En Sergi fa 1 any!

Fa temps que tinc el blog molt abandonat, és un lloc on parlo dels meus pensaments i sentiments i darrerament ho he començat a fer amb molt poca freqüència, també perquè no he estat gaire bé i em consta que no agrada que ho airegi, però de tant en tant hi ha esdeveniments dels quals val la pena parlar i el naixement d’un fill, que va ser l’última entrada que vaig publicar, n’és un, així com el seu primer aniversari, que motiva aquesta reactivació extraordinària del blog.

Perquè en Sergi ja ha fet un any, i ha estat un any especial en molts sentits. Ja vaig explicar que quan va néixer em va venir de cop tot l’amor que havia estat retenint, tan bon punt li vaig veure la carona, i amb la broma ja fa un any que el tenim entre nosaltres i no podria estar més content amb ell. A més, gràcies als permisos de paternitat actuals, he pogut gaudir de 16 setmanes amb el nen, treballant de pare més enllà dels vespres i els caps de setmana, amb les 6 primeres seguides i la resta, per decisió pròpia però emparada per la llei, de manera intermitent, sense desvincular-me del tot de la feina però podent ser, a canvi, al costat del meu fillet en diferents etapes d’aquest primer any en comptes de concentrar-les en els primers quatre mesos.

En aquest temps he après a valorar els petits moments amb el nadó, i després ja bebè -se suposa que “nadó” és quan té molt poc temps, fins i tot dies-, distinció important perquè és evident que hi ha una evolució i va fent cada cop més coses i reaccionant més davant dels estímuls. No recordo gaires coses de quan tenia la gran, la Sara, als braços quan tenia la mateixa edat, se’m diu que no li feia gaire cas. Em sap greu, no ho recordo així, però tot el que he fet malament amb ella ho vull intentar fer millor amb ell, i per això he volgut assaborir cada moment amb el menut, i gaudir de petites coses com el simple fet de notar les pessigolletes que fa amb els seus ditets quan m’agafa els meus, per a ell molt més grossos, o fer-li jo pessigolles a ell fent veure que el mossego o, ara que li fan gràcia més coses, jugar a amagar-me en qualsevol element de la casa i treure el cap per veure com somriu amb aquesta boca tan gran i plena de dents que ja té.

Són coses que ell no recordarà, però que ara que he tingut l’oportunitat d’estar més hores al dia amb ell, i durant molt més temps, que amb la nena, espero recordar jo tota la vida, i que també serveixi perquè hi hagi un vincle més fort amb ell que si, com em va passar amb la Sara, el veiés només a les pitjors hores del dia, que són quan jo arribo a casa amb ganes de descansar i els nens, cansats també, es rebel·len per qualsevol cosa. L’associació mental que es fa entre els vespres i l’infern és, doncs, inevitable, i aquest permís de paternitat, que recomano que tothom que pugui s’agafi al màxim (no ho he dit abans, però més enllà de les 6 setmanes inicials les altres són opcionals), m’ha permès gaudir de la companyia del meu fill en millors hores del dia que les que permet una jornada laboral normal.

En aquests períodes he pogut descansar una mica mentalment (mirant sèries, jugant a videojocs i llegint) mentre el tenia a sobre dormint, que és una cosa que necessito com tothom, però que amb dos fills petits és molt complicat i em va espatllant el caràcter, hem passejat, hem jugat, hem visitat els avis -i ens han visitat-, els tiets, els cosinets i també la besàvia que li queda, i tothom se l’estima molt.

Evidentment, també hi ha hagut moments durs, sacrificis personals i desgast tant individual com de la parella, amb la feina que dona sumada a la de la seva germana, que en dona força i d’una altra mena. És un nen a qui li costa molt dormir d’una tirada, i adormir-se, s’hi resisteix moltíssim als vespres, ja des que va néixer, i que necessita tant sí com no el contacte físic, de manera que ens costa poder sopar tranquils mirant alguna sèrie, i fins i tot hi ha dies que hem de sopar per torns. Malauradament, també és més malaltís que la seva germana -que sospitem que li transmet moltes de les malalties que agafa, com sol passar amb els germans grans-, i ens hem fet un tip d’anar a metges, però, per ara, res de greu.

El més preocupant, potser, ha estat que el tema de l’alimentació amb sòlids li està costant molt més que en el seu moment a la gran, que s’hi va posar de cara des del principi, i ara que farà l’any, tot just fa una setmana o dues, com a màxim, que comença a menjar-se de debò el que li donem, que s’ho empassa i no ho escup després de passejar-s’ho per la boca. Ja era hora.

Les comparacions són odioses, diuen, però també inevitables, i el que també és evident és que està trigant molt més a desplaçar-se (no va ni tan sols de quatre grapes) i a parlar que no pas la seva germana, a més de la qüestió del menjar. Però tant li fa, perquè el més important és que és un nen sa -excepte aquests virus que agafa constantment- i rialler, vull pensar que se sent estimat i que sap que sempre té algú al voltant que li donarà afecte i jugarà amb ell.

I li encanta la Sara, tot i que ella és una nena molt activa, de vegades massa, i no sap calcular gaire bé la força que ha de fer en interactuar amb ell, de manera que sovint li he de cridar l’atenció, i segons com potser exagero amb les meves reaccions, però és que és tan bufó i menut que no vull que li passi res. Si m’ho he de mirar d’una manera positiva, el que queda clar és que la Sara també estima en Sergi, amb bogeria -no tant com per ajudar a canviar-li els bolquers, però-, i que la gelosia la treu d’una altra manera, mai contra ell, sinó contra nosaltres, cridant-nos l’atenció de la pitjor manera: rebel·lant-se més que mai -com he explicat en més d’una entrada d’aquest blog-, desafiant-nos i, només de vegades, demanant directament atenció, que és una cosa en aquest cas més comprensible i amb la qual la podem ajudar i, sempre que podem, ho fem. I fent una regressió en el tema de dormir sola, perquè des que el nen va néixer se’ns instal·la al llit en algun moment de la matinada del 99% dels dies i servidor se’n va a l’exili. Però en fi, espero, com a pare, poder col·laborar a què tinguin una relació boníssima i es recolzin l’un en l’altra tant de petits com de grans, i que siguin millors germans del que jo ho he estat per a la meva germana.

En qualsevol cas, a la propera entrada sobre el seu aniversari, si és que l’escric, ja no podré parlar d’aquest bebè bufó que a poc a poc està desapareixent per donar pas a un nen petit, i el que tinc clar és que el trobaré molt a faltar, tal com és ara, i el temps que hem pogut passar junts i tots dos sols.

Per molts anys, Sergi!

Ja ha arribat en Sergi!

És possible que estigueu pensant “com, que ja ha arribat en Sergi?”, perquè si l’havia esmentat en aquest blog era de passada, i en una entrada que no es va llegir ningú. No vaig parlar de l’embaràs, i no cal ser un gran observador per adonar-se que no he mostrat la mateixa il·lusió que amb el primer.

Això té diverses causes, a banda de la comprensible i evident, que és la de repetir un procés que ja havia viscut i, per tant, no és nou: a més de la meva tradicional prudència a l’hora d’alliberar els meus sentiments en un cas en què tot va bé fins que de cop les coses es poden torçar, i ja vam haver de passar per un avortament -per sort, dins la desgràcia, anembrionari- i en Sergi ens va fer un bon ensurt quan gairebé el van haver de treure del forn abans d’hora, ja he deixat ben clar, i més d’una vegada, que la paternitat està sent un calvari per a mi. Soc el primer que es lamenta i pateix aquestes dures paraules, però si tenia idealitzada aquesta etapa (opció, de fet) de la vida de persona adulta, els quatre anys i escaig que duc sent i fent de pare m’han xuclat la il·lusió i part de les ganes de viure, tal com vaig explicar a l’entrada sobre la crisi dels 40. La cosa no ha anat bé amb la gran, que no vol dir que no l’estimi infinitament. Precisament per això ho passo tan malament, perquè em costa assimilar que la meva inversió emocional i els meus sacrificis personals rebin aquesta resposta en forma de rebuig i mals comportaments constants per part de l’ésser que és objecte de les meves atencions.

Amb aquest precedents, i ja totalment desromantitzada la paternitat, a la prudència abans esmentada se sumaven el dol pel poc temps lliure que ja tenia i que evidentment es reduirà encara més -digueu-me egoista, però crec que totes les persones tenim dret a tenir aficions i distraccions, que no som només pares/mares-, la desgana, la por de tornar a passar pel mateix, o la por, encara més punyetera perquè és la contrària, de tenir una experiència totalment diferent i veure que amb el nen tenim bona relació i amb la nena no. Em faria sentir malament igualment. Sigui com sigui, estic fumut.

Per això no vaig manifestar gaire il·lusió ni interès per l’embaràs, que no significa que no vulgui ser el millor pare possible per al nen, però això, com deia aquell, es demostra amb fets, no paraules. I val més ser bon pare que passar-se l’embaràs parlant-li a una panxa i vivint il·lusionat i a l’hora de la veritat ser un pare pèssim com he estat per a la meva filla.

Una altra por que tenia, però aquesta en realitat era més aviat una incògnita i venia de quan la nena era prou petita com perquè encara no mostrés el rebuig que mostra cap a mi, era com podia ser que, estimant tant una filla, pogués estimar també un hipotètic segon plançó sense restar amor per la primera. En altres paraules, què en quedaria, de la divisió. Una persona, fa uns anys, em va dir que era molt senzill, que el cor s’eixampla perquè hi càpiga una altra persona. Em vaig quedar amb la idea, però confesso que no confiava que fos el meu cas i em feia por.

En el moment que vaig veure la cara del nen sortint de… bé, sortint, es va trencar la cuirassa. I em va ser igual que fos un nen -ja ho sabia- quan jo inicialment preferia una nena. De sobte vaig sentir com tot l’amor que estava retenint desbordava la presa, que el cor s’eixamplava de debò, que cada dia l’estimo més, i des de llavors l’agafo tan sovint com puc i no penso en si les coses aniran també malament, perquè vull gaudir del moment actual, que no tornarà -com cap moment, en realitat-, i vaig recordar quan la nena era així -de sobte em va semblar que en feia quatre dies- i com ha passat el temps i s’han torçat les coses. I vull fer-ho bé. Però si ho torno a fer malament, vull recordar aquests moments tant com pugui, perquè és clar, ell prefereix la mare, i és natural. Encara no és perquè jo sigui el dolent que el renya i li diu que no a les coses que la resta de la gent li permet. No hi ha una consciència, per part del nadó, de mama bona i papa dolent. Hi ha una persona que necessita i una persona que no. I això no em fa sentir malament, en el seu cas.

Doncs bé, passades les coses més ombrívoles de l’entrada, ara que soc pare de dues criatures que es porten prop de cinc anys hi ha algunes coses que suposo que no soc l’únic que ha sentit, però que no m’havia plantejat fins que les he viscut. Diguem-ne curiositats. Una és que la nena es fa gran de cop. No en el comportament, per desgràcia. Continua sent tan egoista, capriciosa i rebel com li correspon per edat, però ara el que fa és posar-nos les coses més difícils, perquè el que necessitem és que faci cas, i en això s’està comportant igual que fa mesos. Ni gelosia ni històries de psicologia barata. Tot el que li hem estat dient que hauria d’anar controlant quan arribés el nen ho ha fet servir per eixugar-se el cul. En fi. Es fa gran perquè de cop t’adones que pesa molt, i que és molt més alta. És una qüestió de percepció, és clar, però fa un parell de dies la vaig anar a calmar al seu llit, li vaig resseguir una cama per sobre dels llençols i em va fer la sensació que no s’acabava mai, que era altíssima.

També he descobert que allò de fer regals als germans petits quan és l’aniversari del gran, que és una pràctica amb la que nosaltres no estem d’acord perquè creiem que és sobreprotectora, que les criatures han d’aprendre que no poden ser protagonistes cada dia, i encara menys quan el protagonisme aquell dia concret el té algú altre, té una versió emmirallada en el naixement d’un nadó: de sobte, a la Sara també li regalen coses quan venen a veure en Sergi per primer cop!

Potser per compensar un altre fenomen que per a mi no és nou, perquè ja el vaig viure quan em vaig convertir en pare i vaig passar a ser el majordom que s’ho mira tot des de l’última fila (cosa que aquest cop ja em rellisca): ha perdut una part considerable de l’atenció de la família. Abans era la petita, encara que tingués quatre anys. Ara venen a veure el nadó bufó. Em sap greu per ella i espero que ho gestioni bé, però me n’he adonat i no esperava que seria tan evident. I em va entristir una mica, tot i que és ben natural, especialment quan els cosins van venir a conèixer el quart de la colla, perquè fins ara estaven sempre pensant en veure la Sara i l’altre dia el que volien era, és clar, veure en Sergi. I ella es feia pesada i insistia en jugar, però no va tenir gaire èxit, si no comptem el que va tenir perquè el cosí gran, l’Unai, amb vuit anys, se’n va compadir tot i i les ganes que tenia d’estar amb el seu nou cosinet, el primer nen que neix a la família precisament des que va néixer ell.

No sé què m’espera al futur. Passi el que passi la sensació serà desagradable: en el millor dels casos, ho faré millor i em sabrà greu haver-la cagat amb la Sara. De fet, amb una setmana ja noto, i em sap molt greu dir-ho, que la calma i la tranquil·litat que necessito per estar pel nen no les puc tenir perquè ella no abaixa revolucions i em fa menys cas que mai, de manera que fracasso com a figura que l’ha de controlar perquè no molesti la mare ni el nadó, cosa que en resum fa que -repeteixo, em sap greu- de vegades les ganes que tinc d’estar amb ella siguin inversament proporcionals a les que tinc d’estar amb ell. No és així com crec que s’hauria de sentir un pare, però sincerament no sé com fer-ho d’una altra manera. Tinc la paciència que tinc, i per comptar fins al número que calgui, per empassar-me humiliacions, insults i cops de puny al cap mentre la dutxo a la força i fingir que tot va bé quan es calma i vol jugar amb mi, o quan perquè no noti tant l’impacte de l’arribada del nen dormo amb ella al seu llit -fins ara es plantava al nostre llit cada cop més hores- a canvi del meu descans i la meva esquena, faig uns esforços mentals que ningú més que jo sap. Faltava el pitjor dels casos: que amb el nen també surti malament. I, si passa això, no em quedarà res.

Espero equivocar-me i que tot s’arregli i quan tots dos siguin grans em recordin com un bon pare, i que plorin la meva mort quan arribi el moment. Que no els quedin ressentiments amb mi. Però molt haurien de canviar les coses. Almenys vull que s’estimin -de moment a la Sara li encanta, i vaig haver de reprimir llàgrimes d’emoció quan me’ls vaig mirar junts per primer cop a l’hospital- i siguin millors germans l’un per a l’altra del que jo he estat per a la meva germana. Amb això em conformo. Quina entrada de celebració de l’arribada d’un fill que m’ha quedat, eh?

La crisi dels 40

Avui n’han caigut 40. Sembla mentida, el que pot fer sentir un simple canvi d’edat, més enllà de la importància social que es dona als 18, perquè de cop ets un adult des del punt de vista legal i la vida et comença a canviar molt més de pressa que no et pensaves.

Però… i els 40? Per què haurien de ser diferents dels 27, els 32 o els 39? Ens fem vells de cop, als 40? També des del punt de vista social, sembla que sí. I hi ha l’anomenada crisi dels 40, que representa que és la que arriba quan, en trobar-nos amb aquesta edat -o a la quarantena-, ens adonem que la joventut se’ns escapa, ara de debò, i ens agafa la pressa per fer tot allò que no vam fer quan en teníem l’edat. El clàssic i tòpic cas de l’home que busca una companya més jove o es compra una Harley amb què estimbar-se al primer revolt.

Jo n’he tingut, i crec que en tinc encara, de crisi dels 40. Pel que veig respecte a l’entrada que vaig publicar als 30, força fumuda. De moment, em pregunten com em sento i la meva resposta és que el número fa impressió, que se’m fa estrany. A un nivell més profund, i per una situació d’infelicitat que s’allarga en mi des de fa temps, també hi ha un impacte important dins meu en arribar aquesta edat, o en veure que s’estava acostant.

És com si em fes ser més conscient, en ser una mena de punt d’aturada i repàs del que he viscut fins ara, de tot allò que no va bé. També del que se suposa que ha de ser un home de 40 anys en contraposició al que soc en realitat. Del meu fracàs com a pare, i la por de tornar-ho a fer malament amb un nen que aviat arribarà. I, com a cosa que m’ha estat sobrevolant des de molt abans de ser pare, però que ara que la meva llavor ha donat fruit per última vegada és més evident que mai, soc conscient de la meva pròpia irrellevància. Soc un personatge irrellevant en una vida que no ha tingut grans baixos (malalties, guerres, tragèdies…), però tampoc grans alts.

Comparat amb altres persones, no em puc queixar. O sí? Per què no? Per què no ens hem de poder queixar d’allò que ens fa infeliços? Soc afortunat en algunes coses, i en d’altres no. He tingut problemes del primer món, però com que han estat meus m’han deixat molt tocat. D’alguns n’he après, d’altres no tant. He viscut 25 anys a Barcelona, 8 a L’Hospitalet de Llobregat i aviat en faré 7 a Mataró. He estat ben bé dos anys a l’atur, i també alguns altres períodes sense treballar ni estudiar. He tingut una relació de 10 anys i fa 10 anys que estic en una altra, l’última. Pel mig hi ha hagut desenganys amorosos i amors frustrats. Tinc una filla, i un fill en camí. El millor que hauré fet mai, però ni ho he fet tot sol, ni un cop són fora de la mare sembla que jo dugui a terme gaire bé la meva tasca, pel que he pogut veure amb la nena.

Una de les coses en què he estat afortunat és haver trobat algú que m’accepta com soc, que no és poca cosa.

Encara que, com a tothom, se m’ha mort gent, ara fa molts anys que no passa i tinc la família propera sencera i en un estat de salut raonablement bo, fins i tot una iaia que l’altre dia va fer 93 anys. També he desaprofitat molts anys de la meva vida per culpa de males decisions i una manca absoluta d’energia per redreçar la situació davant de la poderosa inèrcia de deixar les coses com estan. De petit s’esperava molt de mi, i jo mateix m’ho vaig arribar a creure. Va ser un fiasco, i jo soc el que més ha patit quan les expectatives no s’han fet realitat. No m’agrada ser irrellevant, tampoc no donar el perfil del que la societat espera d’un home, però m’agrada encara menys rebre lloances. Les trobo totes exagerades. M’incomoden. Tinc una forta síndrome de l’impostor tant a la feina -una feina que m’encanta- com a la pròpia vida. Per això he acceptat la meva grisor, i veig que m’agrada cada cop menys socialitzar, després d’estar uns anys “millorant” en aquest sentit. La meva ambició consisteix en què em deixin estar, que em deixin viure, que em deixin en pau.

Si he après una cosa, això sí, és a fer amics. Bé, concretament, amigues. A còpia de fotre’m trompades, d’allunyar-me de més d’una colla on havia de deixat de sentir-me bé, de sentir-me jo mateix, vaig desenvolupar la capacitat de detectar “fitxatges” interessants, individuals, amb què ja fa anys que em relaciono així, de manera individual, i ben content. No m’han fallat mai. Les anomeno amistats a primera vista.

Si em coneixeu deveu saber que soc una persona que mira massa cap al passat. Em lamento dels errors comesos, em persegueix el fantasma del mal que de vegades jo també he fet als altres -perquè, evidentment, no només me n’han fet els altres a mi-, i revisc molts moments intentant simular dins el meu cap com haurien estat les coses si haguessin anat d’una altra manera. De vegades amb petiteses i tot. Sé que és un càstig excessiu, i sobretot que és inútil, perquè no podem canviar el que ja ha passat, però soc així, no ho puc evitar.

Últimament he notat que he perdut, de manera notable, la il·lusió, les ganes de viure. No acabo de ser feliç i tampoc tinc cap projecte de vida, ara ja sense perspectives reals d’arribar a escriure de debò algun dia. Tenim el temps que tenim, i oh, sorpresa!, ser pare cansa. Física i sobretot mentalment. Ho sabia, però pensava que durant els primers anys de la vida dels fills la cosa seria molt més dolça que no ho està sent en el meu cas. Sense que això signifiqui que estimo menys la meva filla, perquè l’estimo infinitament.

Ser pare és la cosa més difícil que he fet mai, no m’ho esperava tan dur, però no ho canviaria per res.

Tanmateix, un altre defecte que tinc, que m’ha fet cometre molts errors també, en forma de renúncia a desitjos i somnis, és un excés de sentit de la responsabilitat, així que no duré a terme cap acció dràstica al respecte, no patiu. Suposo que és un sentit que també té coses bones, perquè el pensament que ja n’hi havia prou, que se me’n fotia si un dia ja no em despertava, m’ha visitat, ho reconec. Però si m’he d’estar en aquest planeta els propers 79 anys -si vull arribar a veure el segle XXII, és clar-, val més que la cosa canviï força i que trobi la manera de somriure més de cinc minuts, i no només de cara a les fotografies.

Vull pensar que podré fer-ho, i la gent que m’estima s’esforça per fer-me costat, d’això no en tinc cap queixa, i només sento agraïment. Passa, però, que la crisi dels 40, la meva, que és com l’he descrit aquí, és només meva, i només jo m’hi puc enfrontar. I, si fracasso, el fracàs serà meu. Cap retret a ningú. El que em passa no és culpa de ningú, és el que és i prou, i me’n vull sortir, fer que els propers 40 anys siguin millors. Vull lluitar per ser una persona que no em faci fàstic, ni vergonya, ni em decebi a mi mateix, i de qui puguin estar orgulloses la meva família i les meves amistats. Així doncs, per molts anys a mi mateix!

La Sara fa 4 anys!

Un any més, i és evident que el blog s’ha tornat monotemàtic -espero que la cosa canviï en algun moment-, toca l’entrada sobre l’aniversari de la meva filla.

Ja són 4 els anys que ha fet, avui, que és quan es publica aquest text, i no fa gaire ja vaig escriure’n un de molt dur, suposo que de llegir, però ja us dic que segur que molt més d’escriure, i a diferència del que vaig fer l’any passat, a l’entrada del tercer aniversari, aquest cop voldria deixar les coses negatives fora del post, i en tot cas us convido a seguir l’enllaç corresponent.

Doncs bé, repassant el que vaig escriure l’any passat, hi ha hagut canvis importants a la seva vida, i en qüestions pràctiques també a la nostra: els bolquers han estat retirats definitivament del seu culet, cosa que estava en procés fa un any, un procés que es va completar no gaire després. El xumet, però, va trigar més, i se li va retirar, tot convertint-ho en un intercanvi amb un regal maco del Tió, la nit de Nadal, amb unes quantes nits dures com a resultat, després de dies preparant-la, avisant-la que li donaríem la “pipa” al Tió i que fins que arribés el moment només la podria fer servir de nit. Ha trigat massa, això tindrà (o ja té) conseqüències dentals, però vaja, ho vam fer com vam poder, i cadascú sap el que té a casa seva.

En aquest temps ha après també a admetre que té son i a no posar tants problemes per dormir… a la nit. De migdiades ens en podem oblidar, havia d’agafar precisament aquests gens, de mi -cosa que en el fons ja va bé, perquè si n’hagués agafat gaires més la qualitat del producte final se n’hauria ressentit-, i això fa que en anar cansada, als vespres hi hagi tota mena de problemes, però bé, hi insisteixo: no vull parlar d’això en aquesta entrada de celebració.

Una altra cosa que ha canviat és que ja s’ha quedat a dormir fora de casa algun cop, tot i que de moment, per qüestions pràctiques, només a casa dels avis que tenim creuant el carrer. A la dels altres, els meus pares, que viuen en una altra població, i on podria fer una festa de pijames amb els seus estimats cosinets, no s’ha pogut fer, encara, per temes d’agenda, i començo a pensar que aquest estiu no podrà ser. No li suposa cap trauma, això de quedar-se a dormir fora, i tot i que són coses que els pares necessiten com l’oxigen per respirar de tant en tant, a l’hora de la veritat, i per molt que em queixi dels sacrificis que la paternitat suposa i dels problemes que tenim, quan dorm amb els avis la trobo a faltar moltíssim. Sí, encara que hi guanyi temps per a mi, que escasseja. La trobo a faltar, què hi farem…

A l’escola ha fet P3, amb molts bons informes de la tutora, i ha anat reforçant la seva colla, encara que han començat els problemes de compatibilitat de personalitats i de decepcions amb les amistats, però això és quelcom amb què ens hem trobat totes i tots -o gairebé- i encara que a aquesta edat les decepcions no siguin traumes que durin gaire temps, l’acompanyem des d’ara mateix fins que, d’adulta, ja no ens necessiti en aquesta tasca. També ha fet el seu primer casal d’estiu, el que quan jo era petit es deia “colònies d’estiu”, i això li ha permès conèixer el recinte de l’edifici dels grans, on anirà a partir de primer de primària, i fer noves amistats amb alumnes de l’altre grup del seu curs, amb algunes de les quals compartirà aula a partir de P4, que tornen a fer barreja.

Una altra cosa que també hem intentat és que jugui amb altres nenes i nens, que no tingui només els cosins com a referència infantil, però malauradament, en general, han estat cites úniques, que esperem repetir en el futur però que, per ara, li han permès conèixer algunes nenes i alguns nens i no tornar-los a veure.

Ara que la situació de la pandèmia, segons el moment i amb moltes limitacions, ha permès fer algunes coses que el 2020 no s’havien pogut fer, també hem intentat que s’entretingués més, i que gaudís, per exemple, de la fira d’atraccions de Mataró, que no s’havia celebrat l’any passat i que l’anterior era massa petita per entendre i aprofitar com cal. I com li agraden, les fires, les atraccions de qualsevol mena i tot el que sigui jugar. Marxar dels llocs, però, no tant.

L’aigua, per exemple, li agrada molt. Sempre que sigui per banyar-se o mullar-se d’una manera lúdica. En canvi, rentar-se les mans o les dents, o dutxar-se (ara li hem tret els banys perquè, de tota manera, la majoria de vegades no vol ni banyar-se, i quan sí que ho vol se’n cansa de seguida) són la font de la majoria de crits i empipades que hi ha a casa.

Continua augmentant el seu vocabulari i la riquesa de les seves expressions, tot i que el creixement en aquest sentit, com és lògic, no és tan espectacular com al principi, però si hi ha un tema que ens preocupa és el de l’idioma. Com ja anticipàvem, el consum d’audiovisual que fa és majoritàriament en castellà. Per desgràcia, és un problema per a la canalla catalana en general, i és que l’abandonament dels continguts atractius en català per part de TV3, sumat a la brutal competència i el brutal atractiu que representen les plataformes d’streaming, on sí que hi ha material que agrada aquest sector del públic i on aquest és en castellà -o en l’idioma original, però en tot cas rarament en català-, deixen els intents de fer-los consumir coses en català als pares més activistes, que s’han de buscar la vida per trobar continguts de manera tècnicament il·legal, però absolutament legítima perquè, en realitat, no ens deixen gaire alternativa. En el cas de la Sara, a sobre, no li interessen gaire les pel·lícules, l’únic reducte on encara es troba alguna cosa en la nostra llengua, tant a Disney+, ara que la plataforma s’ha posat les piles per la pressió de les xarxes socials, com en els llargmetratges en suport físic que tenim per casa.

El resultat de tot això és que, com era d’esperar -i no és un fenomen nou, però sí que abans es produïa a l’adolescència-, veu el castellà com l’idioma “guai”, perquè és el que parlen els personatges dels vídeos que mira, i ara gairebé sempre juga en aquest idioma. És una vergonya i un error que pagarem caríssims, el que estan fent -o, més ben dit, NO estan fent- els responsables polítics d’aquest sector.

En fi, no vull acabar amb una nota negativa. La Sara continua desenvolupant-se com a personeta, amb un caràcter fort que a mi em treu de polleguera, però alhora m’al·lucina haver estat cocreador d’un ésser humà tan espavilat i, quan vol, sensible i bo. A veure quins canvis puc explicar per al cinquè aniversari!

Lectures: Enrabiats

Sense tenir cap intenció que això esdevingui una secció d’un blog que de tota manera tinc molt abandonat, i amb un caràcter excepcional perquè quan parlo de llibres que he llegit normalment ho faig al meu blog Cementiri de Pneumàtics (o a 3 Botons i START si té relació amb els videojocs), avui us porto les meves impressions sobre un llibre que es podria etiquetar amb aquell nom que fa tanta mandra, “d’autoajuda”.

Si seguiu aquest blog, malgrat que l’actualitzo molt poc des de fa temps, perquè està dedicat a coses més personals i ja fa força temps que no tinc gaires coses positives per explicar, us deveu haver adonat que tinc problemes pel que fa a la gestió de la paternitat. Bàsicament m’empipo quan la meva filla no es comporta com espero i tinc massa poca paciència. Ho passo malament, ja ho vaig dir l’any passat en dedicar una entrada al seu tercer aniversari. El cas és que, després d’algunes recomanacions per poder-ho gestionar, per Sant Jordi va “caure” un llibre en teoria per a la família, però que en principi era jo qui necessitava llegir-lo.

El llibre en qüestió es diu Enrabiats, i l’escriu la Míriam Tirado, consultora de criança conscient. Està disponible en català gràcies a Rosa dels Vents, però originalment va ser escrit en castellà com a Rabietas. També és l’autora de contes com Tinc un volcà (amb il·lustracions de Joan Turu) i El fil invisible (amb il·lustracions de Marta Moreno), que tenim a casa per a la nena, l’últim des del mateix Sant Jordi.

Sempre m’ha semblat un contrasentit el concepte de “llibre d’autoajuda”. L’autoajuda seria ajudar-se a un mateix, oi? Si t’ajuda algú altre a través del seu llibre, qui t’ajuda és l’altre. Doncs bé, podríem dir que Enrabiats és un llibre d’ajuda. O almenys, com diu el seu subtítol, dona consells i eines per afrontar les enrabiades amb consciència, humor i amor.

L’anomenada “criança conscient“, concepte que es repeteix durant tot el llibre, seria la validació de tot el que fa la canalla en fer, els seus progenitors, l’esforç d’entendre’n els motius i no perdre la xaveta en el procés, per explicar-ho amb les meves paraules. Aquesta filosofia es contraposa a la criança convencional, més orientada a aturar el problema immediat, canviar comportaments tot renyant, amenaçant, castigant o clavant algun mastegot, cosa que ara no es porta gens, però que quan érem petits passava de tant en tant (i tampoc no ens ha creat cap trauma). Evidentment, excloc d’aquesta reflexió els casos de maltractaments que hi ha hagut sempre i que malauradament encara hi ha.

Doncs bé, he volgut llegir-me aquest llibre perquè vull ser millor pare (per dir-ho finament -després ja seré més bèstia-, hi havia un enorme marge de millora), i perquè clarament la cosa no estava funcionant, amb la meva filla. I perquè tot i que ella no té gaires enrabiades, en general té -encara que no de manera constant, vull deixar-ho clar- mals comportaments, rebel·lia i desobediència, i una memòria que només li funciona quan l’afavoreix a ella. Ja avanço que ho explico a la meva manera, i per entendre’ns ràpid. El llibre ens anima a deixar de fer servir conceptes com “portar-se bé/malament”, pel que fa a nenes i nens.

El cas és que l’autora, en un seguit de capítols curts i molt amens de llegir, ens va explicant poc a poc, i retrocedint les vegades que calgui, que és normal que es comportin d’aquesta manera, que no tenen la mateixa capacitat de raonar que nosaltres, ni d’autocontrol, que a la seva ment tot gira al seu voltant, que cal respectar les seves rutines i que si no tenen atesa alguna necessitat bàsica hi ha problemes, i moltes altres coses que en llegir-les he vist que explicaven comportaments de la meva filla.

Moltes de les coses que diu el llibre les he trobat lògiques i algunes m’han fet sentir una mica menys malament amb mi mateix. Perquè també valida els sentiments de desesperació de la persona adulta, explica que nosaltres també estem cansats al final del dia i que llavors no estem per criances gaire conscients, igual com la canalla no està per obeir gaire, i que tot i entendre els conceptes del llibre i creure-hi, cal molta pràctica, i en molts moments ho engeguem tot a pastar perquè tenim un mal dia o per la raó que sigui.

Ara bé, el llibre no pretén donar la solució màgica a aquestes situacions, sinó explicar-les perquè a partir d’aquí hi treballem. Llàstima, estaria bé una solució màgica, no em faria res acabar-me la vida en modalitat fàcil, sincerament.

Però, bàsicament, el resum barroer del llibre seria: és normal que el teu fill o la teva filla faci el que fa, aprèn tu a aguantar-te gestionar-ho. I ho entenc, eh? Però em resulta molt difícil d’aplicar. I ja sé que l’autora diu que és normal que sigui difícil d’aplicar, però tinc poca paciència (encara que crec que hi he treballat i que compto fins més lluny que abans) i ho continuo passant molt malament.

Perquè quan intento fer el que s’aconsella, que és no enfadar-se quan la criatura no fa cas, sinó endur-se-la del parc, plorant si cal, perquè arribi a casa i se li satisfaci la necessitat bàsica de sopar i dormir quan toca, el que a mi em queda és la mala estona, les mirades dels altres pares o avis -que deuen fer anar a dormir les seves criatures a les deu de la nit, plenes de sorra i sense sopar-, els cops de puny de la nena, l’odi o la sensació d’injustícia que reflecteixen els seus ulls quan hem de plegar d’una cosa que li agrada tot i que ja n’havíem parlat i m’havia promès que obeiria sense queixar-se, i que en arribar a casa jo hi arribi esgotat física i anímicament, amb el paper de dolent -pel bé ulterior, però ella això no ho entén- per a mi i la retrobada amorosa i el consol per a la seva mare.

A més, no tots els “mals comportaments” es deuen a aquestes necessitats no satisfetes. Sovint, sense haver dormit poc, havent menjat prou i bé i després d’haver tingut una bona estona de pau i harmonia, de sobte decideix que no vol complir la seva part i que rentar-se les mans i les dents, pentinar-se o posar-se la roba per sortir de casa és innecessari, i ja tornem a tenir sidral. I aquí és on perdo l’oremus i valoro la possibilitat de baixar del cinquè fins al carrer sense passar per l’escala (i no tenim ascensor), i no ho dic per treure importància al tema amb una mica d’humor negre, no, és que perdo els papers de debò i sento impulsos destructius i sobretot autodestructius molt forts.

Perquè sento que he fracassat també com a pare (vaig fent col·lecció de fracassos), que no hi ha manera que la cosa remunti, que quan hauria d’estar millor i tinc aquesta eina d’haver llegit sobre criança conscient les coses haurien de funcionar una mica millor. Encara que el llibre no doni solucions màgiques, alguna cosa, algun truquet, hauria de funcionar. Però no, no és ciència, i després hi ha aquests comportaments “paranormals”, que no tenen explicació immediata, que són per posar-me a prova, per buscar els meus límits. I els troba. I llavors, com que escoltar-la, abraçar-la i esperar amb ella no funciona, tornem a la criança convencional i la castigo deixant-la sense coses que li agraden. I em sento malament immediatament després d’anunciar la sentència, i per assegurar-me que es compleix, però ella ràpidament se n’oblida i passa a fer una altra cosa, i en uns minuts ja m’està parlant (o demanant jugar amb mi) amb un somriure i la innocència que desplega quan vol. Jo no oblido la mala estona que hem passat i llavors em mostro esquerp perquè entengui que no s’ha portat bé, que m’ha fet mal. I em sento encara més malament per ser així de cruel. A sobre, això també se li’n fum. L’altre dia, després d’una llarga ratxa dolenta, una de les vegades que em va deixar anar que m’estimava no vaig poder evitar plorar. De fet, al cap d’una estona es va repetir l’escena. Jo, que ploro raríssimament -tot i ser massa sensible- i que vaig arribar a estar 9 anys sense deixar anar ni una llàgrima. I si jo ploro és que el tema és gros. Perquè em fa enfadar molt, però com diu el llibre, la culpa és meva, no seva, i llavors m’odio a mi mateix per posar-me com em poso, per negar-li el que demana les poques vegades que el càstig sí que la fa plorar i llavors tot són sisplaus i llàgrimes, i per tenir temptacions de trobar la manera d’estimar-la menys per passar més d’ella i no patir tant, d’abandonar, de desaparèixer de la seva vida perquè no sembla que em necessiti i perquè per tenir un pare així val més que no en tingui, però no ho puc evitar. És un cercle viciós.

Els càstigs no funcionen, perquè si almenys donessin resultat i ella reflexionés, aprendria coses, com jo n’aprenia de petit quan em castigaven a mi (que era poc). Però ella no, ella passa a un altre tema. És al·lucinant. Per tant, no em funcionen ni la criança conscient ni la convencional. És culpa d’ella per ser així? No, és culpa meva, Enrabiats ho explica d’una manera molt amena i lògica. Abans ja pensava que era una merda de pare, però ara ho penso amb més coneixement de causa. Al final, el llibre sí que m’ha ajudat, almenys a entendre tot això. No, de debò, us el recomano. Segurament, si no teniu una base lamentable com la meva us ajudarà molt. I si la teniu, però també teniu capacitat d’aprendre -que sembla que jo ja l’he perdut-, també. I passarà això que vaticina l’autora, que és que les enrabiades (o els “mals comportaments” si, com jo, el que viviu no són exactament moments d’explosió) representaran oportunitats de créixer com a persones i com a progenitors. Ho penso sincerament.

La Sara fa 3 anys!

L’any passat deia que havia començat una tradició, perquè repetia entrada sobre l’aniversari de la meva filla, i ara soc esclau d’aquelles paraules, perquè arriba la tercera edició d’aquesta mena de secció del blog, ja que avui la Sara ha fet 3 anys.

Repassant l’entrada sobre el segon aniversari de la nena m’adono que en realitat no tinc gaires coses noves per dir. El que penso, analitzant aquest tercer any de vida de la criatura, és més o menys el que ja havia dit fa un any, però, és clar, la cosa ha anat a més.

Parla més encara (en d’altres coses no, però en això va avançada), amb frases molt elaborades, molt de vocabulari i fins i tot algunes paraules que no hauria d’haver adquirit. Però també, malgrat que hem intentat evitar que consumís poca tele i d’una mínima qualitat, les circumstàncies són les que són, especialment en aquests darrers mesos en què la pandèmia ha castigat els més petits amb el tancament d’activitats pensades per a ells i fins i tot els parcs infantils, i n’ha acabat veient massa i bàsicament continguts musicals de YouTube, que és l’únic que vol veure -la nostra filla no té una pel·lícula preferida que veu un cop rere l’altre, no: directament no vol pel·lícules-, i de resultes d’això ha après moltíssim castellà, també (i una mica d’anglès, que repeteix en forma de cançons). Per als que diuen que el català no necessita protecció, que el castellà està discriminat a Catalunya, etc. En fi…

El que tenim clar és que la nena ha d’estar amb nosaltres, o més ben dit que allò que no puguem fer amb ella, no ho farem. Per exemple, anar als salons del manga i del còmic -quan se celebren, en èpoques normals, és clar- implica anar-hi amb ella, amb les incomoditats i les limitacions que això suposa. Però ella s’hi va fixant, li agrada veure tota aquella llum i aquell color, i hi va disfressada i tot, fent cosplay de Son Gohan a la 25a edició del festival de còmic japonès més important del nostre país.

De moment no ha dormit sola a casa d’avis ni tiets, és una cosa que tenim pendent, també perquè aprengui a desenganxar-se una mica, sobretot, de la seva mare, però tard o d’hora passarà i nosaltres podrem anar a sopar fora, per exemple. Perquè de cinema, ara, tampoc n’hi ha gaire, amb tot el sector actuant amb prudència davant la incertesa de nous tancaments i restriccions, així que les pel·lícules més esperades, de moment, no arriben.

Poc a poc van arribant canvis que fan que veiem que el que tenim ja no és pas un bebè, sinó una nena “una mica petita i una mica gran”, com diu ella, segons el que li interessi en cada moment. Ja no la duem mai en cotxet, i tot i que el xumet encara no l’hi hem pogut treure, sí que ha deixat el biberó -ara, quan beu llet, ho fa sempre amb got- i, el que és més important, després de temps intentant convèncer-la, ella sola va decidir, un divendres, que avisaria dels pipis i les caques i els va començar a fer al lavabo, de manera que estem en procés de retirar-li uns bolquers que ja només li posem per dormir.

Fa molt de temps, un parell de mesos després de fer els 2 anys, ja mostrava interès pels videojocs, cosa que em fa sentir orgullós d’ella, però en tot aquest temps que ha passat ha anat millorant, i ja va entenent conceptes com el de saltar mentre avança i fer petites accions que permeten que, per fi, a la pantalla hi passin coses més interessants que quan es dedicava a prémer el botó de pausa constantment perquè li devia fer gràcia que jo m’anés empipant.

És una nena molt, però molt, activa, curiosa, decidida i, com deia l’any passat, sempre té un “no” preparat a la boca. En aquests 12 mesos la cosa s’ha agreujat, i ha continuat posant a prova els nostres límits. Hi torno més avall, perquè vull parlar de coses més alegres.

Una altra cosa en què s’ha notat el canvi que ha fet en aquest tercer any ha estat que ja no és un nadó que va de quatre grapes, sinó que camina, corre i juga amb normalitat amb altres nens de més o menys la seva edat, i ara els cosinets, de 6 anys ell i 5 ella, no només se l’estimen, sinó que hi poden jugar pràcticament sense por i pràcticament a qualsevol cosa. Ella, és clar, els vol imitar, i s’apunta a qualsevol cosa que ells facin, encara que de vegades calgui ajustar una mica les coses i explicar-li, per exemple, que ells ja han acabat de dinar i per això han marxat de la taula, però que ella encara té menjar al plat.

M’agrada que tingui aquests amiguets especials, perquè ella no entén encara el concepte de “cosins”, i per desgràcia s’han vist menys del que hauria estat normal en d’altres anys pels motius que tots coneixem, però el cas és que ja són una petita colla de trapelles que espero que puguin continuar portant-se tan bé entre ells durant tota la vida.

I ara tornem al tema dels límits i, malauradament, reduïm el positivisme que el text destil·lava fins ara, perquè em temo que els meus límits ja els ha trobat, i no m’ha agradat gens el pare que he vist que soc, en aquest darrer any.

Comptar fins a 10 no és prou, i sovint no soc capaç ni d’arribar a la meitat. És veritat que la meva irritabilitat ve donada per diverses coses, però que hagi coincidit amb l’etapa més dura, diuen, per als pares (i hi ha qui diu que ara sí que vindrà el pitjor, cosa que espero que no sigui certa)… no hi ha ajudat, precisament. He arribat a la conclusió que no soc un bon pare, que no tenim el tipus de relació que esperava i, per més que diguin que no m’he de prendre seriosament quan em diu coses com que no vol estar amb mi, que vol la mama, o no em fa cas i l’he d’anar perseguint per la casa per a qualsevol cosa que li demano que faci, quan la situació és gairebé diària m’acaba afectant i em posa de molt mal humor.

No estic passant per un bon moment com a pare, no ho amago i em consta que és una cosa que fa de mal dir, sobretot quan s’és mare, però crec que també és legítim sentir que n’estàs fins als genitals, dels fills, en més d’un moment. I és el cas. I em sap greu. I no sé si seré capaç de redreçar la situació, però estic molt desanimat en aquest sentit.

Llavors el que faig és pensar en els bons moments, en els seus riures i somriures, en les coses divertides que fa, en els acudits que té, i en quan té algun rampell afectuós i diu que em vol, m’abraça i em diu que m’estima. Passa poc, però passa. I quan l’acompanyo a dormir i li llegeixo un conte i s’adorm, per un moment em passa la ràbia que em fa sentir quan es porta especialment malament sopant o a la dutxa, veient aquella careta d’àngel que fa. I em sento com el monstre que esperava no ser.

L’home gris

Tradicionalment he patit pel fet que soc una persona poc destacable, per no dir gens. No tinc res d’especial, no faig res especialment bé, per no dir que la majoria de coses em costen més que a la majoria -o així és com ho percebo-, soc lent deduint coses i em precipito en les conclusions abans no arribo a la resposta encertada. Entre moltíssims altres defectes.

Ja vaig parlar en una entrada anterior sobre els meus problemes amb la “homenia” i altres coses que s’esperen de mi, que de vegades em frustren com a persona. També em frustrava, o m’entristia, o em feia sentir desgraciat, no assolir grans coses a la vida. No he tingut sort des del punt de vista acadèmic i laboral, i ho he passat molt malament en aquest sentit. També he envejat molt. He envejat gent que partint de coneixements o interessos similars als meus ha tingut l’èxit i el reconeixement dels seus iguals, mentre que jo no.

Suposo que encara em queda feina per fer en aquest sentit, però amb els anys he anat adquirint una considerable capacitat d’acceptació de les coses tal com són, de veure els propis límits, que no és el mateix que no tenir ambició. Perquè tenir-ne i fotre’m de lloros contínuament el que ha fet és amargar-me. I m’he adonat que quan se’m reconeix, felicita o destaca per alguna cosa ho passo malament. No m’agrada. No és falsa modèstia, és que m’incomoda. Perquè en moments així penso que no n’hi ha per tant, que no m’ho mereixo, i ho penso de debò.

Faig una feina que consisteix en revisar, corregir, comprovar textos, com es vulgui anomenar, i és una feina que queda oculta. El resultat se suposa que és positiu, que serveix d’alguna cosa, però ni l’aprecia el lector -perquè no sap quins canvis ha patit o no aquell text que està llegint, o perquè considera que és el mínim exigible en un producte pel qual ha pagat, que també- ni queda reflectit als crèdits dels llibres, cosa que potser no costaria tant d’implementar, però el cas és que no es fa, almenys al meu sector.

I ja m’està bé. He arribat a apreciar aquest anonimat. De debò. Saber que treballo des de l’ombra, que el que faig serveix d’alguna cosa però que no he de passar vergonya perquè se’m feliciti, és fins i tot plaent. Tenir la satisfacció íntima de saber que una cosa ha sortit bé en part perquè m’hi he esforçat jo en algun moment de la cadena, com si fos un diplomàtic o un espia.

M’agradaria ser escriptor, això no ha canviat encara que el somni s’allunyi cada vegada més per manca de temps i forces per posar-m’hi de debò, i que el que escrivís tingués èxit i en pogués viure, però no m’agradaria gens haver de concedir entrevistes ni aguantar sessions de signatures d’exemplars. M’agrada fer la meva feina, no destacar i anar tirant. He acceptat que no seré mai reconegut pel públic i ja no em suposa cap problema. Ans al contrari.

Seré un paio gris, que no destacarà, que serà un membre més de l’equip, i el que vull és no passar gana i contribuir a què la meva descendència tingui una vida satisfactòria. No demano res més.

Repàs de 2019

Un cop més rescato de l’oblit aquest blog que tinc cada cop més abandonat per fer un repàs de com va anar l’any que s’acabava fa unes hores (quan això es publica), i com sempre començo amb les lectures, que altre cop han estat menys de les que m’hauria agradat.

I, de fet, en són menys que l’any anterior, que ja era de mínims: han estat 6 lectures, la primera de les quals iniciada el 2018, i 3 de les altres novel·les llegides per feina, així que ha estat un any pèssim pel que fa lectures. Hi ha jugat un paper important, a banda de la manca de temps, el fet que he triat llibres més aviat gruixuts quan els he llegit per oci, i se m’han allargat molt en el temps.

• Console Wars, de Blake J. Harris
• Accel World – La tempestad de la princesa escarlata, de Reki Kawahara
• Dragon Ball Super: Broly, de Masatoshi Kusakabe
• Dragon Quest: Luminaries of the Legendary Line, de Takayashiki Hideo
• Els pilars de la Terra, de Ken Follett
• The Colour of Magic, de Terry Pratchett

Continuo proposant-me, naturalment, llegir més, però tot dependrà del temps lliure de què disposi, i com que en tinc poc i el dedico principalment als videojocs, no sembla que la cosa hagi de millorar gaire, però espero que una mica sí.

Amb el cinema la cosa sí que va millorar, perquè gràcies a que la nena és més gran i se la pot deixar més sovint amb els avis o amb la seva mare si jo volia veure films que només m’interessaven a mi, vaig tenir més ocasions de veure films a la gran pantalla -a casa continuem sense fer-ho-, i de les 8 vegades de 2018 passem a les 16 de 2019. No està malament, tot i que queda lluny de les més de 30 d’altres anys previs a la paternitat.

Si l’any 2018 vam fer el primer viatge amb la Sara, aquell cop de 5 dies, el 2019 ens vam atrevir a fer-lo de 12, i vam visitar la Toscana, una regió molt bonica, però on vam enganxar una onada de calor i la nena va estar especialment rebel, cosa que va fer l’experiència força estressant.

I és que aquest dimoniet va fer els 2 anys poc després, i com més va més es belluga, parla i va a la seva, tot formant la seva personalitat.

2019 va ser l’any que la Sara va començar a parlar força, i en poc temps va fer una evolució espectacular, de manera que ara parla molt, se l’entén molt bé i fa frases cada cop més complexes, a més que té una memòria tremenda.

És esgotador, no em penso amagar de dir-ho, tenir una nena de 2 anys i escaig tan moguda, amb dies d’hiperactivitat, sobretot per a la salut mental, però també és bonic veure-la créixer i poder-hi parlar cada cop més d’igual a igual.

 

L’any 2019 vam poder fer més activitats en què, ara sí, es fixava i hi participava, com ara la visita al zoo de Barcelona, el Carnestoltes, la platja, les Santes de Mataró, ajudar a fer determinades coses a la cuina, dibuixar, jugar al parc -que li encanta- i a casa, i les trobades amb els seus cosins, que tant estima i tant l’estimen.

A l’escola va començar P2, i sembla que tot va bé i que és una nena autònoma, tot i que li agrada que la mirin fer coses, i es relaciona amb normalitat amb els altres nens. Encara no li hem pogut treure els bolquers, però, ni el maleït xumet, però això hauria de canviar aquest 2020.

Pel que fa a coses individuals, com deia més amunt, la meva afició principal són els videojocs, afició que comparteixo amb els companys de Retroscroll, a qui vaig poder veure en dues ocasions l’any passat, que van ser la Targalan (per primer cop) i RetroBarcelona, el gran esdeveniment del videojoc clàssic que ja duu unes quantes edicions i al qual torno a poder anar una mica més de temps que quan la nena era molt petita.

La feina, per altra banda, va bé, de fet va millor i hi ha més gent a l’oficina, que sempre és bon senyal, i la salut, afortunadament, no va donar ensurts el 2019, més enllà de la continuació del glaucoma del meu pare, que empitjora, i el fet que la meva àvia va fer els 90 anys i es va afeblint cada cop més, però és natural. En general, però, va ser un any força bo.

La Sara fa 2 anys!

Sembla que començo una nova tradició anual en aquest blog en què sovint parlo d’aniversaris de morts, però que afortunadament també té espai per a la celebració de la vida, i és que després d’haver dedicat una entrada l’any passat a parlar del primer aniversari de la meva filla, ara resulta que ha fet dos anys i toca actualitzar.

Doncs bé, les dificultats i els moments de desesperació i esgotament mental de la paternitat i la maternitat han continuat, com era tan d’esperar com natural, i més ara que la Sara té més energia i autonomia que durant el primer any. Gangues de “l’ofici”, res que no sàpiguen milions de progenitors. Com tampoc no sorprendrà ningú que ha anat creixent molt sense que en fóssim gaire conscients, ja que la veiem cada dia, i que comparant fotos d’ara i de fa un any el canvi sigui més que notable.

També prevèiem -i s’ha complert- una evolució en aquesta autonomia i en el desenvolupament intel·lectual associada al fet que estava a punt de començar la llar d’infants.

Un moment que va ser una mica dur per a ella, perquè li va costar adaptar-se a què la deixéssim allà unes horetes als matins, i plorava, però un cop s’hi va acostumar entrava a l’escola la primera cada dia, a les permanències, i s’acomiadava de mi, que l’hi portava, sense gaire llàstima.

A l’escola hi ha conegut companys, s’ho ha passat d’allò més bé i ha acabat el curs feta tot una bogeta cantaire i xerraire, i ens ha sorprès el nivell de parla que ha assolit. Una parla que hem vist evolucionar, però que durant els darrers temps ha fet un salt encara més gran, i es fa entendre bé, sí, però també deixa anar alguna frase més elaborada i conjuga una mica els verbs d’una manera encertada.

Evidentment ja ens entén molt millor, s’aprèn els noms de la gent -últimament parla molt dels seus cosinets-, sobretot la que veu més, com és natural, i té una memòria tremenda, que demostra explicant coses de fa dies, reclamant joguines que abans d’anar a dormir se li ha dit que l’esperen fins a l’endemà o acabant les frases de les cançons que veu als vídeos infantils que tant li agraden.

Continua menjant molt bé (quan vol), li encanta anar als gronxadors i els tobogans, banyar-se a la piscina i jugar amb la sorra de la platja.

També s’ha tornat força afectuosa (quan vol), però amb una personalitat ferma que fa que no se li puguin fer fotos o vídeos quan no li ve de gust, per exemple. A més, ha après el “no” i sempre en té un de preparat a la boca.

És un terratrèmol amb energia gairebé infinita, i ens treu de polleguera en diverses ocasions, però quan es porta bé és tan adorable que ens costa cada cop més imaginar com seria la vida sense ella.

10 anys sense en Terry

Avui la meva àvia ha fet 90 anys, tota una fita que hem celebrat en família conscients que som afortunats de tenir-la encara amb nosaltres, però també que hem d’aprofitar tant com puguem el temps que passem amb ella perquè no la tindrem amb nosaltres gaire temps més, com és natural. En tot cas, avui els pensaments negatius no hi eren, o no hi havien de ser, a la celebració que hem fet, sinó que era un moment de festa i rialles.

També ho va ser quan va fer els 80, el primer cop que vam celebrar el seu aniversari tots plegats, però llavors, en tornar del sopar que vam fer, quan els meus pares em van deixar a casa meva i van aturar el motor del cotxe, em van comunicar que en Terry, el nostre gos, s’havia mort aquell matí.

L’última foto que em van fer amb ell

Era molt vell, molt. Havia fet els 17 anys uns dies abans, feia temps que no tenia forces per caminar i gairebé no s’hi veia. Però a banda d’això no tenia res més. Només que era extremament vell i s’anava apagant. Ja m’ho havien dit uns dies abans, que li quedava molt poc. De fet, sembla ser que el dia abans el van dur al veterinari i es va començar a parlar de sacrifici, una cosa que és d’allò més dolorosa perquè saber el moment exacte en què un ésser estimat es morirà deu ser duríssim. Encara que sigui pel seu bé. No va caldre: el 24 de febrer de 2009, a les últimes hores de la matinada, el van sentir gemegar feblement i el seu cor es va aturar als braços de la meva mare, de manera que se’n va anar en pau, embolcallat per l’amor que sempre va tenir a la nostra família, que el va estimar com si fos un membre humà més.

Qui tingui o hagi tingut gossos (o gats, és igual) de ben segur entén aquest sentiment -i qui no, els trobarà exagerats, ho tinc clar-, com també l’enorme buit que va deixar en mi la seva mort. La tristesa infinita que vaig sentir quan el vam dur a un lloc on incineraven animals, ens vam poder acomiadar del seu cos fent-li un petó i ens el vam endur una estona més tard en un cofre on encara s’hi pot llegir “Terry. 1992-2009”. 17 anys en què ens va donar alegries i algun disgust, que ens va condicionar la vida com també saben els que han tingut o tenen mascotes, i en què en definitiva es va guanyar un lloc com gairebé un fill i un germà més. Bé, això era així des del primer moment, quan tenint jo 10 anys érem un dia a casa i els meus pares ens el van ensenyar, sense haver-nos-en dit res abans. Quina alegria tan gran!

En Terry era un foxterrier molt afectuós, encara que tenia geni, i ens estimava molt. Es notava. Vull pensar que ell també era conscient de com l’estimàvem nosaltres. Sempre buscava la nostra companyia, i recordo quan s’enfilava al meu llit -quan jo era de dormir fins tard- i es posava fet una bola en qualsevol forat que trobava, de manera que jo ja no em podia moure. També recordo com de vegades em despertava llepant-me la cara i les orelles, i com jugàvem a lluites i ell sabia que havia de mossegar fluixet, perquè només era un joc. Alguna vegada em va fer enfadar molt, destrossant-me alguna joguina o algun ninot perquè jo havia comès la imprudència de deixar-lo al seu abast, i no era precisament dels gossos que respecten el menjar dels adults. El que tenia al seu abast s’ho enduia. Un cop em va prendre la tapa d’una hamburguesa en un restaurant d’Esparreguera que es deia Cadillac. Sempre ho recordaré.

El vaig tenir dels 10 als 27 anys, així que hom es pot fer una idea del buit que va deixar en mi que se n’anés, i mai més no he volgut tenir gossos ni implicar-me gaire en els que hi hagués al meu voltant. Per a mi és insubstituïble, i durant aquests 10 anys, esporàdicament però força vegades, hi he somiat. Curiosament, de vegades aquests somnis han consistit en què s’havia mort però havia tornat, almenys durant un temps, com si estigués de permís. D’altres vegades no s’havia mort, senzillament havia anat fent anys i superava tots els rècords. Això potser té a veure amb el fet que tenim la idea que els gossos viuen 10 o 12 anys, i quan ell els va anar fent i encara estava en forma, i amb potser 14 anys encara estava força bé, inconscientment em vaig anar creient que no es moriria mai. Però, naturalment, va acabar passant, només que va trigar tant que ens va sorprendre. I tot i així ens va semblar poc.

Aquella notícia tan trista me la van donar en un dia com avui, de fa 10 anys, un 24 de febrer que per desgràcia associaré sempre tant a l’aniversari de la meva àvia com a la mort del meu gos. Ja és mala sort. En fi, li volia fer aquest homenatge, perquè mai no he deixat de trobar-lo a faltar, però intentaré anar-me’n a dormir amb els bons records del dinar familiar d’avui.