És possible que estigueu pensant “com, que ja ha arribat en Sergi?”, perquè si l’havia esmentat en aquest blog era de passada, i en una entrada que no es va llegir ningú. No vaig parlar de l’embaràs, i no cal ser un gran observador per adonar-se que no he mostrat la mateixa il·lusió que amb el primer.
Això té diverses causes, a banda de la comprensible i evident, que és la de repetir un procés que ja havia viscut i, per tant, no és nou: a més de la meva tradicional prudència a l’hora d’alliberar els meus sentiments en un cas en què tot va bé fins que de cop les coses es poden torçar, i ja vam haver de passar per un avortament -per sort, dins la desgràcia, anembrionari- i en Sergi ens va fer un bon ensurt quan gairebé el van haver de treure del forn abans d’hora, ja he deixat ben clar, i més d’una vegada, que la paternitat està sent un calvari per a mi. Soc el primer que es lamenta i pateix aquestes dures paraules, però si tenia idealitzada aquesta etapa (opció, de fet) de la vida de persona adulta, els quatre anys i escaig que duc sent i fent de pare m’han xuclat la il·lusió i part de les ganes de viure, tal com vaig explicar a l’entrada sobre la crisi dels 40. La cosa no ha anat bé amb la gran, que no vol dir que no l’estimi infinitament. Precisament per això ho passo tan malament, perquè em costa assimilar que la meva inversió emocional i els meus sacrificis personals rebin aquesta resposta en forma de rebuig i mals comportaments constants per part de l’ésser que és objecte de les meves atencions.
Amb aquest precedents, i ja totalment desromantitzada la paternitat, a la prudència abans esmentada se sumaven el dol pel poc temps lliure que ja tenia i que evidentment es reduirà encara més -digueu-me egoista, però crec que totes les persones tenim dret a tenir aficions i distraccions, que no som només pares/mares-, la desgana, la por de tornar a passar pel mateix, o la por, encara més punyetera perquè és la contrària, de tenir una experiència totalment diferent i veure que amb el nen tenim bona relació i amb la nena no. Em faria sentir malament igualment. Sigui com sigui, estic fumut.
Per això no vaig manifestar gaire il·lusió ni interès per l’embaràs, que no significa que no vulgui ser el millor pare possible per al nen, però això, com deia aquell, es demostra amb fets, no paraules. I val més ser bon pare que passar-se l’embaràs parlant-li a una panxa i vivint il·lusionat i a l’hora de la veritat ser un pare pèssim com he estat per a la meva filla.
Una altra por que tenia, però aquesta en realitat era més aviat una incògnita i venia de quan la nena era prou petita com perquè encara no mostrés el rebuig que mostra cap a mi, era com podia ser que, estimant tant una filla, pogués estimar també un hipotètic segon plançó sense restar amor per la primera. En altres paraules, què en quedaria, de la divisió. Una persona, fa uns anys, em va dir que era molt senzill, que el cor s’eixampla perquè hi càpiga una altra persona. Em vaig quedar amb la idea, però confesso que no confiava que fos el meu cas i em feia por.
En el moment que vaig veure la cara del nen sortint de… bé, sortint, es va trencar la cuirassa. I em va ser igual que fos un nen -ja ho sabia- quan jo inicialment preferia una nena. De sobte vaig sentir com tot l’amor que estava retenint desbordava la presa, que el cor s’eixamplava de debò, que cada dia l’estimo més, i des de llavors l’agafo tan sovint com puc i no penso en si les coses aniran també malament, perquè vull gaudir del moment actual, que no tornarà -com cap moment, en realitat-, i vaig recordar quan la nena era així -de sobte em va semblar que en feia quatre dies- i com ha passat el temps i s’han torçat les coses. I vull fer-ho bé. Però si ho torno a fer malament, vull recordar aquests moments tant com pugui, perquè és clar, ell prefereix la mare, i és natural. Encara no és perquè jo sigui el dolent que el renya i li diu que no a les coses que la resta de la gent li permet. No hi ha una consciència, per part del nadó, de mama bona i papa dolent. Hi ha una persona que necessita i una persona que no. I això no em fa sentir malament, en el seu cas.
Doncs bé, passades les coses més ombrívoles de l’entrada, ara que soc pare de dues criatures que es porten prop de cinc anys hi ha algunes coses que suposo que no soc l’únic que ha sentit, però que no m’havia plantejat fins que les he viscut. Diguem-ne curiositats. Una és que la nena es fa gran de cop. No en el comportament, per desgràcia. Continua sent tan egoista, capriciosa i rebel com li correspon per edat, però ara el que fa és posar-nos les coses més difícils, perquè el que necessitem és que faci cas, i en això s’està comportant igual que fa mesos. Ni gelosia ni històries de psicologia barata. Tot el que li hem estat dient que hauria d’anar controlant quan arribés el nen ho ha fet servir per eixugar-se el cul. En fi. Es fa gran perquè de cop t’adones que pesa molt, i que és molt més alta. És una qüestió de percepció, és clar, però fa un parell de dies la vaig anar a calmar al seu llit, li vaig resseguir una cama per sobre dels llençols i em va fer la sensació que no s’acabava mai, que era altíssima.
També he descobert que allò de fer regals als germans petits quan és l’aniversari del gran, que és una pràctica amb la que nosaltres no estem d’acord perquè creiem que és sobreprotectora, que les criatures han d’aprendre que no poden ser protagonistes cada dia, i encara menys quan el protagonisme aquell dia concret el té algú altre, té una versió emmirallada en el naixement d’un nadó: de sobte, a la Sara també li regalen coses quan venen a veure en Sergi per primer cop!
Potser per compensar un altre fenomen que per a mi no és nou, perquè ja el vaig viure quan em vaig convertir en pare i vaig passar a ser el majordom que s’ho mira tot des de l’última fila (cosa que aquest cop ja em rellisca): ha perdut una part considerable de l’atenció de la família. Abans era la petita, encara que tingués quatre anys. Ara venen a veure el nadó bufó. Em sap greu per ella i espero que ho gestioni bé, però me n’he adonat i no esperava que seria tan evident. I em va entristir una mica, tot i que és ben natural, especialment quan els cosins van venir a conèixer el quart de la colla, perquè fins ara estaven sempre pensant en veure la Sara i l’altre dia el que volien era, és clar, veure en Sergi. I ella es feia pesada i insistia en jugar, però no va tenir gaire èxit, si no comptem el que va tenir perquè el cosí gran, l’Unai, amb vuit anys, se’n va compadir tot i i les ganes que tenia d’estar amb el seu nou cosinet, el primer nen que neix a la família precisament des que va néixer ell.
No sé què m’espera al futur. Passi el que passi la sensació serà desagradable: en el millor dels casos, ho faré millor i em sabrà greu haver-la cagat amb la Sara. De fet, amb una setmana ja noto, i em sap molt greu dir-ho, que la calma i la tranquil·litat que necessito per estar pel nen no les puc tenir perquè ella no abaixa revolucions i em fa menys cas que mai, de manera que fracasso com a figura que l’ha de controlar perquè no molesti la mare ni el nadó, cosa que en resum fa que -repeteixo, em sap greu- de vegades les ganes que tinc d’estar amb ella siguin inversament proporcionals a les que tinc d’estar amb ell. No és així com crec que s’hauria de sentir un pare, però sincerament no sé com fer-ho d’una altra manera. Tinc la paciència que tinc, i per comptar fins al número que calgui, per empassar-me humiliacions, insults i cops de puny al cap mentre la dutxo a la força i fingir que tot va bé quan es calma i vol jugar amb mi, o quan perquè no noti tant l’impacte de l’arribada del nen dormo amb ella al seu llit -fins ara es plantava al nostre llit cada cop més hores- a canvi del meu descans i la meva esquena, faig uns esforços mentals que ningú més que jo sap. Faltava el pitjor dels casos: que amb el nen també surti malament. I, si passa això, no em quedarà res.
Espero equivocar-me i que tot s’arregli i quan tots dos siguin grans em recordin com un bon pare, i que plorin la meva mort quan arribi el moment. Que no els quedin ressentiments amb mi. Però molt haurien de canviar les coses. Almenys vull que s’estimin -de moment a la Sara li encanta, i vaig haver de reprimir llàgrimes d’emoció quan me’ls vaig mirar junts per primer cop a l’hospital- i siguin millors germans l’un per a l’altra del que jo he estat per a la meva germana. Amb això em conformo. Quina entrada de celebració de l’arribada d’un fill que m’ha quedat, eh?
Compte Enrere 