Repàs de 2017

Una vegada més començo l’any amb una entrada en què repasso com em va anar l’anterior. Com és també habitual, us felicito l’any esperant que sigui millor que l’anterior, tant si 2017 va ser bo amb vosaltres com si no, i repeteixo tradició, ja antiga, de veure quins llibres vaig llegir l’any passat.

Com podeu veure en són només 8. Una disminució pronunciada respecte els 11 de l’any passat, i no he pogut complir el meu propòsit d’aconseguir una mitjana d’un llibre al mes i, per tant, un total de 12 lectures.

El motiu d’aquesta baixada en realitat en són més d’un, tot i que relacionats entre si: he decidit dedicar, o m’ha vingut més de gust dedicar, més part del meu temps lliure als videojocs, àmbit en el qual m’he endinsat encara més participant en més fires/esdeveniments amb els companys de Retroscroll, debutant com a tertulià al podcast d’aquest blog col·lectiu, i comprant una quantitat indecent de nous títols, cosa que espero que el 2018 canviï substancialment. Per diners, i per manca de temps per dedicar-los.

I aquí hi ha l’altre motiu que deia: dedico més part del meu temps lliure als videojocs, però és que el meu temps lliure ha disminuït molt, i principalment ha estat per l’esperat i feliç naixement, a l’agost, de la meva filla, la Sara, l’alegria més gran que òbviament he tingut en els meus primers 35 anys de vida i que, també òbviament, me l’ha canviat, si més no pel que fa a organització del temps i les prioritats. No és que no pugui dedicar-me a les meves coses, però les he de fer en altres moments i d’una altra manera. I en menor mesura, és clar.

24172917_10156918226879358_9011095047656583843_o

És per això, també, que l’any passat no vaig fer cap viatge, i que el nombre de vegades que vaig anar al cinema va ser molt inferior al de 2016, tot i que, curiosament, no va ser només a causa del naixement de la nena, perquè abans que ella arribés ja havia notat que els 2 o 3 cops al mes que manteníem des de feia temps havien baixat molt. En total, durant 2017, vaig estar al cine 17 vegades.

Cap canvi a la feina, tot continua bé, com l’any passat -toquem fusta-, i la família de moment continua augmentant -tornem a tocar fusta-, gràcies a l’esmentada Sara i també a la filla del meu cosí Sergi, que va néixer al desembre.

cIMG20c (Small)

2017 va ser també l’any en què es va vendre la casa que els meus pares tenien a Collbató des de 1997, un esdeveniment trist per diversos motius però esperat per d’altres, i també va ser, ja me n’oblidava -em mereixo un calbot- l’any que, per fi, es va declarar la independència de Catalunya després d’un referèndum que va tenir lloc l’1 d’octubre. 2018 serà l’any que veurem, per bé o per mal, cap on va tot plegat, però de moment encara no s’ha pogut aplicar aquesta independència declarada el 27 d’octubre.

De cara a aquest 2018 que acaba de començar, a diferència de l’any passat, en què vaig desitjar que 2017 portés coses millors sabent, sense dir-ho, que ja esperàvem la nena, no sé què passarà, però espero que tot continuï tan bé com fins ara, que no ens faltin la salut ni els diners i que puguem anar fent realitat els nostres projectes. De moment, el que segur que serà és un any de canvis, tant pel que fa a la situació política com en temes personals, ja que veurem créixer la nena i entrar en noves etapes en què es relacionarà de noves maneres amb nosaltres. Com a mínim és una bona raó per viure.

 

 

Anuncis
Publicat dins de Coses meves | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Adéu, casa de Collbató

Fa una mica més de dos anys vaig dedicar una entrada a la casa de la Talaia, que els meus tiets finalment havien pogut vendre, perquè en tinc molt bons records i em va saber greu saber que no la tornaria a veure.

En aquella entrada vaig anticipar que la casa que sí que era de la meva família més directa, la que teníem -ja en passat- a Collbató, viuria el mateix destí, esperava que no gaire després. Doncs bé, ha arribat el dia. S’han entregat les claus a una família que hi va no per a estiuejar-hi, ni per als caps de setmana, sinó a viure-hi. Ja no la tornaré a veure.

Encara que als meus pares els pugui sorprendre, perquè crec que pensen que no li tenia gaire estima, em fa pena i la trobaré a faltar. I crec que pensen que no em sap greu perquè no hi anava tant com ells esperaven, i certament hi podria haver anat més. Però la van comprar quan jo tenia 15 anys, una edat en què ja pensava en passar els caps de setmana i els dies d’estiu amb els meus amics, encara que em faltés una mica per aconseguir-ho. A més, Collbató per a mi no era “el poble” en què molta gent estiueja i pel qual abandona de grat i temporalment les amistats cada cop que hi ha vacances. Hi vaig arribar de gran, no m’hi vaig criar i per tant no hi tenia gent.

Tot i així, m’estimava aquella casa, i hi havia passat temporades. Els primers estius era allà per força, i hi va haver un any, l’estiu dels 17 anys, que vaig necessitar quedar-m’hi els tres mesos de vacances i no veure els que després deixarien de ser amics meus, quan vaig tornar a la vida urbana i el paisatge havia canviat del tot. En qualsevol cas mai no vaig pensar que s’hi estigués malament.

A tres quarts d’hora de casa a tot estirar, amb un camí fàcil, i amb un clima molt agradable a l’estiu -i a l’hivern fred, però solucionat parcialment per la llar de foc-, la casa de Collbató era un lloc per a relaxar-se, on també vaig dedicar moltes hores a la meva estimada Saturn, que feia poc que tenia quan el 1997 es va comprar la casa.

423848_10151957137209358_33663164_n

No m’hi avorria pas, entre això i altres entreteniments, com la lectura, les cartes al porxo els vespres d’estiu, el Master Mind a la taula del menjador, els jocs amb els cosins quan venia la família a dinar -normalment paella, o carn a la brasa, després d’un aperitiu abundant a la taula de pedra del pati- o la taula de ping-pong que ha resistit prou bé els 20 anys que ha passat fora, sobrevivint a grans tempestes i fins i tot una terrible riuada que el 1999 va provocar greus destrosses a tota la zona.

Uns anys després va arribar la piscina, que els meus pares van fer construir sense dir-nos-en res al lloc on abans hi havia un pou amb el fons a nivell de terra, on hi havíem tingut una tortuga considerablement grossa que un dia va arribar al pati de la casa i que ningú va reclamar.

De més joves anàvem a la piscina municipal de Collbató, únic ús que recordo haver fet del que era el poble en si -ni tan sols vaig arribar a anar mai a les Coves de Salnitre!-, però com que amb els anys m’ha anat fent més mandra banyar-me, a la piscina o a la platja, aquella piscina tampoc no va fer que anés més sovint a Collbató. Als estius m’hi banyava, però una capbussada, quatre tombarelles i prou. El problema és meu.

Al poble no hi anava a fer mai res, però el més gran que hi ha a prop d’allà és Esparreguera, on sí que anàvem de tant en tant, les nits d’estiu, com si fos la gran sortida a la ciutat, per menjar-nos una espectacular copa de boles de gelat a la Jijonenca com a postres després de les hamburgueses de dissabte, tradició que ja de gran he pogut ressuscitar alguna vegada perquè, per sort, el local encara hi és.

La casa tenia un pati prou gran perquè els meus cosins hi corressin mentre creixien, i el nostre gos, en Terry, hi va poder córrer com va voler fins que, ja de més gran, no en tenia ganes ni tenia forces per fer-ho. En Dic, el seu “nebot”, també hi va córrer. Parlant de nebots, els meus hi han pogut jugar durant els primers anys de la seva vida, segurament l’únic motiu pel qual els meus pares poden haver sentit un mínim de pena en desfer-se de la casa, i fins i tot la meva filla d’ara 3 mesos hi ha pogut anar un parell de cops.

Cap dels tres recordarà Collbató, però. Veuran la casa a les fotos com jo veig fotos del pati de l’apartament de Castelldefels que llogaven els meus pares quan jo tenia la seva edat, o quan veig la foto de la meva besàvia per part d’àvia materna ballant amb mi a la terrassa del pis dels meus avis, que també s’havia de vendre però que encara ara enyoro.

Hi vaig passar molt bons moments, més recentment fins i tot hi vaig celebrar un aniversari amb els amics, però per als meus pares feia temps que era més un llast que una altra cosa, els donava massa feina i n’estaven cansats. Han trigat molt a poder-la vendre, ha costat moltíssim, i ara que ja han pogut és quelcom per celebrar, però té aquest punt de tristesa de què m’he volgut allunyar, gairebé immunitzar, també quan m’ha tocat llençar moltíssimes joguines que estaven allà desades perquè a Barcelona no hi cabien. Me n’he quedat moltes, però la gran majoria no les tornaré a veure. M’he hagut d’omplir d’energia pragmàtica per descartar coses com si no em fes llàstima, però ho he aconseguit.

Ara ja està, s’han acabat els debats sobre si es vendrà o no, o sobre si cal vendre-la. Només els seus propietaris tenien dret a decidir-ho, com és natural. No podia pretendre que se la quedessin per les poques vegades que jo hi anava, ara més complicat que abans en viure a a Mataró, tot i que alhora més factible tenint cotxe com no en tenia des de feia anys. Ja està fet. Però me’n queden els records, i aquests no desapareixeran del tot.

 

 

 

 

Publicat dins de Coses meves | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

1-O: El dia que va canviar la història de Catalunya

Feia molts anys que esperàvem aquest dia. El dia que poguéssim votar sobre si volíem tenir una república independent o continuar sotmesos a l’imperi espanyol, perquè per més que siguem una colònia antiga, ho som (o ho érem) igualment.

Al llarg dels segles hi ha hagut moments en què el sentiment independentista creixia i minvava, però mai no havia estat tan elevat com ara. Ha estat una confluència de factors, des dels culturals fins als econòmics, passant per la senzilla oposició a les maneres de fer dels successius governs espanyols, i al final el referèndum s’ha hagut de fer no ja sense el seu permís, sinó amb la seva repressió judicial i policial, que ja des de feia dies s’havia manifestat en forma de detencions polítiques i escorcolls per requisar urnes i paperetes abans que es poguessin fer servir.

 

Per circumstàncies personals no vaig anar a dormir a cap centre de votació, però agraeixo a aquells catalans i aquelles catalanes que sí que ho van fer que permetessin, d’aquesta manera, que els Mossos d’Esquadra tinguessin l’excusa de la dificultat de desallotjar i endur-se urnes i paperetes sense posar en perill la integritat física de la gent i que, així, poguessin fer el que havien de fer: defensar el seu poble, i no obeir una llei injusta. I cal esmentar també els bombers que van sortir a defensar la població.

Per desgràcia, el criteri no era compartit amb les forces de “seguretat” espanyoles. Ja ho sabíem, però les imatges són impactants de totes maneres, i per desgràcia han tingut una part positiva: s’han retratat encara més de cara al món. Un món que ja fa temps que ens observa, que ens ha anat coneixent i que ara ja comença a explicar què és això de l’independentisme català i per què s’origina i creix. Per tant, que els mitjans espanyols diguin el que vulguin i que es concentri tanta gent contrària a la independència de Catalunya- i favorable a la repressió política i policial- com vulgui: han perdut qualsevol argument.

El dret a l’autodeterminació és tan fonamental com la mateixa llibertat, que al capdavall és la mateixa cosa: qui voldria dependre d’una altra entitat i no poder decidir els seus afers? Ni els espanyols, ho voldrien. Però, és clar, ells no saben el que és.

En fi, pel que fa a la jornada del referèndum, ens va oferir tota mena d’imatges. Des de les horripilants, amb càrregues policials, ferits -gent gran, a sobre!-, cops de peu voladors, dits trencats expressament, estirades de cabells, etc., que anàvem seguint amb preocupació a la televisió o als mòbils,  fins a les maques, com la manera en què els voluntaris ho van organitzar tot plegat, l’amabilitat amb què es va deixar passar primer la gent gran o amb dificultats físiques, l’estoïcisme sota la pluja tant dels que duien paraigua com dels que no hi vam pensar, l’actuació del govern català, amb recursos per combatre els continus obstacles i sabotejos que l’estat espanyol va intentar un cop rere l’altre…

Perquè el que sí que van aconseguir va ser que no es pogués dir aquell tòpic de les jornades electorals, aquell “la jornada transcorre amb normalitat”, perquè no hi va haver normalitat. Ni per les coses dolentes, amb centenars de ferits i imatges que van donar la volta al món, ni per les bones, en què cal també esmentar les mostres de solidaritat d’alguns punts d’Espanya i les d’alguns polítics europeus, perquè la Unió Europea no ens va recolzar gaire amb la seva fredor i les seves declaracions esmentant el “diàleg” i parlant d'”afer intern” -totalment vergonyós-, però alguns dels seus polítics van esdevenir honorables excepcions. Es va fer com es va poder, va caldre posar els mòbils en mode vol per poder garantir que es consultés el cens a través dels mòbils de la gent que era a les meses, i la població catalana, almenys la que és demòcrata, va demostrar una capacitat increïble d’adaptació a les circumstàncies i de resistència (pacífica) a les embestides de les “autoritats”.

Mentrestant, els polítics catalans i espanyols es posicionaven d’una manera o d’una altra, alguns d’ells sense mullar-se gaire i d’altres justificant les càrregues i atribuïnt-les a la irresponsabilitat del govern català. Tots els que no s’havien retratat ho van fer l’1 d’octubre de 2017, i passi el que passi -i el que hauria de passar és la independència de Catalunya, legitimada democràticament i per les accions d’Espanya– espero que ningú surti mai més a defensar els indefensables, perquè tan dolents són els que executen la repressió com els que s’entossudeixen a mantenir-se “equidistants” quan aquesta actitud el que fa és donar ales a aquesta repressió.

Em quedo amb la satisfacció d’haver pogut votar en aquest dia històric en el referèndum d’independència d’un territori que ja fa molts anys que considero un país, però que ara hauria de ser oficialment reconegut com a tal. Una jornada d’emocions -també hi va haver gent que plorava, però d’alegria i alleujament-, amb pacífiques, solidàries i imaginatives respostes als obstacles descrits que hauria de conduir a la construcció d’un nou país, que respecti la nostra identitat i la nostra cultura -com és normal en qualsevol país del món-, i que també sigui just, modern i més democràtic d’aquell del qual sortim.

 

 

Publicat dins de Experiències | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Un mes de paternitat

A més de ser aproximadament el que, des d’aquest 2017, donen de permís als pares (no les mares) en néixer-los descendència -en realitat són 28 dies naturals-, amb aquest títol em volia referir més aviat a que fa uns dies, quan escric això, que s’ha complert el primer mes en què puc dir, ja amb la nena fora, que sóc pare.

Parlava una setmana abans de la data prevista de part precisament d’això, que arribava la Sara, i finalment es va estar una mica  més a la panxa de la seva mare i en va sortir el 16 d’agost. El part va anar bé, cap complicació, i al cap de pocs dies ja ens l’endúiem a casa i començàvem l'”aventura de ser pares”.

Res que no ens haguessin explicat tantíssimes vegades, o que no haguéssim vist gràcies a haver tingut l’ocasió d’agafar nadons o veure’n créixer, com és el nostre cas, com a mínim, gràcies als nostres estimats nebots: canviar bolquers diverses vegades al dia, adaptar-se als seus horaris -la nostra filla s’estima més dormir de dia, i sobretot quan hi ha visites, tot per donar la imatge d’angelet que tothom se n’endú-, i al capdavall tenir-ne cura tan bé com sabem i intentant fer un filtre molt potent de tots els consells i crítiques que rebem de l’entorn. Altre cop, res que no s’hagin trobat tantíssims pares abans que nosaltres.

Pel que fa a mi, evidentment estimo la meva filla ja des d’abans que nasqués, però no vaig plorar d’emoció quan va néixer ni res de tot això. No em surten, a mi, aquestes coses, però sobretot el que sentia era curiositat pel procés que estava observant, inclosa la bona feina del ginecòleg que va dur tot l’embaràs, i predisposició a ajudar en tot el que calgués ja que, com a pare, de sobte adquiria funcions que durant l’embaràs es limitaven pràcticament a observar.

Ara bé, val a dir que de moment són tasques auxiliars, i és ben natural. La nena agafarà vincles amb mi quan sigui més gran, però ara sóc una persona més de les que veu cada dia, encara que en siguin dues en total si no tenim visites i no sortim de casa, i l’únic que puc fer per ella és canviar-la, vestir-la, banyar-la com a executor principal o secundari segons el moment, i agafar-la per intentar calmar-la quan plora i no sabem què li passa.

En semblen moltes, i es poden resumir en fer el que sigui necessari per al seu benestar, però la mare és qui li dóna el que realment necessita per viure, amb l’esgotament físic i mental que això comporta. No em queixo gens dels canvis que ha introduït a la meva vida.

I tampoc m’ha canviat tant, el dia a dia. Tot i que els pares amb més experiència ja m’han avisat que quan es bellugui més i necessiti més que estiguin per ella se m’acabaran les estones dedicades a mi mateix, el cert és que encara les tinc, i vaig jugant a videojocs, llegint i escrivint als blogs, com estic fent ara. Ho faig quan o bé la nena menja i no se’m necessita, o bé quan està dormint, de vegades fins i tot damunt meu, cosa que em permet anar trampejant, però és clar, hi ha dies en què les interrupcions són constants. Gangues de l’ofici.

Això s’acabarà, i vindran l’estrès, la desesperació quan es trobi malament i no la puguem ajudar i els milers de maldecaps que donen els fills, però no ho canviaria pas. Ja m’està bé, la seva arribada suposa un canvi de prioritats i no m’està costant adaptar-m’hi. Suposo que és l’instint protector, de posar-la per davant de qualsevol cosa i, en resum, estimar-la. Tot plegat em surt de manera natural.

I, per descomptat, cada dia que passa seria menys capaç de viure sense ella, que va fer que entréssim a l’hospital sent una família de dues persones i en sortíssim sent-ne tres -i més comptant els membres de les respectives famílies dels seus pares, que se l’estimen des del primer dia-, però ja ens hi hem acostumat del tot i n’és un membre de ple dret, per no dir aquell al voltant del qual gira tot. Benvinguda, Sara!

 

Publicat dins de Experiències | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Arriba la Sara

Quan vaig estrenar aquest blog li vaig posar el nom de “Compte Enrere” perquè trobo que la vida és un compte enrere per a moltes coses. Al subtítol hi poso “a la felicitat… o al final de tot”.

Ens podem posar un compte enrere per a una sèrie d’objectius i es poden fer realitat o no, però per exemple el final de tot, la mort, és un compte enrere segur per a tothom, encara que rarament sabem el moment exacte en què tindrà lloc.

A la banda contrària hi ha la vida, i en aquest sentit, i enllaçant amb la felicitat i els objectius, el proper 11 d’agost és la data prevista d’arribada de la Sara, la meva filla. Un esdeveniment esperat i desitjat, i per al qual portem mesos preparant-nos després que, un cop ens hi vam posar, el cert és que va agafar forma ben aviat, pocs mesos després de tornar del viatge de noces, on de fet ja vam comprar coses en previsió.

Jo, de fet, sempre havia volgut ser pare. De petit, amb fantasies infantils en què m’imaginava en un poble dels Estats Units, fent d’entrenador de l’equip de beisbol infantil dels meus fills. Però la idea hi era. Potser perquè he anat tenint tongades de cosins que m’han permès estar en contacte amb nadons i nens petits durant diverses etapes de la meva vida. De cosins ja no n’arriben, però sí que han arribat nebots, que han provocat el mateix efecte en mi, però de manera conscient: ganes de ser pare.

Per circumstàncies de la vida el projecte es va retardar, ja que vaig haver de començar de zero, de zero coma zero, realment, i m’he fet més gran del que volia ser quan tingués la meva primera descendència. Però ja no em fa res, igual que no em fa res ser l’últim Toni de la meva línia genealògica, després d’un pare, un avi i presumptament un besavi -va desaparèixer i per tant no és segur- que es diuen/deien així. I no em fa res perquè en algun moment em vaig adonar que volia tenir filles. Només filles.

De moment la idea s’està fent realitat. I faré una entrada, quan les coses s’hagin calmat, per parlar de l’experiència, però de moment la de l’embaràs ha sigut… ràpida. Almenys per a mi, és clar. La mare de la criatura, que és qui porta literalment la càrrega, ho està passant força pitjor que jo, i més amb aquesta calor pròpia de l’estiu.

Per a mi, doncs, han estat uns mesos que han passat volant, potser perquè hi havia moltes coses a fer: visites al metge, compres per a la nena i tot de tasques que calia dur a terme i que han fet que no ens avorríssim gens, però també perquè el meu temps lliure, les meves aficions personals, aviat passaran a un pla secundari (o terciari), i intento fer tantes coses com puc en aquest temps que encara tinc, però que ja duu una bona temporada una mica afectat per tot plegat.

En qualsevol cas la Sara ja arriba, el compte enrere és real, amb una data concreta, i el misteri ara és saber quan decidirà presentar-se realment i com serà la seva carona, que les ecografies “4D” suggereixen però, almenys a mi, em costa molt d’imaginar en viu i en directe. Aviat ho sabrem.

 

Publicat dins de Coses meves | Etiquetat com a , , , , , , , | 9 comentaris

Assumpcions

No us espanteu, no parlaré de senyores amb un nom indiscutiblement passat de moda, ni del destí de la mare de Jesús després de la seva mort (la d’ella). Em refereixo a l’acció i efecte d’assumir, de donar per entesa o per feta una creença.

Sovint les dones, amb raó, es queixen d’un seguit de coses que s’esperen d’elles, que s’assumeixen que volen, fan o pensen d’acord amb els rols tradicionalment establerts. Doncs bé, a mi, com a home -em continua semblant estranya la paraula, tot i que ja tinc 35 anys-, també se m’atribueixen pensaments, aficions i possibilitats pel simple fet de ser home i tenir l’edat que tinc. I, encara més, per la meva manera de ser i les aficions que sí que he manifestat, s’assumeix que me n’agraden unes altres de teòricament relacionades. Perquè sí.

En fi, comencem amb les que m’han tocat per raó de sexe, sense considerar que cada persona és diferent, té una història pròpia i unes circumstàncies que la defineixen.

Sovint, quan s’ha d’aixecar un pes o transportar un objecte voluminós, i curiosament sovint per part de dones en el que és una actitud masclista, se m’atribueix la tasca de fer-ho, o si més no col·laborar-hi. Jo, sol·lícit, faig el que puc, però no tinc gaire força. Li puc agafar aquell pot del prestatge de dalt del supermercat, senyora, amb molt de gust, perquè per alçada -no gaire, també cal dir-ho- hi arribo, però no tinc força. Això sempre ha estat així i forma part de tot un seguit de mancances físiques que tinc i que deriven d’una pubertat mal acabada.

No tinc la veu greu, sinó una cosa aguda i nasal i tirant a afònica que és súmamment poc atractiva, però com a home de 35 anys s’esperaria de mi que tingués veu de locutor de ràdio. Doncs no, senyor. Ja m’agradaria, però no.

De vegades, més que assumir-se alguna cosa de mi, el que passa és que algú se sorprèn que no la tingui. Se’n sorprèn la primera vegada, quan se n’assabenta, és clar. Després ja sap que no m’ho pot demanar i em mira amb una barreja de llàstima i decepció. Ho entenc.

Llavors, potser és més una assumpció sobre el fet de ser home que no pas sobre res que jo hagi demostrat ni insinuat mai que tinc o sé fer. Una mica com el tema de la força física. Com que sóc home, se suposa que he de saber fer tasques manuals, tenir traça amb segons què. Doncs no, senyor. Tampoc. Em sap greu, creieu-me, sóc el primer decebut, però no.

Pel que fa a les aficions, com a home s’assumeix que m’agraden els cotxes, la mecànica en general, la Fórmula 1, els esports… Doncs depèn. M’agraden alguns esports, però m’agrada més practicar-los que mirar-los, la Fórmula 1 no m’interessa gens i sobre cotxes no hi entenc ni un borrall.

En un àmbit més particular, com que m’agraden els còmics, els videojocs, les sèries de televisió i el cinema, s’assumeix que sóc un friki -se me’n fot, si m’ho diuen de manera despectiva o com una simple etiqueta cada cop més acceptada però també més emprada a la babalà-, i que com a friki m’agrada tot el que tradicionalment s’assumeix que agrada als frikis. Doncs no, senyor. Star Wars m’agrada, però no en sóc pas cap fanàtic, es podria dir que he vist les pel·lícules una vegada -de petit potser una altra, però no me’n recordo gaire- i no tinc cap interès en acumular marxandatge d’aquest univers. Tampoc no segueixo Dr. Who, ni The Walking Dead, ni m’agraden absolutament tots els còmics de superherois i els japonesos. Això és simplificar la personalitat de la gent. Gairebé insultant. Caldria tenir un espai i un temps lliure gairebé infinits, d’altra banda.

En el vessant negatiu d’aquesta etiqueta de friki, ara que hi penso, hi ha qui assumeix que, com que m’agraden aquestes coses, no llegeixo llibres de literatura “seriosa” ni veig pel·lícules que no siguin adaptacions de còmics de Marvel. Perquè deuen ser coses incompatibles, es veu.

Igual que el fet de ser independentista, és a dir un català que vol la llibertat del seu país, i escoltar música espanyola entre obres d’altres orígens. Sempre dic que no sóc nord-americà i que consumeixo molts productes que vénen d’allà, per tant la identitat nacional no té res a veure amb els gustos pel que fa a la cultura. Ni amb odiar ningú.

Una altra assumpció: que els comentaris sexistes o les opinions ràpides sobre l’aspecte d’una noia que acaba de passar per algun lloc em faran gràcia o les compartiré. En aquest cas és una xacra nascuda del pagament per part dels justos d’allò que fan o pensen o diuen els pecadors. Però es busca en mi una complicitat -en aquest cas més ben dit que mai- que és una simple assumpció equivocada.

Segurament sóc el primer que en fa, d’assumpcions d’aquestes, però intento corregir-ho. De fet, que jo mateix lamenti no tenir més trets típics de la “masculinitat” ja és una conseqüència de deixar-me influir per les assumpcions, i com que no responc a les expectatives -en el cas de les dolentes ja m’està bé-, sento que fracasso com a persona. Tot per culpa de les assumpcions i els rols tradicionals.

Però en fi, estaria bé que tots plegats féssim l’esforç -que no ho hauria de ser, de fet- de conèixer les persones que ens envolten, preocupar-nos per saber com són en realitat, i no fer associacions d’idees precipitades i basades en tòpics i prejudicis.

 

 

Publicat dins de Reflexions | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , | 1 comentari

Repàs de 2016

És una tradició d’aquest blog i l’any passat ja vaig dir que ho era: començo l’any fent un repàs de com ha anat l’anterior, a banda de desitjar-vos a totes i tots un Feliç 2017.

Per alguna raó, la primera vegada que vaig fer una entrada així vaig començar amb un repàs dels llibres que havia llegit, i també ha quedat com una tradició, així que som-hi:

  • La Segona Fundació (Isaac Asimov)
  • Balla, balla, balla (Haruki Murakami)
  • The Grapes of Wrath (John Steinbeck)
  • Underground (Haruki Murakami)
  • The Martian Chronicles (Ray Bradbury)
  • L’Evangeli segons Jesucrist (José Saramago)
  • Austerlitz (W. G. Sebald)
  • El perquè de tot plegat (Quim Monzó)
  • Diari de Praga (Petr Ginz)
  • Germans i amics (Klaus Kordon)
  • Les desventures del jove Werther (J.W. Goethe)

En podem comptar 11, que són un més que l’any anterior. És tot un èxit, fins i tot tenint en compte que el primer de la llista el tenia començat quan va acabar 2015. El motiu d’aquest èxit és que 2016 ha estat un any mogudet i semblava que el recompte final havia de ser molt inferior, però al desembre vaig agafar molta embranzida i va ser quan vaig llegir els darrers 5 títols de la llista.

D’acord, no tots són igual de gruixuts, però quina importància té, això? El cas és que he llegit força, i també he llegit força còmics, i una de les coses amb què m’he entretingut més el 2016 han estat els videojocs, no només per l’adquisició de nous sistemes, sinó també perquè he fet més cas als que ja tenia. També era un objectiu.

img-20161008-wa0021-medium

En el mateix capítol tenim, en el repàs de l’any, la meva confirmació com a membre del blog col·lectiu Retroscroll en haver assistit a 4 esdeveniments/fires sobre videojocs, en un cas com a simple visitant i en els altres tres també com a expositor.

Per sort, en qüestió de feina sembla que m’he estabilitzat del tot, que ja tocava, i les coses van bé. Hi ha feina a fer i m’agrada molt, cosa que no és pas nova. Molt content en aquest sentit.

IMG_8999 (Large)

Com deia més amunt, ha estat un any mogudet, i és que m’he casat, i com ja se sap això comporta preparatius durant uns mesos i, després, he pogut fer realitat el somni d’anar al Japó per primera vegada, com a viatge de noces, per la qual cosa també vaig ser fora durant gairebé un mes, i tot i que m’hi vaig endur un parell de llibres al final vaig dedicar els trajectes en tren a jugar a videojocs. Per tant, 11 llibres en aquestes circumstàncies són tot un èxit i l’objectiu està més que acomplert.

Ha estat gràcies a l’embranzida final, sens dubte facilitada per una setmana de vacances, però es pot dir que tot plegat no ha afectat aquest objectiu lector. Sí que ha afectat, en canvi, al nombre de visites al cinema. Durant 2016 n’han estat 29, dues menys que el 2015. Que tampoc no està gens malament.

En qualsevol cas considero que 2016 ha estat un any molt bo amb mi, el deixo feliç i tot i així espero que aquest 2017 em porti, i ens porti a tots plegats, coses encara millors.

 

 

Publicat dins de Coses meves | Etiquetat com a , , , , , , , , | 3 comentaris