Fa 18 anys que tinc 18 anys

Aquesta és l’única collonada que se m’ha acudit per trobar quelcom especial als 36 anys que faig avui. Perquè no són un número rodó, ni em situen al mig d’una dècada, ni són els últims abans d’un canvi de dígit inicial i probablement causant d’una crisi.

El cas és que ja he estat tant de temps major d’edat com menor, i si ens posem a filar prim, com que vaig néixer de matinada, ja he estat unes hores més adult que no pas menor d’edat, quan es publica aquesta entrada.

Aprofitant l’avinentesa parlaré una mica del que representen, o van representar, si més no per a mi, aquests desitjats 18 anys de poder fer el que et roti, amb la clàusula “però mentre visquis sota aquest sostre ens faràs cas”.

Assolir la majoria d’edat és un gran objectiu per a qualsevol adolescent, com més va més impacient perquè el moment arribi. S’acaba l’institut, ens podem treure el carnet de conduir, i els pares ja no ens poden dir el que hem de fer. Bàsicament sembla que se’ns hagin d’acabar els problemes. Però res de més allunyat de la realitat.

A partir dels 18 anys podem anar a parar a la presó segons les decisions que prenguem, posar-nos al volant d’un cotxe ens dona llibertat però alhora és una responsabilitat enorme, i deixar d’aguantar assignatures que no ens agraden de l’institut per poder estudiar allò que volem pot ser que no sigui tan bonic com ens ho havien pintat, i s’hi havien esforçat molt, per fer-nos creure que ens menjaríem el món.

Jo als 18 vaig rebutjar la idea de treure’m el carnet de conduir. No em venia de gust, en aquell moment. No veia per què ho havia de fer només perquè ja tingués els 18. M’hi vaig posar l’any següent i me’l vaig treure uns dies després de fer 20 anys.

Als 18 vaig ser prou adult per reconèixer que necessitava ulleres i, aprofitant que començava la universitat i allà no em coneixia ningú i era com una pissarra en blanc, en vaig començar a portar. Al cap d’us mesos em feia fer unes lents de contacte, però el cas és que els 18 van venir acompanyats de l’evidència que era miop. Genial.

Parlant de la universitat, sempre dic que a aquella edat és difícil saber el que vols estudiar, què vols ser, però et fan triar. I és normal triar malament. Celebro que hi hagi casos en què la vocació venia de lluny i fossin uns anys feliços i l’inici d’una gran carrera professional. No va ser el meu cas. I com a conseqüència d’un altre mite sobre la vida adulta, el d’acabar la universitat i trobar feina en allò que s’ha estudiat al voltant dels 22 anys, no em vaig permetre corregir la meva trajectòria, pel retard en el compliment de plans que hauria representat això, i em vaig empassar els últims 3 anys de carrera com quan m’ha tocat empassar-me menjars que no m’agradaven gaire. Perquè era el que tocava. Doncs al final no vaig trobar feina del que vaig estudiar, així que els primers anys de la majoria d’edat no vaig parar d’equivocar-me, en diversos àmbits de la meva vida, i el que és pitjor: no vaig saber corregir els meus errors.

Tenir 18 anys no proporciona més capacitat per fer res, només responsabilitat legal (no moral) i una enorme pressió per estar a l’alçada del que la societat espera dels adults. I no aconseguir-ho pot marcar una persona. Creieu-me.

Els segons 18 anys de la meva vida no van anar especialment bé. Problemes del primer món, tampoc no us penseu que em vaig haver de refugiar en un altre país ni res d’això. De fet, van arribar a anar força malament -conseqüències ramificades de no saber corregir els errors-, i no sé què hauria passat amb mi sense l’ajuda dels meus pares, però al final -almenys de moment- les coses s’han arreglat i no em queixo pas de la meva vida actual, aquella en què em trobo en estrenar els 36, casat i amb una filla.

Espero que els seus 18 siguin més plens d’encerts. Si no, li ensenyaré que no passa res per equivocar-se, però sí per limitar-se a fugir endavant.