i on vaig trobar un còmic d’en Hayao Miyazaki que no sabia ni que existia. A més, hi vam dinar a l’hamburgueseria hawaiana Kua’Aina, de la qual ja havia parlat el dia d’Odaiba, per segon cop.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A la tarda vam anar a Ikebukuro i vam ver unes compres que teníem pendents a l’Uniqlo que hi ha en aquella zona.

DIA 4 (25)

L’endemà vam anar a Kanda, on volíem veure la zona de llibreries de vell. No és que volguéssim comprar-hi res, però em feia gràcia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A més, en aquella àrea hi havia altres coses interessants. No vam poder veure el Nippon Budôkan, l’estadi construït per als combats de judo dels Jocs Olímpics de 1964, perquè el parc estava tancat creiem que per unes eleccions que s’estaven celebrant, i tampoc no volia preguntar res als guàrdies armats que hi havia. Però d’allà vam anar a la zona del Tokyo Dome, un altre estadi famós, que a banda de ser l’estadi dels Yomiuri Giants de beisbol acull molts espectacles.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

I a prop hi havia un dels parcs recomanats a tot arreu, el Koishikawa Kôrakuen, on ens vam entretenir una bona estona.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam tornar cap al Tokyo Dome, al voltant del qual hi havia atraccions de fira, i ens hi vam menjar unes pizzes. No eren les primeres del viatge, a Kurashiki n’havíem menjat unes de minúscules, ni eren exageradament bones, però eren de mida com cal i ens vam treure el cuquet.

img_9934-medium

La meva era de patates fregides, perquè a mi aquestes coses em fan gràcia, però val a dir que les podrien haver integrat a la massa a partir del formatge fos, i no posar-les al damunt, tal qual, que és com estaven.

A la tarda vam anar cap a l’edifici del centre cívic Bunkyô, on hi ha un altre observatori gratuït. No tan alt com els altres, però les vistes no estaven malament. A més, molt a prop hi havia una de les ximpleries que em venien de gust veure: l’entrada del dojo Kôdôkan, fundat el 1882 pel senyor Jigorô Kano, fundador del judo, que és la inspiració del personatge d’en Jigorô Inokuma de Cinturó Negre.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després, una passadeta més per Akihabara, que estava relativament a prop d’allà i ens podia solucionar alguna cosa de regals per a la gent, i cap a l’hostal.

DIA 5 (26)

Aquest va ser un dia també tranquil, que vam aprofitar per fer compres pel barri d’Asakusa, on ens allotjàvem, i a la tarda vam anar a la ciutat de Kawasaki perquè allà hi ha, des de 2011, el Museu Fujiko F. Fujio, dedicat a un dels dos pares d’en Doraemon, entre moltes altres obres.

Al nostre pla inicial no hi cabia, però havent-se obert aquesta finestra de dos dies vam decidir visitar-lo i en vam quedar molt satisfets. Per saber-ne més, li vaig dedicar una entrada a Cementiri de Pneumàtics.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

DIA 6 (27)

L’últim dia de visites (l’endemà ens el passaríem tornant a Mataró) el vam dedicar a Ginza, que només havíem vist a la primera etapa, de nit i molt poca estona. Vam anar al famós mercat del peix Tsukiji, però no teníem intenció de veure la també famosa subhasta de tonyina, per a la qual hauríem d’haver matinat moltíssim, pagat un taxi i esperat morts de son sense cap garantia de poder-hi assistir.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En comptes d’això vam voler veure el mercat per dins quan l’obrissin al públic, i això és el que vam fer. En sortir, amb un sol espaterrant perquè la nit anterior hi havia hagut un tifó -no va afectar Tòquio, però va escampar tots els núvols-, vam passejar per l’enorme jardí Hamarikyû.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam veure el rellotge dissenyat per en Hayao Miyazaki a l’edifici de la Nippon TV, i que recorda el peu del castell de la pel·lícula El Castell Ambulant, i vam veure de dia les avingudes de Ginza, que recordaven les de Nova York. Ens vam aturar al gegantí Uniqlo que hi ha, amb figures de Disney i tot en una de les plantes, a la botiga de joguines Hakuhinkan Toy Park i a l’edifici Sony, on vam poder passar per les escales musicals.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després de dinar al nostre tercer Kua’Aina ens vam encaminar a la part gratuïta dels jardins del Palau Imperial, però va ser una visita ràpida i caòtica -el mapa estava força mal fet-, perquè tancaven al cap de molt poc.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

D’allà vam anar a la zona de Yûrakuchô, que teníem entès que conservava l’encant de dècades passades, però al final només eren els establiments de menjar i beguda de sota les vies del tren. Tota la resta, modern i absolutament normal. Pel camí vam veure, això sí, la petita estàtua d’en Godzilla. I també l’altre teatre Takarazuka que hi ha al Japó, i on també s’amuntegava un fotimer de dones esperant veure les seves admirades actrius.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Com que no ens quedava efectiu i no podíem (ni ho hauríem volgut) carregar les nostres targetes Pasmo i que ens sobressin diners, perquè l’endemà només havíem d’anar a l’aeroport, teníem els viatges comptats i planificats segons els preus i les millors combinacions, però com que a Kioto jo havia fet una excursió en solitari em faltaven diners per tornar a l’hostal amb la Míriam: ho havia de fer des de l’estació de davant del Palau Imperial, que ja quedava molt lluny, si volia poder-lo pagar tenint en compte el trajecte de l’endemà cap a l’aeroport. Per tant, vam fer aquell trajecte per separat, jo suat com un pollastre.

Però ens vam poder reunir a l’hostal, vam sopar i vam dormir, que ens tocava matinar l’endemà i arrossegar les pesadíssimes maletes i bosses d’esport, plenes de roba però també de compres, cap a un tren que ens duria a l’aeroport, i ens vam passar el dia sobrevolant Rússia i altres països fins que vam arribar a Barcelona i, més tard, a Mataró.

Aquí s’acaba la meva crònica d’un viatge esperat des de feia moltíssims anys, que ja he pogut fer i que m’ha deixat més que satisfet. N’he tingut un bon tast per si resulta, com m’imagino, que no hi torno mai més. De moment, missió acomplerta.

Publicat dins de Experiències | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 4 comentaris

Viatge al Japó (part 2)

Tal com m’havia proposat, passem a la segona part del repàs del viatge al Japó. La primera, que podeu llegir aquí, parla de la primera estada a Tòquio, amb les visites de la mateixa ciutat i d’algunes del voltant.

En aquest cas, el segon tram del viatge, allotjats a Kioto i amb excursions a d’altres ciutats, va ser el més llarg: 12 dies comptant els desplaçaments des de i fins a la capital. Per tant, sense enrotllar-me més, comencem.

DIA 1 (10 del total)

El dia 31 de juliol vam estirar les maletes per l’entramat de metros i trens de Tòquio fins que vam arribar a l’estació de Tòquio, la que es diu així, per tal d’agafar el Shinkansen (tren bala) fins a Kioto. Van ser 2 hores i escaig de trajecte i, quan vam arribar allà, vam descobrir que teníem dues coses: gana (era l’hora de dinar per a nosaltres, europeus del sud) i una calor terrible, perquè de sobte ens vam trobar amb la calor humida, la xafogor, de la regió de Kansai. Quan es van obrir les portes del tren ens va atacar de cop la sensació d’entrar en una sauna.

Aquella calor desagradable ens acompanyaria durant tot aquest tram, ens faria suar per tot el cos i ens permetria descobrir la pudor que pot fer una motxilla després de tot el dia enganxada a una esquena que, per tot plegat, s’arruga per la humitat.

20160731153522_IMG_3611 (Medium)

En fi, després de voltar per la gegantina estació principal de trens de Kioto i trobar la zona de restaurants, ens vam decidir encertadament per un que tenia preus molt raonables -allà era l’excepció- i vaig poder gaudir del primer (i últim) okonomiyaki bo, de restaurant.

D’allà vam anar cap al temple Tôji, famós per la pagoda més alta del Japó -comparant-la amb altres que vam veure després, però, no la vam veure tan alta-, encara que no vam pagar l’entrada i ens vam limitar a fer alguna foto des de fora. A més, plovisquejava.

Com que havíem comprat un passi diari de bus (vam calcular que amb 3 viatges ja sortia millor que anar pagant bitllets) vam anar d’allà cap a un altre de famós, el Sanjûsangendô, dedicat a la Kannon de mil braços. Vam passar pel passadís on hi ha les 1.000 estàtues a més de la més gran de la mateixa deessa, però no s’hi podien fer fotos, i no vam gosar fer-ne cap d’amagatotis perquè la insistència dels cartells prohibint-ho i anunciant-ne conseqüències va fer efecte. Al llarg de l’estada a Kioto ens trobaríem diversos llocs així, on també ens havíem de treure les vambes.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Al pati sí que hi vam fer fotos, però era petit, senzillet i com que ja estaven tancant -allà, cap a les 17, tot tanca- només vam poder observar un monjo tocant la campana i pràcticament ens van fer fora.

Després d’anar a descansar una estona a l’hostal vam anar, que ja era de nit, cap al carreró Ponto-chô, molt bonic, ple d’establiments tradicionals i cases de te, i vam tenir la sort -sembla que no és habitual- de veure dues geisha, o com els diuen a Kioto, geiko. I vam acabar les visites passejant pel santuari Yasaka, aquest ja amb elements xintoistes -realment és difícil diferenciar budisme i xintoisme, perquè fins a l’era Meiji (1868-1912) no eren excloents-, obert 24 hores i gratuït.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

DIA 2 (11)

Malgrat que volíem visitar temples i gaudir de les coses més tradicionals del Japó, no tan accessibles a Tòquio, tampoc no en volíem acabar farts, de manera que teníem pensat anar alternant Kioto amb rodalies, mai dos dies seguits només de temples, així que el segon dia de l’estada a Kioto… vam anar a Osaka.

El primer que hi vam fer va ser pujar al mirador del famós Umeda Sky Building, tot i que el cel no estava prou clar com per veure el Fuji, que representa que es pot si el clima acompanya. Les vistes, doncs, eren del riu i dels edificis i gratacels, un dels quals acollia una autopista per dins.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

D’allà, segons l’itinerari que havíem dissenyat -a Osaka ens va costar segurament més que en cap altre lloc, perquè hi havia moltes coses i molt separades-, vam caminar pel carrer comercial cobert Tenjinbashi i vam passar pel santuari Tenmangu, on ja teníem una calor considerable.

Va ser força dur caminar fins al castell d’Osaka, que no vam visitar per dins perquè, de tots els llocs emblemàtics del Japó, majoritàriament reconstruccions modernes per culpa de les destruccions causades per incendis i guerres, sembla que aquest famós castell no té cap gràcia per dins, segons que vam poder llegir en diversos llocs. Ens vam conformar amb la foto per fora i dinar al pati que hi ha al davant.

I, després, vam agafar un bus, ara sí, per anar cap a l’altre temple que volíem veure a Osaka, el Shitennôji.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

S’anava fent tard i vam passejar pel Nagai Park, força gran però en realitat no especialment interessant. Hi havíem anat bàsicament perquè a prop d’allà hi havia la primera botiga Ojamakan d’una cadena que volia visitar sí o sí durant el viatge. Per què? Doncs perquè vaig llegir que era on podria trobar els videojocs més barats. Ho explico aquí.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Hi vaig fer les primeres compres videojoquístiques, i com que ja era de nit era el moment ideal per passejar per la pintoresca i no tan segura zona del Shinsekai, uns carrers comercials decadents però amb molt de color i llum. A mi em va agradar força, aquesta zona. També hi ha la famosa torre Tsûtenkaku, que quan es va inaugurar el 1912 era la segona estructura més alta d’Àsia, honor que ara recau en l’Skytree de Tòquio.

Quedava la zona de Dotonbori, la de l’oci nocturn, botigues i restaurants d’Osaka. La vam fer ràpidament, perquè ja era tard (i de debò), però vam poder veure el famós cartell lluminós de la companyia Glico -que jo em pensava que era una estàtua fins que el vaig veure-, el cranc del restaurant Kani Dôraku i el canal, que tenia fama d’estar brutíssim, almenys abans.

Durant el recorregut també vam veure el minúscul temple Hôzenji, amb el seu buda cobert de molsa, i el que no vam poder mirar amb calma per manca de temps i forces va ser el barri d’estil americà -almenys la interpretació japonesa de com seria-, l’Amerikamura. Era tard, vam sopar asseguts en unes escales del carrer i cap a Kioto a fer nones.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DIA 3 (12)

A l’endemà tocava altre cop Kioto, aquest cop seria el primer de només temples, i naturalment vam agafar un altre passi diari de bus, un mitjà de transport que a Tòquio no vam fer servir cap vegada, però que a d’altres ciutats sí, i el sistema de pagament ens va semblar curiós: s’hi puja per la porta del mig i es paga al final, just abans de sortir per la porta del davant. Si es fa en efectiu, cal que sigui amb l’import exacte, però si tenim bitllets no passa res, perquè al costat del conductor hi ha una màquina que dóna canvi… sorgit, se suposa, de les monedes que introdueix la gent quan marxa.

En fi, ens vam dirigir al temple Shimogamo, el de més amunt d’una de les rutes que havíem dissenyat, basant-nos en les recomanacions que es poden trobar per tot arreu però adaptant-les als nostres gustos i necessitats.

20160802114251_IMG_4303 (Medium)

Després vam veure el temple de plata, el Ginkakuji, menys atractiu que el cèlebre Kinkakuji o temple d’or però amb uns jardins força millors, i vam seguir la ruta pel Camí dels Filòsofs, Va caure un breu ruixat que ens va fer prendre’ns el kakigori o “gel afaitat” que ens havíem comprat sota el tendal d’una botiga, però després vam continuar caminant perquè no ens feia res mullar-nos una mica, amb aquella calor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ens vam aturar al Hônen-in, vam veure l’aqüeducte (d’estil romà, però construït al segle XIX) que hi ha al temple Nanzenji i ja no vam entrar enlloc més, almenys pagant, fins al santuari Heian, que té uns jardins espectaculars que val la pena pagar per veure.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després d’allò l’objectiu era el Kiyomizudera, amb el seu famosíssim balcó per on diuen que abans hi havia gent que se suïcidava, però pel camí vam fer fotos de l’entrada del Chionin, la pagoda de Yasaka -sí, érem molt a prop del santuari de Yasaka de la primera nit, però per darrere-, vam veure la baixada (o pujada) Sannenzaka i finalment el temple, com de costum a punt de tancar i obligant-nos a fer una visita ràpida.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un dia esgotador i amb molta calor i poca ombra, però ens va permetre veure llocs molt bonics, tant pel que fa a temples i santuaris com pels carrers en si, ben diferents de la modernitat de Tòquio.

DIA 4 (13)

Tornava a tocar sortir de Kioto, i aquest cop anàvem a Nara, petita ciutat famosa pels cérvols que pasturen lliurement per les zones verdes, que no són poques, però també per on els doni la gana.

20160803115937_IMG_5042 (Medium)

Estan acostumats a la presència d’humans, que els respecten i també els alimenten amb galetes que venen en moltes paradetes que fan negoci amb això, i fan més bonic el paisatge, a més de constituir una atracció turística per si mateixos.

Vam anar de l’estació al parc, on hi ha la majoria dels cérvols, passant pel temple Kôfukuji, i des d’allà vam continuar i vam visitar la part gratuïta del santuari Kasuga-taisha, conegut pels seus llums de bronze i pels de pedra que hi ha al camí.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tornant pel mateix parc vam anar al famós temple Tôdaiji, on hi ha, ara sí, l’estàtua del Buda més gran del Japó, tot i que diuen que la seva expressió no és tan bonica com la del de Kamakura.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Se’ns havia fet tard per a anar a Uji, una altra ciutat, i al final no la vam anar a veure. Però quan vam ser a Kioto vam aprofitar per visitar tranquil·lament l’estació de nit, i va ser tot un encert, perquè vam poder observar la Torre de Kioto il·luminada i també altres “espectacles” que tenien lloc en aquell edifici, com la cascada que feia formes amb l’aigua o els dibuixos amb llum a les escales.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DIA 5 (14)

Com que a Kioto ciutat hi havíem de fer visites 3 dies, no passava res perquè anéssim fora dues vegades seguides, de manera que després de Nara vam anar a Kobe, l’altra ciutat gran de la zona juntament amb Osaka. Però a diferència d’aquesta, Kobe sí que és una ciutat que hom es pot acabar tranquil·lament en un dia. No té gaires punts d’interès turístic, i de fet vam veure més o menys tot el que volíem malgrat que abans de dinar l’únic que vam fer va ser anar de compres al centre comercial Sun Plaza, on vaig visitar el meu segon Ojamakan.

El dinar, però, era l’estrella de l’excursió d’aquell dia. La famosa carn de Kobe, un àpat que sabíem que pagaríem car -i jo no sóc gens d’anar a restaurants on em clavin més de 10 o 12 euros-, però que per la seva condició d’extraordinari en tots els sentits no em feia res pagar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Va ser tota una experiència, amb el cuiner allà preparant aquella deliciosa carn davant nostre i tractant-nos amb una cordialitat que em feia sentir incòmode i tot, però he de dir que, malgrat que per les imatges sembli que ens havíem de quedar amb gana, les verduretes i altres acompanyaments van fer que sortíssim d’allà a punt de rebentar.

Vam decidir baixar el menjar amb un passeig per la muntanya, on vam visitar la cascada de Nunobiki i havíem d’anar a un mirador famós, però les indicacions eren enganyoses i vam gastar les forces en un recorregut que només ens va servir per a arribar, per casualitat, al barri de Kitano, on es poden veure cases d’estil occidental ja que Kobe, en ser una ciutat portuària, va ser de les primeres en rebre influències europees quan el Japó per fi es va obrir a l’exterior.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

D’allà vam anar al telefèric que ens portaria a dalt de la muntanya, des d’on veuríem la ciutat sencera. Les vistes, al final, no eren res de l’altre món, però els jardins i la terrassa que hi havia, en canvi, estaven força bé.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La següent parada era a la zona del port, passant pel també famós barri xinès de la ciutat. I dins el port el Meriken Park, on es conserva una part del port destruïda, tal com va quedar a causa del famós terratrèmol que va destruir Kobe el 1995. Unes fotos més del port i la seva torre de nit i vam tornar cap a Kioto.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

DIA 6 (15)

La tercera jornada de visites a la ciutat de Kioto ens va portar a un dels seus llocs més característics, el temple Kinkakuji, el daurat. Un punt de foto obligada, que per sort ens vam poder fer, tot i que hi havia molta gent i aquest espai era molt petit.

20160805112539_IMG_5868 (Medium)Com deia al primer dia de visites de temples de Kioto, en aquest cas el temple en si és molt més espectacular que el de plata, però els jardins, tot i que no eren lletjos, no són tan bonics com els de l’altre… que per altra banda empal·lidien al costat dels del temple Heian.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam continuar aquella ruta decidint a última hora no entrar al Ryoanji, famós pel seu jardí zen, perquè és un estil que no ens crida gaire l’atenció i, a més, sembla que abans hi havia una part gratuïta, però ara feien pagar ja des del principi. Vam perdre una mica de temps amb aquesta parada, però després vam visitar el temple Ninnaji i el Daikakuji, abans de tornar cap al centre de la ciutat, on visitaríem sota un sol de justícia els temples gairebé bessons Nishi Honganji i Higashi Honganji.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Posteriorment vam passar pel mercat de Nishiki, tradicional i ple de productes típics de la ciutat, i quan es va fer fosc vam acabar la jornada visitant el petit i amagat jardí de Shinsen’en, després de la qual cosa ens vam separar, ella per comprar uns puzzles de Ghibli al Yodobashi Camera, que ja havíem vist a Akihabara, i jo per a carregar-me de còmics en un Book-Off.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DIA 7 (16)

Una altra excursió fora de la ciutat, aquesta vegada a dues localitats petites o, si més no, de les quals el que ens interessava es trobava en una zona molt reduïda. La primera va ser Kurashiki, la part antiga de la qual és molt tradicional, val molt la pena, amb un canal que aquell dia tenia poca aigua i per tant no hi circulaven barques, però que realment s’acabava ben ràpid. I també hi feia una calor insuportable.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Afortunadament ja comptàvem amb no dedicar-hi un dia sencer, sinó que havia de ser de pas cap a una altra ciutat, la d’Okayama, en què vam veure homenatges a l’heroi folclòric Momotarô i vam visitar els enormes jardins Kôrakuen, on la gent s’estava preparant per a veure el festival de focs artificials que havia de començar a dos quarts de vuit del vespre.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Com que Kurashiki era més petita del que ens pensàvem, vam arribar massa aviat a Okayama, i tampoc no hi havia gaire cosa a fer. A més, hi havíem anat pensant que tractant-se del festival d’en Momotarô ens trobaríem els carrers plens d’ambient de fira i paradetes de menjar. No era pas així, de manera que després de veure el castell d’Okayama i creuar l’enorme riu per visitar els jardins, ens vam adonar que un cop vist tot encara faltava massa estona per als focs. Tanmateix, vam decidir que els veuríem, vam seure a la gespa per a agafar lloc i vam esperar que comencessin.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

No eren espectaculars (valien la pena, això sí), confirmàvem que els japonesos s’emocionen amb qualsevol cosa, però ens vam poder treure l’espina del fail del festival del riu Sumida, i després d’allò vam agafar el tren de tornada a Kioto.

DIA 8 (17)

Aquest dia no se us farà gaire llarg, perquè en vaig parlar en d’altres entrades. O sí, si obriu els enllaços. El vam dedicar a mi, a coses que volia fer jo, i que no són turístiques ni les veureu als programes dels viatges organitzats, però que qualsevol aficionat al manga podrà reconèixer com a vàlids i considerar, especialment el primer.

Vam anar al Museu Osamu Tezuka, a la ciutat de Takarazuka, on va viure la infantesa el mestre Osamu Tezuka (1926-1989), considerat el Déu del Manga i pare del còmic japonès modern. Pel camí, a més de veure homenatges a l’obra de l’autor, també en vam veure dedicats al teatre Takarazuka, un dels gèneres típics del teatre japonès, en què tots els papers són representats per dones, també els masculins, i en què les fans són majoritàriament dones. Diuen que es reuneixen per veure passar les actrius més importants, i és cert, ho vam veure, però malgrat que corrien no vam ser capaços de veure qui estaven seguint.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En acabat, i això ja va ser una matada que només se m’acudiria a mi, vam desplaçar-nos a la ciutat de Nishinomiya per tal de veure-hi algun partit de la primera jornada del Kôshien, la fase final del campionat nacional de beisbol de batxillerat, tota una experiència de la qual ja vaig parlar en una entrada d’aquest blog.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La ciutat de Nishinomiya, en si, no tenia cap altre atractiu, però la vam recórrer per tal d’anar a l’estació que ens interessava per tornar i també perquè hi havia una altra botiga Ojamakan, que al final va resultar que era petita i hi vaig comprar només dos videojocs.

DIA 9 (18)

L’últim dia de visites de Kioto ens en vam anar a la muntanya Arashiyama, on el destí ens reservava la coneixença d’una jove parella que tenia ganes de parlar amb estrangers i amb la qual vam practicar l’anglès i jo, en la mesura del possible, també el japonès. Ens feia una mica de cosa, perquè ens adonàvem que ens impedien visitar els llocs al nostre ritme i tranquil·lament, però eren simpàtics i al primer lloc de pagament on vam voler entrar es van acomiadar de nosaltres.

20160808112239_IMG_7346 (Medium)

Vam veure el bosc de bambú, els temples Jôjakkôji i Gioji, tot plegat amb molt de verd, molsa i ombra, que esmorteïen la terrible calor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

I en sortir d’allà, després d’un llarg camí sota el sol en una zona sense elements que projectessin ombra vam visitar, igualment morts de calor, vam visitar el temple Daikakuji, on ens vam estar una bona estona perquè era gran i ple de coses interessants.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

D’allà cap a l’estació de tren, perquè acabàvem aviat i volíem anar al cèlebre Fushimi Inari, que havíem anat deixant per a un dia que tornéssim aviat i poguéssim veure’l amb llum i sense.

20160808181118_IMG_7747 (Medium)

Va costar fer-se fotos on es veiés el camí de les torii sense gent, i també va costar arribar al final del recorregut, però després de suar molt ho vam aconseguir i vam fer el camí invers de negra nit, encara que si miràvem el rellotge no era gaire tard, però això era habitual en aquell país.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DIA 10 (19)

Havent acabat el que volíem veure de Kioto, tocava Himeji, on hi ha un conegut castell que va ser l’únic pel qual vam pagar entrada. Diuen que, veient aquest, no cal pagar pel de Nijo, dins de Kioto, i viceversa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per dins estava sorprenentment buit, i només s’explicaven coses a través d’una aplicació de realitat augmentada del mòbil que vam descobrir massa tard, quan ja acabàvem el recorregut, però en aquest sentit vam gaudir més, almenys jo, del Hyakken Roka, el llarg passadís d’un altre edifici del recinte, amb moltes habitacions i més tranquil, perquè no hi anava gairebé ningú.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després vam passejar pels jardins Kôkoen, també tranquils i bonics, i vam anar a descansar a l’hostal, que l’endemà ens n’anàvem després d’enviar les maletes per correu a l’hostal de Tòquio, on dormiríem la nit del dotzè dia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DIA 11 (20)

Perquè la de l’onzè la passaríem a l’illa de Miyajima, on ens esperava el ryokan o l’altre luxe que ens vam permetre a banda de la vedella de Kobe. El dia, però, el vam passar a Hiroshima, un altre lloc que, com Osaka, vam subestimar, perquè potser no cal dedicar-li dos dies, però les poques hores que teníem van ser insuficients, si volíem visitar el museu memorial de la bomba atòmica.

A Hiroshima vam fer algunes compres, vam entrar en una botiga que tenia recreatives antigues a la part de dalt, on vaig jugar a la del Vs. Super Mario Bros., i després vam visitar el parc memorial de la pau, on hi ha monuments i recordatoris del fatídic llançament de la bomba atòmica el 6 d’agost de 1945, a més de l’esmentat museu, que vam visitar amb dificultats per la gent que hi havia i el seu disseny, no gaire intel·ligent.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Al ryokan ens esperaven a dos quarts de set del vespre, i ja començàvem a anar malament de temps, així que a corre-cuita vam agafar un bus -primer ens vam equivocar de número i el conductor es va negar a cobrar-nos, molt amable- i cap a l’estació de tren, a recollir les bosses d’esport que dúiem ben plenes (a Tòquio havíem enviat les maletes, però necessitàvem carregar coses, entre les quals algunes mudes, i les havíem deixat en guixetes a Hiroshima) i a agafar un tren cap al moll on pujaríem al ferry cap a Miyajima.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

No ens van dir res per arribar tard a l’hostal tradicional, preciós, per cert, i després de gaudir d’un sopar també tradicional, amb menjar japonès de veritat, compost per petites racions de molts plats, ens vam banyar en un bany onsen interior i privat que hi havia a l’hostal i vam sortir a fer un tomb per la zona, ja de nit i amb l’enorme i famosa torii il·luminada. Posteriorment, a dormir al terra, al futon, i jo amb el yukata que proporcionava el mateix establiment, encara que fos ple agost.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DIA 12 (21)

Amb les presses i tal com teníem l’agenda no ens ho vam prendre amb gens de calma, i teníem mig dia per a visitar el que poguéssim veure de l’illa, així que després d’acostar-nos a la immensa torii aprofitant la marea baixa, vam anar cap al funicular que ens pujaria muntanya amunt, després al telefèric i d’allà al cim del mont Misen, amb vistes de la badia de Hiroshima.

Vam caminar moltíssim, primer una hora cap amunt i després, com que la tornada la volíem fer a peu, unes dues hores cap avall, amb una calor tremenda -sí, sóc pesat, però la calor també-, i pel camí vam veure algun temple, així com el Reikado, on hi ha una caldera amb una flama que se suposa que no s’ha extingit en més de 1.200 anys, però que en realitat és brasa, o el Daishoin. Aquell matí va ser el nostre contacte més proper i durador amb la muntanya, juntament amb el dia del Fushimi Inari, perquè al final no vam pujar al Fuji.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El més important, el santuari d’Itsukushima, el vam veure al final i mirant el rellotge, perquè havíem de recollir les bosses que ens vigilaven al ryokan i agafar el ferry de tornada a Hiroshima, cosa que va ser complicada per l’enorme quantitat de gent que estava entrant a l’illa a causa del festival de focs artificials que s’hi celebrava aquella mateixa nit.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Nosaltres vam agafar un tren cap a la ja coneguda estació de Hiroshima i allà el primer dels dos Shinkansen que ens portarien de tornada a Tòquio, on vam arribar gairebé al límit del check-in, i les nostres maletes la nit següent per la incompetència del recepcionista de l’hostal de Kioto, que podria haver fet que les rebéssim perfectament el dia que hi arribàvem. En fi…

 

 

 

 

Publicat dins de Coses meves | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 8 comentaris

Viatge al Japó (part 1)

Potser el títol espanta una mica, perquè no queda clar quantes parts seran. Després de donar-hi algunes voltes, fa temps que vaig decidir, però, que explicaria el viatge -ara des d’un punt de vista més estàndard, sense dedicar més entrades a coses concretes ni a unes impressions generals que ja vaig compartir en aquest blog- en 3 parts, i espero cenyir-me a aquesta idea.

La raó és senzilla: és com vam dividir nosaltres el viatge. Vam fer una primera etapa a Tòquio, per tal de conèixer els barris i districtes més importants, després ens en vam anar a Kioto, on vam visitar l’antiga capital japonesa i les ciutats més rellevants del seu entorn (Osaka, Kobe…), i finalment vam tornar a Tòquio, des d’on vam fer excursions a diverses localitats però també ens vam dedicar a repetir algun lloc, fer compres i, per circumstàncies alienes a la nostra voluntat, descansar una mica després de dur un fort ritme durant els dos primers terços del viatge.

Per tant, avui començo amb el repàs de la primera part, la de Tòquio ciutat (amb alguna escapada). (Edito per a afegir l’enllaç a la segona part)

DIA 1

IMG_9427-1600x1067 (Medium)

Després d’un fotimer d’hores a l’avió que ens duia des de Frankfurt, on havíem fet escala, fins a l’aeroport de Haneda, que se’m van fer una mica menys eternes gràcies al fet que hi vaig veure dues pel·lícules, Zootopia i Hail, Caesar!, però en què no vaig ser capaç de dormir, com sempre em passa als avions, vam aterrar a Tòquio i, després d’adquirir la targeta Pasmo, amb què aniríem pagant els viatges de metro, vam començar el periple amb les maletes fins a l’hostal on ens allotjaríem tant en aquesta primera etapa com en la tercera i última.

IMG_9489-1600x1067 (Medium)

Fins que no vam arribar al barri que seria la nostra base d’operacions, però, personalment no acabava de pair que ja era al Japó, per fi, després d’anys i anys esperant-ho. Va ser quan vam sortir a peu de carrer i vam començar a arrossegar les maletes que en vaig ser conscient, en bona part gràcies al fet que la zona on érem, Asakusa, és un dels llocs de Tòquio que es van modernitzar primer i, per tant, van quedar obsolets abans. Això li dóna un encant inigualable que em colpia amb imatges com aquesta, un paisatge urbà estil Mitsuru Adachi, a mig camí entre la modernitat i la tradició.

IMG_9498-1600x1067 (Medium)

El lloc més conegut d’Asakusa, però, i de fet un dels més emblemàtics de la capital japonesa i protagonista de bona part dels souvenirs que es venen allà, és el temple Sensôji, amb la famosa entrada kaminarimon (porta del llamp) i la llanterna vermella que es veu al fons de la foto. Passaríem diverses vegades per davant d’aquesta porta, tant de dia com de nit, durant la nostra estada a Tòquio.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

(Com que posaré més fotos del que és habitual a les entrades de blogs, aniré fent petites galeries. Les fotos van canviant, espereu o aneu fent clic a les fletxes! I si en voleu veure alguna més gran, botó dret a sobre i “visualitza imatge”)

El temple és bonic i gran, i gratuït, però després de la kaminarimon hi ha un carrer format per botigues a banda i banda, al final del qual hi ha el temple en si.

IMG_9699-1600x1067 (Medium)

Al migdia ens en vam anar cap al districte del costat, Ueno, on vam fer el nostre primer àpat. Va ser en un petit restaurant d’aquests que en diuen “restaurants familiars” o famiresu, i després d’introduir les corresponents monedes a la màquina en què es tria el plat i entregar el tiquet al personal del restaurant vam gaudir d’un àpat bo i barat que em va fer pensar que probablement érem en un antre de mala mort, però no, amb el temps vaig veure que allà els restaurants són així. També n’hi ha de cars, és clar. Tanmateix, la majoria de vegades dinàvem i sopàvem menjar preparat de les botigues de 24 hores, que estava força bé i, pels horaris que fèiem i el ritme que dúiem, era una opció notable.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un cop vam haver dinat vam anar a passejar pel parc de Ueno, on també hi havia algun temple, però després de tot el viatge sense dormir -almenys jo- i com que havíem arribat al Japó a les 6 i escaig de la matinada, haver d’aguantar tot el dia desperts per tal de fer el primer dia de visita va ser molt dur, estàvem molt cansats i hi havia moments en què, si ens aturàvem uns minuts pel que fos, ens quedàvem gairebé adormits de peu. No m’havia passat mai. Crec que vam estar desperts unes 30 hores.

20160722_165817 (Medium)

Tot i així va ser un dia en què vam caminar moltíssim, cosa que agreujava la situació. Sobretot per a anar del parc de Ueno a l’entrada de la Tôdai, la Universitat de Tòquio, a fer aquesta foto d’homenatge al manga Love Hina. Sí, va ser el primer punt de pelegrinatge otaku del viatge.

A l’hostal vam sopar, ara ja sí, menjar preparat del Family Mart que hi havia a pocs segons de distància i ens en vam anar a dormir, però no ens recuperaríem de tot el cansament acumulat ni ens acabaríem de posar al dia en aquest sentit en gairebé tot el viatge.

DIA 2

Al matí del segon dia de viatge vam anar a un lloc gens típic. Tant és així que les senyoretes de l’hostal se n’estranyaven. Es tracta de Nerima, un zona més residencial, lluny dels comerços, el xivarri i els llums de neó, que a mi em feia gràcia visitar perquè era de l’estil més tradicional que es pot veure a Doraemon, Ranma 1/2 o Shin-chan (encara que en aquest últim cas l’acció transcorre a Kasukabe, prefectura de Saitama). Veureu el que vull dir si mireu les fotos.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després d’aquest passeig tranquil ens vam encaminar cap a Ikebukuro, zona molt comercial on el passeig va ser d’un altre estil.

IMG_0105 (Medium)

Vam ser, però, sobretot al centre comercial Sunshine City, on vam dinar creps (i de postres, també creps) i vam tenir el nostre primer contacte amb això, els centres comercials, molt abundants i molt grans al Japó.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Hi vam descobrir, per exemple, la cadena Donguri Kyôwakoku -llavors encara no sabíem que era una cadena-. Hi tenen molts articles de l’Studio Ghibli, a més d’altres franquícies com ara Moomin. Vam veure també un Animate, cadena molt popular i coneguda de venda de manga, anime i marxandatge, però que està molt dedicada a les obres actuals i, per tant, ens hi sentíem una mica ignorants.

Una altra cosa que vaig veure: els centres de Sega, plens de màquines recreatives tant de videojocs com d’altres estils, per exemple màquines d’atrapar peluixos i coses així, de Sega només en tenien el nom. No eren llocs on es pogués jugar a títols clàssics de la companyia d’en Sonic, i a més a tots els centres de Sega on vam anar passava el mateix: plantes senceres dedicades a un o dos videojocs, a sobre pensats per al joc en línia. Una decepció en aquest sentit. Per a mi només tenia l’interès de veure-hi l’ambient.

IMG_0257 (Medium)

Quan ja s’havia fet fosc -allà això passa cap a les 7 de la tarda- vam fer una visita ràpida al barri de Ginza de nit per tal de fer un tast del luxe que s’hi respira. Ho veuríem al final del viatge, però aquells carrers semblen les grans avingudes de Nova York, i hi ha botigues de marques caríssimes. Vam mirar també l’aquari de l’edifici de Sony, vam entrar un moment a l’Apple Store i vam fer fotos del famós teatre Kabukiza des de fora.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

I vam acabar el dia passant pel Sensôji, altre cop a Asakusa, però de nit, on es veia un ambient diferent, més tranquil i bonic gràcies als llums.

DIA 3

L’endemà tocava Shibuya, i com no podia ser d’una altra manera ens vam fer una foto amb la famosa estàtua del fidel gos Hachiko, un punt de trobada típic d’aquest barri.

IMG_0334 (Medium)

Però aquesta zona no només és coneguda per això, sinó també per les botigues i la que probablement és la cruïlla més recognoscible del món.

IMG_0349 (Medium)

Que, a nivell de terra, no sembla que sigui aquesta, però només calia mirar-la des d’un punt més elevat per estar segur que ho era. Això seria més tard, i ja ho ensenyaré al final del dia. Un dels llocs que havíem de veure era la Disney Store de Shibuya. No pas l’única de Tòquio, però sí força especial perquè està decorada amb molta atenció al detall i és ben bé un museu.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Allà va ser, també, on havíem de comprar les entrades per a Tokyo Disney Sea, un dels dos parcs d’atraccions que la companyia del ratolí més famós del món té als afores de la capital japonesa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un cop fora d’allà jo vaig poder gaudir d’una visita a una de les seus de la cadena Mandarake, dedicada al manga de segona mà, amb moltíssim material, i també a figures i marxandatge a preu d’or, en aquest cas.

Després de dinar havíem d’anar a Harajuku, però pel camí passaríem pel famós parc Yoyogi, del qual no poso cap foto perquè, francament, és un parc normal i corrent, força gran, això sí, on la gent passeja, practica ball para-para o pren el sol. I just abans de Harajuku visitàvem el temple Meiji Jingu, el primer que veuríem que estava en reformes i, per tant, amb una lona on hi havia una imatge de com és la porta principal normalment.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ara sí, cap a Harajuku, on bàsicament vam estar una bona estona travessant i mirant el curiós carrer Takeshita, estret però pleníssim de botigues i gent. Si no fos pel temple que també hi havia, em feia la sensació que era la versió japonesa del Camden londinenc.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Encara ens quedava una cosa per fer, però, abans d’anar a dormir (perquè ja havíem sopat unes creps). Havíem de tornar a la cruïlla de Shibuya per tal de fer-hi fotos des de dalt, des del “mirador” que és el menjador de l’Starbucks.

IMG_1010 (Medium)

DIA 4

Arribava el moment d’anar a Akihabara, el barri de les botigues d’electrònica, la Meca per als amants del manga, l’anime i els videojocs.

IMG_1354 (Medium)

I és així, és un lloc on cal anar, però com ja vaig explicar a 3 Botons i START, pel que fa a videojocs -ja hi anava avisat, però- la cosa ha canviat molt i els preus són elevadíssims. Això no va impedir, però, que explorés unes quantes botigues, encara que fos només per veure coses que fins llavors només havia vist per internet, o que ni tan sols coneixia. Vaig aprofitar també per visitar l’única botiga de 24 hores de la cadena Lawson que estava dedicada a Dragon Quest, la meva saga preferida de videojocs RPG, que enguany ha fet els 30 anys -i per això n’han inaugurat un parc temàtic-.

Fins i tot un temple que hi havia, el Kanda myôjin, tenia un to marcadament otaku, amb els ema (les plaquetes de fusta on s’escriuen desitjos) amb personatges d’estil anime que es venien així al mateix temple.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per cert, abans de visitar res vam passar per l’enorme Yodobashi Camera, on vam adquirir una bateria de recanvi per a la nostra Canon EOS 750D, vam descobrir puzzles de Ghibli bastant més barats que en qualsevol altre lloc -i els vam acabar comprant més endavant- i vam comprar també una targeta SIM d’un mes per poder tenir internet, que ens calia com a mínim per a orientar-nos amb el GPS i Google Maps.

A la nit vam anar cap a Shinjuku, barri d’oficines, gratacels i edificis oficials, passant per un dels carrers principals de la zona de Kabukichô, on se suposa que hi ha locals de mala mort gestionats per la yakuza i que es recomana no visitar de nit. Suposo que es refereixen a la matinada, perquè allà al vespre ja és negra nit i jo no hi vaig veure res d’estrany.

Abans d’arribar als gratacels, que és on anàvem, vam passar també pel carreró de petits restaurants tradicionals, Omoide Yokochô, que en realitat són dos carrerons paral·lels i, sí, ja hi havia gent que caminava fent tentines.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Però l’objectiu era anar al Tochô, l’edifici del govern metropolità de Tòquio, que tenia un mirador a la planta 45, a 202 metres del terra, gratuït. El cas és que ens va agradar força i com que vam acabar anant a altres miradors, al final no vam considerar necessari pagar entrada per als observatoris de la Torre de Tòquio ni la Tokyo Skytree.

IMG_1508 (Medium)

DIA 5

El cinquè dia del viatge va ser el de la primera excursió fora… i va ser a l’esmentat Tokyo Disney Sea, un dels llocs on la Míriam volia tornar sí o sí, després d’haver-hi estat l’any 2009. No hi ha gaire cosa a explicar, per tant passarem ràpidament a la galeria de fotos: un parc enorme, però més dedicat a mirar que no pas a les atraccions fortes. És com un museu a l’aire lliure, on hi ha entreteniment, és clar, però les emocions més fortes que hi ha les viurem a la Torre del Terror, que ja havíem gaudit a París el 2012.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Va ser un dia de cansament, també, perquè tot i el sistema de Rapid Pass, segons el qual anàvem reservant hora a tot el que podíem, alguna cua llarga vam haver de fer -no es podia tenir més d’un Rapid Pass actiu alhora-, i sobretot a l’atracció Toy Story Mania, molt divertida però amb una cua infernal i enganyosa. De fet, per a aquesta es reparteix Rapid Pass… a primera hora del matí, i la gent hi va a fer cua amb molta antelació.

Poso un vídeo de l’espectacle pirohidromusical, que vam veure com vam poder perquè plovia, i tant els nostres paraigües com els de l’altra gent ens dificultaven la visió i ens feien estar força incòmodes.

DIA 6

La següent excursió fora de Tòquio va ser la de Kawagoe, una petita ciutat que destaca perquè té un barri antic amb cases de colors molt foscos. Una de les seves atraccions principals, la torre del rellotge, la Toki-no-kane, estava malauradament en reformes i no la vam poder veure.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Les famoses cases negres són en realitat un carrer molt comercial, per desgràcia amb circulació abundant de cotxes, i poca cosa més. Destaca també un carreró amb botigues de caramels de tota mena, però a Kawagoe també hi ha temples bonics i, a la part moderna, vaig poder jugar a la recreativa Mario Kart Arcade GP DX per primer cop, i per només 100 iens. Això sí, calia pagar per cada circuit, de manera que després de guanyar el primer vaig abandonar la copa.

Abans d’anar cap a l’hotel vam voler anar una estona a Akihabara de nit, però en realitat eren menys de les 8 del vespre… i gairebé tot estava tancat! Em faig creus que un barri de l’electrònica i amb tanta afluència de gent plegui tan aviat. En fi, va ser un viatge de metro llençat, però almenys vam aprendre que, a diferència de Nova York, encara que des dels miradors sembli una altra cosa, la ciutat de Tòquio sí que dorm, i se’n va a dormir aviat.

DIA 7

Ja en vaig parlar al blog Cementiri de Pneumàtics, però una de les coses que volia fer al Japó era visitar el Museu Ghibli, dedicat a l’estudi japonès d’animació més famós, encapçalat per en Hayao Miyazaki i responsable de meravelles com Nausicaä de la Vall del Vent, El castell al cel, El meu veí Totoro, La tomba de les lluernes o La princesa Mononoke, a més de l’oscaritzada El viatge de Chihiro, entre altres.

IMG_1908 (Medium)

Però la cosa no acabaria aquí, perquè també vam fer un parc, el Shinjuku Gyoen, força gran i amb zones boniques, però pleníssim de gent que havia pagat l’entrada per posar-se a… buscar Pokémon amb el Pokémon Go.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A més, teníem previst anar al complex d’edificis Roppongi Hills, amb un observatori aquest cop sí de pagament, que casualment -ens ho havien dit, però- acollia una exposició temporal dedicada a l’Studio Ghibli, prou diferent del museu com perquè en tiguéssim ració doble sense empatxar-nos. També hi vam veure una exposició, aquesta al carrer, de figures enormes d’en Doraemon.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DIA 8

El vuitè dia tornava a ser d’excursió fora, un dia força ple en què havíem de veure dos llocs. Un va ser Kamakura, on hi ha la famosa estàtua del Gran Buda, el segon més gran del Japó, per darrere del de Nara, però diuen que més interessant artísticament.

Va ser un dia de molta calor, però poc després, a la regió de Kansai, en passaríem encara més. En qualsevol cas Kamakura és una petita ciutat amb temples interessants, i segurament em quedo amb el Hasedera. Va ser una excursió d’escalfament per al que ens esperava a Kioto.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Pel camí de tornada a Tòquio hi ha la ciutat de Yokohama, que també volíem veure, tot i que no teníem gaire temps. A més, bona part d’aquest temps el vam dedicar a Cosmoworld, un complex d’entreteniment on vam pujar a la roda i vam passejar.

Això va fer que l’Akarenga o magatzem de maons vermells, actualment un centre comercial, només el poguéssim veure de nit. Al barri de cases antigues d’estil occidental ja hi havíem renunciat per manca de temps, però també vam passar pel famós barri xinès de Yokohama abans de tornar a l’hostal.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DIA 9

Arriba l’últim dia de la primera etapa de Tòquio, i amb ell també arriba el final d’aquesta entrada que espero que no s’hagi fet gaire pesada. Segons la nostra planificació tocava anar a l’illa artificial d’Odaiba, en un dia de moltíssima calor, zero ombra i l’únic consol de l’aire condicionat dels centres comercials.

La idea era anar amb el vaixell Himiko, on hi havia unes figures de cartró bidimensionals dels protagonistes del manga i l’anime Galaxy Express 999, d’en Leiji Matsumoto, a fer-hi un tomb, fer-nos fotos amb el cèlebre Gundam de mida “real”, també amb la petita Estàtua de la Llibertat i, ja que hi érem, vam entrar un moment a l’edifici de la Fuji TV, on vam trobar una botiga dedicada a Bola de Drac.

Per cert, vam dinar en un Kua’Aina, una cadena d’hamburgueseries d’estil hawaià que fa unes hamburgueses boníssimes. No són preus de McDonald’s, però val la pena. Al final hi vam acabar anant 3 cops, en els 28 dies de viatge.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Al vaixell, a banda de les figures, els que m’imagino que eren els actors de doblatge originals explicaven el que s’anava veient en l’agradable trajecte pel riu Sumida, però ni l’acústica ni el meu japonès eren prou bons per a entendre gairebé res.

Parlant del riu Sumida, vam planificar el viatge tenint en compte que aquell dia hi havia el festival de focs artificials d’aquest riu, i anar-los a veure era el nostre pla per a l’última nit (de moment) a la capital japonesa. Un desastre: carrers col·lapsats, a rebentar de gent per tot arreu, i també al temple Sensôji, on ens havien recomanat anar si no trobàvem lloc a la riba del riu. No va ser gaire millor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam veure’n, però tard i no gaire bé, i també vam descobrir que els japonesos s’emocionen fàcilment amb castells de focs molt senzillets. De moment, els millors havien estat els de Tokyo Disney Sea, i amb diferència.

Em vaig desfogar amb una sessió al centre de bateig que teníem a prop de l’hostal, una de les coses que volia fer al viatge per la meva afició al beisbol, adquirida a través del manga i algun videojoc, però insatisfeta per la manca de tradició beisbolística a Catalunya, i a sopar i a dormir, que l’endemà tocava agafar el Shinkansen, el tren bala, amb el Japan Rail Pass ja activat, per anar cap a Kioto.

 

 

 

 

Publicat dins de Coses meves | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 6 comentaris

El Kôshien, teatre dels somnis dels adolescents japonesos


Aprofitant que anava de viatge al Japó se’m va acudir l’esbojarrada idea de fer realitat un somni d’allò més friki i que segurament no s’entén tant com ara visitar el Museu Ghibli o el dedicat a l’Osamu Tezuka, Déu del Manga. És per això que vull dedicar una entrada al tema.

Precisament el dia que ens anava menys malament anar-hi era el que visitàvem aquest museu, per proximitat, però el cas és que vist des de fora és una matada.

Parlo del Kôshien, paraula que apareix en molts manga, generalment esportius, i que en aquest cas es refereix a la fase final del campionat nacional de beisbol de batxillerat del Japó.

Especialment als manga de beisbol amb protagonistes estudiants és el gran objectiu, el somni a fer realitat. Només un equip de cadascuna de les 47 prefectures (2 en el cas de Tòquio i Hokkaido) hi arriba, i si ens hem de refiar del que podem llegir a les obres del meu autor preferit viu, el mestre Mitsuru Adachi, arribar-hi ja és un premi inoblidable. Imagineu-vos guanyar-lo.

Pot semblar un ximpleria, però al Japó se’l prenen molt seriosament, aquest torneig i sobretot la fase final, que es juga a l’estadi de l’equip professional dels Hanshin Tigers, el Kôshien -que dóna el nom popular a la fase final del campionat que en realitat es diu Zenkoku kōtō gakkō yakyū senshuken taikai-, i que s’emet per televisió i tot.

No ens hauria de sorprendre tant si tenim en compte que el beisbol és l’esport rei en aquest país, i que els jugadors més destacats rebran ofertes dels equips professionals per quan acabin el batxillerat. Els clubs de beisbol dels instituts, doncs, són segurament els més importants dels que formen les activitats extraescolars dels centres educatius japonesos, i per això és tan important el Kôshien.

20160807144109_IMG_7158-600x900

I com que es reflecteix en obres que m’han agradat tant com Touch o Cross Game (al mateix estadi, com veiem a la imatge, s’hi fa referència), quan vam començar a planificar el viatge al Japó m’ho vaig mirar i vaig veure que per dates era factible, i la meva ja dona va accedir a concedir-me aquest caprici. Juntament amb la visita al Museu Osamu Tezuka, doncs, va ser un dia dedicat a mi i pel qual li estic profundament agraït.

El primer que vaig veure va ser que no se’n trobava gaire informació, de com anar-hi. No al lloc, la ciutat de Nishinomiya, sinó a l’esdeveniment en si. De fet, fins al dia abans vaig trobar informació contradictòria (i escassa) sobre si es podien comprar entrades per internet o no (a la web oficial de l’estadi, només en japonès, se’n venien… però per a partits dels Tigers) i sobre si calia pagar i quant valia en cas que sí.

Un caos, però vaig decidir presentar-m’hi el dia que tenia previst, el de la inauguració (pel cansament acumulat vam deixar estar la idea d’anar al primer partit de tots), i veure què tal.

Al final, si algú hi vol anar, que faci com nosaltres: presentar-s’hi, mirar els preus de les zones a les taquilles i cap a dins, que a més l’entrada permet estar-s’hi durant tots els partits del dia, i si entrem amb un partit començat, que és el que ens va passar, acabar de veure’l i quedar-se al següent sencer.

20160807_164446-800x450

L’ambient és espectacular. Un estadi professional ple de gom a gom de pares, familiars, companys d’institut, veïns, aficionats al beisbol en general… per veure jugar uns nanos d’entre 16 i 18 anys. Impensable fins i tot en futbol a casa nostra, i amb el bàsquet universitari dels Estats Units com a únic possible equivalent que se m’acut, en termes de repercussió i conseqüències.

Des d’on érem es veia una mica lluny, però prou bé, i per només 600 iens (uns 5 euros) cadascú. Miràvem el partit, però fins i tot per a algú que més o menys en coneix les normes com jo -i gràcies a un parell de videojocs i als manga que esmentava- hi ha moments que els partits es fan lents.

No passava res, perquè l’espectacle era a les grades (al vídeo se sent un càntic amb la melodia de la cançó principal de la pel·lícula El castell al cel, de l’Studio Ghibli), a l’estadi en si, observar-lo tot imponent i mirar com onejava la bandera japonesa al capdamunt del marcador electrònic d’un estadi Kôshien que havia vist dibuixat però on fins llavors no havia pogut estar.

20160807181146_IMG_7266-800x533

Quan acabava un partit -el que vam veure sencer, que va acabar 8 a 6, va ser igualat i va tenir una novena entrada emocionant- sonava l’himne de l’equip guanyador, després que tots dos conjunts se saludessin amb l’omnipresent reverència japonesa, i tot el públic aplaudia el vencedor i el vençut, per més enfervorit que hagués cridat tot animant el seu equip durant el partit, amb una esportivitat inèdita a Occident. No recordo cap jugador discutint-li una decisió a cap àrbitre, tampoc.

Espectacular, sincerament. Gairebé de pell de gallina.

20160807190225_IMG_7301-800x533

Tenia ganes d’anar al Kôshien, era un desig de feia temps. També era el meu primer partit de beisbol, i segur que en un de professional m’hauria quedat bastant igual. L’interès que tenia pel Kôshien naixia en el manga i en el fet de saber que és el somni de milers d’adolescents japonesos que any rere any ho donen tot per ser-hi.

20160820_223737-600x1067

Calia que ho veiés amb els meus ulls i en la realitat, fora del manga i l’anime. Somni complert.

 

Publicat dins de Experiències | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | 5 comentaris

Japó: impressions generals

Al Japó hi volia anar (venir, quan escric això) des que era adolescent. Tal com m’ha anat la vida no n’he tingut l’oportunitat fins ara, en viatge de nuvis o lluna de mel, no seguint la moda que hi ha ara entre els noucasats, sinó perquè tots dos ens sentíem atrets per la cultura japonesa, i ella ja hi havia estat fa uns anys.

Per a mi és la primera vegada i, com que tot i treballar en el sector del manga i l’anime ho faig d’una manera molt tangencial i irrellevant, no hi tornaré per feina. Per turisme, qui sap si d’aquí uns quants anys i amb la descendència crescudeta, però no hi compto. I sens dubte no tornarien a ser 28 dies com aquest cop.

Per tant, he fet el viatge de somni al Japó com a turista amb certs coneixements idiomàtics i culturals i amb un interès antic, però res més. No sóc expert en cap tema japonès com diverses persones que conec, de manera que la meva visió del país és una altra, segurament a mig camí entre el turista que va al Japó com podria anar a qualsevol altre lloc de moda i el que coneix el país de debò i hi ha viscut, estudiat i/o treballat, més a prop del primer que del segon, és clar. I per tant no descobriré la sopa d’all, així que preneu-vos l’entrada com la manera de saber com he viscut jo aquest viatge.

20160722_094603-600x1067

En fi, després d’un viatge d’avió d’unes 10 hores des de Frankfurt, pesadet perquè no sé dormir assegut, vaig aterrar al Japó amb jet lag i tot un dia de visita per davant. Però de seguida, com que ens allotjàvem a l’encantadora zona d’Asakusa, el que em vaig trobar van ser paisatges urbans dels que ens regala el mestre Mitsuru Adachi als seus còmics. I això em va donar forces per a aguantar les més de 30 hores sense haver dormit.

Els pals de l’electricitat i el telèfon, que m’encanten, en són un dels màxims exponents, i el Japó n’és ple. Igual que el “tomare” (stop) del terra.

20160725_193315-1024x576

La resta de la ciutat de Tòquio, almenys dels llocs que vam visitar, sí, impressionant però d’una altra manera: tot de rètols de mil colors, especialment colpidors quan estan il·luminats de nit, un horitzó ple d’edificis i tota l’oferta d’entreteniment i compres que ens puguem imaginar.

Vull parlar d’alguns temes concrets, si em permeteu. Els posaré titolets.

L’amabilitat japonesa

Sabia, naturalment, que eren amables i servicials. Però ho són en un grau tan alt -independentment del fet que sovint ho siguin per obligació- que em fa sentir incòmode. Em resulta dur entrar en una botiga, que em diguin el típic “irasshaimase” i no contestar perquè se suposa que no cal que els contestis i tampoc no hi ha una fórmula. Que demanin perdó per tot, fins i tot quan a nosaltres ens cauen monedes a terra per culpa exclusivament nostra. És verídic.

Un exemple que em va colpir: un dels locals d’una cadena de botigues 24 hores tenia un espai amb taules i cadires perquè els clients hi mengessin el que hi havien adquirit. I hi havia aquest cartell:

2016-08-06 01.44.59-1024x576

Amb un ninotet que feia una reverència amb cara humil demanaven, a canvi, 3 coses d’allò més ofensives: no estar-s’hi una estona excessivament llarga, no beure-hi alcohol i no estar-hi de nit si s’era menor d’edat. Quins collons, oi? Malparits…

Als carrers hi ha molta gent intentant captar clients per a restaurants i botigues, i entonen les seves frases de cortesia amb una veu exageradament nasal que imita l’efecte d’un megàfon.

T’avisen que t’ha caigut una cosa a terra i et fan ells la reverència. Et donen les gràcies per absolutament tot: fer servir una línia de tren, haver visitat una botiga sense comprar-hi… i t’animen a mirar les coses amb calma. “Igual” que el típic venedor de còmics que et pregunta si penses comprar alguna cosa o miraràs durant 2 hores (m’ha passat. El dels Simpson és un tòpic basat en la realitat). No sé si m’hi arribaria a acostumar.

Una excepció, però: si t’han d’empènyer per passar ho faran sense cap mirament.

20160726_091631-576x1024

A més, aquesta amabilitat i aquest respecte segurament neixen de la disciplina que els caracteritza, i la cortesia que demostren té el contrast en el munt de normes (no fumar pràcticament enlloc, no caminar mirant el mòbil, no parlar pel mòbil als trens -inimaginable aquí el típic imbècil del reggaeton-…) i advertiments de tota mena davant els perills més absurds, que es veuen a totes bandes.

20160809_160420-1024x576

El menjar

A mi m’agrada el menjar japonès. Poques vegades n’he menjat d’autèntic, però. La gastronomia japonesa la conec molt superficialment i no sóc gens exigent. M’ho passo d’allò més bé als bufets giratoris regentats per xinesos ficant-me a la boca coses que no sé com es diuen. Al Japó he menjat en restaurants, sí, però sobretot menjar preparat de les botigues de conveniència, més pràctic quan estàs visitant coses. I normalment està bo, collons. Però als restaurants en general el menjar és tan barat (poden dinar bé dues persones per uns 10-12 euros) que al principi em preguntava si m’estava ficant en caus de mala mort. Aquest nivell.

20160725_143941-576x1024

La beguda són figues d’un altre paner: les llaunes de cervesa del coi de súper, que a casa nostra valen uns 70 cèntims com a màxim, al Japó 2 euros pel cap baix. I si volem una cervesa en gerra en un establiment val més que preparem un mínim de 5 euros. Si volem aigua tenim la sort que als restaurants, si no especifiques una altra beguda, te’n serveixen tantes vegades com vulguis i de franc.

I la fruita no són figues necessàriament, però sembla que no entra a la categoria de menjar: ja tenia entès que era així, però encara em costa pair que els préssecs valguin com a mínim 5 euros la peça. Caríssima tota.

El transport

Això sí que és car. Molt. La xarxa de trens i metro és espectacular i quan t’hi acostumes et mous ràpid i sense equivocar-te gaire, però arriba un punt que pagues 2 euros per 2 parades i et sembla que és poc. Per tant, els catalans encara tenim sort de pagar 9,95 euros per 10 viatges… i que no ens cobrin per fer transbord i estigui tota la xarxa integrada. Molta sort.

Aquí condueixen per l’esquerra, amb el volant a la dreta, costum sembla que de diversos països insulars, i ho apliquen també a la circulació humana… en general. Perquè de sobte hi ha llocs on no ho fan i et sents imbècil per haver-te acostumat a fer una cosa que per a tu no és natural.

L’idioma

Sé una mica de japonès. Tinc un paper que diu que molt, però si no fos perquè no és gens suau el faria servir per a una cosa molt concreta. El tinc rovellat, l’idioma, perquè des que vaig obtenir aquest document que m’acredita presumptament com a posseïdor del segon nivell de japonès més alt que existeix ja no he continuat estudiant, per manca d’oferta educativa d’aquest grau. A més, per una sèrie de circumstàncies vitals no he tingut l’ocasió de viure i estudiar al Japó com m’hauria agradat, envejo infinitament els que ho han fet o ho fan, i ara aquest Shinkansen per a mi ja ha passat, per tant faig el que puc i prou.

20160725_143628 (1)-576x1024

Aquí el faig servir, quan se’m presenta l’ocasió. Però entre que en general no m’agrada parlar amb desconeguts en cap idioma i que molts japonesos tenen la servicial mania de respondre en un anglès terrible, no es pot dir que hagi parlat gaire. Llevat d’amb un iaio que em va començar a donar conversa davant del castell d’Osaka, em va preguntar pel flamenc de Barcelona i em va dir, com fan tots quan dius dues paraules en japonès, que ho feia molt bé. I un altre que em va parlar a l’estadi Kôshien, i una jove parella que ens va acompanyar una estona a Arashiyama perquè sembla que volien fer contactes amb estrangers.

M’ha estat útil, això sí, per a entendre cartells (i descobrir que hi ha moltíssimes clíniques privades, sobretot dentals), megafonia i coses així, que ens ha estalviat temps de perdre’ns i per tant haver de descartar visites. Però més útil ha estat la targeta SIM de 30 dies que hem agafat i que ens permet fer servir el GPS pel carrer.

S’adormen a tot arreu

Al contrari que jo, que he de dormir estirat, ells no tenen cap problema amb anar fent cops de cap, despenjar la mandíbula i perdre la dignitat o quedar-se amb el cap contra la pantalla de la PS Vita, tant al tren, un tòpic que resulta que és cert, com a l’àrea de jocs infantils de l’Ariel del parc d’atraccions Tokyo Disney Sea. Al terra. Famílies senceres. Per llogar-hi cadires.

20160726_161105-1024x576

La calor

Ja ho sabia, estava avisat. Em preguntaven per què no anava al Japó a la tardor. Perquè em casava al juliol, ostres, i no volia esperar mesos per al viatge, d’acord? A Tòquio bé, però en passar a la regió de Kansai, en sortir del tren a Kioto… una sauna gegantina. Calor molt humida i per primer cop al viatge la roba xopa i amb marques blanques de la sal de la suor cada dia que sortim a fer visites i excursions. Això sí, segur que m’estic aprimant.

Els turistes…

…Són sobretot xinesos. És lògic per la distància entre els dos països, però Déu n’hi do. Els descobríem, és clar, quan obrien la boca. I per la seva obsessió pel Pokémon Go, compartida amb els seus veïns.

20160728_154728-1024x576

De catalans n’hem trobat més aviat a la regió de Kansai, perquè a Tòquio ben poquets.

I parlant de turistes, m’ha sorprès que, tot i haver-hi souvenirs per tot arreu, no són gaire com els que trobaríem a les ciutats europees. No hi ha samarretes dels semàfors típics amb les barres descendents que indiquen el temps que falta per al canvi, ni amb el ja esmentat “tomare” estampat.

Les màquines de venda automàtica

Si esteu pensant en els mites dels insectes per menjar i les calces brutes, jo no me n’he trobat cap, de màquina que oferís aquestes coses. Però de begudes n’hi ha a gairebé cada cantonada, fins i tot en zones rurals.

20160807_193340-600x1067

Els preus, per a mi cars, però no tant com a les catalanes. Ara bé, oscil·len força i es produeix un fenomen ben curiós: en un mateix trajecte a peu del punt A al punt B veus llaunes de mida estàndard a 130 iens i la mateixa beguda, en una altra màquina, a 100 iens però en format més gran, amb uns quants mil·lilitres de regal. Passa sovint.

20160807_192431-600x1067

Els lavabos

Una de les coses que des d’Occident ens criden més l’atenció del Japó són les famoses tasses de vàter amb mil funcions. Hi són, tenen soroll d’aigua opcional per a dissimular les estridències fecals i el també opcional i clàssic doll d’aigua dirigible a zones delicades. Les trobem en llocs no necessàriament de categoria, però també hi ha alguna tassa normal i als lavabos públics moltes cabines contenen el vàter tradicional japonès, que és una mena d’orinal allargat pensat per a defecar-hi a la gatzoneta. Hi ha de tot.

20160728_194516-600x1067

Ara bé, el que és invariable és el paper de vàter: una porqueria d’una sola capa.

En fi, aquest viatge al Japó, del qual ja explicaré les visites des d’un punt de vista més turístic en futures entrades, ha satisfet la meva curiositat i m’ha permès fer diverses observacions i reflexions sobre la naturalesa humana. Espero que us hagi agradat veure-ho a través de les meves paraules.

 

 

Publicat dins de Experiències | Etiquetat com a , , , , , , , | 9 comentaris

Ja sóc un noi casat

Se suposa que amb 34 anys, que es diu aviat, sóc un “home”. A les notícies, quan diuen “un home de 22 anys” em fa gràcia, però ho diuen, i per tant entenc que en el meu cas ho tindrien més clar. Dirien que sóc un home, però a mi se’m fa molt estrany. Em veig immadur física i mentalment i per tant encara em veig com un noi. Un noi casat.

Que també es fa estrany. Però ara que ja ha passat tot, ara que ja m’he posat tot disfressat al final d’un passadís amb cadires blanques a banda i banda, he vist apropar-se la núvia de bracet del seu pare, ens han dit unes paraules i ens hem posat uns anells, després de la qual cosa hi ha hagut petons, encaixades de mans, abraçades, fotos, molta teca, entregues de regals en els dos sentits -però molt més generosos per part dels convidats cap a nosaltres que no a la inversa-, el ball i la festa, m’ho vaig creient més.

Pel que fa a la jornada, he de dir que després del comiat de solter que vaig fer dues nits abans amb els meus cosins -que em van proposar aquesta opció que em va convèncer quan jo no volia fer res que fos tradicional ni amb gaire gent perquè no m’agrada ser el centre d’atenció si ho puc evitar-, i una altra sortida que també podríem considerar de comiat la vigília del casament, hauria d’haver estat rebentat, perquè tampoc no vaig dormir gaire ni amb un son de gaire qualitat, però estava bé. I gens nerviós. Em despertava molt durant la nit pensant “ostres, que avui em caso”, i coses així, però no, no estava nerviós el dia en qüestió.

DSC_6888 (Large)

El lloc que vam triar va agradar a tothom, m’ho anaven comentant a mesura que arribaven a les instal·lacions del restaurant Turó del Sol, a Sant Vicenç de Montalt, al Maresme, i feia un dia molt bonic. Calor també, però no tanta com temíem quan vam acordar que la data seria el 17 de juliol. No em va fer gaire nosa la jaqueta posada damunt de l’armilla, al seu torn damunt la camisa. No suava en excés. Punt positiu. La núvia sí, però és que ella és calorosa de mena.

Evidentment anava maquíssima, i tot plegat va ser força com de pel·lícula. Jo vaig entrar amb Now we are free d’Enya, de la banda sonora de Gladiator, i ella amb A Thousand Years, de Christina Perri, de la saga Crepuscle. Ara bé, durant la cerimònia vaig fallar una mica perquè hi havia una part que havíem de dir alhora, estava escrita en primera persona del plural, però justament això no m’ho havien explicat i jo ho anava dient després d’ella. En fi… A banda d’això, el “jutge”, un amic de la família d’ella, i expert en casar gent, ho va fer molt bé i li va donar un toc humorístic que em consta que va agradar.

IMG_8999 (Large)

Ara bé, després ens va tocar separar-nos dels convidats per fer-nos les fotografies de rigor, les dels fotògrafs de pagament, que prèviament també ens havien visitat per separat a mi primer i a ella, a casa dels seus pares, després. No va ser una sessió gaire llarga, això ja és cosa del passat, però sí que ens vam perdre plats de l’aperitiu que havíem triat amb tanta il·lusió i salivera, i un cop vam acabar i vam passar per la zona de l’aperitiu, entre que anàvem a parlar amb tanta gent com podíem i que els del restaurant controlaven força el moment de fer cada cosa, pràcticament no vam tastar res.

IMG-20160719-WA0034 (Large)

De seguida van venir les fotos oficials amb els convidats, les de posar per grups, i vam ser ferms amb les composicions que volíem, sembla que més de les que els fotògrafs i el personal del restaurant haurien desitjat, per les cares que feien. Però les volíem així. I van fer passar la gent a seure al menjador a mesura que ja no havien de sortir en més fotos.

Nosaltres esperaríem la música d’entrada -perquè cada moment especial tenia una música triada per nosaltres-, que en aquest cas era I’ll be there for you, de The Rembrandts, altrament coneguda com “la de Friends“, però no vam aconseguir que la gent piqués de mans quan ho fa la cançó… perquè no són tan frikis com nosaltres i a més tenien una mà ocupada fent voltar el tovalló a l’aire.

Vam seure i llavors ens van anar presentant els plats, també amb música, i vam anar dinant. Repeteixo que no estava nerviós, però em vaig omplir massa ràpid i no vaig poder gaudir al 100% dels plats que havíem triat, no em vaig acabar les postres i el pastís de noces, que era molt suau, em va costar molt d’acabar.

IMG-20160718-WA0153

Abans del pastís, però, vam fer les entregues, els regals especials a alguns dels convidats per motius diversos. En el nostre cas van ser el gest simbòlic de portar-li un pastís a una tieta d’ella que justament feia l’aniversari aquell dia, al ritme del Cumpleaños feliz de Parchís, que no s’esperava i que la va emocionar -però el pastís l’hi retiràvem perquè era un dels tres que havíem presentat a tothom amb la tradicional katana que en tallava un pel mig-, els ninots dels nuvis que havíem triat, que eren en Goku i la Chichi, per al meu cosí Sergi i la seva parella, la Kris, que ja fa una pila d’anys que estan junts, i uns altres, diferents, per a uns cosins d’ella que, de fet, esperen una nena per a l’octubre. A totes dues parelles com volent dir… eh?; i hi va haver també lligues, el ram (va ser entrega directa per a una cosina especial d’ella), les agulles amb què s’embolicava el mocador del ram, marcs de fotos amb la foto oficial dels nuvis per a les 3 àvies que encara tenim, i àlbums per als pares amb un resum de la nostra vida, dues versions diferents i adaptades a cada cas.

IMG-20160719-WA0000

Al mig hi va haver també alguns regals per part de convidats a nosaltres, fins i tot un ball sorpresa que ens van fer, i una mica de xou en què vaig participar poc perquè no sóc gens de ballar i sóc conscient que se’m va veure aturadet, però noi, és el que hi ha. D’on no n’hi ha, no en raja.

I després de poder seure a menjar-nos el pastís, quan tothom s’havia acabat el cafè, llavors sí: el ball inaugural. Beauty and the Beast, de Peabo Bryson i una tal Céline Dion, que va veure explotar la seva fama cantant en aquest duet promocional de la pel·lícula del mateix nom de Disney de 1991. El que havíem assajat a casa diverses vegades i que amb el vestit d’ella semblava que havia de ser molt complicat, perquè amb el que ocupava la faldilla… ja les vaig passar magres durant tota la jornada per no ensopegar. Per sort l’hi van recollir bé i vam poder ballar.

IMG_9130 (Large)

La gent en va quedar molt contenta, el va percebre com a bonic i ben fet, i em va felicitar perquè coneixent-me s’esperava un vals normal sense floritures, i moltíssimes gràcies. Jo, que sóc com sóc, em quedo amb l’encarcarament que se’m notava i un error de la part final que no cometíem ni durant els primers assajos, però que ella va emmascarar i, al cap i a la fi, la gent no va poder comparar amb la versió original.

Després, la discoteca va estar protagonitzada… pel fotomaton que vam contractar, en què la gent s’ho va passar bé fent-se fotos disfressada i fent el ximple. No va sortir gaire balladora, amb algunes excepcions, i el mateix personal del restaurant ja va veure que no valia la pena preguntar-nos si optàvem per una tercera hora, que es pagava a part -i a preu d’or, per cert-, perquè abans d’acabar la segona hora, inclosa al preu, ja havia marxat força gent i una bona part també era al jardí, a la zona de chill out, asseguda i descansant.

20160717_194849_208 (Large)

És comprensible, no tots els grups són tan balladors com els altres, i a més era diumenge, molta gent havia de treballar dilluns i malgrat que encara hi havia llum, eren més de les nou del vespre i tots plegats estàvem cansats. Tanmateix sé que s’ho van passar bé, així m’ho han transmès, i també he pogut veure com el fet de no poder estar per tothom adequadament, normal i típic dels casaments, no impedia que els convidats estiguessin bé, fessin noves coneixences -o hi aprofundissin-, i se sentissin acompanyats per algú o algú altre en qualsevol moment.

En general, doncs, un dia feliç, preciós i inoblidable, i els convidats ens van fer molts regals també in situ que es van sumar als que ja ens havien fet anteriorment. Detalls econòmics o en forma de regals físics que ens van fer molt feliços i que agraïm profundament.

20160718_185739 (Large)

Ara bé, jo sóc d’una manera que sempre veig algun problema, i n’hi va haver. De backstage, per exemple: vam haver de canviar l’ordre d’una entrega perquè no havien embolicat els regals com havíem demanat, o van deixar la taula de les nenes sense les galetes fetes a mà per la núvia com a record del casament perquè van entendre malament una instrucció, o li van posar cava a la meva mare quan sabien des del principi que l’alcohol li provoca una al·lèrgia, i sort que me’n vaig adonar. Petits punts foscos que, de tota manera, no evitaran que agraeixi i reconegui la bona feina del personal del restaurant.

Em va saber greu no poder estar per tothom, no vam tenir temps de fer gairebé res, hi va haver taules on no vam poder passar a saludar, i és que mai de la vida no m’havien passat tan ràpidament les aproximadament 9 hores que va durar tot plegat. Va ser increïble la manera com va córrer el temps. A mi no m’agrada ballar i havia dit mig de broma que després del ball inaugural, l’obligat, aguantaria cubates, però a l’hora de la veritat tampoc no vaig tenir temps de plantejar-m’ho, perquè em vaig dedicar a parlar amb gent i a fer alguna visita al fotomaton, on la núvia es va quedar gairebé tota l’estona. Per tant, ni l’un ni l’altra vam fer gaire ús de la zona de ball.

DSC_7007 (Large)

Tampoc no em vaig emborratxar: reconec que quan tinc davant una copa de vi blanc i una de negre vaig alternant a la babalà i me’n canso de seguida. Quan ens donaven cava o alguna altra cosa era per fer-nos fotos i després ens ho treien de les mans perquè havíem d’anar a algun altre lloc. I a la barra lliure vaig beure una copa i mitja, per tot plegat. Res més. Per tant, l’alcohol tampoc no em va fer ballar. El vaig derrotar àmpliament.

Una altra cosa que em va saber greu és que m’agrada tan poc ballar com parlar en públic, però pensava que em plantarien un micròfon perquè digués unes paraules, que això passava als casaments, i es veu que no necessàriament. No vaig tenir micròfon. En un dia tan especial, i malgrat les meves limitacions oratòries, hauria fet el cor fort i hauria agraït a tothom la seva presència, hauria comentat que hi havia gent que malauradament no hi havia pogut ser, perquè ja no és entre nosaltres, perquè li havia estat impossible o perquè senzillament no hi cabíem tots i havíem hagut de fer sacrificis. Que els que sí que hi érem no ens tornaríem a reunir tots plegats, i que per tant era un moment especial i irrepetible.

Hauria esmentat especialment els meus pares per dur-me al món sense haver-ho demanat i per fer possible tant la meva independència com el casament, que sense ells no haurien pogut ser de cap de les maneres, hauria dit que a totes les famílies hi ha algú que no t’agrada i que has d’aguantar igualment, però que per sort a la meva no hi ha ningú així, i a la d’ella, que m’ha acollit doblement per part de sogre i sogra, curiosament tampoc… Hauria esmentat també els amics, que han hagut d’aguantar les meves merdes en diversos moments i que sovint tinc la sensació que abandono, i hi hauria inclòs els d’ella, els meus amics polítics, que fa temps que no veig com els amics d’ella.

I hauria donat les gràcies davant de tothom, perquè es posés ben vermella, l’Eva, que ens va fer no només el dibuix de les invitacions i el del detall de convidats, cosa que li vam demanar, sinó que pel seu compte va decidir emmerdar-se en preparar una candy bar (llaminadures, cupcakes, brioxieria…) preciosa que estàvem tots tan plens de menjar que per desgràcia no vam tocar gaire; va crear, manufacturar en realitat, un photocall amb motius frikis que per la col·locació i el moment no va rebre l’atenció que es mereixia, el mateix que la taula amb fulls de dedicatòries imitant els ema japonesos, i a sobre encara ens va portar a casa uns regals el dia anterior, concretament un teru teru bozu per demanar que fes un bon dia i una mena de nines kokeshi de fang de nosaltres dos. Tot plegat amb el seu enginy, les seves mans i moltíssimes hores d’esforç en què el seu xicot, en Jordi, la va acompanyar. I no crec que els ho hàgim agraït prou ni ho puguem fer mai.

13696965_529637127236482_2005758448_n

Em quedaré amb els bons moments i records, és clar, però sóc d’una manera que em queden algunes recances, i tot i que com a convidat a alguns casaments -no m’agrada gaire anar-hi, ho reconec- mai no he pensat que els nuvis es portessin malament amb mi, i per tant entenc que tothom també comprèn la situació, em queda la sensació que hauria d’haver fet més en tots els sentits. Fos possible o no.

Acabaré dient-vos que, llevat que sigueu anticasaments, que també hi ha molta gent així i la respecto, si us ve de gust casar-vos i us ho podeu permetre, feu-ho. És inoblidable, valen la pena l’esforç i també els nervis i l’estrès anteriors al gran dia, i en el fons és una manera ben bonica i única d’aplegar en un mateix lloc tants éssers estimats com sigui possible.

Publicat dins de Experiències | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | 5 comentaris

Avui em caso

Aquesta entrada es publica per primer cop el dia que em caso, i després, si algú la llegeix, s’haurà d’imaginar que es troba a 17 de juliol de 2016, una data que ja figura gravada a l’anell que em posaré d’aquí a una estona i que m’acompanyarà durant molts i molts anys, si tot va bé, no m’amputen l’anular de la mà esquerra o no em surten al·lèrgies estranyes a l’or.

I sí, vull ser honest: l’he escrit abans i l’he programat, perquè ja us podeu imaginar que avui no em sobra gaire temps per a “les meves coses”. La resta de dies, sí, perquè en aquesta relació que ja és matrimoni (legalment des de fa uns quants dies, de fet) he trobat molt important tenir estones per a mi sol, per a les meves aficions i els meus projectes, i que la meva senyora també les tingués, almenys disponibles per si les volia. Formem un equip, però això no ens anul·la com a individus. Tanmateix espero que d’aquí no gaire temps aquestes estones individuals quedin reduïdes enormement, però per una bona causa. De moment, però, busco estones per a llegir, escriure, jugar a videojocs…

En fi, que avui em caso, amb la cerimònia bonica i amb totes les persones que hem pogut convidar i que poden venir, que no són totes les que ens agradaria veure-hi però sí moltíssimes, en un esdeveniment irrepetible pel que és i per això, les persones que seran allà totes juntes i que no es tornaran a reunir al mateix lloc, com em va fer veure fa uns dies la meva germana, que ja hi va passar fa 4 anys. Un casament al jardí del restaurant, amb els vestits, els anells, la música, la teca, la gresca i la xerinola. Perquè us en feu una idea.

13507017_10155051507794358_2779658811602037840_n

Tot i que em considero una persona moderadament moderna i no crec que signar un document impliqui que ara estimo més la meva parella, o li seré més fidel, o la respectaré més que abans, o ens hagin de tractar d’una manera diferent, o ens legitimi per a tenir filles (sí, filles), el cas és que en algunes coses sóc conservador o tradicional, si es vol, i sempre he dit que si em casava -que, repeteixo, no era quelcom obligatori-, ho faria bé. Amb tota la festa i la parafernàlia. És clar que abans he hagut de passar pel registre civil i el jutjat, a seguir el procés estrictament necessari per a considerar que això és un matrimoni, però a la festa no hi volia renunciar, tot i que respecto la gent que ho fa d’aquesta manera i prou, cadascú pels seus motius. Per tant, avui es fa realitat un somni. Que no era imprescindible per a crear una família, hi torno a insistir, però que em feia il·lusió.

Preparar un casament és quelcom que dóna molta feina. Pot semblar que afirmo una cosa ben òbvia, però en aquests mesos que han passat des que, tot tradicional, vaig entregar a la meva actual dona un anell mentre posava un genoll a terra, he pogut veure com tothom, fins i tot gent del nostre entorn proper, es feia creus que estiguéssim tan enfeinats i estressats per aquest procés, naturalment més a mesura que corria el compte enrere (aprofito per justificar el nom d’aquest blog).

Fins ara sempre havia estat a l’altra banda del fenomen, i quan es va casar la meva germana admeto que no vaig tenir ni la més mínima pista sobre aquestes complicacions. Per tant, no li tinc en compte a ningú, per proper que sigui, que no es faci prou la idea que un casament d’aquesta mena és una feinada. A més d’una dinerada. Els nostres pares i tiets han estat en moltíssims casaments, és clar, però he pogut comprovar que no tenien ni idea del que val el cobert. I no depèn gaire del restaurant, no, sinó que pel que hem pogut veure és més o menys el mateix a tot arreu. Per tant, és un estàndard. I tanmateix no és gaire conegut.

Shut-up-and-take-my-money

Era quelcom que els nuvis ja sabíem, ja ens ho imaginàvem, però que no devia ser de coneixement popular, per les reaccions de sorpresa que hem vist. No és pas una queixa: ja sabíem el que ens tocaria i ho teníem assumit, però ens ha sorprès… que la gent se’n sorprengués. I, per tant, si aquest petit detall era desconegut, la feinada que representen els preparatius també hem pogut veure que per a la gent era només un concepte abstracte. De tota manera, cal dir que en general ens han ajudat molt, tant logísticament com econòmicament. I no, no es cobreixen les despeses, ni ho esperava, ni em volia casar pensant en això, però sí que es finança bona part de l’enorme despesa, i la gent ha estat molt generosa també en aquest sentit.

És tota una experiència, un autèntic desafiament per a la parella, que si sobreviu en surt molt reforçada, perquè són moltíssimes coses, que semblen ximpleries però que presenten complicacions mentre la data s’acosta inexorablement. Problemes com ara canvis d’opinió respecte a idees inicials, visites a diversos restaurants que ens agraden però que per força hem de descartar fins que en queda només un, visites a fotògrafs en què també ens passa el mateix, decidir quin detall es fa als convidats, i evidentment buscar la roba per a aquest dia tan especial -que tampoc no és una tasca fàcil ni ràpida-, decidir la música dels moments i el més terrorífic per a mi: preparar el ball inaugural. Jo, que no ballo -perquè ni en sé gens ni, per culpa d’això, m’agrada-. És el moment de més vergonya que viuré avui. Espero no fer gaire el ridícul i no equivocar-me.

Mark-Wright-and-MIchelle-Keegan

Tot això sumat a la preparació paral·lela del viatge, que per a mi serà el de la meva vida, al Japó, on sempre he volgut anar a causa del meu interès per aquesta cultura des de fa dècades, però que per motius econòmics sempre m’havia estat vetat (i és que tampoc no s’hi pot anar 5 dies). Un interès que em va portar a estudiar japonès, encara que el tingui rovelladíssim i em faci por no poder-lo fer servir allà i acabar com un turista qualsevol, comunicant-me amb gestos.

Ara està molt de moda com a destinació de viatge de noces, però la gent que ens coneix sap que en el nostre cas no té res a veure amb les tendències, sinó amb l’interès personal que ja hi teníem des de feia molts anys. Que quedi clar per si em llegeix algú que no em coneix.

Doncs bé, un viatge tan especial, si no es vol fer amb agència -i no ho volem mai, però en aquest cas menys, tant pels diners com perquè volem llibertat total-, és un altre maldecap. Són massa coses: reserva de vols, d’hotels, de trens, de museus, rutes… per a 28 dies és força més complex que per a l’escapada habitual de 5 dies per Europa que hem fet fins ara cada any.

Tant el casament com el viatge són el resultat d’un esforç, per diverses circumstàncies menys per part meva que per la d’ella, però al capdavall una dedicació molt important de les dues persones, que cada cop hem tingut menys temps individual del que parlava més amunt, i que després del casament ens passarem gairebé un mes en un viatge que ens fa molta il·lusió però que no ens permetrà descansar físicament.

I, a la tornada, espero que no patim un doble estrès postvacacional i que, en canvi, ens quedi el record d’un estiu meravellós i un futur a mitjà termini encara més il·lusionant. Ja en parlaré.

 

 

 

 

Publicat dins de Experiències | Etiquetat com a , , , , , , , | 6 comentaris