1-O: El dia que va canviar la història de Catalunya

I

Feia molts anys que esperàvem aquest dia. El dia que poguéssim votar sobre si volíem tenir una república independent o continuar sotmesos a l’imperi espanyol, perquè per més que siguem una colònia antiga, ho som (o ho érem) igualment.

Al llarg dels segles hi ha hagut moments en què el sentiment independentista creixia i minvava, però mai no havia estat tan elevat com ara. Ha estat una confluència de factors, des dels culturals fins als econòmics, passant per la senzilla oposició a les maneres de fer dels successius governs espanyols, i al final el referèndum s’ha hagut de fer no ja sense el seu permís, sinó amb la seva repressió judicial i policial, que ja des de feia dies s’havia manifestat en forma de detencions polítiques i escorcolls per requisar urnes i paperetes abans que es poguessin fer servir.

 

Per circumstàncies personals no vaig anar a dormir a cap centre de votació, però agraeixo a aquells catalans i aquelles catalanes que sí que ho van fer que permetessin, d’aquesta manera, que els Mossos d’Esquadra tinguessin l’excusa de la dificultat de desallotjar i endur-se urnes i paperetes sense posar en perill la integritat física de la gent i que, així, poguessin fer el que havien de fer: defensar el seu poble, i no obeir una llei injusta. I cal esmentar també els bombers que van sortir a defensar la població.

Per desgràcia, el criteri no era compartit amb les forces de “seguretat” espanyoles. Ja ho sabíem, però les imatges són impactants de totes maneres, i per desgràcia han tingut una part positiva: s’han retratat encara més de cara al món. Un món que ja fa temps que ens observa, que ens ha anat coneixent i que ara ja comença a explicar què és això de l’independentisme català i per què s’origina i creix. Per tant, que els mitjans espanyols diguin el que vulguin i que es concentri tanta gent contrària a la independència de Catalunya- i favorable a la repressió política i policial- com vulgui: han perdut qualsevol argument.

El dret a l’autodeterminació és tan fonamental com la mateixa llibertat, que al capdavall és la mateixa cosa: qui voldria dependre d’una altra entitat i no poder decidir els seus afers? Ni els espanyols, ho voldrien. Però, és clar, ells no saben el que és.

En fi, pel que fa a la jornada del referèndum, ens va oferir tota mena d’imatges. Des de les horripilants, amb càrregues policials, ferits -gent gran, a sobre!-, cops de peu voladors, dits trencats expressament, estirades de cabells, etc., que anàvem seguint amb preocupació a la televisió o als mòbils,  fins a les maques, com la manera en què els voluntaris ho van organitzar tot plegat, l’amabilitat amb què es va deixar passar primer la gent gran o amb dificultats físiques, l’estoïcisme sota la pluja tant dels que duien paraigua com dels que no hi vam pensar, l’actuació del govern català, amb recursos per combatre els continus obstacles i sabotejos que l’estat espanyol va intentar un cop rere l’altre…

Perquè el que sí que van aconseguir va ser que no es pogués dir aquell tòpic de les jornades electorals, aquell “la jornada transcorre amb normalitat”, perquè no hi va haver normalitat. Ni per les coses dolentes, amb centenars de ferits i imatges que van donar la volta al món, ni per les bones, en què cal també esmentar les mostres de solidaritat d’alguns punts d’Espanya i les d’alguns polítics europeus, perquè la Unió Europea no ens va recolzar gaire amb la seva fredor i les seves declaracions esmentant el “diàleg” i parlant d'”afer intern” -totalment vergonyós-, però alguns dels seus polítics van esdevenir honorables excepcions. Es va fer com es va poder, va caldre posar els mòbils en mode vol per poder garantir que es consultés el cens a través dels mòbils de la gent que era a les meses, i la població catalana, almenys la que és demòcrata, va demostrar una capacitat increïble d’adaptació a les circumstàncies i de resistència (pacífica) a les embestides de les “autoritats”.

Mentrestant, els polítics catalans i espanyols es posicionaven d’una manera o d’una altra, alguns d’ells sense mullar-se gaire i d’altres justificant les càrregues i atribuïnt-les a la irresponsabilitat del govern català. Tots els que no s’havien retratat ho van fer l’1 d’octubre de 2017, i passi el que passi -i el que hauria de passar és la independència de Catalunya, legitimada democràticament i per les accions d’Espanya– espero que ningú surti mai més a defensar els indefensables, perquè tan dolents són els que executen la repressió com els que s’entossudeixen a mantenir-se “equidistants” quan aquesta actitud el que fa és donar ales a aquesta repressió.

Em quedo amb la satisfacció d’haver pogut votar en aquest dia històric en el referèndum d’independència d’un territori que ja fa molts anys que considero un país, però que ara hauria de ser oficialment reconegut com a tal. Una jornada d’emocions -també hi va haver gent que plorava, però d’alegria i alleujament-, amb pacífiques, solidàries i imaginatives respostes als obstacles descrits que hauria de conduir a la construcció d’un nou país, que respecti la nostra identitat i la nostra cultura -com és normal en qualsevol país del món-, i que també sigui just, modern i més democràtic d’aquell del qual sortim.

 

 

Anuncis
Publicat dins de Experiències | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Un mes de paternitat

A més de ser aproximadament el que, des d’aquest 2017, donen de permís als pares (no les mares) en néixer-los descendència -en realitat són 28 dies naturals-, amb aquest títol em volia referir més aviat a que fa uns dies, quan escric això, que s’ha complert el primer mes en què puc dir, ja amb la nena fora, que sóc pare.

Parlava una setmana abans de la data prevista de part precisament d’això, que arribava la Sara, i finalment es va estar una mica  més a la panxa de la seva mare i en va sortir el 16 d’agost. El part va anar bé, cap complicació, i al cap de pocs dies ja ens l’endúiem a casa i començàvem l'”aventura de ser pares”.

Res que no ens haguessin explicat tantíssimes vegades, o que no haguéssim vist gràcies a haver tingut l’ocasió d’agafar nadons o veure’n créixer, com és el nostre cas, com a mínim, gràcies als nostres estimats nebots: canviar bolquers diverses vegades al dia, adaptar-se als seus horaris -la nostra filla s’estima més dormir de dia, i sobretot quan hi ha visites, tot per donar la imatge d’angelet que tothom se n’endú-, i al capdavall tenir-ne cura tan bé com sabem i intentant fer un filtre molt potent de tots els consells i crítiques que rebem de l’entorn. Altre cop, res que no s’hagin trobat tantíssims pares abans que nosaltres.

Pel que fa a mi, evidentment estimo la meva filla ja des d’abans que nasqués, però no vaig plorar d’emoció quan va néixer ni res de tot això. No em surten, a mi, aquestes coses, però sobretot el que sentia era curiositat pel procés que estava observant, inclosa la bona feina del ginecòleg que va dur tot l’embaràs, i predisposició a ajudar en tot el que calgués ja que, com a pare, de sobte adquiria funcions que durant l’embaràs es limitaven pràcticament a observar.

Ara bé, val a dir que de moment són tasques auxiliars, i és ben natural. La nena agafarà vincles amb mi quan sigui més gran, però ara sóc una persona més de les que veu cada dia, encara que en siguin dues en total si no tenim visites i no sortim de casa, i l’únic que puc fer per ella és canviar-la, vestir-la, banyar-la com a executor principal o secundari segons el moment, i agafar-la per intentar calmar-la quan plora i no sabem què li passa.

En semblen moltes, i es poden resumir en fer el que sigui necessari per al seu benestar, però la mare és qui li dóna el que realment necessita per viure, amb l’esgotament físic i mental que això comporta. No em queixo gens dels canvis que ha introduït a la meva vida.

I tampoc m’ha canviat tant, el dia a dia. Tot i que els pares amb més experiència ja m’han avisat que quan es bellugui més i necessiti més que estiguin per ella se m’acabaran les estones dedicades a mi mateix, el cert és que encara les tinc, i vaig jugant a videojocs, llegint i escrivint als blogs, com estic fent ara. Ho faig quan o bé la nena menja i no se’m necessita, o bé quan està dormint, de vegades fins i tot damunt meu, cosa que em permet anar trampejant, però és clar, hi ha dies en què les interrupcions són constants. Gangues de l’ofici.

Això s’acabarà, i vindran l’estrès, la desesperació quan es trobi malament i no la puguem ajudar i els milers de maldecaps que donen els fills, però no ho canviaria pas. Ja m’està bé, la seva arribada suposa un canvi de prioritats i no m’està costant adaptar-m’hi. Suposo que és l’instint protector, de posar-la per davant de qualsevol cosa i, en resum, estimar-la. Tot plegat em surt de manera natural.

I, per descomptat, cada dia que passa seria menys capaç de viure sense ella, que va fer que entréssim a l’hospital sent una família de dues persones i en sortíssim sent-ne tres -i més comptant els membres de les respectives famílies dels seus pares, que se l’estimen des del primer dia-, però ja ens hi hem acostumat del tot i n’és un membre de ple dret, per no dir aquell al voltant del qual gira tot. Benvinguda, Sara!

 

Publicat dins de Experiències | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Arriba la Sara

Quan vaig estrenar aquest blog li vaig posar el nom de “Compte Enrere” perquè trobo que la vida és un compte enrere per a moltes coses. Al subtítol hi poso “a la felicitat… o al final de tot”.

Ens podem posar un compte enrere per a una sèrie d’objectius i es poden fer realitat o no, però per exemple el final de tot, la mort, és un compte enrere segur per a tothom, encara que rarament sabem el moment exacte en què tindrà lloc.

A la banda contrària hi ha la vida, i en aquest sentit, i enllaçant amb la felicitat i els objectius, el proper 11 d’agost és la data prevista d’arribada de la Sara, la meva filla. Un esdeveniment esperat i desitjat, i per al qual portem mesos preparant-nos després que, un cop ens hi vam posar, el cert és que va agafar forma ben aviat, pocs mesos després de tornar del viatge de noces, on de fet ja vam comprar coses en previsió.

Jo, de fet, sempre havia volgut ser pare. De petit, amb fantasies infantils en què m’imaginava en un poble dels Estats Units, fent d’entrenador de l’equip de beisbol infantil dels meus fills. Però la idea hi era. Potser perquè he anat tenint tongades de cosins que m’han permès estar en contacte amb nadons i nens petits durant diverses etapes de la meva vida. De cosins ja no n’arriben, però sí que han arribat nebots, que han provocat el mateix efecte en mi, però de manera conscient: ganes de ser pare.

Per circumstàncies de la vida el projecte es va retardar, ja que vaig haver de començar de zero, de zero coma zero, realment, i m’he fet més gran del que volia ser quan tingués la meva primera descendència. Però ja no em fa res, igual que no em fa res ser l’últim Toni de la meva línia genealògica, després d’un pare, un avi i presumptament un besavi -va desaparèixer i per tant no és segur- que es diuen/deien així. I no em fa res perquè en algun moment em vaig adonar que volia tenir filles. Només filles.

De moment la idea s’està fent realitat. I faré una entrada, quan les coses s’hagin calmat, per parlar de l’experiència, però de moment la de l’embaràs ha sigut… ràpida. Almenys per a mi, és clar. La mare de la criatura, que és qui porta literalment la càrrega, ho està passant força pitjor que jo, i més amb aquesta calor pròpia de l’estiu.

Per a mi, doncs, han estat uns mesos que han passat volant, potser perquè hi havia moltes coses a fer: visites al metge, compres per a la nena i tot de tasques que calia dur a terme i que han fet que no ens avorríssim gens, però també perquè el meu temps lliure, les meves aficions personals, aviat passaran a un pla secundari (o terciari), i intento fer tantes coses com puc en aquest temps que encara tinc, però que ja duu una bona temporada una mica afectat per tot plegat.

En qualsevol cas la Sara ja arriba, el compte enrere és real, amb una data concreta, i el misteri ara és saber quan decidirà presentar-se realment i com serà la seva carona, que les ecografies “4D” suggereixen però, almenys a mi, em costa molt d’imaginar en viu i en directe. Aviat ho sabrem.

 

Publicat dins de Coses meves | Etiquetat com a , , , , , , , | 9 comentaris

Assumpcions

No us espanteu, no parlaré de senyores amb un nom indiscutiblement passat de moda, ni del destí de la mare de Jesús després de la seva mort (la d’ella). Em refereixo a l’acció i efecte d’assumir, de donar per entesa o per feta una creença.

Sovint les dones, amb raó, es queixen d’un seguit de coses que s’esperen d’elles, que s’assumeixen que volen, fan o pensen d’acord amb els rols tradicionalment establerts. Doncs bé, a mi, com a home -em continua semblant estranya la paraula, tot i que ja tinc 35 anys-, també se m’atribueixen pensaments, aficions i possibilitats pel simple fet de ser home i tenir l’edat que tinc. I, encara més, per la meva manera de ser i les aficions que sí que he manifestat, s’assumeix que me n’agraden unes altres de teòricament relacionades. Perquè sí.

En fi, comencem amb les que m’han tocat per raó de sexe, sense considerar que cada persona és diferent, té una història pròpia i unes circumstàncies que la defineixen.

Sovint, quan s’ha d’aixecar un pes o transportar un objecte voluminós, i curiosament sovint per part de dones en el que és una actitud masclista, se m’atribueix la tasca de fer-ho, o si més no col·laborar-hi. Jo, sol·lícit, faig el que puc, però no tinc gaire força. Li puc agafar aquell pot del prestatge de dalt del supermercat, senyora, amb molt de gust, perquè per alçada -no gaire, també cal dir-ho- hi arribo, però no tinc força. Això sempre ha estat així i forma part de tot un seguit de mancances físiques que tinc i que deriven d’una pubertat mal acabada.

No tinc la veu greu, sinó una cosa aguda i nasal i tirant a afònica que és súmamment poc atractiva, però com a home de 35 anys s’esperaria de mi que tingués veu de locutor de ràdio. Doncs no, senyor. Ja m’agradaria, però no.

De vegades, més que assumir-se alguna cosa de mi, el que passa és que algú se sorprèn que no la tingui. Se’n sorprèn la primera vegada, quan se n’assabenta, és clar. Després ja sap que no m’ho pot demanar i em mira amb una barreja de llàstima i decepció. Ho entenc.

Llavors, potser és més una assumpció sobre el fet de ser home que no pas sobre res que jo hagi demostrat ni insinuat mai que tinc o sé fer. Una mica com el tema de la força física. Com que sóc home, se suposa que he de saber fer tasques manuals, tenir traça amb segons què. Doncs no, senyor. Tampoc. Em sap greu, creieu-me, sóc el primer decebut, però no.

Pel que fa a les aficions, com a home s’assumeix que m’agraden els cotxes, la mecànica en general, la Fórmula 1, els esports… Doncs depèn. M’agraden alguns esports, però m’agrada més practicar-los que mirar-los, la Fórmula 1 no m’interessa gens i sobre cotxes no hi entenc ni un borrall.

En un àmbit més particular, com que m’agraden els còmics, els videojocs, les sèries de televisió i el cinema, s’assumeix que sóc un friki -se me’n fot, si m’ho diuen de manera despectiva o com una simple etiqueta cada cop més acceptada però també més emprada a la babalà-, i que com a friki m’agrada tot el que tradicionalment s’assumeix que agrada als frikis. Doncs no, senyor. Star Wars m’agrada, però no en sóc pas cap fanàtic, es podria dir que he vist les pel·lícules una vegada -de petit potser una altra, però no me’n recordo gaire- i no tinc cap interès en acumular marxandatge d’aquest univers. Tampoc no segueixo Dr. Who, ni The Walking Dead, ni m’agraden absolutament tots els còmics de superherois i els japonesos. Això és simplificar la personalitat de la gent. Gairebé insultant. Caldria tenir un espai i un temps lliure gairebé infinits, d’altra banda.

En el vessant negatiu d’aquesta etiqueta de friki, ara que hi penso, hi ha qui assumeix que, com que m’agraden aquestes coses, no llegeixo llibres de literatura “seriosa” ni veig pel·lícules que no siguin adaptacions de còmics de Marvel. Perquè deuen ser coses incompatibles, es veu.

Igual que el fet de ser independentista, és a dir un català que vol la llibertat del seu país, i escoltar música espanyola entre obres d’altres orígens. Sempre dic que no sóc nord-americà i que consumeixo molts productes que vénen d’allà, per tant la identitat nacional no té res a veure amb els gustos pel que fa a la cultura. Ni amb odiar ningú.

Una altra assumpció: que els comentaris sexistes o les opinions ràpides sobre l’aspecte d’una noia que acaba de passar per algun lloc em faran gràcia o les compartiré. En aquest cas és una xacra nascuda del pagament per part dels justos d’allò que fan o pensen o diuen els pecadors. Però es busca en mi una complicitat -en aquest cas més ben dit que mai- que és una simple assumpció equivocada.

Segurament sóc el primer que en fa, d’assumpcions d’aquestes, però intento corregir-ho. De fet, que jo mateix lamenti no tenir més trets típics de la “masculinitat” ja és una conseqüència de deixar-me influir per les assumpcions, i com que no responc a les expectatives -en el cas de les dolentes ja m’està bé-, sento que fracasso com a persona. Tot per culpa de les assumpcions i els rols tradicionals.

Però en fi, estaria bé que tots plegats féssim l’esforç -que no ho hauria de ser, de fet- de conèixer les persones que ens envolten, preocupar-nos per saber com són en realitat, i no fer associacions d’idees precipitades i basades en tòpics i prejudicis.

 

 

Publicat dins de Reflexions | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , | 1 comentari

Repàs de 2016

És una tradició d’aquest blog i l’any passat ja vaig dir que ho era: començo l’any fent un repàs de com ha anat l’anterior, a banda de desitjar-vos a totes i tots un Feliç 2017.

Per alguna raó, la primera vegada que vaig fer una entrada així vaig començar amb un repàs dels llibres que havia llegit, i també ha quedat com una tradició, així que som-hi:

  • La Segona Fundació (Isaac Asimov)
  • Balla, balla, balla (Haruki Murakami)
  • The Grapes of Wrath (John Steinbeck)
  • Underground (Haruki Murakami)
  • The Martian Chronicles (Ray Bradbury)
  • L’Evangeli segons Jesucrist (José Saramago)
  • Austerlitz (W. G. Sebald)
  • El perquè de tot plegat (Quim Monzó)
  • Diari de Praga (Petr Ginz)
  • Germans i amics (Klaus Kordon)
  • Les desventures del jove Werther (J.W. Goethe)

En podem comptar 11, que són un més que l’any anterior. És tot un èxit, fins i tot tenint en compte que el primer de la llista el tenia començat quan va acabar 2015. El motiu d’aquest èxit és que 2016 ha estat un any mogudet i semblava que el recompte final havia de ser molt inferior, però al desembre vaig agafar molta embranzida i va ser quan vaig llegir els darrers 5 títols de la llista.

D’acord, no tots són igual de gruixuts, però quina importància té, això? El cas és que he llegit força, i també he llegit força còmics, i una de les coses amb què m’he entretingut més el 2016 han estat els videojocs, no només per l’adquisició de nous sistemes, sinó també perquè he fet més cas als que ja tenia. També era un objectiu.

img-20161008-wa0021-medium

En el mateix capítol tenim, en el repàs de l’any, la meva confirmació com a membre del blog col·lectiu Retroscroll en haver assistit a 4 esdeveniments/fires sobre videojocs, en un cas com a simple visitant i en els altres tres també com a expositor.

Per sort, en qüestió de feina sembla que m’he estabilitzat del tot, que ja tocava, i les coses van bé. Hi ha feina a fer i m’agrada molt, cosa que no és pas nova. Molt content en aquest sentit.

IMG_8999 (Large)

Com deia més amunt, ha estat un any mogudet, i és que m’he casat, i com ja se sap això comporta preparatius durant uns mesos i, després, he pogut fer realitat el somni d’anar al Japó per primera vegada, com a viatge de noces, per la qual cosa també vaig ser fora durant gairebé un mes, i tot i que m’hi vaig endur un parell de llibres al final vaig dedicar els trajectes en tren a jugar a videojocs. Per tant, 11 llibres en aquestes circumstàncies són tot un èxit i l’objectiu està més que acomplert.

Ha estat gràcies a l’embranzida final, sens dubte facilitada per una setmana de vacances, però es pot dir que tot plegat no ha afectat aquest objectiu lector. Sí que ha afectat, en canvi, al nombre de visites al cinema. Durant 2016 n’han estat 29, dues menys que el 2015. Que tampoc no està gens malament.

En qualsevol cas considero que 2016 ha estat un any molt bo amb mi, el deixo feliç i tot i així espero que aquest 2017 em porti, i ens porti a tots plegats, coses encara millors.

 

 

Publicat dins de Coses meves | Etiquetat com a , , , , , , , , | 3 comentaris

Viatge al Japó (part 3 i final)

Com m’havia proposat, ha arribat la tercera i última part de la crònica del viatge al Japó feta des d’un punt de vista més descriptiu i estàndard, després d’haver fet entrades per a diversos blogs sobre aspectes concrets d’aquest somni fet realitat. I no patiu, que aquesta és la més curta de les parts, i amb diferència.

Havent estat a Tòquio i també a la regió de Kansai, ara tocava tornar a la capital japonesa per gaudir dels últims dies al país del Sol Naixent, veure algunes coses que havien quedat pendents i dedicar 2 dies a l’ascens i descens al Fuji, però com que no va poder ser, ens van quedar un parell de dies lliures que vam omplir amb una mica d’improvisació, i això també va tenir coses positives.

DIA 1 (22 del total)

El primer dia que ens vam llevar a Tòquio d’aquesta segona etapa vam fer una de les excursions més importants que teníem pendents, la de Nikkô, un lloc hiperturístic però ben bonic, ple de temples, santuaris i natura.

És una llàstima que hi hagués una part de les principals atraccions turístiques en reformes, i que tot i així no reduïssin el preu per tal de compensar-ho. Al contrari. A sobre, la Míriam va poder gaudir d’una entrada que permetia accedir a tots els recintes a un preu reduït el 2009, però ja fa uns anys que la van eliminar -digue’ls ximples-, i ara calia pagar un per un, de manera que vam fer la nostra selecció segons el que ens semblava que seria més interessant.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El més important va ser el santuari Tôshôgû, on hi ha els famosos micos que es tapen respectivament les orelles, la boca i els ulls (els podeu trobar a WhatsApp, per exemple), tot i que aquests també eren una rèplica perquè els autèntics estaven en restauració. Ara bé, va valer la pena perquè malgrat la gran quantitat de gent que hi havia vam veure una arquitectura espectacular i farcida de detalls preciosos, allà dins. També vam ser a la part exterior gratuïta del Futarasan, però al Rinnôji no hi vam entrar.

A la tarda vam tornar a passar per Akihabara, aquest cop amb les botigues encara obertes, i després vam anar a veure la Torre de Tòquio de nit, ja que no pensàvem pujar-hi perquè havíem vist prou miradors, i cap a l’hostal, on ens esperaven les maletes que, per fi, havien arribat des de Kioto.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

DIA 2 (23)

El segon dia d’aquesta última etapa també el vam dedicar a una excursió a l’exterior, aprofitant que era l’últim dia de validesa del Japan Rail Pass, i vam anar a Hakone, ciutat de balnearis que a nosaltres ens interessava pel volcà actiu, el llac Ashi i la vall d’Owakudani, a més del mont Komagatake.

Aquest últim no el vam poder veure perquè hi ha una clara incompatibilitat entre els horaris dels transports -una infernal combinació de trens, cremallera, funicular, telefèric i vaixell- i la quantitat de coses que hi ha per fer, allà, de manera que recomanen allotjar-s’hi per tal de gaudir de la zona com es mereix. Nosaltres vam optar per la gran matada de fer-hi una excursió d’un dia, però va valer la pena malgrat les renúncies.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam poder veure els gasos del volcà, que per sort s’havien reduït i havien permès la reobertura d’Owakudani després d’uns mesos de tancament, vam menjar els ous negres tradicionals de la vall, vam travessar el llac Ashi en un vaixell “pirata” i vam passejar per una antiga carretera al bosc després de fotografiar des de fora un punt de control de l’era Edo (1603-1868). I cap a Tòquio, que ens quedava un bon tros de camí.

DIA 3 (24)

Dia de molta calma, perquè després d’esborrar l’ascens al mont Fuji ens sobraven dies. Vam decidir fer una primera ullada seriosa als souvenirs i anar cap a la zona de la Tokyo Skytree, inaugurada el 2012 i ja l’edifici més alt de Tòquio i del Japó, amb 634 metres, que també la fan la torre més alta del món. No és l’estructura artificial més alta, però, ja que la supera àmpliament, amb 829,8 metres d’alçada, l’edifici Burj Khalifa de Dubai.

No hi pensàvem entrar, tampoc, perquè ja havíem vist prou miradors, tant de pagament com gratuïts, però ens hi vam voler acostar, veient també una mica com era el districte de Sumida, i també vam visitar el centre comercial que hi ha al seu peu, on cal destacar una botiga Donguri Kyôwakoku dedicada, aquest cop sí, només a l’Studio Ghibli, i on vaig trobar un còmic d’en Hayao Miyazaki que no sabia ni que existia. A més, hi vam dinar a l’hamburgueseria hawaiana Kua’Aina, de la qual ja havia parlat el dia d’Odaiba, per segon cop.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A la tarda vam anar a Ikebukuro i vam ver unes compres que teníem pendents a l’Uniqlo que hi ha en aquella zona.

DIA 4 (25)

L’endemà vam anar a Kanda, on volíem veure la zona de llibreries de vell. No és que volguéssim comprar-hi res, però em feia gràcia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A més, en aquella àrea hi havia altres coses interessants. No vam poder veure el Nippon Budôkan, l’estadi construït per als combats de judo dels Jocs Olímpics de 1964, perquè el parc estava tancat creiem que per unes eleccions que s’estaven celebrant, i tampoc no volia preguntar res als guàrdies armats que hi havia. Però d’allà vam anar a la zona del Tokyo Dome, un altre estadi famós, que a banda de ser l’estadi dels Yomiuri Giants de beisbol acull molts espectacles.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

I a prop hi havia un dels parcs recomanats a tot arreu, el Koishikawa Kôrakuen, on ens vam entretenir una bona estona.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam tornar cap al Tokyo Dome, al voltant del qual hi havia atraccions de fira, i ens hi vam menjar unes pizzes. No eren les primeres del viatge, a Kurashiki n’havíem menjat unes de minúscules, ni eren exageradament bones, però eren de mida com cal i ens vam treure el cuquet.

img_9934-medium

La meva era de patates fregides, perquè a mi aquestes coses em fan gràcia, però val a dir que les podrien haver integrat a la massa a partir del formatge fos, i no posar-les al damunt, tal qual, que és com estaven.

A la tarda vam anar cap a l’edifici del centre cívic Bunkyô, on hi ha un altre observatori gratuït. No tan alt com els altres, però les vistes no estaven malament. A més, molt a prop hi havia una de les ximpleries que em venien de gust veure: l’entrada del dojo Kôdôkan, fundat el 1882 pel senyor Jigorô Kano, fundador del judo, que és la inspiració del personatge d’en Jigorô Inokuma de Cinturó Negre.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després, una passadeta més per Akihabara, que estava relativament a prop d’allà i ens podia solucionar alguna cosa de regals per a la gent, i cap a l’hostal.

DIA 5 (26)

Aquest va ser un dia també tranquil, que vam aprofitar per fer compres pel barri d’Asakusa, on ens allotjàvem, i a la tarda vam anar a la ciutat de Kawasaki perquè allà hi ha, des de 2011, el Museu Fujiko F. Fujio, dedicat a un dels dos pares d’en Doraemon, entre moltes altres obres.

Al nostre pla inicial no hi cabia, però havent-se obert aquesta finestra de dos dies vam decidir visitar-lo i en vam quedar molt satisfets. Per saber-ne més, li vaig dedicar una entrada a Cementiri de Pneumàtics.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

DIA 6 (27)

L’últim dia de visites (l’endemà ens el passaríem tornant a Mataró) el vam dedicar a Ginza, que només havíem vist a la primera etapa, de nit i molt poca estona. Vam anar al famós mercat del peix Tsukiji, però no teníem intenció de veure la també famosa subhasta de tonyina, per a la qual hauríem d’haver matinat moltíssim, pagat un taxi i esperat morts de son sense cap garantia de poder-hi assistir.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En comptes d’això vam voler veure el mercat per dins quan l’obrissin al públic, i això és el que vam fer. En sortir, amb un sol espaterrant perquè la nit anterior hi havia hagut un tifó -no va afectar Tòquio, però va escampar tots els núvols-, vam passejar per l’enorme jardí Hamarikyû.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam veure el rellotge dissenyat per en Hayao Miyazaki a l’edifici de la Nippon TV, i que recorda el peu del castell de la pel·lícula El Castell Ambulant, i vam veure de dia les avingudes de Ginza, que recordaven les de Nova York. Ens vam aturar al gegantí Uniqlo que hi ha, amb figures de Disney i tot en una de les plantes, a la botiga de joguines Hakuhinkan Toy Park i a l’edifici Sony, on vam poder passar per les escales musicals.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després de dinar al nostre tercer Kua’Aina ens vam encaminar a la part gratuïta dels jardins del Palau Imperial, però va ser una visita ràpida i caòtica -el mapa estava força mal fet-, perquè tancaven al cap de molt poc.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

D’allà vam anar a la zona de Yûrakuchô, que teníem entès que conservava l’encant de dècades passades, però al final només eren els establiments de menjar i beguda de sota les vies del tren. Tota la resta, modern i absolutament normal. Pel camí vam veure, això sí, la petita estàtua d’en Godzilla. I també l’altre teatre Takarazuka que hi ha al Japó, i on també s’amuntegava un fotimer de dones esperant veure les seves admirades actrius.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Com que no ens quedava efectiu i no podíem (ni ho hauríem volgut) carregar les nostres targetes Pasmo i que ens sobressin diners, perquè l’endemà només havíem d’anar a l’aeroport, teníem els viatges comptats i planificats segons els preus i les millors combinacions, però com que a Kioto jo havia fet una excursió en solitari em faltaven diners per tornar a l’hostal amb la Míriam: ho havia de fer des de l’estació de davant del Palau Imperial, que ja quedava molt lluny, si volia poder-lo pagar tenint en compte el trajecte de l’endemà cap a l’aeroport. Per tant, vam fer aquell trajecte per separat, jo suat com un pollastre.

Però ens vam poder reunir a l’hostal, vam sopar i vam dormir, que ens tocava matinar l’endemà i arrossegar les pesadíssimes maletes i bosses d’esport, plenes de roba però també de compres, cap a un tren que ens duria a l’aeroport, i ens vam passar el dia sobrevolant Rússia i altres països fins que vam arribar a Barcelona i, més tard, a Mataró.

Aquí s’acaba la meva crònica d’un viatge esperat des de feia moltíssims anys, que ja he pogut fer i que m’ha deixat més que satisfet. N’he tingut un bon tast per si resulta, com m’imagino, que no hi torno mai més. De moment, missió acomplerta.

Publicat dins de Experiències | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 4 comentaris

Viatge al Japó (part 2)

Tal com m’havia proposat, passem a la segona part del repàs del viatge al Japó. La primera, que podeu llegir aquí, parla de la primera estada a Tòquio, amb les visites de la mateixa ciutat i d’algunes del voltant.

En aquest cas, el segon tram del viatge, allotjats a Kioto i amb excursions a d’altres ciutats, va ser el més llarg: 12 dies comptant els desplaçaments des de i fins a la capital. Per tant, sense enrotllar-me més, comencem.

DIA 1 (10 del total)

El dia 31 de juliol vam estirar les maletes per l’entramat de metros i trens de Tòquio fins que vam arribar a l’estació de Tòquio, la que es diu així, per tal d’agafar el Shinkansen (tren bala) fins a Kioto. Van ser 2 hores i escaig de trajecte i, quan vam arribar allà, vam descobrir que teníem dues coses: gana (era l’hora de dinar per a nosaltres, europeus del sud) i una calor terrible, perquè de sobte ens vam trobar amb la calor humida, la xafogor, de la regió de Kansai. Quan es van obrir les portes del tren ens va atacar de cop la sensació d’entrar en una sauna.

Aquella calor desagradable ens acompanyaria durant tot aquest tram, ens faria suar per tot el cos i ens permetria descobrir la pudor que pot fer una motxilla després de tot el dia enganxada a una esquena que, per tot plegat, s’arruga per la humitat.

20160731153522_IMG_3611 (Medium)

En fi, després de voltar per la gegantina estació principal de trens de Kioto i trobar la zona de restaurants, ens vam decidir encertadament per un que tenia preus molt raonables -allà era l’excepció- i vaig poder gaudir del primer (i últim) okonomiyaki bo, de restaurant.

D’allà vam anar cap al temple Tôji, famós per la pagoda més alta del Japó -comparant-la amb altres que vam veure després, però, no la vam veure tan alta-, encara que no vam pagar l’entrada i ens vam limitar a fer alguna foto des de fora. A més, plovisquejava.

Com que havíem comprat un passi diari de bus (vam calcular que amb 3 viatges ja sortia millor que anar pagant bitllets) vam anar d’allà cap a un altre de famós, el Sanjûsangendô, dedicat a la Kannon de mil braços. Vam passar pel passadís on hi ha les 1.000 estàtues a més de la més gran de la mateixa deessa, però no s’hi podien fer fotos, i no vam gosar fer-ne cap d’amagatotis perquè la insistència dels cartells prohibint-ho i anunciant-ne conseqüències va fer efecte. Al llarg de l’estada a Kioto ens trobaríem diversos llocs així, on també ens havíem de treure les vambes.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Al pati sí que hi vam fer fotos, però era petit, senzillet i com que ja estaven tancant -allà, cap a les 17, tot tanca- només vam poder observar un monjo tocant la campana i pràcticament ens van fer fora.

Després d’anar a descansar una estona a l’hostal vam anar, que ja era de nit, cap al carreró Ponto-chô, molt bonic, ple d’establiments tradicionals i cases de te, i vam tenir la sort -sembla que no és habitual- de veure dues geisha, o com els diuen a Kioto, geiko. I vam acabar les visites passejant pel santuari Yasaka, aquest ja amb elements xintoistes -realment és difícil diferenciar budisme i xintoisme, perquè fins a l’era Meiji (1868-1912) no eren excloents-, obert 24 hores i gratuït.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

DIA 2 (11)

Malgrat que volíem visitar temples i gaudir de les coses més tradicionals del Japó, no tan accessibles a Tòquio, tampoc no en volíem acabar farts, de manera que teníem pensat anar alternant Kioto amb rodalies, mai dos dies seguits només de temples, així que el segon dia de l’estada a Kioto… vam anar a Osaka.

El primer que hi vam fer va ser pujar al mirador del famós Umeda Sky Building, tot i que el cel no estava prou clar com per veure el Fuji, que representa que es pot si el clima acompanya. Les vistes, doncs, eren del riu i dels edificis i gratacels, un dels quals acollia una autopista per dins.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

D’allà, segons l’itinerari que havíem dissenyat -a Osaka ens va costar segurament més que en cap altre lloc, perquè hi havia moltes coses i molt separades-, vam caminar pel carrer comercial cobert Tenjinbashi i vam passar pel santuari Tenmangu, on ja teníem una calor considerable.

Va ser força dur caminar fins al castell d’Osaka, que no vam visitar per dins perquè, de tots els llocs emblemàtics del Japó, majoritàriament reconstruccions modernes per culpa de les destruccions causades per incendis i guerres, sembla que aquest famós castell no té cap gràcia per dins, segons que vam poder llegir en diversos llocs. Ens vam conformar amb la foto per fora i dinar al pati que hi ha al davant.

I, després, vam agafar un bus, ara sí, per anar cap a l’altre temple que volíem veure a Osaka, el Shitennôji.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

S’anava fent tard i vam passejar pel Nagai Park, força gran però en realitat no especialment interessant. Hi havíem anat bàsicament perquè a prop d’allà hi havia la primera botiga Ojamakan d’una cadena que volia visitar sí o sí durant el viatge. Per què? Doncs perquè vaig llegir que era on podria trobar els videojocs més barats. Ho explico aquí.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Hi vaig fer les primeres compres videojoquístiques, i com que ja era de nit era el moment ideal per passejar per la pintoresca i no tan segura zona del Shinsekai, uns carrers comercials decadents però amb molt de color i llum. A mi em va agradar força, aquesta zona. També hi ha la famosa torre Tsûtenkaku, que quan es va inaugurar el 1912 era la segona estructura més alta d’Àsia, honor que ara recau en l’Skytree de Tòquio.

Quedava la zona de Dotonbori, la de l’oci nocturn, botigues i restaurants d’Osaka. La vam fer ràpidament, perquè ja era tard (i de debò), però vam poder veure el famós cartell lluminós de la companyia Glico -que jo em pensava que era una estàtua fins que el vaig veure-, el cranc del restaurant Kani Dôraku i el canal, que tenia fama d’estar brutíssim, almenys abans.

Durant el recorregut també vam veure el minúscul temple Hôzenji, amb el seu buda cobert de molsa, i el que no vam poder mirar amb calma per manca de temps i forces va ser el barri d’estil americà -almenys la interpretació japonesa de com seria-, l’Amerikamura. Era tard, vam sopar asseguts en unes escales del carrer i cap a Kioto a fer nones.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DIA 3 (12)

A l’endemà tocava altre cop Kioto, aquest cop seria el primer de només temples, i naturalment vam agafar un altre passi diari de bus, un mitjà de transport que a Tòquio no vam fer servir cap vegada, però que a d’altres ciutats sí, i el sistema de pagament ens va semblar curiós: s’hi puja per la porta del mig i es paga al final, just abans de sortir per la porta del davant. Si es fa en efectiu, cal que sigui amb l’import exacte, però si tenim bitllets no passa res, perquè al costat del conductor hi ha una màquina que dóna canvi… sorgit, se suposa, de les monedes que introdueix la gent quan marxa.

En fi, ens vam dirigir al temple Shimogamo, el de més amunt d’una de les rutes que havíem dissenyat, basant-nos en les recomanacions que es poden trobar per tot arreu però adaptant-les als nostres gustos i necessitats.

20160802114251_IMG_4303 (Medium)

Després vam veure el temple de plata, el Ginkakuji, menys atractiu que el cèlebre Kinkakuji o temple d’or però amb uns jardins força millors, i vam seguir la ruta pel Camí dels Filòsofs, Va caure un breu ruixat que ens va fer prendre’ns el kakigori o “gel afaitat” que ens havíem comprat sota el tendal d’una botiga, però després vam continuar caminant perquè no ens feia res mullar-nos una mica, amb aquella calor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ens vam aturar al Hônen-in, vam veure l’aqüeducte (d’estil romà, però construït al segle XIX) que hi ha al temple Nanzenji i ja no vam entrar enlloc més, almenys pagant, fins al santuari Heian, que té uns jardins espectaculars que val la pena pagar per veure.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després d’allò l’objectiu era el Kiyomizudera, amb el seu famosíssim balcó per on diuen que abans hi havia gent que se suïcidava, però pel camí vam fer fotos de l’entrada del Chionin, la pagoda de Yasaka -sí, érem molt a prop del santuari de Yasaka de la primera nit, però per darrere-, vam veure la baixada (o pujada) Sannenzaka i finalment el temple, com de costum a punt de tancar i obligant-nos a fer una visita ràpida.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un dia esgotador i amb molta calor i poca ombra, però ens va permetre veure llocs molt bonics, tant pel que fa a temples i santuaris com pels carrers en si, ben diferents de la modernitat de Tòquio.

DIA 4 (13)

Tornava a tocar sortir de Kioto, i aquest cop anàvem a Nara, petita ciutat famosa pels cérvols que pasturen lliurement per les zones verdes, que no són poques, però també per on els doni la gana.

20160803115937_IMG_5042 (Medium)

Estan acostumats a la presència d’humans, que els respecten i també els alimenten amb galetes que venen en moltes paradetes que fan negoci amb això, i fan més bonic el paisatge, a més de constituir una atracció turística per si mateixos.

Vam anar de l’estació al parc, on hi ha la majoria dels cérvols, passant pel temple Kôfukuji, i des d’allà vam continuar i vam visitar la part gratuïta del santuari Kasuga-taisha, conegut pels seus llums de bronze i pels de pedra que hi ha al camí.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tornant pel mateix parc vam anar al famós temple Tôdaiji, on hi ha, ara sí, l’estàtua del Buda més gran del Japó, tot i que diuen que la seva expressió no és tan bonica com la del de Kamakura.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Se’ns havia fet tard per a anar a Uji, una altra ciutat, i al final no la vam anar a veure. Però quan vam ser a Kioto vam aprofitar per visitar tranquil·lament l’estació de nit, i va ser tot un encert, perquè vam poder observar la Torre de Kioto il·luminada i també altres “espectacles” que tenien lloc en aquell edifici, com la cascada que feia formes amb l’aigua o els dibuixos amb llum a les escales.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DIA 5 (14)

Com que a Kioto ciutat hi havíem de fer visites 3 dies, no passava res perquè anéssim fora dues vegades seguides, de manera que després de Nara vam anar a Kobe, l’altra ciutat gran de la zona juntament amb Osaka. Però a diferència d’aquesta, Kobe sí que és una ciutat que hom es pot acabar tranquil·lament en un dia. No té gaires punts d’interès turístic, i de fet vam veure més o menys tot el que volíem malgrat que abans de dinar l’únic que vam fer va ser anar de compres al centre comercial Sun Plaza, on vaig visitar el meu segon Ojamakan.

El dinar, però, era l’estrella de l’excursió d’aquell dia. La famosa carn de Kobe, un àpat que sabíem que pagaríem car -i jo no sóc gens d’anar a restaurants on em clavin més de 10 o 12 euros-, però que per la seva condició d’extraordinari en tots els sentits no em feia res pagar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Va ser tota una experiència, amb el cuiner allà preparant aquella deliciosa carn davant nostre i tractant-nos amb una cordialitat que em feia sentir incòmode i tot, però he de dir que, malgrat que per les imatges sembli que ens havíem de quedar amb gana, les verduretes i altres acompanyaments van fer que sortíssim d’allà a punt de rebentar.

Vam decidir baixar el menjar amb un passeig per la muntanya, on vam visitar la cascada de Nunobiki i havíem d’anar a un mirador famós, però les indicacions eren enganyoses i vam gastar les forces en un recorregut que només ens va servir per a arribar, per casualitat, al barri de Kitano, on es poden veure cases d’estil occidental ja que Kobe, en ser una ciutat portuària, va ser de les primeres en rebre influències europees quan el Japó per fi es va obrir a l’exterior.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

D’allà vam anar al telefèric que ens portaria a dalt de la muntanya, des d’on veuríem la ciutat sencera. Les vistes, al final, no eren res de l’altre món, però els jardins i la terrassa que hi havia, en canvi, estaven força bé.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La següent parada era a la zona del port, passant pel també famós barri xinès de la ciutat. I dins el port el Meriken Park, on es conserva una part del port destruïda, tal com va quedar a causa del famós terratrèmol que va destruir Kobe el 1995. Unes fotos més del port i la seva torre de nit i vam tornar cap a Kioto.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

DIA 6 (15)

La tercera jornada de visites a la ciutat de Kioto ens va portar a un dels seus llocs més característics, el temple Kinkakuji, el daurat. Un punt de foto obligada, que per sort ens vam poder fer, tot i que hi havia molta gent i aquest espai era molt petit.

20160805112539_IMG_5868 (Medium)Com deia al primer dia de visites de temples de Kioto, en aquest cas el temple en si és molt més espectacular que el de plata, però els jardins, tot i que no eren lletjos, no són tan bonics com els de l’altre… que per altra banda empal·lidien al costat dels del temple Heian.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam continuar aquella ruta decidint a última hora no entrar al Ryoanji, famós pel seu jardí zen, perquè és un estil que no ens crida gaire l’atenció i, a més, sembla que abans hi havia una part gratuïta, però ara feien pagar ja des del principi. Vam perdre una mica de temps amb aquesta parada, però després vam visitar el temple Ninnaji i el Daikakuji, abans de tornar cap al centre de la ciutat, on visitaríem sota un sol de justícia els temples gairebé bessons Nishi Honganji i Higashi Honganji.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Posteriorment vam passar pel mercat de Nishiki, tradicional i ple de productes típics de la ciutat, i quan es va fer fosc vam acabar la jornada visitant el petit i amagat jardí de Shinsen’en, després de la qual cosa ens vam separar, ella per comprar uns puzzles de Ghibli al Yodobashi Camera, que ja havíem vist a Akihabara, i jo per a carregar-me de còmics en un Book-Off.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DIA 7 (16)

Una altra excursió fora de la ciutat, aquesta vegada a dues localitats petites o, si més no, de les quals el que ens interessava es trobava en una zona molt reduïda. La primera va ser Kurashiki, la part antiga de la qual és molt tradicional, val molt la pena, amb un canal que aquell dia tenia poca aigua i per tant no hi circulaven barques, però que realment s’acabava ben ràpid. I també hi feia una calor insuportable.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Afortunadament ja comptàvem amb no dedicar-hi un dia sencer, sinó que havia de ser de pas cap a una altra ciutat, la d’Okayama, en què vam veure homenatges a l’heroi folclòric Momotarô i vam visitar els enormes jardins Kôrakuen, on la gent s’estava preparant per a veure el festival de focs artificials que havia de començar a dos quarts de vuit del vespre.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Com que Kurashiki era més petita del que ens pensàvem, vam arribar massa aviat a Okayama, i tampoc no hi havia gaire cosa a fer. A més, hi havíem anat pensant que tractant-se del festival d’en Momotarô ens trobaríem els carrers plens d’ambient de fira i paradetes de menjar. No era pas així, de manera que després de veure el castell d’Okayama i creuar l’enorme riu per visitar els jardins, ens vam adonar que un cop vist tot encara faltava massa estona per als focs. Tanmateix, vam decidir que els veuríem, vam seure a la gespa per a agafar lloc i vam esperar que comencessin.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

No eren espectaculars (valien la pena, això sí), confirmàvem que els japonesos s’emocionen amb qualsevol cosa, però ens vam poder treure l’espina del fail del festival del riu Sumida, i després d’allò vam agafar el tren de tornada a Kioto.

DIA 8 (17)

Aquest dia no se us farà gaire llarg, perquè en vaig parlar en d’altres entrades. O sí, si obriu els enllaços. El vam dedicar a mi, a coses que volia fer jo, i que no són turístiques ni les veureu als programes dels viatges organitzats, però que qualsevol aficionat al manga podrà reconèixer com a vàlids i considerar, especialment el primer.

Vam anar al Museu Osamu Tezuka, a la ciutat de Takarazuka, on va viure la infantesa el mestre Osamu Tezuka (1926-1989), considerat el Déu del Manga i pare del còmic japonès modern. Pel camí, a més de veure homenatges a l’obra de l’autor, també en vam veure dedicats al teatre Takarazuka, un dels gèneres típics del teatre japonès, en què tots els papers són representats per dones, també els masculins, i en què les fans són majoritàriament dones. Diuen que es reuneixen per veure passar les actrius més importants, i és cert, ho vam veure, però malgrat que corrien no vam ser capaços de veure qui estaven seguint.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En acabat, i això ja va ser una matada que només se m’acudiria a mi, vam desplaçar-nos a la ciutat de Nishinomiya per tal de veure-hi algun partit de la primera jornada del Kôshien, la fase final del campionat nacional de beisbol de batxillerat, tota una experiència de la qual ja vaig parlar en una entrada d’aquest blog.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La ciutat de Nishinomiya, en si, no tenia cap altre atractiu, però la vam recórrer per tal d’anar a l’estació que ens interessava per tornar i també perquè hi havia una altra botiga Ojamakan, que al final va resultar que era petita i hi vaig comprar només dos videojocs.

DIA 9 (18)

L’últim dia de visites de Kioto ens en vam anar a la muntanya Arashiyama, on el destí ens reservava la coneixença d’una jove parella que tenia ganes de parlar amb estrangers i amb la qual vam practicar l’anglès i jo, en la mesura del possible, també el japonès. Ens feia una mica de cosa, perquè ens adonàvem que ens impedien visitar els llocs al nostre ritme i tranquil·lament, però eren simpàtics i al primer lloc de pagament on vam voler entrar es van acomiadar de nosaltres.

20160808112239_IMG_7346 (Medium)

Vam veure el bosc de bambú, els temples Jôjakkôji i Gioji, tot plegat amb molt de verd, molsa i ombra, que esmorteïen la terrible calor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

I en sortir d’allà, després d’un llarg camí sota el sol en una zona sense elements que projectessin ombra vam visitar, igualment morts de calor, vam visitar el temple Daikakuji, on ens vam estar una bona estona perquè era gran i ple de coses interessants.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

D’allà cap a l’estació de tren, perquè acabàvem aviat i volíem anar al cèlebre Fushimi Inari, que havíem anat deixant per a un dia que tornéssim aviat i poguéssim veure’l amb llum i sense.

20160808181118_IMG_7747 (Medium)

Va costar fer-se fotos on es veiés el camí de les torii sense gent, i també va costar arribar al final del recorregut, però després de suar molt ho vam aconseguir i vam fer el camí invers de negra nit, encara que si miràvem el rellotge no era gaire tard, però això era habitual en aquell país.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DIA 10 (19)

Havent acabat el que volíem veure de Kioto, tocava Himeji, on hi ha un conegut castell que va ser l’únic pel qual vam pagar entrada. Diuen que, veient aquest, no cal pagar pel de Nijo, dins de Kioto, i viceversa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per dins estava sorprenentment buit, i només s’explicaven coses a través d’una aplicació de realitat augmentada del mòbil que vam descobrir massa tard, quan ja acabàvem el recorregut, però en aquest sentit vam gaudir més, almenys jo, del Hyakken Roka, el llarg passadís d’un altre edifici del recinte, amb moltes habitacions i més tranquil, perquè no hi anava gairebé ningú.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després vam passejar pels jardins Kôkoen, també tranquils i bonics, i vam anar a descansar a l’hostal, que l’endemà ens n’anàvem després d’enviar les maletes per correu a l’hostal de Tòquio, on dormiríem la nit del dotzè dia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DIA 11 (20)

Perquè la de l’onzè la passaríem a l’illa de Miyajima, on ens esperava el ryokan o l’altre luxe que ens vam permetre a banda de la vedella de Kobe. El dia, però, el vam passar a Hiroshima, un altre lloc que, com Osaka, vam subestimar, perquè potser no cal dedicar-li dos dies, però les poques hores que teníem van ser insuficients, si volíem visitar el museu memorial de la bomba atòmica.

A Hiroshima vam fer algunes compres, vam entrar en una botiga que tenia recreatives antigues a la part de dalt, on vaig jugar a la del Vs. Super Mario Bros., i després vam visitar el parc memorial de la pau, on hi ha monuments i recordatoris del fatídic llançament de la bomba atòmica el 6 d’agost de 1945, a més de l’esmentat museu, que vam visitar amb dificultats per la gent que hi havia i el seu disseny, no gaire intel·ligent.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Al ryokan ens esperaven a dos quarts de set del vespre, i ja començàvem a anar malament de temps, així que a corre-cuita vam agafar un bus -primer ens vam equivocar de número i el conductor es va negar a cobrar-nos, molt amable- i cap a l’estació de tren, a recollir les bosses d’esport que dúiem ben plenes (a Tòquio havíem enviat les maletes, però necessitàvem carregar coses, entre les quals algunes mudes, i les havíem deixat en guixetes a Hiroshima) i a agafar un tren cap al moll on pujaríem al ferry cap a Miyajima.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

No ens van dir res per arribar tard a l’hostal tradicional, preciós, per cert, i després de gaudir d’un sopar també tradicional, amb menjar japonès de veritat, compost per petites racions de molts plats, ens vam banyar en un bany onsen interior i privat que hi havia a l’hostal i vam sortir a fer un tomb per la zona, ja de nit i amb l’enorme i famosa torii il·luminada. Posteriorment, a dormir al terra, al futon, i jo amb el yukata que proporcionava el mateix establiment, encara que fos ple agost.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DIA 12 (21)

Amb les presses i tal com teníem l’agenda no ens ho vam prendre amb gens de calma, i teníem mig dia per a visitar el que poguéssim veure de l’illa, així que després d’acostar-nos a la immensa torii aprofitant la marea baixa, vam anar cap al funicular que ens pujaria muntanya amunt, després al telefèric i d’allà al cim del mont Misen, amb vistes de la badia de Hiroshima.

Vam caminar moltíssim, primer una hora cap amunt i després, com que la tornada la volíem fer a peu, unes dues hores cap avall, amb una calor tremenda -sí, sóc pesat, però la calor també-, i pel camí vam veure algun temple, així com el Reikado, on hi ha una caldera amb una flama que se suposa que no s’ha extingit en més de 1.200 anys, però que en realitat és brasa, o el Daishoin. Aquell matí va ser el nostre contacte més proper i durador amb la muntanya, juntament amb el dia del Fushimi Inari, perquè al final no vam pujar al Fuji.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El més important, el santuari d’Itsukushima, el vam veure al final i mirant el rellotge, perquè havíem de recollir les bosses que ens vigilaven al ryokan i agafar el ferry de tornada a Hiroshima, cosa que va ser complicada per l’enorme quantitat de gent que estava entrant a l’illa a causa del festival de focs artificials que s’hi celebrava aquella mateixa nit.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Nosaltres vam agafar un tren cap a la ja coneguda estació de Hiroshima i allà el primer dels dos Shinkansen que ens portarien de tornada a Tòquio, on vam arribar gairebé al límit del check-in, i les nostres maletes la nit següent per la incompetència del recepcionista de l’hostal de Kioto, que podria haver fet que les rebéssim perfectament el dia que hi arribàvem. En fi…

 

 

 

 

Publicat dins de Coses meves | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | 8 comentaris