La Sara fa 2 anys!

Sembla que començo una nova tradició anual en aquest blog en què sovint parlo d’aniversaris de morts, però que afortunadament també té espai per a la celebració de la vida, i és que després d’haver dedicat una entrada l’any passat a parlar del primer aniversari de la meva filla, ara resulta que ha fet dos anys i toca actualitzar.

Doncs bé, les dificultats i els moments de desesperació i esgotament mental de la paternitat i la maternitat han continuat, com era tan d’esperar com natural, i més ara que la Sara té més energia i autonomia que durant el primer any. Gangues de “l’ofici”, res que no sàpiguen milions de progenitors. Com tampoc no sorprendrà ningú que ha anat creixent molt sense que en fóssim gaire conscients, ja que la veiem cada dia, i que comparant fotos d’ara i de fa un any el canvi sigui més que notable.

També prevèiem -i s’ha complert- una evolució en aquesta autonomia i en el desenvolupament intel·lectual associada al fet que estava a punt de començar la llar d’infants.

Un moment que va ser una mica dur per a ella, perquè li va costar adaptar-se a què la deixéssim allà unes horetes als matins, i plorava, però un cop s’hi va acostumar entrava a l’escola la primera cada dia, a les permanències, i s’acomiadava de mi, que l’hi portava, sense gaire llàstima.

A l’escola hi ha conegut companys, s’ho ha passat d’allò més bé i ha acabat el curs feta tot una bogeta cantaire i xerraire, i ens ha sorprès el nivell de parla que ha assolit. Una parla que hem vist evolucionar, però que durant els darrers temps ha fet un salt encara més gran, i es fa entendre bé, sí, però també deixa anar alguna frase més elaborada i conjuga una mica els verbs d’una manera encertada.

Evidentment ja ens entén molt millor, s’aprèn els noms de la gent -últimament parla molt dels seus cosinets-, sobretot la que veu més, com és natural, i té una memòria tremenda, que demostra explicant coses de fa dies, reclamant joguines que abans d’anar a dormir se li ha dit que l’esperen fins a l’endemà o acabant les frases de les cançons que veu als vídeos infantils que tant li agraden.

Continua menjant molt bé (quan vol), li encanta anar als gronxadors i els tobogans, banyar-se a la piscina i jugar amb la sorra de la platja.

També s’ha tornat força afectuosa (quan vol), però amb una personalitat ferma que fa que no se li puguin fer fotos o vídeos quan no li ve de gust, per exemple. A més, ha après el “no” i sempre en té un de preparat a la boca.

És un terratrèmol amb energia gairebé infinita, i ens treu de polleguera en diverses ocasions, però quan es porta bé és tan adorable que ens costa cada cop més imaginar com seria la vida sense ella.

Publicat dins de Coses meves | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

10 anys sense en Terry

Avui la meva àvia ha fet 90 anys, tota una fita que hem celebrat en família conscients que som afortunats de tenir-la encara amb nosaltres, però també que hem d’aprofitar tant com puguem el temps que passem amb ella perquè no la tindrem amb nosaltres gaire temps més, com és natural. En tot cas, avui els pensaments negatius no hi eren, o no hi havien de ser, a la celebració que hem fet, sinó que era un moment de festa i rialles.

També ho va ser quan va fer els 80, el primer cop que vam celebrar el seu aniversari tots plegats, però llavors, en tornar del sopar que vam fer, quan els meus pares em van deixar a casa meva i van aturar el motor del cotxe, em van comunicar que en Terry, el nostre gos, s’havia mort aquell matí.

L’última foto que em van fer amb ell

Era molt vell, molt. Havia fet els 17 anys uns dies abans, feia temps que no tenia forces per caminar i gairebé no s’hi veia. Però a banda d’això no tenia res més. Només que era extremament vell i s’anava apagant. Ja m’ho havien dit uns dies abans, que li quedava molt poc. De fet, sembla ser que el dia abans el van dur al veterinari i es va començar a parlar de sacrifici, una cosa que és d’allò més dolorosa perquè saber el moment exacte en què un ésser estimat es morirà deu ser duríssim. Encara que sigui pel seu bé. No va caldre: el 24 de febrer de 2009, a les últimes hores de la matinada, el van sentir gemegar feblement i el seu cor es va aturar als braços de la meva mare, de manera que se’n va anar en pau, embolcallat per l’amor que sempre va tenir a la nostra família, que el va estimar com si fos un membre humà més.

Qui tingui o hagi tingut gossos (o gats, és igual) de ben segur entén aquest sentiment -i qui no, els trobarà exagerats, ho tinc clar-, com també l’enorme buit que va deixar en mi la seva mort. La tristesa infinita que vaig sentir quan el vam dur a un lloc on incineraven animals, ens vam poder acomiadar del seu cos fent-li un petó i ens el vam endur una estona més tard en un cofre on encara s’hi pot llegir “Terry. 1992-2009”. 17 anys en què ens va donar alegries i algun disgust, que ens va condicionar la vida com també saben els que han tingut o tenen mascotes, i en què en definitiva es va guanyar un lloc com gairebé un fill i un germà més. Bé, això era així des del primer moment, quan tenint jo 10 anys érem un dia a casa i els meus pares ens el van ensenyar, sense haver-nos-en dit res abans. Quina alegria tan gran!

En Terry era un foxterrier molt afectuós, encara que tenia geni, i ens estimava molt. Es notava. Vull pensar que ell també era conscient de com l’estimàvem nosaltres. Sempre buscava la nostra companyia, i recordo quan s’enfilava al meu llit -quan jo era de dormir fins tard- i es posava fet una bola en qualsevol forat que trobava, de manera que jo ja no em podia moure. També recordo com de vegades em despertava llepant-me la cara i les orelles, i com jugàvem a lluites i ell sabia que havia de mossegar fluixet, perquè només era un joc. Alguna vegada em va fer enfadar molt, destrossant-me alguna joguina o algun ninot perquè jo havia comès la imprudència de deixar-lo al seu abast, i no era precisament dels gossos que respecten el menjar dels adults. El que tenia al seu abast s’ho enduia. Un cop em va prendre la tapa d’una hamburguesa en un restaurant d’Esparreguera que es deia Cadillac. Sempre ho recordaré.

El vaig tenir dels 10 als 27 anys, així que hom es pot fer una idea del buit que va deixar en mi que se n’anés, i mai més no he volgut tenir gossos ni implicar-me gaire en els que hi hagués al meu voltant. Per a mi és insubstituïble, i durant aquests 10 anys, esporàdicament però força vegades, hi he somiat. Curiosament, de vegades aquests somnis han consistit en què s’havia mort però havia tornat, almenys durant un temps, com si estigués de permís. D’altres vegades no s’havia mort, senzillament havia anat fent anys i superava tots els rècords. Això potser té a veure amb el fet que tenim la idea que els gossos viuen 10 o 12 anys, i quan ell els va anar fent i encara estava en forma, i amb potser 14 anys encara estava força bé, inconscientment em vaig anar creient que no es moriria mai. Però, naturalment, va acabar passant, només que va trigar tant que ens va sorprendre. I tot i així ens va semblar poc.

Aquella notícia tan trista me la van donar en un dia com avui, de fa 10 anys, un 24 de febrer que per desgràcia associaré sempre tant a l’aniversari de la meva àvia com a la mort del meu gos. Ja és mala sort. En fi, li volia fer aquest homenatge, perquè mai no he deixat de trobar-lo a faltar, però intentaré anar-me’n a dormir amb els bons records del dinar familiar d’avui.

Publicat dins de Coses meves | Etiquetat com a , , , , , | 3 comentaris

Repàs de 2018

I continuem, un any més, la tradició de publicar el dia de Cap d’Any un repàs de l’any anterior, que ja avanço que, en contra del que desitjava -i que desitja tothom, vaja- no va anar millor que 2017, ni igual, sinó una mica pitjor. Però no avancem esdeveniments.

Començo, com sempre, fent un repàs de les lectures que vaig fer l’any passat, i si al repàs de 2017 lamentava que només haguessin estat 8 llibres, a causa de la llavors recent estrenada paternitat i la consegüent reducció del meu temps lliure i l’augment de la proporció d’aquest temps dedicada als videojocs, aquest cop la tendència ha continuat i només he pogut llegir 6 llibres, i escaig, perquè n’hi ha un que no l’he acabat, que hauria estat el setè. Quedo encara més lluny, doncs, dels 12 anuals -un al mes de mitjana- que sempre em proposo. Els que vaig llegir, però, van ser aquests:

I, a sobre, el penúltim el vaig llegir per feina, revisant la novel·la que surt a la venda el proper 22 de gener. Per tant, vaig llegir molt poc, tot i que hi ha, com sempre, llibres d’en Murakami, dos com és també costum.

Pel que fa a escriure, 2018 va ser un altre any en què no vaig crear ni una línia. Podria semblar que des que vaig ser publicat en un recull de contes una maledicció es va apoderar de mi i no he tornat a escriure, però no és per això. M’han faltat la inspiració i el temps.

Al cinema, de 17 vegades que hi vaig anar el 2017, que ja implicava una baixada, el 2018 només hi vaig anar 8 cops. Com deia, la paternitat és el motiu d’aquest canvi en el temps lliure, i la protagonista d’això és la Sara, que el 2018 passat va fer el seu primer any, i ha continuat creixent física i intel·lectualment, i ara ja es comença a fer entendre i entén moltes coses. I no para quieta, i continua odiant dormir.

Praga.jpg

L’any passat vam tornar a viatjar, després de la pausa de 2017 per motius evidents, i vam anar a Praga, capital txeca, que ens va semblar molt bonica i també ens va permetre fer el primer viatge amb la nena, un altre canvi de perspectiva perquè es pot continuar viatjant, és clar, però els obstacles de tota mena es multipliquen i cal  planificar les visites per tal que també ella s’ho passi bé.

Al setembre la Sara va començar l’escola, la llar d’infants, a P1, cosa que també ha fet que em converteixi en PA, és a dir Pare d’Alumna, calgui anar a reunions i estar en contacte amb el personal de l’escola on cada dia la duc perquè aprofiti les permanències i jo pugui continuar arribant a la feina amb normalitat i fent l’horari de sempre.

Sara escola

A l’escola ha començat a estar en contacte amb altres nenes i nens i ha crescut com a personeta d’una manera clara, interactua més, li fan gràcia les coses, mostra afecte amb nosaltres i balla i canta, i costa menys adormir-la, cosa que no vol dir que dormi poc.

La feina va bé, per sort, i tornem a tocar fusta, però com he dit al principi de tot 2018 va anar una mica pitjor que 2017, i si dic “una mica” és perquè les coses bones, que ja he comentat, fan que el balanç no sigui tan negatiu.

Mama, Marta i Toni

El cas és que l’any ens va fallar en salut, perquè a la primavera vam saber que la meva mare estava malalta. Per sort l’hi van detectar a temps, es va sotmetre a cirurgia i radioteràpia i sembla que la cosa ha anat bé, no ha hagut de fer quimioteràpia, i ara s’ha de medicar i anar-ho controlant, o almenys això és el que m’han dit perquè estigui tranquil. Jo he triat confiar. Però l’ensurt el vam tenir igualment i fins que no passin uns anys no podrem cantar victòria.

El meu pare, per la seva banda, té glaucoma en un ull i el té força malament per culpa d’un metge incompetent que no en va detectar la gravetat. Va fer els 70 anys, número rodó, un dia després que es morís d’una cruel i incurable malaltia com és l’ELA el pare d’un dels meus millors amics, cosa que em va fer ser més conscient, per si no n’hi havia prou amb haver vist altres pares de coneguts morir-se abans dels 70, de la sort que tinc de tenir tots dos progenitors encara amb mi.

Aniversari papa 70

I al cantó positiu de les coses vaig poder veure com estrenaven pis després de molts anys volent fer un canvi d’aires. Amb això ja no dino a casa seva els dimarts com feia fins que es van mudar, perquè el nou pis em queda massa lluny, però ens hem adaptat a la nova situació i ara dinem junts a casa de la meva àvia, que em queda a 20 minuts de la feina, i per tant la veig cada setmana, que abans la veia més aviat poc, i és l’última que em queda i al febrer farà 90 anys.

Així, 2018 va ser un any de canvis i d’ensurts, i espero que 2019 sigui millor, ja que, ara sí, hi ha marge perquè això sigui així.

 

 

 

 

Publicat dins de Coses meves | 2 comentaris

La Sara fa 1 any!

L’estiu de l’any passat va estar protagonitzat per la nostra filla, que era a punt d’arribar, i per tant no ens vam plantejar fer cap viatge, i el 16 d’agost la Sara decidia presentar-se i fer que la família passés a tenir tres membres, una idea a la qual no és tan fàcil acostumar-se. Per més que hi estiguis pensant durant mesos, no és el mateix imaginar-s’ho que trobar-se amb què, en qüestió de 3 o 4 dies, apareix un nadó, te l’endús a casa i te’l quedes per sempre.

Quan feia aproximadament un mes que havia nascut vaig fer un repàs del que havia significat la seva arribada i com m’havia canviat el dia a dia. Ho podeu llegir aquí, però en resum: canvi de prioritats i adaptació relativament fàcil, perquè els nadons dormen molt i fan ben poca cosa.

Ara, però, han passat un munt de mesos. Un temps en què ella, poc a poc però de manera ininterrompuda, ha anat creixent físicament i també intel·lectualment, i avui fa un any, i encara no camina, però sembla que falti poc. El que sí que fa és anar de quatre grapes tan ràpid com pot, tocar tot el que no hauria de tocar i dormir el mínim possible, com el seu pare. Dormir és avorrit, la vida és curta i s’ha d’aprofitar. Hi estic d’acord, però ella és massa jove per pensar això.

Si es quedés jugant amb les seves coses no seria un gran problema, però ploriqueja, es retorça i no para de bellugar-se, i el que té és son, i nosaltres sopem tard i ens n’anem a dormir amb la digestió a mig fer.

Tot plegat ens té esgotats, als seus pares -en aquesta foto em veig una cara de cansat i vell que fa por, per exemple-, sobretot els caps de setmana, que sembla que hagin de ser moments de descans, però tant quan tenim compromisos com quan no, tenir-la tot el dia és molt esgotador -i per tant valorem la feina de la seva àvia, que ens la cuida durant mig dia-. Sí, sabem que no és res amb què ens hàgim trobat nosaltres per primera vegada a la història, però sí que és la nostra primera vegada. I sí que és esgotador.

No ha estat de cop, però. Hi ha hagut una evolució, i hem canviat les nits de dormir poc i de manera intermitent a poder-les dormir força bé, perquè a les nits la nena dorm bé -el que és una odissea és que comenci a dormir-, però durant el dia costa que faci becaines, i quan les fa nosaltres les hem d’aprofitar al màxim… fent coses de la casa o que tinguem pendents en general.

Vaig dir, quan tenia un mes, que la meva adaptació a la nova situació no havia estat traumàtica. En comparació ella no donava gens de feina, és clar. Ara és una personeta que vol fer coses, interactuar, explorar, i el temps lliure per a mi ha quedat reduït a estar llevat jugant a videojocs fins a mitja matinada, cosa que lògicament no puc fer si no estic de vacances o és cap de setmana -i en aquest segon cas, segons els compromisos que hi hagi, ni tan sols això-, perquè després en pago un preu físic. En resum: m’he quedat pràcticament sense temps per a les meves coses i l’he de treure de les hores de son, tot un clàssic entre els pares i les mares que juguen a videojocs.

No vull enganyar ningú, perquè no tot són flors i violes: el trobo a faltar. Soc de l’opinió que cadascú té els seus problemes encara que n’hi hagi de pitjors, i que tenim dret a queixar-nos. M’havien avisat que passaria, però és dur igualment. I és dur perquè després d’un dia esgotador, o un vespre esgotador, ve de gust esbargir-se i tenir un descans mental, i no tenir-lo gaire sovint va minant el benestar de qualsevol, siguin quines siguin les seves aficions.

D’altra banda, tot i les dificultats pròpies de tenir una nena petita, que són normals, també hem hagut de continuar sentint consells no sol·licitats sobre qualsevol aspecte de la seva educació i criança, desencertats i basats en tòpics i tradicions obsoletes. Tant hi fa les vegades que diguem que no hi ha cap relació entre que dormi de dia i després de nit li costi dormir perquè fa un any que veiem que no en té, o que no pot menjar tal cosa perquè no és recomanable fins que no tingui una edat determinada. Els consells no volguts continuen arribant, i les nostres respostes són oblidades en qüestió de minuts.

Però paral·lelament a tot això hi ha les alegries, que són el motiu pel qual ens apuntem a això de ser pares. Veure com cada cop fa més coses, com ens va reconeixent -bé, la mare la reconeix des del principi-, com es va fent cada cop més riallera, com va reaccionant a algunes paraules que entén, com va dient alguna coseta tot i que encara li falti molt perquè puguem dir que parla, com menja sòlid cada cop millor des que va començar als 6 mesos -vam triar aquest mètode en comptes dels tradicionals potets perquè així serà més autònoma i de manera més ràpida-, com s’ho passa bé a l’aigua, com comença a jugar amb els seus cosinets de quatre i tres anys, com s’ha assegut a la meva falda en alguns moments mentre escrivia aquesta entrada i mil coses més que ens arrenquen un munt de somriures cada dia.

Tot això no té preu, i queda per sobre del cansament que malgrat tot no ens abandona, de les incomoditats a què han de fer front els nous pares en veure que la seva vida ha canviat en més coses que no es pensaven i dels moltíssims moments de desesperació i de rampells egoistes. Perquè són egoistes, al capdavall ella és petita, no en sap més i trigarem a fer que ens faci cas o a que entengui un “no”. Però també penso que són inevitables, aquests exabruptes, que formen part de la paternitat i la maternitat i que ho estem fent el millor que sabem, amb totes les nostres forces.

El que és evident és que l’estimem cada dia més i no podríem estar sense ella, que d’això es tracta. I ara ha fet un any i no puc dir que hagi passat volant, perquè mentiria. Si hi penso amb deteniment no, no ha estat ràpid. Un dia miraré enrere i pensaré “ja han passat cinc anys?”, però per ara aquest primer any ha passat, per al meu gust, a la velocitat justa.

Ens esperen molts reptes. Ara, amb la llar d’infants que començarà en unes setmanes, se suposa que canviarà molt, que aprendrà moltes coses. I diuen que dormirà millor. Toquem fusta.

I després vindrà el més difícil: educar-la perquè sigui una persona forta, independent, bona i sobretot que sigui feliç. Una feina de molts anys i molta paciència.

 

Publicat dins de Experiències | Etiquetat com a , , , , , , , , | 5 comentaris

Fa 18 anys que tinc 18 anys

Aquesta és l’única collonada que se m’ha acudit per trobar quelcom especial als 36 anys que faig avui. Perquè no són un número rodó, ni em situen al mig d’una dècada, ni són els últims abans d’un canvi de dígit inicial i probablement causant d’una crisi.

El cas és que ja he estat tant de temps major d’edat com menor, i si ens posem a filar prim, com que vaig néixer de matinada, ja he estat unes hores més adult que no pas menor d’edat, quan es publica aquesta entrada.

Aprofitant l’avinentesa parlaré una mica del que representen, o van representar, si més no per a mi, aquests desitjats 18 anys de poder fer el que et roti, amb la clàusula “però mentre visquis sota aquest sostre ens faràs cas”.

Assolir la majoria d’edat és un gran objectiu per a qualsevol adolescent, com més va més impacient perquè el moment arribi. S’acaba l’institut, ens podem treure el carnet de conduir, i els pares ja no ens poden dir el que hem de fer. Bàsicament sembla que se’ns hagin d’acabar els problemes. Però res de més allunyat de la realitat.

A partir dels 18 anys podem anar a parar a la presó segons les decisions que prenguem, posar-nos al volant d’un cotxe ens dona llibertat però alhora és una responsabilitat enorme, i deixar d’aguantar assignatures que no ens agraden de l’institut per poder estudiar allò que volem pot ser que no sigui tan bonic com ens ho havien pintat, i s’hi havien esforçat molt, per fer-nos creure que ens menjaríem el món.

Jo als 18 vaig rebutjar la idea de treure’m el carnet de conduir. No em venia de gust, en aquell moment. No veia per què ho havia de fer només perquè ja tingués els 18. M’hi vaig posar l’any següent i me’l vaig treure uns dies després de fer 20 anys.

Als 18 vaig ser prou adult per reconèixer que necessitava ulleres i, aprofitant que començava la universitat i allà no em coneixia ningú i era com una pissarra en blanc, en vaig començar a portar. Al cap d’us mesos em feia fer unes lents de contacte, però el cas és que els 18 van venir acompanyats de l’evidència que era miop. Genial.

Parlant de la universitat, sempre dic que a aquella edat és difícil saber el que vols estudiar, què vols ser, però et fan triar. I és normal triar malament. Celebro que hi hagi casos en què la vocació venia de lluny i fossin uns anys feliços i l’inici d’una gran carrera professional. No va ser el meu cas. I com a conseqüència d’un altre mite sobre la vida adulta, el d’acabar la universitat i trobar feina en allò que s’ha estudiat al voltant dels 22 anys, no em vaig permetre corregir la meva trajectòria, pel retard en el compliment de plans que hauria representat això, i em vaig empassar els últims 3 anys de carrera com quan m’ha tocat empassar-me menjars que no m’agradaven gaire. Perquè era el que tocava. Doncs al final no vaig trobar feina del que vaig estudiar, així que els primers anys de la majoria d’edat no vaig parar d’equivocar-me, en diversos àmbits de la meva vida, i el que és pitjor: no vaig saber corregir els meus errors.

Tenir 18 anys no proporciona més capacitat per fer res, només responsabilitat legal (no moral) i una enorme pressió per estar a l’alçada del que la societat espera dels adults. I no aconseguir-ho pot marcar una persona. Creieu-me.

Els segons 18 anys de la meva vida no van anar especialment bé. Problemes del primer món, tampoc no us penseu que em vaig haver de refugiar en un altre país ni res d’això. De fet, van arribar a anar força malament -conseqüències ramificades de no saber corregir els errors-, i no sé què hauria passat amb mi sense l’ajuda dels meus pares, però al final -almenys de moment- les coses s’han arreglat i no em queixo pas de la meva vida actual, aquella en què em trobo en estrenar els 36, casat i amb una filla.

Espero que els seus 18 siguin més plens d’encerts. Si no, li ensenyaré que no passa res per equivocar-se, però sí per limitar-se a fugir endavant.

 

 

 

 

 

Publicat dins de Experiències | Etiquetat com a , , , , , , , | 3 comentaris

Repàs de 2017

Una vegada més començo l’any amb una entrada en què repasso com em va anar l’anterior. Com és també habitual, us felicito l’any esperant que sigui millor que l’anterior, tant si 2017 va ser bo amb vosaltres com si no, i repeteixo tradició, ja antiga, de veure quins llibres vaig llegir l’any passat.

Com podeu veure en són només 8. Una disminució pronunciada respecte els 11 de l’any passat, i no he pogut complir el meu propòsit d’aconseguir una mitjana d’un llibre al mes i, per tant, un total de 12 lectures.

El motiu d’aquesta baixada en realitat en són més d’un, tot i que relacionats entre si: he decidit dedicar, o m’ha vingut més de gust dedicar, més part del meu temps lliure als videojocs, àmbit en el qual m’he endinsat encara més participant en més fires/esdeveniments amb els companys de Retroscroll, debutant com a tertulià al podcast d’aquest blog col·lectiu, i comprant una quantitat indecent de nous títols, cosa que espero que el 2018 canviï substancialment. Per diners, i per manca de temps per dedicar-los.

I aquí hi ha l’altre motiu que deia: dedico més part del meu temps lliure als videojocs, però és que el meu temps lliure ha disminuït molt, i principalment ha estat per l’esperat i feliç naixement, a l’agost, de la meva filla, la Sara, l’alegria més gran que òbviament he tingut en els meus primers 35 anys de vida i que, també òbviament, me l’ha canviat, si més no pel que fa a organització del temps i les prioritats. No és que no pugui dedicar-me a les meves coses, però les he de fer en altres moments i d’una altra manera. I en menor mesura, és clar.

24172917_10156918226879358_9011095047656583843_o

És per això, també, que l’any passat no vaig fer cap viatge, i que el nombre de vegades que vaig anar al cinema va ser molt inferior al de 2016, tot i que, curiosament, no va ser només a causa del naixement de la nena, perquè abans que ella arribés ja havia notat que els 2 o 3 cops al mes que manteníem des de feia temps havien baixat molt. En total, durant 2017, vaig estar al cine 17 vegades.

Cap canvi a la feina, tot continua bé, com l’any passat -toquem fusta-, i la família de moment continua augmentant -tornem a tocar fusta-, gràcies a l’esmentada Sara i també a la filla del meu cosí Sergi, que va néixer al desembre.

cIMG20c (Small)

2017 va ser també l’any en què es va vendre la casa que els meus pares tenien a Collbató des de 1997, un esdeveniment trist per diversos motius però esperat per d’altres, i també va ser, ja me n’oblidava -em mereixo un calbot- l’any que, per fi, es va declarar la independència de Catalunya després d’un referèndum que va tenir lloc l’1 d’octubre. 2018 serà l’any que veurem, per bé o per mal, cap on va tot plegat, però de moment encara no s’ha pogut aplicar aquesta independència declarada el 27 d’octubre.

De cara a aquest 2018 que acaba de començar, a diferència de l’any passat, en què vaig desitjar que 2017 portés coses millors sabent, sense dir-ho, que ja esperàvem la nena, no sé què passarà, però espero que tot continuï tan bé com fins ara, que no ens faltin la salut ni els diners i que puguem anar fent realitat els nostres projectes. De moment, el que segur que serà és un any de canvis, tant pel que fa a la situació política com en temes personals, ja que veurem créixer la nena i entrar en noves etapes en què es relacionarà de noves maneres amb nosaltres. Com a mínim és una bona raó per viure.

 

 

Publicat dins de Coses meves | Etiquetat com a , , , , , , , , , | 1 comentari

Adéu, casa de Collbató

Fa una mica més de dos anys vaig dedicar una entrada a la casa de la Talaia, que els meus tiets finalment havien pogut vendre, perquè en tinc molt bons records i em va saber greu saber que no la tornaria a veure.

En aquella entrada vaig anticipar que la casa que sí que era de la meva família més directa, la que teníem -ja en passat- a Collbató, viuria el mateix destí, esperava que no gaire després. Doncs bé, ha arribat el dia. S’han entregat les claus a una família que hi va no per a estiuejar-hi, ni per als caps de setmana, sinó a viure-hi. Ja no la tornaré a veure.

Encara que als meus pares els pugui sorprendre, perquè crec que pensen que no li tenia gaire estima, em fa pena i la trobaré a faltar. I crec que pensen que no em sap greu perquè no hi anava tant com ells esperaven, i certament hi podria haver anat més. Però la van comprar quan jo tenia 15 anys, una edat en què ja pensava en passar els caps de setmana i els dies d’estiu amb els meus amics, encara que em faltés una mica per aconseguir-ho. A més, Collbató per a mi no era “el poble” en què molta gent estiueja i pel qual abandona de grat i temporalment les amistats cada cop que hi ha vacances. Hi vaig arribar de gran, no m’hi vaig criar i per tant no hi tenia gent.

Tot i així, m’estimava aquella casa, i hi havia passat temporades. Els primers estius era allà per força, i hi va haver un any, l’estiu dels 17 anys, que vaig necessitar quedar-m’hi els tres mesos de vacances i no veure els que després deixarien de ser amics meus, quan vaig tornar a la vida urbana i el paisatge havia canviat del tot. En qualsevol cas mai no vaig pensar que s’hi estigués malament.

A tres quarts d’hora de casa a tot estirar, amb un camí fàcil, i amb un clima molt agradable a l’estiu -i a l’hivern fred, però solucionat parcialment per la llar de foc-, la casa de Collbató era un lloc per a relaxar-se, on també vaig dedicar moltes hores a la meva estimada Saturn, que feia poc que tenia quan el 1997 es va comprar la casa.

423848_10151957137209358_33663164_n

No m’hi avorria pas, entre això i altres entreteniments, com la lectura, les cartes al porxo els vespres d’estiu, el Master Mind a la taula del menjador, els jocs amb els cosins quan venia la família a dinar -normalment paella, o carn a la brasa, després d’un aperitiu abundant a la taula de pedra del pati- o la taula de ping-pong que ha resistit prou bé els 20 anys que ha passat fora, sobrevivint a grans tempestes i fins i tot una terrible riuada que el 1999 va provocar greus destrosses a tota la zona.

Uns anys després va arribar la piscina, que els meus pares van fer construir sense dir-nos-en res al lloc on abans hi havia un pou amb el fons a nivell de terra, on hi havíem tingut una tortuga considerablement grossa que un dia va arribar al pati de la casa i que ningú va reclamar.

De més joves anàvem a la piscina municipal de Collbató, únic ús que recordo haver fet del que era el poble en si -ni tan sols vaig arribar a anar mai a les Coves de Salnitre!-, però com que amb els anys m’ha anat fent més mandra banyar-me, a la piscina o a la platja, aquella piscina tampoc no va fer que anés més sovint a Collbató. Als estius m’hi banyava, però una capbussada, quatre tombarelles i prou. El problema és meu.

Al poble no hi anava a fer mai res, però el més gran que hi ha a prop d’allà és Esparreguera, on sí que anàvem de tant en tant, les nits d’estiu, com si fos la gran sortida a la ciutat, per menjar-nos una espectacular copa de boles de gelat a la Jijonenca com a postres després de les hamburgueses de dissabte, tradició que ja de gran he pogut ressuscitar alguna vegada perquè, per sort, el local encara hi és.

La casa tenia un pati prou gran perquè els meus cosins hi corressin mentre creixien, i el nostre gos, en Terry, hi va poder córrer com va voler fins que, ja de més gran, no en tenia ganes ni tenia forces per fer-ho. En Dic, el seu “nebot”, també hi va córrer. Parlant de nebots, els meus hi han pogut jugar durant els primers anys de la seva vida, segurament l’únic motiu pel qual els meus pares poden haver sentit un mínim de pena en desfer-se de la casa, i fins i tot la meva filla d’ara 3 mesos hi ha pogut anar un parell de cops.

Cap dels tres recordarà Collbató, però. Veuran la casa a les fotos com jo veig fotos del pati de l’apartament de Castelldefels que llogaven els meus pares quan jo tenia la seva edat, o quan veig la foto de la meva besàvia per part d’àvia materna ballant amb mi a la terrassa del pis dels meus avis, que també s’havia de vendre però que encara ara enyoro.

Hi vaig passar molt bons moments, més recentment fins i tot hi vaig celebrar un aniversari amb els amics, però per als meus pares feia temps que era més un llast que una altra cosa, els donava massa feina i n’estaven cansats. Han trigat molt a poder-la vendre, ha costat moltíssim, i ara que ja han pogut és quelcom per celebrar, però té aquest punt de tristesa de què m’he volgut allunyar, gairebé immunitzar, també quan m’ha tocat llençar moltíssimes joguines que estaven allà desades perquè a Barcelona no hi cabien. Me n’he quedat moltes, però la gran majoria no les tornaré a veure. M’he hagut d’omplir d’energia pragmàtica per descartar coses com si no em fes llàstima, però ho he aconseguit.

Ara ja està, s’han acabat els debats sobre si es vendrà o no, o sobre si cal vendre-la. Només els seus propietaris tenien dret a decidir-ho, com és natural. No podia pretendre que se la quedessin per les poques vegades que jo hi anava, ara més complicat que abans en viure a a Mataró, tot i que alhora més factible tenint cotxe com no en tenia des de feia anys. Ja està fet. Però me’n queden els records, i aquests no desapareixeran del tot.

 

 

 

 

Publicat dins de Coses meves | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | 1 comentari