Assumpcions

No us espanteu, no parlaré de senyores amb un nom indiscutiblement passat de moda, ni del destí de la mare de Jesús després de la seva mort (la d’ella). Em refereixo a l’acció i efecte d’assumir, de donar per entesa o per feta una creença.

Sovint les dones, amb raó, es queixen d’un seguit de coses que s’esperen d’elles, que s’assumeixen que volen, fan o pensen d’acord amb els rols tradicionalment establerts. Doncs bé, a mi, com a home -em continua semblant estranya la paraula, tot i que ja tinc 35 anys-, també se m’atribueixen pensaments, aficions i possibilitats pel simple fet de ser home i tenir l’edat que tinc. I, encara més, per la meva manera de ser i les aficions que sí que he manifestat, s’assumeix que me n’agraden unes altres de teòricament relacionades. Perquè sí.

En fi, comencem amb les que m’han tocat per raó de sexe, sense considerar que cada persona és diferent, té una història pròpia i unes circumstàncies que la defineixen.

Sovint, quan s’ha d’aixecar un pes o transportar un objecte voluminós, i curiosament sovint per part de dones en el que és una actitud masclista, se m’atribueix la tasca de fer-ho, o si més no col·laborar-hi. Jo, sol·lícit, faig el que puc, però no tinc gaire força. Li puc agafar aquell pot del prestatge de dalt del supermercat, senyora, amb molt de gust, perquè per alçada -no gaire, també cal dir-ho- hi arribo, però no tinc força. Això sempre ha estat així i forma part de tot un seguit de mancances físiques que tinc i que deriven d’una pubertat mal acabada.

No tinc la veu greu, sinó una cosa aguda i nasal i tirant a afònica que és súmamment poc atractiva, però com a home de 35 anys s’esperaria de mi que tingués veu de locutor de ràdio. Doncs no, senyor. Ja m’agradaria, però no.

De vegades, més que assumir-se alguna cosa de mi, el que passa és que algú se sorprèn que no la tingui. Se’n sorprèn la primera vegada, quan se n’assabenta, és clar. Després ja sap que no m’ho pot demanar i em mira amb una barreja de llàstima i decepció. Ho entenc.

Llavors, potser és més una assumpció sobre el fet de ser home que no pas sobre res que jo hagi demostrat ni insinuat mai que tinc o sé fer. Una mica com el tema de la força física. Com que sóc home, se suposa que he de saber fer tasques manuals, tenir traça amb segons què. Doncs no, senyor. Tampoc. Em sap greu, creieu-me, sóc el primer decebut, però no.

Pel que fa a les aficions, com a home s’assumeix que m’agraden els cotxes, la mecànica en general, la Fórmula 1, els esports… Doncs depèn. M’agraden alguns esports, però m’agrada més practicar-los que mirar-los, la Fórmula 1 no m’interessa gens i sobre cotxes no hi entenc ni un borrall.

En un àmbit més particular, com que m’agraden els còmics, els videojocs, les sèries de televisió i el cinema, s’assumeix que sóc un friki -se me’n fot, si m’ho diuen de manera despectiva o com una simple etiqueta cada cop més acceptada però també més emprada a la babalà-, i que com a friki m’agrada tot el que tradicionalment s’assumeix que agrada als frikis. Doncs no, senyor. Star Wars m’agrada, però no en sóc pas cap fanàtic, es podria dir que he vist les pel·lícules una vegada -de petit potser una altra, però no me’n recordo gaire- i no tinc cap interès en acumular marxandatge d’aquest univers. Tampoc no segueixo Dr. Who, ni The Walking Dead, ni m’agraden absolutament tots els còmics de superherois i els japonesos. Això és simplificar la personalitat de la gent. Gairebé insultant. Caldria tenir un espai i un temps lliure gairebé infinits, d’altra banda.

En el vessant negatiu d’aquesta etiqueta de friki, ara que hi penso, hi ha qui assumeix que, com que m’agraden aquestes coses, no llegeixo llibres de literatura “seriosa” ni veig pel·lícules que no siguin adaptacions de còmics de Marvel. Perquè deuen ser coses incompatibles, es veu.

Igual que el fet de ser independentista, és a dir un català que vol la llibertat del seu país, i escoltar música espanyola entre obres d’altres orígens. Sempre dic que no sóc nord-americà i que consumeixo molts productes que vénen d’allà, per tant la identitat nacional no té res a veure amb els gustos pel que fa a la cultura. Ni amb odiar ningú.

Una altra assumpció: que els comentaris sexistes o les opinions ràpides sobre l’aspecte d’una noia que acaba de passar per algun lloc em faran gràcia o les compartiré. En aquest cas és una xacra nascuda del pagament per part dels justos d’allò que fan o pensen o diuen els pecadors. Però es busca en mi una complicitat -en aquest cas més ben dit que mai- que és una simple assumpció equivocada.

Segurament sóc el primer que en fa, d’assumpcions d’aquestes, però intento corregir-ho. De fet, que jo mateix lamenti no tenir més trets típics de la “masculinitat” ja és una conseqüència de deixar-me influir per les assumpcions, i com que no responc a les expectatives -en el cas de les dolentes ja m’està bé-, sento que fracasso com a persona. Tot per culpa de les assumpcions i els rols tradicionals.

Però en fi, estaria bé que tots plegats féssim l’esforç -que no ho hauria de ser, de fet- de conèixer les persones que ens envolten, preocupar-nos per saber com són en realitat, i no fer associacions d’idees precipitades i basades en tòpics i prejudicis.