La Sara fa 4 anys!

Un any més, i és evident que el blog s’ha tornat monotemàtic -espero que la cosa canviï en algun moment-, toca l’entrada sobre l’aniversari de la meva filla.

Ja són 4 els anys que ha fet, avui, que és quan es publica aquest text, i no fa gaire ja vaig escriure’n un de molt dur, suposo que de llegir, però ja us dic que segur que molt més d’escriure, i a diferència del que vaig fer l’any passat, a l’entrada del tercer aniversari, aquest cop voldria deixar les coses negatives fora del post, i en tot cas us convido a seguir l’enllaç corresponent.

Doncs bé, repassant el que vaig escriure l’any passat, hi ha hagut canvis importants a la seva vida, i en qüestions pràctiques també a la nostra: els bolquers han estat retirats definitivament del seu culet, cosa que estava en procés fa un any, un procés que es va completar no gaire després. El xumet, però, va trigar més, i se li va retirar, tot convertint-ho en un intercanvi amb un regal maco del Tió, la nit de Nadal, amb unes quantes nits dures com a resultat, després de dies preparant-la, avisant-la que li donaríem la “pipa” al Tió i que fins que arribés el moment només la podria fer servir de nit. Ha trigat massa, això tindrà (o ja té) conseqüències dentals, però vaja, ho vam fer com vam poder, i cadascú sap el que té a casa seva.

En aquest temps ha après també a admetre que té son i a no posar tants problemes per dormir… a la nit. De migdiades ens en podem oblidar, havia d’agafar precisament aquests gens, de mi -cosa que en el fons ja va bé, perquè si n’hagués agafat gaires més la qualitat del producte final se n’hauria ressentit-, i això fa que en anar cansada, als vespres hi hagi tota mena de problemes, però bé, hi insisteixo: no vull parlar d’això en aquesta entrada de celebració.

Una altra cosa que ha canviat és que ja s’ha quedat a dormir fora de casa algun cop, tot i que de moment, per qüestions pràctiques, només a casa dels avis que tenim creuant el carrer. A la dels altres, els meus pares, que viuen en una altra població, i on podria fer una festa de pijames amb els seus estimats cosinets, no s’ha pogut fer, encara, per temes d’agenda, i començo a pensar que aquest estiu no podrà ser. No li suposa cap trauma, això de quedar-se a dormir fora, i tot i que són coses que els pares necessiten com l’oxigen per respirar de tant en tant, a l’hora de la veritat, i per molt que em queixi dels sacrificis que la paternitat suposa i dels problemes que tenim, quan dorm amb els avis la trobo a faltar moltíssim. Sí, encara que hi guanyi temps per a mi, que escasseja. La trobo a faltar, què hi farem…

A l’escola ha fet P3, amb molts bons informes de la tutora, i ha anat reforçant la seva colla, encara que han començat els problemes de compatibilitat de personalitats i de decepcions amb les amistats, però això és quelcom amb què ens hem trobat totes i tots -o gairebé- i encara que a aquesta edat les decepcions no siguin traumes que durin gaire temps, l’acompanyem des d’ara mateix fins que, d’adulta, ja no ens necessiti en aquesta tasca. També ha fet el seu primer casal d’estiu, el que quan jo era petit es deia “colònies d’estiu”, i això li ha permès conèixer el recinte de l’edifici dels grans, on anirà a partir de primer de primària, i fer noves amistats amb alumnes de l’altre grup del seu curs, amb algunes de les quals compartirà aula a partir de P4, que tornen a fer barreja.

Una altra cosa que també hem intentat és que jugui amb altres nenes i nens, que no tingui només els cosins com a referència infantil, però malauradament, en general, han estat cites úniques, que esperem repetir en el futur però que, per ara, li han permès conèixer algunes nenes i alguns nens i no tornar-los a veure.

Ara que la situació de la pandèmia, segons el moment i amb moltes limitacions, ha permès fer algunes coses que el 2020 no s’havien pogut fer, també hem intentat que s’entretingués més, i que gaudís, per exemple, de la fira d’atraccions de Mataró, que no s’havia celebrat l’any passat i que l’anterior era massa petita per entendre i aprofitar com cal. I com li agraden, les fires, les atraccions de qualsevol mena i tot el que sigui jugar. Marxar dels llocs, però, no tant.

L’aigua, per exemple, li agrada molt. Sempre que sigui per banyar-se o mullar-se d’una manera lúdica. En canvi, rentar-se les mans o les dents, o dutxar-se (ara li hem tret els banys perquè, de tota manera, la majoria de vegades no vol ni banyar-se, i quan sí que ho vol se’n cansa de seguida) són la font de la majoria de crits i empipades que hi ha a casa.

Continua augmentant el seu vocabulari i la riquesa de les seves expressions, tot i que el creixement en aquest sentit, com és lògic, no és tan espectacular com al principi, però si hi ha un tema que ens preocupa és el de l’idioma. Com ja anticipàvem, el consum d’audiovisual que fa és majoritàriament en castellà. Per desgràcia, és un problema per a la canalla catalana en general, i és que l’abandonament dels continguts atractius en català per part de TV3, sumat a la brutal competència i el brutal atractiu que representen les plataformes d’streaming, on sí que hi ha material que agrada aquest sector del públic i on aquest és en castellà -o en l’idioma original, però en tot cas rarament en català-, deixen els intents de fer-los consumir coses en català als pares més activistes, que s’han de buscar la vida per trobar continguts de manera tècnicament il·legal, però absolutament legítima perquè, en realitat, no ens deixen gaire alternativa. En el cas de la Sara, a sobre, no li interessen gaire les pel·lícules, l’únic reducte on encara es troba alguna cosa en la nostra llengua, tant a Disney+, ara que la plataforma s’ha posat les piles per la pressió de les xarxes socials, com en els llargmetratges en suport físic que tenim per casa.

El resultat de tot això és que, com era d’esperar -i no és un fenomen nou, però sí que abans es produïa a l’adolescència-, veu el castellà com l’idioma “guai”, perquè és el que parlen els personatges dels vídeos que mira, i ara gairebé sempre juga en aquest idioma. És una vergonya i un error que pagarem caríssims, el que estan fent -o, més ben dit, NO estan fent- els responsables polítics d’aquest sector.

En fi, no vull acabar amb una nota negativa. La Sara continua desenvolupant-se com a personeta, amb un caràcter fort que a mi em treu de polleguera, però alhora m’al·lucina haver estat cocreador d’un ésser humà tan espavilat i, quan vol, sensible i bo. A veure quins canvis puc explicar per al cinquè aniversari!