L’home gris

Tradicionalment he patit pel fet que soc una persona poc destacable, per no dir gens. No tinc res d’especial, no faig res especialment bé, per no dir que la majoria de coses em costen més que a la majoria -o així és com ho percebo-, soc lent deduint coses i em precipito en les conclusions abans no arribo a la resposta encertada. Entre moltíssims altres defectes.

Ja vaig parlar en una entrada anterior sobre els meus problemes amb la “homenia” i altres coses que s’esperen de mi, que de vegades em frustren com a persona. També em frustrava, o m’entristia, o em feia sentir desgraciat, no assolir grans coses a la vida. No he tingut sort des del punt de vista acadèmic i laboral, i ho he passat molt malament en aquest sentit. També he envejat molt. He envejat gent que partint de coneixements o interessos similars als meus ha tingut l’èxit i el reconeixement dels seus iguals, mentre que jo no.

Suposo que encara em queda feina per fer en aquest sentit, però amb els anys he anat adquirint una considerable capacitat d’acceptació de les coses tal com són, de veure els propis límits, que no és el mateix que no tenir ambició. Perquè tenir-ne i fotre’m de lloros contínuament el que ha fet és amargar-me. I m’he adonat que quan se’m reconeix, felicita o destaca per alguna cosa ho passo malament. No m’agrada. No és falsa modèstia, és que m’incomoda. Perquè en moments així penso que no n’hi ha per tant, que no m’ho mereixo, i ho penso de debò.

Faig una feina que consisteix en revisar, corregir, comprovar textos, com es vulgui anomenar, i és una feina que queda oculta. El resultat se suposa que és positiu, que serveix d’alguna cosa, però ni l’aprecia el lector -perquè no sap quins canvis ha patit o no aquell text que està llegint, o perquè considera que és el mínim exigible en un producte pel qual ha pagat, que també- ni queda reflectit als crèdits dels llibres, cosa que potser no costaria tant d’implementar, però el cas és que no es fa, almenys al meu sector.

I ja m’està bé. He arribat a apreciar aquest anonimat. De debò. Saber que treballo des de l’ombra, que el que faig serveix d’alguna cosa però que no he de passar vergonya perquè se’m feliciti, és fins i tot plaent. Tenir la satisfacció íntima de saber que una cosa ha sortit bé en part perquè m’hi he esforçat jo en algun moment de la cadena, com si fos un diplomàtic o un espia.

M’agradaria ser escriptor, això no ha canviat encara que el somni s’allunyi cada vegada més per manca de temps i forces per posar-m’hi de debò, i que el que escrivís tingués èxit i en pogués viure, però no m’agradaria gens haver de concedir entrevistes ni aguantar sessions de signatures d’exemplars. M’agrada fer la meva feina, no destacar i anar tirant. He acceptat que no seré mai reconegut pel públic i ja no em suposa cap problema. Ans al contrari.

Seré un paio gris, que no destacarà, que serà un membre més de l’equip, i el que vull és no passar gana i contribuir a què la meva descendència tingui una vida satisfactòria. No demano res més.

Publicat dins de Reflexions | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Repàs de 2019

Un cop més rescato de l’oblit aquest blog que tinc cada cop més abandonat per fer un repàs de com va anar l’any que s’acabava fa unes hores (quan això es publica), i com sempre començo amb les lectures, que altre cop han estat menys de les que m’hauria agradat.

I, de fet, en són menys que l’any anterior, que ja era de mínims: han estat 6 lectures, la primera de les quals iniciada el 2018, i 3 de les altres novel·les llegides per feina, així que ha estat un any pèssim pel que fa lectures. Hi ha jugat un paper important, a banda de la manca de temps, el fet que he triat llibres més aviat gruixuts quan els he llegit per oci, i se m’han allargat molt en el temps.

  • Console Wars, de Blake J. Harris
  • Accel World – La tempestad de la princesa escarlata, de Reki Kawahara
  • Dragon Ball Super: Broly, de Masatoshi Kusakabe
  • Dragon Quest: Luminaries of the Legendary Line, de Takayashiki Hideo
  • Els pilars de la Terra, de Ken Follett
  • The Colour of Magic, de Terry Pratchett

Continuo proposant-me, naturalment, llegir més, però tot dependrà del temps lliure de què disposi, i com que en tinc poc i el dedico principalment als videojocs, no sembla que la cosa hagi de millorar gaire, però espero que una mica sí.

Amb el cinema la cosa sí que va millorar, perquè gràcies a que la nena és més gran i se la pot deixar més sovint amb els avis o amb la seva mare si jo volia veure films que només m’interessaven a mi, vaig tenir més ocasions de veure films a la gran pantalla -a casa continuem sense fer-ho-, i de les 8 vegades de 2018 passem a les 16 de 2019. No està malament, tot i que queda lluny de les més de 30 d’altres anys previs a la paternitat.

Si l’any 2018 vam fer el primer viatge amb la Sara, aquell cop de 5 dies, el 2019 ens vam atrevir a fer-lo de 12, i vam visitar la Toscana, una regió molt bonica, però on vam enganxar una onada de calor i la nena va estar especialment rebel, cosa que va fer l’experiència força estressant.

I és que aquest dimoniet va fer els 2 anys poc després, i com més va més es belluga, parla i va a la seva, tot formant la seva personalitat.

2019 va ser l’any que la Sara va començar a parlar força, i en poc temps va fer una evolució espectacular, de manera que ara parla molt, se l’entén molt bé i fa frases cada cop més complexes, a més que té una memòria tremenda.

És esgotador, no em penso amagar de dir-ho, tenir una nena de 2 anys i escaig tan moguda, amb dies d’hiperactivitat, sobretot per a la salut mental, però també és bonic veure-la créixer i poder-hi parlar cada cop més d’igual a igual.

 

L’any 2019 vam poder fer més activitats en què, ara sí, es fixava i hi participava, com ara la visita al zoo de Barcelona, el Carnestoltes, la platja, les Santes de Mataró, ajudar a fer determinades coses a la cuina, dibuixar, jugar al parc -que li encanta- i a casa, i les trobades amb els seus cosins, que tant estima i tant l’estimen.

A l’escola va començar P2, i sembla que tot va bé i que és una nena autònoma, tot i que li agrada que la mirin fer coses, i es relaciona amb normalitat amb els altres nens. Encara no li hem pogut treure els bolquers, però, ni el maleït xumet, però això hauria de canviar aquest 2020.

Pel que fa a coses individuals, com deia més amunt, la meva afició principal són els videojocs, afició que comparteixo amb els companys de Retroscroll, a qui vaig poder veure en dues ocasions l’any passat, que van ser la Targalan (per primer cop) i RetroBarcelona, el gran esdeveniment del videojoc clàssic que ja duu unes quantes edicions i al qual torno a poder anar una mica més de temps que quan la nena era molt petita.

La feina, per altra banda, va bé, de fet va millor i hi ha més gent a l’oficina, que sempre és bon senyal, i la salut, afortunadament, no va donar ensurts el 2019, més enllà de la continuació del glaucoma del meu pare, que empitjora, i el fet que la meva àvia va fer els 90 anys i es va afeblint cada cop més, però és natural. En general, però, va ser un any força bo.

Publicat dins de Coses meves | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | 1 comentari

La Sara fa 2 anys!

Sembla que començo una nova tradició anual en aquest blog en què sovint parlo d’aniversaris de morts, però que afortunadament també té espai per a la celebració de la vida, i és que després d’haver dedicat una entrada l’any passat a parlar del primer aniversari de la meva filla, ara resulta que ha fet dos anys i toca actualitzar.

Doncs bé, les dificultats i els moments de desesperació i esgotament mental de la paternitat i la maternitat han continuat, com era tan d’esperar com natural, i més ara que la Sara té més energia i autonomia que durant el primer any. Gangues de “l’ofici”, res que no sàpiguen milions de progenitors. Com tampoc no sorprendrà ningú que ha anat creixent molt sense que en fóssim gaire conscients, ja que la veiem cada dia, i que comparant fotos d’ara i de fa un any el canvi sigui més que notable.

També prevèiem -i s’ha complert- una evolució en aquesta autonomia i en el desenvolupament intel·lectual associada al fet que estava a punt de començar la llar d’infants.

Un moment que va ser una mica dur per a ella, perquè li va costar adaptar-se a què la deixéssim allà unes horetes als matins, i plorava, però un cop s’hi va acostumar entrava a l’escola la primera cada dia, a les permanències, i s’acomiadava de mi, que l’hi portava, sense gaire llàstima.

A l’escola hi ha conegut companys, s’ho ha passat d’allò més bé i ha acabat el curs feta tot una bogeta cantaire i xerraire, i ens ha sorprès el nivell de parla que ha assolit. Una parla que hem vist evolucionar, però que durant els darrers temps ha fet un salt encara més gran, i es fa entendre bé, sí, però també deixa anar alguna frase més elaborada i conjuga una mica els verbs d’una manera encertada.

Evidentment ja ens entén molt millor, s’aprèn els noms de la gent -últimament parla molt dels seus cosinets-, sobretot la que veu més, com és natural, i té una memòria tremenda, que demostra explicant coses de fa dies, reclamant joguines que abans d’anar a dormir se li ha dit que l’esperen fins a l’endemà o acabant les frases de les cançons que veu als vídeos infantils que tant li agraden.

Continua menjant molt bé (quan vol), li encanta anar als gronxadors i els tobogans, banyar-se a la piscina i jugar amb la sorra de la platja.

També s’ha tornat força afectuosa (quan vol), però amb una personalitat ferma que fa que no se li puguin fer fotos o vídeos quan no li ve de gust, per exemple. A més, ha après el “no” i sempre en té un de preparat a la boca.

És un terratrèmol amb energia gairebé infinita, i ens treu de polleguera en diverses ocasions, però quan es porta bé és tan adorable que ens costa cada cop més imaginar com seria la vida sense ella.

Publicat dins de Coses meves | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

10 anys sense en Terry

Avui la meva àvia ha fet 90 anys, tota una fita que hem celebrat en família conscients que som afortunats de tenir-la encara amb nosaltres, però també que hem d’aprofitar tant com puguem el temps que passem amb ella perquè no la tindrem amb nosaltres gaire temps més, com és natural. En tot cas, avui els pensaments negatius no hi eren, o no hi havien de ser, a la celebració que hem fet, sinó que era un moment de festa i rialles.

També ho va ser quan va fer els 80, el primer cop que vam celebrar el seu aniversari tots plegats, però llavors, en tornar del sopar que vam fer, quan els meus pares em van deixar a casa meva i van aturar el motor del cotxe, em van comunicar que en Terry, el nostre gos, s’havia mort aquell matí.

L’última foto que em van fer amb ell

Era molt vell, molt. Havia fet els 17 anys uns dies abans, feia temps que no tenia forces per caminar i gairebé no s’hi veia. Però a banda d’això no tenia res més. Només que era extremament vell i s’anava apagant. Ja m’ho havien dit uns dies abans, que li quedava molt poc. De fet, sembla ser que el dia abans el van dur al veterinari i es va començar a parlar de sacrifici, una cosa que és d’allò més dolorosa perquè saber el moment exacte en què un ésser estimat es morirà deu ser duríssim. Encara que sigui pel seu bé. No va caldre: el 24 de febrer de 2009, a les últimes hores de la matinada, el van sentir gemegar feblement i el seu cor es va aturar als braços de la meva mare, de manera que se’n va anar en pau, embolcallat per l’amor que sempre va tenir a la nostra família, que el va estimar com si fos un membre humà més.

Qui tingui o hagi tingut gossos (o gats, és igual) de ben segur entén aquest sentiment -i qui no, els trobarà exagerats, ho tinc clar-, com també l’enorme buit que va deixar en mi la seva mort. La tristesa infinita que vaig sentir quan el vam dur a un lloc on incineraven animals, ens vam poder acomiadar del seu cos fent-li un petó i ens el vam endur una estona més tard en un cofre on encara s’hi pot llegir “Terry. 1992-2009”. 17 anys en què ens va donar alegries i algun disgust, que ens va condicionar la vida com també saben els que han tingut o tenen mascotes, i en què en definitiva es va guanyar un lloc com gairebé un fill i un germà més. Bé, això era així des del primer moment, quan tenint jo 10 anys érem un dia a casa i els meus pares ens el van ensenyar, sense haver-nos-en dit res abans. Quina alegria tan gran!

En Terry era un foxterrier molt afectuós, encara que tenia geni, i ens estimava molt. Es notava. Vull pensar que ell també era conscient de com l’estimàvem nosaltres. Sempre buscava la nostra companyia, i recordo quan s’enfilava al meu llit -quan jo era de dormir fins tard- i es posava fet una bola en qualsevol forat que trobava, de manera que jo ja no em podia moure. També recordo com de vegades em despertava llepant-me la cara i les orelles, i com jugàvem a lluites i ell sabia que havia de mossegar fluixet, perquè només era un joc. Alguna vegada em va fer enfadar molt, destrossant-me alguna joguina o algun ninot perquè jo havia comès la imprudència de deixar-lo al seu abast, i no era precisament dels gossos que respecten el menjar dels adults. El que tenia al seu abast s’ho enduia. Un cop em va prendre la tapa d’una hamburguesa en un restaurant d’Esparreguera que es deia Cadillac. Sempre ho recordaré.

El vaig tenir dels 10 als 27 anys, així que hom es pot fer una idea del buit que va deixar en mi que se n’anés, i mai més no he volgut tenir gossos ni implicar-me gaire en els que hi hagués al meu voltant. Per a mi és insubstituïble, i durant aquests 10 anys, esporàdicament però força vegades, hi he somiat. Curiosament, de vegades aquests somnis han consistit en què s’havia mort però havia tornat, almenys durant un temps, com si estigués de permís. D’altres vegades no s’havia mort, senzillament havia anat fent anys i superava tots els rècords. Això potser té a veure amb el fet que tenim la idea que els gossos viuen 10 o 12 anys, i quan ell els va anar fent i encara estava en forma, i amb potser 14 anys encara estava força bé, inconscientment em vaig anar creient que no es moriria mai. Però, naturalment, va acabar passant, només que va trigar tant que ens va sorprendre. I tot i així ens va semblar poc.

Aquella notícia tan trista me la van donar en un dia com avui, de fa 10 anys, un 24 de febrer que per desgràcia associaré sempre tant a l’aniversari de la meva àvia com a la mort del meu gos. Ja és mala sort. En fi, li volia fer aquest homenatge, perquè mai no he deixat de trobar-lo a faltar, però intentaré anar-me’n a dormir amb els bons records del dinar familiar d’avui.

Publicat dins de Coses meves | Etiquetat com a , , , , , | 3 comentaris

Repàs de 2018

I continuem, un any més, la tradició de publicar el dia de Cap d’Any un repàs de l’any anterior, que ja avanço que, en contra del que desitjava -i que desitja tothom, vaja- no va anar millor que 2017, ni igual, sinó una mica pitjor. Però no avancem esdeveniments.

Començo, com sempre, fent un repàs de les lectures que vaig fer l’any passat, i si al repàs de 2017 lamentava que només haguessin estat 8 llibres, a causa de la llavors recent estrenada paternitat i la consegüent reducció del meu temps lliure i l’augment de la proporció d’aquest temps dedicada als videojocs, aquest cop la tendència ha continuat i només he pogut llegir 6 llibres, i escaig, perquè n’hi ha un que no l’he acabat, que hauria estat el setè. Quedo encara més lluny, doncs, dels 12 anuals -un al mes de mitjana- que sempre em proposo. Els que vaig llegir, però, van ser aquests:

I, a sobre, el penúltim el vaig llegir per feina, revisant la novel·la que surt a la venda el proper 22 de gener. Per tant, vaig llegir molt poc, tot i que hi ha, com sempre, llibres d’en Murakami, dos com és també costum.

Pel que fa a escriure, 2018 va ser un altre any en què no vaig crear ni una línia. Podria semblar que des que vaig ser publicat en un recull de contes una maledicció es va apoderar de mi i no he tornat a escriure, però no és per això. M’han faltat la inspiració i el temps.

Al cinema, de 17 vegades que hi vaig anar el 2017, que ja implicava una baixada, el 2018 només hi vaig anar 8 cops. Com deia, la paternitat és el motiu d’aquest canvi en el temps lliure, i la protagonista d’això és la Sara, que el 2018 passat va fer el seu primer any, i ha continuat creixent física i intel·lectualment, i ara ja es comença a fer entendre i entén moltes coses. I no para quieta, i continua odiant dormir.

Praga.jpg

L’any passat vam tornar a viatjar, després de la pausa de 2017 per motius evidents, i vam anar a Praga, capital txeca, que ens va semblar molt bonica i també ens va permetre fer el primer viatge amb la nena, un altre canvi de perspectiva perquè es pot continuar viatjant, és clar, però els obstacles de tota mena es multipliquen i cal  planificar les visites per tal que també ella s’ho passi bé.

Al setembre la Sara va començar l’escola, la llar d’infants, a P1, cosa que també ha fet que em converteixi en PA, és a dir Pare d’Alumna, calgui anar a reunions i estar en contacte amb el personal de l’escola on cada dia la duc perquè aprofiti les permanències i jo pugui continuar arribant a la feina amb normalitat i fent l’horari de sempre.

Sara escola

A l’escola ha començat a estar en contacte amb altres nenes i nens i ha crescut com a personeta d’una manera clara, interactua més, li fan gràcia les coses, mostra afecte amb nosaltres i balla i canta, i costa menys adormir-la, cosa que no vol dir que dormi poc.

La feina va bé, per sort, i tornem a tocar fusta, però com he dit al principi de tot 2018 va anar una mica pitjor que 2017, i si dic “una mica” és perquè les coses bones, que ja he comentat, fan que el balanç no sigui tan negatiu.

Mama, Marta i Toni

El cas és que l’any ens va fallar en salut, perquè a la primavera vam saber que la meva mare estava malalta. Per sort l’hi van detectar a temps, es va sotmetre a cirurgia i radioteràpia i sembla que la cosa ha anat bé, no ha hagut de fer quimioteràpia, i ara s’ha de medicar i anar-ho controlant, o almenys això és el que m’han dit perquè estigui tranquil. Jo he triat confiar. Però l’ensurt el vam tenir igualment i fins que no passin uns anys no podrem cantar victòria.

El meu pare, per la seva banda, té glaucoma en un ull i el té força malament per culpa d’un metge incompetent que no en va detectar la gravetat. Va fer els 70 anys, número rodó, un dia després que es morís d’una cruel i incurable malaltia com és l’ELA el pare d’un dels meus millors amics, cosa que em va fer ser més conscient, per si no n’hi havia prou amb haver vist altres pares de coneguts morir-se abans dels 70, de la sort que tinc de tenir tots dos progenitors encara amb mi.

Aniversari papa 70

I al cantó positiu de les coses vaig poder veure com estrenaven pis després de molts anys volent fer un canvi d’aires. Amb això ja no dino a casa seva els dimarts com feia fins que es van mudar, perquè el nou pis em queda massa lluny, però ens hem adaptat a la nova situació i ara dinem junts a casa de la meva àvia, que em queda a 20 minuts de la feina, i per tant la veig cada setmana, que abans la veia més aviat poc, i és l’última que em queda i al febrer farà 90 anys.

Així, 2018 va ser un any de canvis i d’ensurts, i espero que 2019 sigui millor, ja que, ara sí, hi ha marge perquè això sigui així.

 

 

 

 

Publicat dins de Coses meves | 2 comentaris

La Sara fa 1 any!

L’estiu de l’any passat va estar protagonitzat per la nostra filla, que era a punt d’arribar, i per tant no ens vam plantejar fer cap viatge, i el 16 d’agost la Sara decidia presentar-se i fer que la família passés a tenir tres membres, una idea a la qual no és tan fàcil acostumar-se. Per més que hi estiguis pensant durant mesos, no és el mateix imaginar-s’ho que trobar-se amb què, en qüestió de 3 o 4 dies, apareix un nadó, te l’endús a casa i te’l quedes per sempre.

Quan feia aproximadament un mes que havia nascut vaig fer un repàs del que havia significat la seva arribada i com m’havia canviat el dia a dia. Ho podeu llegir aquí, però en resum: canvi de prioritats i adaptació relativament fàcil, perquè els nadons dormen molt i fan ben poca cosa.

Ara, però, han passat un munt de mesos. Un temps en què ella, poc a poc però de manera ininterrompuda, ha anat creixent físicament i també intel·lectualment, i avui fa un any, i encara no camina, però sembla que falti poc. El que sí que fa és anar de quatre grapes tan ràpid com pot, tocar tot el que no hauria de tocar i dormir el mínim possible, com el seu pare. Dormir és avorrit, la vida és curta i s’ha d’aprofitar. Hi estic d’acord, però ella és massa jove per pensar això.

Si es quedés jugant amb les seves coses no seria un gran problema, però ploriqueja, es retorça i no para de bellugar-se, i el que té és son, i nosaltres sopem tard i ens n’anem a dormir amb la digestió a mig fer.

Tot plegat ens té esgotats, als seus pares -en aquesta foto em veig una cara de cansat i vell que fa por, per exemple-, sobretot els caps de setmana, que sembla que hagin de ser moments de descans, però tant quan tenim compromisos com quan no, tenir-la tot el dia és molt esgotador -i per tant valorem la feina de la seva àvia, que ens la cuida durant mig dia-. Sí, sabem que no és res amb què ens hàgim trobat nosaltres per primera vegada a la història, però sí que és la nostra primera vegada. I sí que és esgotador.

No ha estat de cop, però. Hi ha hagut una evolució, i hem canviat les nits de dormir poc i de manera intermitent a poder-les dormir força bé, perquè a les nits la nena dorm bé -el que és una odissea és que comenci a dormir-, però durant el dia costa que faci becaines, i quan les fa nosaltres les hem d’aprofitar al màxim… fent coses de la casa o que tinguem pendents en general.

Vaig dir, quan tenia un mes, que la meva adaptació a la nova situació no havia estat traumàtica. En comparació ella no donava gens de feina, és clar. Ara és una personeta que vol fer coses, interactuar, explorar, i el temps lliure per a mi ha quedat reduït a estar llevat jugant a videojocs fins a mitja matinada, cosa que lògicament no puc fer si no estic de vacances o és cap de setmana -i en aquest segon cas, segons els compromisos que hi hagi, ni tan sols això-, perquè després en pago un preu físic. En resum: m’he quedat pràcticament sense temps per a les meves coses i l’he de treure de les hores de son, tot un clàssic entre els pares i les mares que juguen a videojocs.

No vull enganyar ningú, perquè no tot són flors i violes: el trobo a faltar. Soc de l’opinió que cadascú té els seus problemes encara que n’hi hagi de pitjors, i que tenim dret a queixar-nos. M’havien avisat que passaria, però és dur igualment. I és dur perquè després d’un dia esgotador, o un vespre esgotador, ve de gust esbargir-se i tenir un descans mental, i no tenir-lo gaire sovint va minant el benestar de qualsevol, siguin quines siguin les seves aficions.

D’altra banda, tot i les dificultats pròpies de tenir una nena petita, que són normals, també hem hagut de continuar sentint consells no sol·licitats sobre qualsevol aspecte de la seva educació i criança, desencertats i basats en tòpics i tradicions obsoletes. Tant hi fa les vegades que diguem que no hi ha cap relació entre que dormi de dia i després de nit li costi dormir perquè fa un any que veiem que no en té, o que no pot menjar tal cosa perquè no és recomanable fins que no tingui una edat determinada. Els consells no volguts continuen arribant, i les nostres respostes són oblidades en qüestió de minuts.

Però paral·lelament a tot això hi ha les alegries, que són el motiu pel qual ens apuntem a això de ser pares. Veure com cada cop fa més coses, com ens va reconeixent -bé, la mare la reconeix des del principi-, com es va fent cada cop més riallera, com va reaccionant a algunes paraules que entén, com va dient alguna coseta tot i que encara li falti molt perquè puguem dir que parla, com menja sòlid cada cop millor des que va començar als 6 mesos -vam triar aquest mètode en comptes dels tradicionals potets perquè així serà més autònoma i de manera més ràpida-, com s’ho passa bé a l’aigua, com comença a jugar amb els seus cosinets de quatre i tres anys, com s’ha assegut a la meva falda en alguns moments mentre escrivia aquesta entrada i mil coses més que ens arrenquen un munt de somriures cada dia.

Tot això no té preu, i queda per sobre del cansament que malgrat tot no ens abandona, de les incomoditats a què han de fer front els nous pares en veure que la seva vida ha canviat en més coses que no es pensaven i dels moltíssims moments de desesperació i de rampells egoistes. Perquè són egoistes, al capdavall ella és petita, no en sap més i trigarem a fer que ens faci cas o a que entengui un “no”. Però també penso que són inevitables, aquests exabruptes, que formen part de la paternitat i la maternitat i que ho estem fent el millor que sabem, amb totes les nostres forces.

El que és evident és que l’estimem cada dia més i no podríem estar sense ella, que d’això es tracta. I ara ha fet un any i no puc dir que hagi passat volant, perquè mentiria. Si hi penso amb deteniment no, no ha estat ràpid. Un dia miraré enrere i pensaré “ja han passat cinc anys?”, però per ara aquest primer any ha passat, per al meu gust, a la velocitat justa.

Ens esperen molts reptes. Ara, amb la llar d’infants que començarà en unes setmanes, se suposa que canviarà molt, que aprendrà moltes coses. I diuen que dormirà millor. Toquem fusta.

I després vindrà el més difícil: educar-la perquè sigui una persona forta, independent, bona i sobretot que sigui feliç. Una feina de molts anys i molta paciència.

 

Publicat dins de Experiències | Etiquetat com a , , , , , , , , | 5 comentaris

Fa 18 anys que tinc 18 anys

Aquesta és l’única collonada que se m’ha acudit per trobar quelcom especial als 36 anys que faig avui. Perquè no són un número rodó, ni em situen al mig d’una dècada, ni són els últims abans d’un canvi de dígit inicial i probablement causant d’una crisi.

El cas és que ja he estat tant de temps major d’edat com menor, i si ens posem a filar prim, com que vaig néixer de matinada, ja he estat unes hores més adult que no pas menor d’edat, quan es publica aquesta entrada.

Aprofitant l’avinentesa parlaré una mica del que representen, o van representar, si més no per a mi, aquests desitjats 18 anys de poder fer el que et roti, amb la clàusula “però mentre visquis sota aquest sostre ens faràs cas”.

Assolir la majoria d’edat és un gran objectiu per a qualsevol adolescent, com més va més impacient perquè el moment arribi. S’acaba l’institut, ens podem treure el carnet de conduir, i els pares ja no ens poden dir el que hem de fer. Bàsicament sembla que se’ns hagin d’acabar els problemes. Però res de més allunyat de la realitat.

A partir dels 18 anys podem anar a parar a la presó segons les decisions que prenguem, posar-nos al volant d’un cotxe ens dona llibertat però alhora és una responsabilitat enorme, i deixar d’aguantar assignatures que no ens agraden de l’institut per poder estudiar allò que volem pot ser que no sigui tan bonic com ens ho havien pintat, i s’hi havien esforçat molt, per fer-nos creure que ens menjaríem el món.

Jo als 18 vaig rebutjar la idea de treure’m el carnet de conduir. No em venia de gust, en aquell moment. No veia per què ho havia de fer només perquè ja tingués els 18. M’hi vaig posar l’any següent i me’l vaig treure uns dies després de fer 20 anys.

Als 18 vaig ser prou adult per reconèixer que necessitava ulleres i, aprofitant que començava la universitat i allà no em coneixia ningú i era com una pissarra en blanc, en vaig començar a portar. Al cap d’us mesos em feia fer unes lents de contacte, però el cas és que els 18 van venir acompanyats de l’evidència que era miop. Genial.

Parlant de la universitat, sempre dic que a aquella edat és difícil saber el que vols estudiar, què vols ser, però et fan triar. I és normal triar malament. Celebro que hi hagi casos en què la vocació venia de lluny i fossin uns anys feliços i l’inici d’una gran carrera professional. No va ser el meu cas. I com a conseqüència d’un altre mite sobre la vida adulta, el d’acabar la universitat i trobar feina en allò que s’ha estudiat al voltant dels 22 anys, no em vaig permetre corregir la meva trajectòria, pel retard en el compliment de plans que hauria representat això, i em vaig empassar els últims 3 anys de carrera com quan m’ha tocat empassar-me menjars que no m’agradaven gaire. Perquè era el que tocava. Doncs al final no vaig trobar feina del que vaig estudiar, així que els primers anys de la majoria d’edat no vaig parar d’equivocar-me, en diversos àmbits de la meva vida, i el que és pitjor: no vaig saber corregir els meus errors.

Tenir 18 anys no proporciona més capacitat per fer res, només responsabilitat legal (no moral) i una enorme pressió per estar a l’alçada del que la societat espera dels adults. I no aconseguir-ho pot marcar una persona. Creieu-me.

Els segons 18 anys de la meva vida no van anar especialment bé. Problemes del primer món, tampoc no us penseu que em vaig haver de refugiar en un altre país ni res d’això. De fet, van arribar a anar força malament -conseqüències ramificades de no saber corregir els errors-, i no sé què hauria passat amb mi sense l’ajuda dels meus pares, però al final -almenys de moment- les coses s’han arreglat i no em queixo pas de la meva vida actual, aquella en què em trobo en estrenar els 36, casat i amb una filla.

Espero que els seus 18 siguin més plens d’encerts. Si no, li ensenyaré que no passa res per equivocar-se, però sí per limitar-se a fugir endavant.

 

 

 

 

 

Publicat dins de Experiències | Etiquetat com a , , , , , , , | 3 comentaris