Ja sóc un noi casat

Se suposa que amb 34 anys, que es diu aviat, sóc un “home”. A les notícies, quan diuen “un home de 22 anys” em fa gràcia, però ho diuen, i per tant entenc que en el meu cas ho tindrien més clar. Dirien que sóc un home, però a mi se’m fa molt estrany. Em veig immadur física i mentalment i per tant encara em veig com un noi. Un noi casat.

Que també es fa estrany. Però ara que ja ha passat tot, ara que ja m’he posat tot disfressat al final d’un passadís amb cadires blanques a banda i banda, he vist apropar-se la núvia de bracet del seu pare, ens han dit unes paraules i ens hem posat uns anells, després de la qual cosa hi ha hagut petons, encaixades de mans, abraçades, fotos, molta teca, entregues de regals en els dos sentits -però molt més generosos per part dels convidats cap a nosaltres que no a la inversa-, el ball i la festa, m’ho vaig creient més.

Pel que fa a la jornada, he de dir que després del comiat de solter que vaig fer dues nits abans amb els meus cosins -que em van proposar aquesta opció que em va convèncer quan jo no volia fer res que fos tradicional ni amb gaire gent perquè no m’agrada ser el centre d’atenció si ho puc evitar-, i una altra sortida que també podríem considerar de comiat la vigília del casament, hauria d’haver estat rebentat, perquè tampoc no vaig dormir gaire ni amb un son de gaire qualitat, però estava bé. I gens nerviós. Em despertava molt durant la nit pensant “ostres, que avui em caso”, i coses així, però no, no estava nerviós el dia en qüestió.

DSC_6888 (Large)

El lloc que vam triar va agradar a tothom, m’ho anaven comentant a mesura que arribaven a les instal·lacions del restaurant Turó del Sol, a Sant Vicenç de Montalt, al Maresme, i feia un dia molt bonic. Calor també, però no tanta com temíem quan vam acordar que la data seria el 17 de juliol. No em va fer gaire nosa la jaqueta posada damunt de l’armilla, al seu torn damunt la camisa. No suava en excés. Punt positiu. La núvia sí, però és que ella és calorosa de mena.

Evidentment anava maquíssima, i tot plegat va ser força com de pel·lícula. Jo vaig entrar amb Now we are free d’Enya, de la banda sonora de Gladiator, i ella amb A Thousand Years, de Christina Perri, de la saga Crepuscle. Ara bé, durant la cerimònia vaig fallar una mica perquè hi havia una part que havíem de dir alhora, estava escrita en primera persona del plural, però justament això no m’ho havien explicat i jo ho anava dient després d’ella. En fi… A banda d’això, el “jutge”, un amic de la família d’ella, i expert en casar gent, ho va fer molt bé i li va donar un toc humorístic que em consta que va agradar.

IMG_8999 (Large)

Ara bé, després ens va tocar separar-nos dels convidats per fer-nos les fotografies de rigor, les dels fotògrafs de pagament, que prèviament també ens havien visitat per separat a mi primer i a ella, a casa dels seus pares, després. No va ser una sessió gaire llarga, això ja és cosa del passat, però sí que ens vam perdre plats de l’aperitiu que havíem triat amb tanta il·lusió i salivera, i un cop vam acabar i vam passar per la zona de l’aperitiu, entre que anàvem a parlar amb tanta gent com podíem i que els del restaurant controlaven força el moment de fer cada cosa, pràcticament no vam tastar res.

IMG-20160719-WA0034 (Large)

De seguida van venir les fotos oficials amb els convidats, les de posar per grups, i vam ser ferms amb les composicions que volíem, sembla que més de les que els fotògrafs i el personal del restaurant haurien desitjat, per les cares que feien. Però les volíem així. I van fer passar la gent a seure al menjador a mesura que ja no havien de sortir en més fotos.

Nosaltres esperaríem la música d’entrada -perquè cada moment especial tenia una música triada per nosaltres-, que en aquest cas era I’ll be there for you, de The Rembrandts, altrament coneguda com “la de Friends“, però no vam aconseguir que la gent piqués de mans quan ho fa la cançó… perquè no són tan frikis com nosaltres i a més tenien una mà ocupada fent voltar el tovalló a l’aire.

Vam seure i llavors ens van anar presentant els plats, també amb música, i vam anar dinant. Repeteixo que no estava nerviós, però em vaig omplir massa ràpid i no vaig poder gaudir al 100% dels plats que havíem triat, no em vaig acabar les postres i el pastís de noces, que era molt suau, em va costar molt d’acabar.

IMG-20160718-WA0153

Abans del pastís, però, vam fer les entregues, els regals especials a alguns dels convidats per motius diversos. En el nostre cas van ser el gest simbòlic de portar-li un pastís a una tieta d’ella que justament feia l’aniversari aquell dia, al ritme del Cumpleaños feliz de Parchís, que no s’esperava i que la va emocionar -però el pastís l’hi retiràvem perquè era un dels tres que havíem presentat a tothom amb la tradicional katana que en tallava un pel mig-, els ninots dels nuvis que havíem triat, que eren en Goku i la Chichi, per al meu cosí Sergi i la seva parella, la Kris, que ja fa una pila d’anys que estan junts, i uns altres, diferents, per a uns cosins d’ella que, de fet, esperen una nena per a l’octubre. A totes dues parelles com volent dir… eh?; i hi va haver també lligues, el ram (va ser entrega directa per a una cosina especial d’ella), les agulles amb què s’embolicava el mocador del ram, marcs de fotos amb la foto oficial dels nuvis per a les 3 àvies que encara tenim, i àlbums per als pares amb un resum de la nostra vida, dues versions diferents i adaptades a cada cas.

IMG-20160719-WA0000

Al mig hi va haver també alguns regals per part de convidats a nosaltres, fins i tot un ball sorpresa que ens van fer, i una mica de xou en què vaig participar poc perquè no sóc gens de ballar i sóc conscient que se’m va veure aturadet, però noi, és el que hi ha. D’on no n’hi ha, no en raja.

I després de poder seure a menjar-nos el pastís, quan tothom s’havia acabat el cafè, llavors sí: el ball inaugural. Beauty and the Beast, de Peabo Bryson i una tal Céline Dion, que va veure explotar la seva fama cantant en aquest duet promocional de la pel·lícula del mateix nom de Disney de 1991. El que havíem assajat a casa diverses vegades i que amb el vestit d’ella semblava que havia de ser molt complicat, perquè amb el que ocupava la faldilla… ja les vaig passar magres durant tota la jornada per no ensopegar. Per sort l’hi van recollir bé i vam poder ballar.

IMG_9130 (Large)

La gent en va quedar molt contenta, el va percebre com a bonic i ben fet, i em va felicitar perquè coneixent-me s’esperava un vals normal sense floritures, i moltíssimes gràcies. Jo, que sóc com sóc, em quedo amb l’encarcarament que se’m notava i un error de la part final que no cometíem ni durant els primers assajos, però que ella va emmascarar i, al cap i a la fi, la gent no va poder comparar amb la versió original.

Després, la discoteca va estar protagonitzada… pel fotomaton que vam contractar, en què la gent s’ho va passar bé fent-se fotos disfressada i fent el ximple. No va sortir gaire balladora, amb algunes excepcions, i el mateix personal del restaurant ja va veure que no valia la pena preguntar-nos si optàvem per una tercera hora, que es pagava a part -i a preu d’or, per cert-, perquè abans d’acabar la segona hora, inclosa al preu, ja havia marxat força gent i una bona part també era al jardí, a la zona de chill out, asseguda i descansant.

20160717_194849_208 (Large)

És comprensible, no tots els grups són tan balladors com els altres, i a més era diumenge, molta gent havia de treballar dilluns i malgrat que encara hi havia llum, eren més de les nou del vespre i tots plegats estàvem cansats. Tanmateix sé que s’ho van passar bé, així m’ho han transmès, i també he pogut veure com el fet de no poder estar per tothom adequadament, normal i típic dels casaments, no impedia que els convidats estiguessin bé, fessin noves coneixences -o hi aprofundissin-, i se sentissin acompanyats per algú o algú altre en qualsevol moment.

En general, doncs, un dia feliç, preciós i inoblidable, i els convidats ens van fer molts regals també in situ que es van sumar als que ja ens havien fet anteriorment. Detalls econòmics o en forma de regals físics que ens van fer molt feliços i que agraïm profundament.

20160718_185739 (Large)

Ara bé, jo sóc d’una manera que sempre veig algun problema, i n’hi va haver. De backstage, per exemple: vam haver de canviar l’ordre d’una entrega perquè no havien embolicat els regals com havíem demanat, o van deixar la taula de les nenes sense les galetes fetes a mà per la núvia com a record del casament perquè van entendre malament una instrucció, o li van posar cava a la meva mare quan sabien des del principi que l’alcohol li provoca una al·lèrgia, i sort que me’n vaig adonar. Petits punts foscos que, de tota manera, no evitaran que agraeixi i reconegui la bona feina del personal del restaurant.

Em va saber greu no poder estar per tothom, no vam tenir temps de fer gairebé res, hi va haver taules on no vam poder passar a saludar, i és que mai de la vida no m’havien passat tan ràpidament les aproximadament 9 hores que va durar tot plegat. Va ser increïble la manera com va córrer el temps. A mi no m’agrada ballar i havia dit mig de broma que després del ball inaugural, l’obligat, aguantaria cubates, però a l’hora de la veritat tampoc no vaig tenir temps de plantejar-m’ho, perquè em vaig dedicar a parlar amb gent i a fer alguna visita al fotomaton, on la núvia es va quedar gairebé tota l’estona. Per tant, ni l’un ni l’altra vam fer gaire ús de la zona de ball.

DSC_7007 (Large)

Tampoc no em vaig emborratxar: reconec que quan tinc davant una copa de vi blanc i una de negre vaig alternant a la babalà i me’n canso de seguida. Quan ens donaven cava o alguna altra cosa era per fer-nos fotos i després ens ho treien de les mans perquè havíem d’anar a algun altre lloc. I a la barra lliure vaig beure una copa i mitja, per tot plegat. Res més. Per tant, l’alcohol tampoc no em va fer ballar. El vaig derrotar àmpliament.

Una altra cosa que em va saber greu és que m’agrada tan poc ballar com parlar en públic, però pensava que em plantarien un micròfon perquè digués unes paraules, que això passava als casaments, i es veu que no necessàriament. No vaig tenir micròfon. En un dia tan especial, i malgrat les meves limitacions oratòries, hauria fet el cor fort i hauria agraït a tothom la seva presència, hauria comentat que hi havia gent que malauradament no hi havia pogut ser, perquè ja no és entre nosaltres, perquè li havia estat impossible o perquè senzillament no hi cabíem tots i havíem hagut de fer sacrificis. Que els que sí que hi érem no ens tornaríem a reunir tots plegats, i que per tant era un moment especial i irrepetible.

Hauria esmentat especialment els meus pares per dur-me al món sense haver-ho demanat i per fer possible tant la meva independència com el casament, que sense ells no haurien pogut ser de cap de les maneres, hauria dit que a totes les famílies hi ha algú que no t’agrada i que has d’aguantar igualment, però que per sort a la meva no hi ha ningú així, i a la d’ella, que m’ha acollit doblement per part de sogre i sogra, curiosament tampoc… Hauria esmentat també els amics, que han hagut d’aguantar les meves merdes en diversos moments i que sovint tinc la sensació que abandono, i hi hauria inclòs els d’ella, els meus amics polítics, que fa temps que no veig com els amics d’ella.

I hauria donat les gràcies davant de tothom, perquè es posés ben vermella, l’Eva, que ens va fer no només el dibuix de les invitacions i el del detall de convidats, cosa que li vam demanar, sinó que pel seu compte va decidir emmerdar-se en preparar una candy bar (llaminadures, cupcakes, brioxieria…) preciosa que estàvem tots tan plens de menjar que per desgràcia no vam tocar gaire; va crear, manufacturar en realitat, un photocall amb motius frikis que per la col·locació i el moment no va rebre l’atenció que es mereixia, el mateix que la taula amb fulls de dedicatòries imitant els ema japonesos, i a sobre encara ens va portar a casa uns regals el dia anterior, concretament un teru teru bozu per demanar que fes un bon dia i una mena de nines kokeshi de fang de nosaltres dos. Tot plegat amb el seu enginy, les seves mans i moltíssimes hores d’esforç en què el seu xicot, en Jordi, la va acompanyar. I no crec que els ho hàgim agraït prou ni ho puguem fer mai.

13696965_529637127236482_2005758448_n

Em quedaré amb els bons moments i records, és clar, però sóc d’una manera que em queden algunes recances, i tot i que com a convidat a alguns casaments -no m’agrada gaire anar-hi, ho reconec- mai no he pensat que els nuvis es portessin malament amb mi, i per tant entenc que tothom també comprèn la situació, em queda la sensació que hauria d’haver fet més en tots els sentits. Fos possible o no.

Acabaré dient-vos que, llevat que sigueu anticasaments, que també hi ha molta gent així i la respecto, si us ve de gust casar-vos i us ho podeu permetre, feu-ho. És inoblidable, valen la pena l’esforç i també els nervis i l’estrès anteriors al gran dia, i en el fons és una manera ben bonica i única d’aplegar en un mateix lloc tants éssers estimats com sigui possible.

Anuncis

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada s'ha publicat en Experiències i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Ja sóc un noi casat

  1. Cuca ha dit:

    Pel que veig, la cerimònia va anar molt bé, me’n alegro molt! Aneu tots dos molt guapos.
    Em sembla un encert el fotomaton, molt guai i original. I el panell de temàtica Super Mario amb els vostres noms m’encanta.

  2. Pons ha dit:

    Res, res, continuo amb les mateixes poques ganes de casar-me que abans.

  3. Eva ha dit:

    Intentaré ser breu tot i que costarà XD de totes maneres, moltes coses ja te les he comentat. Pas per pas:

    Ja us vaig dir, es veia molt raro tot plegat. Molt maco i molta felicitat per vosaltres i el dia en general, però sou uns pipiolos i ja esteu casats!!
    Ho comentava amb el Jordi, crec que és normal estar nerviós per a que tot el que s’ha planejat surti bé, però no per fer la formalitat de casar-vos. A ulls nostres i segur que molta altra gent, ja ho estàveu 🙂
    Feia un bon dia, sí, sense excés de calor. Quan més calor vaig passar va ser quan et veia amb l’armilla i la jaqueta posades XD
    Ai que maco, se’t veu ara i aquell dia tan enamorat…! ♥
    Punt per tu per posar Enya. Sort que hi ha algú més que pensa que no només és música per dormir…. Totes les cançons van estar molt ben triades.
    Ni es va notar que ho haguéssiu de dir en plural i no ho fessis 😉

    Ara entenc les coses que no van acabar de rutllar. Amb raó, a mi no m’agradaria gaire pagar un menjar que no tastaré. Hauríeu d’haver demanat tuppers o que us ho servissin un dia a part i així ho tasteu tot, encara que sigui un altre dia. També t’haig de dir, que si et va costar menjar els plats, amb els entrants no haguessis menjat res més. A la resta ens va costar i això que no havíem d’estar pendents de res.
    Això també ho vaig notar, que hi havia cert estrés per les fotos de grup, tothom allà “a la que salta” per fer les fotos de rigor. La Meri em deia “va, ara vosaltres”, però jo vaig preferir esperar a que la gent es calmés i amb calma ja aniríem nosaltres XD Sí, la cara dels fotògrafs no era molt alegre XD

    Una que va picar de mans! puc ser friki d’honor? XD el Jordi també ho va intentar però va arribar tard XD
    El pastís i el coulant estaven boníssims!
    Els regals ja us vaig dir, van ser molt emotius. No sabia que els àlbums de fotos estiguessin personalitzats! Quina feinada i quin detall més maco ♥

    Que ho vas fer molt bé!! No sé ni com el vau acabar sense entortolligar-vos amb la faldilla. Com t’he dit abans i et vaig dir en el seu dia, la gent no nota si us heu equivocat o no, molt malament ho hauríeu de fer per a que quedés malament. I et torno a felicitar, a ella també, per suposat. Entre els dos vau demostrar la bona parella que feu aconseguint un ball que us encaixava a la perfecció.
    jajaja, l’hora del ball va ser la sol•licitud de presència dels nuvis per part de tothom. Per estar tan sol•licitats, us vau repartir molt bé 😉 ep, nosaltres vam estar al fotomaton i a la zona de ball tota l’estona, aguantant com uns campions i ballant i menjant, que pa eso era gratis! wait… la candy bar la vam pagar nosaltres! shit! XD

    Aix… si es que aquestes coses del backstage… t’has de fer sempre MOLT pesat per a que funcionin, i tot i així de vegades tampoc funciona. Potser per feina estic més acostumada a aquestes coses i d’això sí que hi entenc. Moltes coses que hem fet amb el Jordi (viatges, festes o organitzar alguna cosa en concret) a vegades han sortit perquè he sigut una pesada, tal qual. Amb nosaltres van ser molt atents i molt simpàtics, i tot i que com dius hi han punts foscos, en general va estar molt bé. A altres casaments hi han hagut coses mooooolt pitjors. Tot i així, el tema del cava no hauria d’haver passat, és inadmissible. Les altres coses poden molestar, però aquesta és difícil de perdonar, sort que no va ser greu.

    9 hores???? no ho havia calculat! Doncs per nosaltres també van volar, això és una bona senyal ^^ jajaja la foto de l’únic moment en que la núvia va ballar amb els amics XDXD

    El primer cop que vaig llegir això ho vaig fer en veu alta per al Jordi. Aquí se’m va començar a “quebrar” la veu. Sí que va ser un dia irrepetible i molt especial.
    Què maco tot el que comentes. T’ aguantem encantats!! Realment sou tots molt macos, tu inclòs. Diu molt de tu que tot i fer-te vergonya parlar en públic, vulguis dir tot això micròfon en mà.
    He dit que em vaig començar a emocionar, oi? Amb la última frase del paràgraf i tot el següent ja vas acabar d’obrir l’aixeta. Només puc dir GRÀCIES. Gràcies per les teves paraules, crec que ningú mai m’ha agraït res amb tanta insistència. Et torno a dir que ho vam fer encantadíssims i ho tornaria a repetir sense cap dubte. Va ser un HONOR formar part tan activament del vostre dia especial, i dels moments previs. O sigui que no ens heu d’agrair res més, si de cas hauria de ser al revés. Ens sentim molt estimats i no tothom té la sort de tenir tant bons amics. Nosaltres això ho valorem i actuem en conseqüència, no podíem fer menys.

    Sempre t’ha de quedar alguna cosa XD que va estar bé, tot va ser molt maco, el ball també, i vau ser molt atents. No li donis més voltes, crec que tothom va sortir satisfet i això no passa sovint als casaments.

    Tens raó, si em plantejo fer festa de casament és precisament per reunir a tota la gent possible que estimo i agrair i celebrar que estem junts i formin part de la meva vida.

    M’alegro que tot hagi anat tan bé, m’alegro que sigueu feliços i m’alegro que estigueu fent per fi un viatge tan esperat. Com us he dit tant últimament, us ho mereixeu. I com us vaig dir també; gaudiu, a viure.

    • moroboshi876 ha dit:

      Em faig creus (I make myself crosses) que em passés per alt aquest comentari. Potser en vaig veure l’avís a l’e-mail en un moment molt, però molt, estressant del viatge, i no el vaig identificar com a missatge nou, no ho sé… Però ara l’he vist, l’he aprovat i l’he llegit, i per tant contesto.

      GRÀCIES (per tot i) per comentar. 😛

      Enya no va ser per Enya perquè sí, m’agraden algunes cançons d’aquesta gent però en aquest cas la de Gladiator em posa la pell de gallina, i per això va guanyar la final de cançons per a aquell moment concret. M’alegro que t’agradés. Per a la Míriam és “anunci d’Andorra, el país dels Pirineus”. ¬¬

      Sobre pagar el menjar, en realitat la generositat de la gent va ser prou gran com perquè hi hàgim hagut de posar relativament pocs diners, per tant no et preocupis, que el problema no va ser aquest. Va ser veure aquell menjar i no poder-nos-el menjar com cal xD

      Sobre el ball… també m’alegro que t’agradés, però sóc plenament conscient que no ho faig bé -per ser jo, encara es pot salvar-, i l’altre dia ja vaig rebre un comentari en el sentit de “no deixis la feina actual” xD

      No em mereixo els altres elogis que em dediques. Ho atribuiré a la màgia de la celebració, perquè ho veus amb un filtre molt exagerat xD Ja et dic que sóc molt “ranci” i com a màxim puc ser no-mala persona, però tant com “maco”… Uf, no ho accepto.

      Vosaltres sí, en canvi. Michi i Yoshirin per sempre! 😀 Espero que un dia us caseu i us ho passeu tan bé com us mereixeu, però hi ha coses que seran pitjors perquè lògicament no podràs preparar-les tu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s