Fa temps que tinc el blog molt abandonat, és un lloc on parlo dels meus pensaments i sentiments i darrerament ho he començat a fer amb molt poca freqüència, també perquè no he estat gaire bé i em consta que no agrada que ho airegi, però de tant en tant hi ha esdeveniments dels quals val la pena parlar i el naixement d’un fill, que va ser l’última entrada que vaig publicar, n’és un, així com el seu primer aniversari, que motiva aquesta reactivació extraordinària del blog.
Perquè en Sergi ja ha fet un any, i ha estat un any especial en molts sentits. Ja vaig explicar que quan va néixer em va venir de cop tot l’amor que havia estat retenint, tan bon punt li vaig veure la carona, i amb la broma ja fa un any que el tenim entre nosaltres i no podria estar més content amb ell. A més, gràcies als permisos de paternitat actuals, he pogut gaudir de 16 setmanes amb el nen, treballant de pare més enllà dels vespres i els caps de setmana, amb les 6 primeres seguides i la resta, per decisió pròpia però emparada per la llei, de manera intermitent, sense desvincular-me del tot de la feina però podent ser, a canvi, al costat del meu fillet en diferents etapes d’aquest primer any en comptes de concentrar-les en els primers quatre mesos.
En aquest temps he après a valorar els petits moments amb el nadó, i després ja bebè -se suposa que “nadó” és quan té molt poc temps, fins i tot dies-, distinció important perquè és evident que hi ha una evolució i va fent cada cop més coses i reaccionant més davant dels estímuls. No recordo gaires coses de quan tenia la gran, la Sara, als braços quan tenia la mateixa edat, se’m diu que no li feia gaire cas. Em sap greu, no ho recordo així, però tot el que he fet malament amb ella ho vull intentar fer millor amb ell, i per això he volgut assaborir cada moment amb el menut, i gaudir de petites coses com el simple fet de notar les pessigolletes que fa amb els seus ditets quan m’agafa els meus, per a ell molt més grossos, o fer-li jo pessigolles a ell fent veure que el mossego o, ara que li fan gràcia més coses, jugar a amagar-me en qualsevol element de la casa i treure el cap per veure com somriu amb aquesta boca tan gran i plena de dents que ja té.
Són coses que ell no recordarà, però que ara que he tingut l’oportunitat d’estar més hores al dia amb ell, i durant molt més temps, que amb la nena, espero recordar jo tota la vida, i que també serveixi perquè hi hagi un vincle més fort amb ell que si, com em va passar amb la Sara, el veiés només a les pitjors hores del dia, que són quan jo arribo a casa amb ganes de descansar i els nens, cansats també, es rebel·len per qualsevol cosa. L’associació mental que es fa entre els vespres i l’infern és, doncs, inevitable, i aquest permís de paternitat, que recomano que tothom que pugui s’agafi al màxim (no ho he dit abans, però més enllà de les 6 setmanes inicials les altres són opcionals), m’ha permès gaudir de la companyia del meu fill en millors hores del dia que les que permet una jornada laboral normal.
En aquests períodes he pogut descansar una mica mentalment (mirant sèries, jugant a videojocs i llegint) mentre el tenia a sobre dormint, que és una cosa que necessito com tothom, però que amb dos fills petits és molt complicat i em va espatllant el caràcter, hem passejat, hem jugat, hem visitat els avis -i ens han visitat-, els tiets, els cosinets i també la besàvia que li queda, i tothom se l’estima molt.
Evidentment, també hi ha hagut moments durs, sacrificis personals i desgast tant individual com de la parella, amb la feina que dona sumada a la de la seva germana, que en dona força i d’una altra mena. És un nen a qui li costa molt dormir d’una tirada, i adormir-se, s’hi resisteix moltíssim als vespres, ja des que va néixer, i que necessita tant sí com no el contacte físic, de manera que ens costa poder sopar tranquils mirant alguna sèrie, i fins i tot hi ha dies que hem de sopar per torns. Malauradament, també és més malaltís que la seva germana -que sospitem que li transmet moltes de les malalties que agafa, com sol passar amb els germans grans-, i ens hem fet un tip d’anar a metges, però, per ara, res de greu.
El més preocupant, potser, ha estat que el tema de l’alimentació amb sòlids li està costant molt més que en el seu moment a la gran, que s’hi va posar de cara des del principi, i ara que farà l’any, tot just fa una setmana o dues, com a màxim, que comença a menjar-se de debò el que li donem, que s’ho empassa i no ho escup després de passejar-s’ho per la boca. Ja era hora.
Les comparacions són odioses, diuen, però també inevitables, i el que també és evident és que està trigant molt més a desplaçar-se (no va ni tan sols de quatre grapes) i a parlar que no pas la seva germana, a més de la qüestió del menjar. Però tant li fa, perquè el més important és que és un nen sa -excepte aquests virus que agafa constantment- i rialler, vull pensar que se sent estimat i que sap que sempre té algú al voltant que li donarà afecte i jugarà amb ell.
I li encanta la Sara, tot i que ella és una nena molt activa, de vegades massa, i no sap calcular gaire bé la força que ha de fer en interactuar amb ell, de manera que sovint li he de cridar l’atenció, i segons com potser exagero amb les meves reaccions, però és que és tan bufó i menut que no vull que li passi res. Si m’ho he de mirar d’una manera positiva, el que queda clar és que la Sara també estima en Sergi, amb bogeria -no tant com per ajudar a canviar-li els bolquers, però-, i que la gelosia la treu d’una altra manera, mai contra ell, sinó contra nosaltres, cridant-nos l’atenció de la pitjor manera: rebel·lant-se més que mai -com he explicat en més d’una entrada d’aquest blog-, desafiant-nos i, només de vegades, demanant directament atenció, que és una cosa en aquest cas més comprensible i amb la qual la podem ajudar i, sempre que podem, ho fem. I fent una regressió en el tema de dormir sola, perquè des que el nen va néixer se’ns instal·la al llit en algun moment de la matinada del 99% dels dies i servidor se’n va a l’exili. Però en fi, espero, com a pare, poder col·laborar a què tinguin una relació boníssima i es recolzin l’un en l’altra tant de petits com de grans, i que siguin millors germans del que jo ho he estat per a la meva germana.
En qualsevol cas, a la propera entrada sobre el seu aniversari, si és que l’escric, ja no podré parlar d’aquest bebè bufó que a poc a poc està desapareixent per donar pas a un nen petit, i el que tinc clar és que el trobaré molt a faltar, tal com és ara, i el temps que hem pogut passar junts i tots dos sols.
Per molts anys, Sergi!
Compte Enrere 