Adéu, casa de la Talaia

És curiós el que et pot fer sentir un objecte inanimat. Un cotxe, un ninot de peluix o una casa, tant se val el que sigui, quant de temps el vas tenir, si el feies servir gaire o si, en realitat, no era teu.

Hi ha gent que això no ho entén, i jo entenc que no ho entengui. Però sóc un sentimental i un coi de nostàlgic, i em posa trist haver de dir adéu a qualsevol objecte que hagi format part de la meva vida. M’entristeix, ara, saber que no tornaré a trepitjar el terreny ni la casa del que coneixíem com a “la Talaia“, que era la casa que els meus tiets tenien fins ara, que l’han venut, en una urbanització anomenada Talaia Mediterrània, deixada de la mà de Déu, sense pràcticament vida, envoltada de muntanya i bosc, víctima reiterada d’incendis i robatoris i ubicada de manera que cada trajecte cap allà era gairebé un calvari, i que moltes vegades m’havia fet marejar i fregar el vòmit. Inconvenients que no embruten el bon record que en tinc, però.

Amb el pas del temps hi anava cada cop menys, és normal, i en els darrers 3 anys segurament no hi havia anat més d’una vegada, però en tinc molts records, i tot i que celebro que els meus tiets se l’hagin tret de sobre -perquè sé que feia temps que ho volien- també sé que en el fons els fa pena, igual que a mi.

Talaia

Allà era on es reunia sempre tota la família quan nosaltres no teníem encara la casa a Collbató (que viurà el mateix destí esperem que d’aquí a no gaire), i encara ho va estar fent durant anys quan ja la teníem; on fèiem generosíssims esmorzars de pa de pagès amb embotit -i on jo vaig començar la tradició de fer-me “entrepans de tot” cada cop que tinc a l’abast això, pa de pagès amb embotit-; on fèiem les calçotades, les costellades i altres grans àpats diversos cops l’any, com deia abans cada cop menys sovint per diverses circumstàncies.

Allà, en una plaça en què acabava un dels pocs carrers que tenia la urbanització, i que quedava al costat de la casa -que era l’última de la Talaia-, jugava a futbol amb el meu cosí, i vaig practicar fins que vaig adquirir una certa habilitat en els llançaments de falta, sempre dins el baixíssim nivell de jugador esporàdic amb el qual se’m pot jutjar, però que em va permetre marcar alguns gols en partits de futbol sala. D’altra banda, al pati de la casa vaig practicar les xilenes, i no és que les hagi fet servir mai en un partit real, però almenys vaig perdre la por a llançar-me d’esquena i engaltar una pilota tal com vingués en aquella perillosa posició.

Allà, malgrat la poca vida que hi havia, el meu cosí Sergi tenia una petita colla formada per ell, en Rubèn i el seu germà Maür i també el Sergi gran, que em recordava en Gegant de Doraemon perquè era gran, tirant a gras, fort i bastant imponent, però en el fons tenia bon cor i em va saber greu quan va marxar d’allà.

299165_277034858983637_100000313747537_993386_658936857_n

Allà hi havia, i encara hi ha, un hostal abandonat fins a un punt de decadència que recorda les fases inicials de construcció d’un edifici. Hi entràvem de tant en tant, en pujàvem alguns pisos amb la fantasia -potser realitat- que alguns esglaons eren perillosos perquè podien enfonsar-se sota el nostre pes, cosa que feia més interessant l'”aventura”, i contemplàvem un paisatge desolador, molt de casa okupada per ionquis, mentre al pati hi vèiem una piscina buida i bruta i una pista de tennis en un estat no gaire millor. Si us en voleu fer una idea, aquí teniu l’enllaç del bloc d’on he tret la imatge, amb més fotos.

Allà hi havíem passat algunes vacances de Setmana Santa, i recordo haver plorat, ja ben ganàpia, una vegada quan em vaig adonar que les vacances s’acabaven i per tant també aquella estada més llarga del que era habitual a la casa.

Allà va ser també on em vaig enamorar de la Mega Drive del meu cosí gran i dels 3 o 4 jocs que tenia, fet que va marcar la meva trajectòria com a videojugador. Recordo, també, les partides que fèiem als FIFA de la Playstation, més endavant, en una tele de 14 polzades, penjada ben amunt d’una paret, que per culpa de la seva col·locació respecte als sofàs ens feia seure malament o torçar el coll d’una manera poc saludable durant massa estona.

IMG_9877 (Small)

No oblidaré tampoc la baixada que hi havia a l’entrada i que portava al pati d’un terreny en realitat molt inclinat i que acabava ben bé en un petit bosc dins les tanques de la propietat. En aquella baixada ens tiràvem asseguts en un monopatí o ens ho passàvem d’allò més bé quan havia nevat, nosaltres, tan pixapins. Recordaré sempre les taules blanques de resina del balcó on esmorzàvem i dinàvem quan feia bon temps, amb aquella rajola que deia “Aquí hi viu un caçador”, i que ja venia amb la casa quan la van comprar, i el banc inclinat, i les parets cruelment estucades que ens feien veure les estrelles quan hi picàvem de cap (o de colze) sense voler.

No ho sé, no era meva, aquella casa, ni la trepitjava gaire últimament, però la trobaré a faltar. Al capdavall hi vaig passar moments importants de la meva vida, sobretot l’adolescència, i ha estat a la família durant 22 anys.

Anuncis

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada s'ha publicat en Coses meves i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Adéu, casa de la Talaia

  1. Pons ha dit:

    quin post més emotiu, crec que se m’ha posat una cosa brossa a l’ull…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s