Raons per a la independència

De gent argumentant a favor de la independència n’hi ha moltíssima, i no crec que des de la meva humil posició de pelacanyes pugui explicar res ni remotament tan bé com ho han fet els que sí que en saben.

El que vull fer des del meu bloc d’opinió és explicar les meves raons per a votar Sí-Sí en aquesta consulta descafeïnada de diumenge, 9 de novembre de 2014, que posats a desobeir el Tribunal Constitucional hauríem d’haver tirat endavant tal com estava prevista inicialment. Per això l’adjectiu qualificatiu que he emprat. O desqualificatiu. Però no us vull confondre: aniré a votar.

Crec en el dret a decidir, i m’agrada que hi hagi gent disposada a votar l’absurd Sí-No (absurd perquè implica un reconeixement especial per a Catalunya que l’estat espanyol mai no ens ha donat ni ens donarà), perquè almenys està disposada a votar. I també m’agrada que existeixin defensors del no rotund a la independència que no reconeguin Catalunya com a nació, però que almenys reconeguin que cal anar a votar.

arton2515

Mireu, jo em vaig fer independentista quan tenia 18 anys, quan anava a la universitat. Abans, el tema m’interessava realment poc, no en tenia una opinió formada, i quan vaig entrar a l’ensenyament superior admeto que les opinions d’alguns dels meus companys (amb qui, per cert, no em feia gaire) i el que traspuava de les lliçons d’alguns professors, em va fer obrir els ulls.

Era una època en què familiars i amics em miraven amb condescendència, com si m’hagués agafat un rampell juvenil i m’entossudís a no reconèixer-me espanyol ni recolzar la selecció espanyola de futbol (recolzada encara ara, per sort cada cop menys, per alguns independentistes de nova formació) per un caprici, per moda. I em deien que anés amb compte, que no anés a manifestacions perquè hi podia prendre mal. Que no digués en veu alta segons què i no pengés l’Estelada ni dugués pins amb missatges independentistes enganxats a la motxilla.

No he anat mai a cap reunió de cap partit ni grup independentista, i anar a manifestacions és quelcom que he fet dues o tres vegades a la vida, és a dir que no se’m pot considerar activista. Si més no, no sóc dels activistes que es fan notar més. El meu activisme va per una altra banda: sense fer gaire soroll, però amb coses que considero útils com ara defensar la llengua catalana, el seu ús correcte i la seva dignificació davant de l’estès (molt estès) autoodi i la infravaloració de les seves possibilitats.

Discutir amb gent contrària a aquesta idea, i la més dura és precisament aquella que es considera catalana i espanyola alhora —la que se sent “només espanyola” directament no en vol parlar—, és quelcom esgotador. Hi ha gent que ho fa, ho fa bé i se’n surt. Em sap greu, però jo no puc. Ho vaig deixar córrer fa temps.

Tram_235_de_la_via_catalana_per_la_independència_(section_235_of_the_Catalan_Way_towards_independence) (Large)

Tornant al tema, durant aquests 14 anys que fa que em vaig “convertir” a l’independentisme, i no em vaig convertir des de l’unionisme, sinó des de la indiferència per la política, he vist una lenta evolució i d’uns anys ençà, motivat pels greuges culturals i econòmics de l’estat espanyol envers Catalunya, i amb l’al·licient de la crisi econòmica i la corrupció, un rebrot espectacular de l’independentisme, que les manifestacions massives han fet palès. M’he emocionat en veure gent que abans es fumia de mi defensant ara com a mínim el dret a decidir i, sí, en molts casos la independència de Catalunya. Són conceptes diferents, encara que des de fora s’entestin a considerar-los sinònims.

Personalment em fa una mica de ràbia que moltíssima d’aquesta gent es mogui per aquests al·licients més recents, motius econòmics que l’impulsen a voler la separació política del territori que sempre havien considerat indivisible. Perquè, per a mi, hi ha un motiu principal, importantíssim, que és el cultural, l’identitari.

Jo vull una Catalunya lliure, independent, perquè es pugui garantir que, malgrat la diversitat cultural i lingüística que tenim, la llengua catalana sigui la llengua oficial, present a tots els àmbits de la vida quotidiana i la cultura (on ara té una presència des de respectable fins a purament testimonial, segons el sector). Que sigui una llengua de coneixement obligatori, que calgui saber-la per poder-se moure pel país. Que sigui la primera llengua. En altres paraules, primer en català. Compte: no parlo d’imposar, sinó del que passa en qualsevol país normal del món, on cadascú pot parlar en l’idioma que li vingui de gust, però ha de conèixer el del país on ha nascut o l’ha acollit. Això, ara, a Catalunya, no passa, diguin el que diguin les ofertes de feina. I crec que amb la independència poc a poc es podrà garantir. Sense prohibir ni perseguir cap llengua, és clar. Si no, cauríem en el mateix error que l’estat espanyol. I volem ser un país nou i diferent. No idiota, però sí diferent i democràtic.

110914talaia1714R1-567x389

En el sentit identitari, vull que Catalunya sigui coneguda arreu del món com el que és, amb els seus trets característics, no pas els dels veïns. No vull que els turistes identifiquin Catalunya amb una part d’Espanya on quatre gats parlen un “dialecte” però igualment venen ninotets de flamenques, toreros i barrets mexicans (que ni tan sols són un producte espanyol). Vull que el nostre país participi en les competicions esportives pel seu compte, perquè encara que sembli una ximpleria és una manera importantíssima de donar-se a conèixer. No crec que el món fos tan conscient de l’existència d’Escòcia o Gal·les si aquestes dues nacions, encara dins el Regne Unit, no tinguessin les seves pròpies seleccions nacionals. No cal, doncs, ésser independent per a rebre el reconeixement com a entitat nacional i cultural diferenciada de l’estat del qual es forma part, però a l’estat espanyol no ens han volgut permetre mai ni tan sols aquesta plataforma, purament simbòlica. En aquest cas, millor que marxem.

Com deia, em fa ràbia que s’hagin format tants independentistes per motius econòmics, que els culturals i els identitaris no hagin mogut tant la gent, però era tan previsible com lògic. Tanmateix, els seus vots compten, sumen, i si aconseguim la independència gràcies a ells, no seré jo qui la impugni. Els meus motius són uns altres, són els que he exposat, i hi ha tantes opinions sobre per què cal la independència que seria inútil voler-les unificar. I no cal. Perquè per un motiu o un altre hi ha un poble de milions de persones que ha deixat ben clar que la vol, i és l’hora que ho pugui expressar a les urnes i els polítics actuïn en conseqüència.

 

Anuncis

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada s'ha publicat en Reflexions i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Raons per a la independència

  1. keromi ha dit:

    Tothom té les seves raons per decidir un si, un no o el que sigui. També crec que l’important és el fet que ens deixin decidir i que la gent almenys ho faci.
    Ja saps que jo no tinc tant clar el fet que una Catalunya independent sigui tan bonic i tan perfecte com ho pinten, que penso que realment serà dur i que costarà molt més del que diuen, però el que està clar, és que si crec que com a mínim m’han de deixar escollir algo és pel fet que la llengua i cultura ens la tiren enrere, cada cop permetint tenir menys coses, quan hauríem de poder mantenir-ho perquè ens fa ser qui som.

    El tema econòmic… bé, ara s’ho queda Espanya, segur que després s’ho queda algú altre XD

    per això jo crec també que el principal motiu pel que hem de lluitar és pel fet que no ens han de treure la identitat pròpia que tenim com a catalans, tenim una bona llengua, tot i que pocs la parlem perfecta, i cal defensar-la 🙂

    ja veurem com acaba xD

    • moroboshi876 ha dit:

      Evidentment que res no serà mai perfecte. Hi ha molta feina a fer. Però si hem d’intentar solucionar les coses estant sota l’estat espanyol, no ho aconseguirem mai. Només anem a pitjor. I la crisi econòmica continua, és clar, però jo m’estimo més que continuï i que l’arreglem a la nostra manera, sense que ens espremin així, i sense que pel camí ens quedem sense llengua.

  2. Retroenllaç: Assumpcions | Compte Enrere

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s