Repàs de 2018

I continuem, un any més, la tradició de publicar el dia de Cap d’Any un repàs de l’any anterior, que ja avanço que, en contra del que desitjava -i que desitja tothom, vaja- no va anar millor que 2017, ni igual, sinó una mica pitjor. Però no avancem esdeveniments.

Començo, com sempre, fent un repàs de les lectures que vaig fer l’any passat, i si al repàs de 2017 lamentava que només haguessin estat 8 llibres, a causa de la llavors recent estrenada paternitat i la consegüent reducció del meu temps lliure i l’augment de la proporció d’aquest temps dedicada als videojocs, aquest cop la tendència ha continuat i només he pogut llegir 6 llibres, i escaig, perquè n’hi ha un que no l’he acabat, que hauria estat el setè. Quedo encara més lluny, doncs, dels 12 anuals -un al mes de mitjana- que sempre em proposo. Els que vaig llegir, però, van ser aquests:

• La fi de l’eternitat, d’Isaac Asimov
• A la caça de l’ovella, de Haruki Murakami
• El Barcelonauta, de Pep Albanell
• Guadalajara, de Quim Monzó
• Accel World: El retorno de Kuroyukihime, de Reki Kawahara
• L’elefant desapareix, de Haruki Murakami

I, a sobre, el penúltim el vaig llegir per feina, revisant la novel·la que surt a la venda el proper 22 de gener. Per tant, vaig llegir molt poc, tot i que hi ha, com sempre, llibres d’en Murakami, dos com és també costum.

Pel que fa a escriure, 2018 va ser un altre any en què no vaig crear ni una línia. Podria semblar que des que vaig ser publicat en un recull de contes una maledicció es va apoderar de mi i no he tornat a escriure, però no és per això. M’han faltat la inspiració i el temps.

Al cinema, de 17 vegades que hi vaig anar el 2017, que ja implicava una baixada, el 2018 només hi vaig anar 8 cops. Com deia, la paternitat és el motiu d’aquest canvi en el temps lliure, i la protagonista d’això és la Sara, que el 2018 passat va fer el seu primer any, i ha continuat creixent física i intel·lectualment, i ara ja es comença a fer entendre i entén moltes coses. I no para quieta, i continua odiant dormir.

L’any passat vam tornar a viatjar, després de la pausa de 2017 per motius evidents, i vam anar a Praga, capital txeca, que ens va semblar molt bonica i també ens va permetre fer el primer viatge amb la nena, un altre canvi de perspectiva perquè es pot continuar viatjant, és clar, però els obstacles de tota mena es multipliquen i cal  planificar les visites per tal que també ella s’ho passi bé.

Al setembre la Sara va començar l’escola, la llar d’infants, a P1, cosa que també ha fet que em converteixi en PA, és a dir Pare d’Alumna, calgui anar a reunions i estar en contacte amb el personal de l’escola on cada dia la duc perquè aprofiti les permanències i jo pugui continuar arribant a la feina amb normalitat i fent l’horari de sempre.

A l’escola ha començat a estar en contacte amb altres nenes i nens i ha crescut com a personeta d’una manera clara, interactua més, li fan gràcia les coses, mostra afecte amb nosaltres i balla i canta, i costa menys adormir-la, cosa que no vol dir que dormi poc.

La feina va bé, per sort, i tornem a tocar fusta, però com he dit al principi de tot 2018 va anar una mica pitjor que 2017, i si dic “una mica” és perquè les coses bones, que ja he comentat, fan que el balanç no sigui tan negatiu.

El cas és que l’any ens va fallar en salut, perquè a la primavera vam saber que la meva mare estava malalta. Per sort l’hi van detectar a temps, es va sotmetre a cirurgia i radioteràpia i sembla que la cosa ha anat bé, no ha hagut de fer quimioteràpia, i ara s’ha de medicar i anar-ho controlant, o almenys això és el que m’han dit perquè estigui tranquil. Jo he triat confiar. Però l’ensurt el vam tenir igualment i fins que no passin uns anys no podrem cantar victòria.

El meu pare, per la seva banda, té glaucoma en un ull i el té força malament per culpa d’un metge incompetent que no en va detectar la gravetat. Va fer els 70 anys, número rodó, un dia després que es morís d’una cruel i incurable malaltia com és l’ELA el pare d’un dels meus millors amics, cosa que em va fer ser més conscient, per si no n’hi havia prou amb haver vist altres pares de coneguts morir-se abans dels 70, de la sort que tinc de tenir tots dos progenitors encara amb mi.

I al cantó positiu de les coses vaig poder veure com estrenaven pis després de molts anys volent fer un canvi d’aires. Amb això ja no dino a casa seva els dimarts com feia fins que es van mudar, perquè el nou pis em queda massa lluny, però ens hem adaptat a la nova situació i ara dinem junts a casa de la meva àvia, que em queda a 20 minuts de la feina, i per tant la veig cada setmana, que abans la veia més aviat poc, i és l’última que em queda i al febrer farà 90 anys.

Així, 2018 va ser un any de canvis i d’ensurts, i espero que 2019 sigui millor, ja que, ara sí, hi ha marge perquè això sigui així.