Potser el títol espanta una mica, perquè no queda clar quantes parts seran. Després de donar-hi algunes voltes, fa temps que vaig decidir, però, que explicaria el viatge -ara des d’un punt de vista més estàndard, sense dedicar més entrades a coses concretes ni a unes impressions generals que ja vaig compartir en aquest blog- en 3 parts, i espero cenyir-me a aquesta idea.
La raó és senzilla: és com vam dividir nosaltres el viatge. Vam fer una primera etapa a Tòquio, per tal de conèixer els barris i districtes més importants, després ens en vam anar a Kioto, on vam visitar l’antiga capital japonesa i les ciutats més rellevants del seu entorn (Osaka, Kobe…), i finalment vam tornar a Tòquio, des d’on vam fer excursions a diverses localitats però també ens vam dedicar a repetir algun lloc, fer compres i, per circumstàncies alienes a la nostra voluntat, descansar una mica després de dur un fort ritme durant els dos primers terços del viatge.
Per tant, avui començo amb el repàs de la primera part, la de Tòquio ciutat (amb alguna escapada). (Edito per a afegir l’enllaç a la segona part)
DIA 1
Després d’un fotimer d’hores a l’avió que ens duia des de Frankfurt, on havíem fet escala, fins a l’aeroport de Haneda, que se’m van fer una mica menys eternes gràcies al fet que hi vaig veure dues pel·lícules, Zootopia i Hail, Caesar!, però en què no vaig ser capaç de dormir, com sempre em passa als avions, vam aterrar a Tòquio i, després d’adquirir la targeta Pasmo, amb què aniríem pagant els viatges de metro, vam començar el periple amb les maletes fins a l’hostal on ens allotjaríem tant en aquesta primera etapa com en la tercera i última.
Fins que no vam arribar al barri que seria la nostra base d’operacions, però, personalment no acabava de pair que ja era al Japó, per fi, després d’anys i anys esperant-ho. Va ser quan vam sortir a peu de carrer i vam començar a arrossegar les maletes que en vaig ser conscient, en bona part gràcies al fet que la zona on érem, Asakusa, és un dels llocs de Tòquio que es van modernitzar primer i, per tant, van quedar obsolets abans. Això li dóna un encant inigualable que em colpia amb imatges com aquesta, un paisatge urbà estil Mitsuru Adachi, a mig camí entre la modernitat i la tradició.
El lloc més conegut d’Asakusa, però, i de fet un dels més emblemàtics de la capital japonesa i protagonista de bona part dels souvenirs que es venen allà, és el temple Sensôji, amb la famosa entrada kaminarimon (porta del llamp) i la llanterna vermella que es veu al fons de la foto. Passaríem diverses vegades per davant d’aquesta porta, tant de dia com de nit, durant la nostra estada a Tòquio.
(Com que posaré més fotos del que és habitual a les entrades de blogs, aniré fent petites galeries. Les fotos van canviant, espereu o aneu fent clic a les fletxes! I si en voleu veure alguna més gran, botó dret a sobre i “visualitza imatge”)
El temple és bonic i gran, i gratuït, però després de la kaminarimon hi ha un carrer format per botigues a banda i banda, al final del qual hi ha el temple en si.
Al migdia ens en vam anar cap al districte del costat, Ueno, on vam fer el nostre primer àpat. Va ser en un petit restaurant d’aquests que en diuen “restaurants familiars” o famiresu, i després d’introduir les corresponents monedes a la màquina en què es tria el plat i entregar el tiquet al personal del restaurant vam gaudir d’un àpat bo i barat que em va fer pensar que probablement érem en un antre de mala mort, però no, amb el temps vaig veure que allà els restaurants són així. També n’hi ha de cars, és clar. Tanmateix, la majoria de vegades dinàvem i sopàvem menjar preparat de les botigues de 24 hores, que estava força bé i, pels horaris que fèiem i el ritme que dúiem, era una opció notable.
Un cop vam haver dinat vam anar a passejar pel parc de Ueno, on també hi havia algun temple, però després de tot el viatge sense dormir -almenys jo- i com que havíem arribat al Japó a les 6 i escaig de la matinada, haver d’aguantar tot el dia desperts per tal de fer el primer dia de visita va ser molt dur, estàvem molt cansats i hi havia moments en què, si ens aturàvem uns minuts pel que fos, ens quedàvem gairebé adormits de peu. No m’havia passat mai. Crec que vam estar desperts unes 30 hores.
Tot i així va ser un dia en què vam caminar moltíssim, cosa que agreujava la situació. Sobretot per a anar del parc de Ueno a l’entrada de la Tôdai, la Universitat de Tòquio, a fer aquesta foto d’homenatge al manga Love Hina. Sí, va ser el primer punt de pelegrinatge otaku del viatge.
A l’hostal vam sopar, ara ja sí, menjar preparat del Family Mart que hi havia a pocs segons de distància i ens en vam anar a dormir, però no ens recuperaríem de tot el cansament acumulat ni ens acabaríem de posar al dia en aquest sentit en gairebé tot el viatge.
DIA 2
Al matí del segon dia de viatge vam anar a un lloc gens típic. Tant és així que les senyoretes de l’hostal se n’estranyaven. Es tracta de Nerima, un zona més residencial, lluny dels comerços, el xivarri i els llums de neó, que a mi em feia gràcia visitar perquè era de l’estil més tradicional que es pot veure a Doraemon, Ranma 1/2 o Shin-chan (encara que en aquest últim cas l’acció transcorre a Kasukabe, prefectura de Saitama). Veureu el que vull dir si mireu les fotos.
Després d’aquest passeig tranquil ens vam encaminar cap a Ikebukuro, zona molt comercial on el passeig va ser d’un altre estil.
Vam ser, però, sobretot al centre comercial Sunshine City, on vam dinar creps (i de postres, també creps) i vam tenir el nostre primer contacte amb això, els centres comercials, molt abundants i molt grans al Japó.
Hi vam descobrir, per exemple, la cadena Donguri Kyôwakoku -llavors encara no sabíem que era una cadena-. Hi tenen molts articles de l’Studio Ghibli, a més d’altres franquícies com ara Moomin. Vam veure també un Animate, cadena molt popular i coneguda de venda de manga, anime i marxandatge, però que està molt dedicada a les obres actuals i, per tant, ens hi sentíem una mica ignorants.
Una altra cosa que vaig veure: els centres de Sega, plens de màquines recreatives tant de videojocs com d’altres estils, per exemple màquines d’atrapar peluixos i coses així, de Sega només en tenien el nom. No eren llocs on es pogués jugar a títols clàssics de la companyia d’en Sonic, i a més a tots els centres de Sega on vam anar passava el mateix: plantes senceres dedicades a un o dos videojocs, a sobre pensats per al joc en línia. Una decepció en aquest sentit. Per a mi només tenia l’interès de veure-hi l’ambient.
Quan ja s’havia fet fosc -allà això passa cap a les 7 de la tarda- vam fer una visita ràpida al barri de Ginza de nit per tal de fer un tast del luxe que s’hi respira. Ho veuríem al final del viatge, però aquells carrers semblen les grans avingudes de Nova York, i hi ha botigues de marques caríssimes. Vam mirar també l’aquari de l’edifici de Sony, vam entrar un moment a l’Apple Store i vam fer fotos del famós teatre Kabukiza des de fora.
I vam acabar el dia passant pel Sensôji, altre cop a Asakusa, però de nit, on es veia un ambient diferent, més tranquil i bonic gràcies als llums.
DIA 3
L’endemà tocava Shibuya, i com no podia ser d’una altra manera ens vam fer una foto amb la famosa estàtua del fidel gos Hachiko, un punt de trobada típic d’aquest barri.
Però aquesta zona no només és coneguda per això, sinó també per les botigues i la que probablement és la cruïlla més recognoscible del món.
Que, a nivell de terra, no sembla que sigui aquesta, però només calia mirar-la des d’un punt més elevat per estar segur que ho era. Això seria més tard, i ja ho ensenyaré al final del dia. Un dels llocs que havíem de veure era la Disney Store de Shibuya. No pas l’única de Tòquio, però sí força especial perquè està decorada amb molta atenció al detall i és ben bé un museu.
Allà va ser, també, on havíem de comprar les entrades per a Tokyo Disney Sea, un dels dos parcs d’atraccions que la companyia del ratolí més famós del món té als afores de la capital japonesa.
Un cop fora d’allà jo vaig poder gaudir d’una visita a una de les seus de la cadena Mandarake, dedicada al manga de segona mà, amb moltíssim material, i també a figures i marxandatge a preu d’or, en aquest cas.
Després de dinar havíem d’anar a Harajuku, però pel camí passaríem pel famós parc Yoyogi, del qual no poso cap foto perquè, francament, és un parc normal i corrent, força gran, això sí, on la gent passeja, practica ball para-para o pren el sol. I just abans de Harajuku visitàvem el temple Meiji Jingu, el primer que veuríem que estava en reformes i, per tant, amb una lona on hi havia una imatge de com és la porta principal normalment.
Ara sí, cap a Harajuku, on bàsicament vam estar una bona estona travessant i mirant el curiós carrer Takeshita, estret però pleníssim de botigues i gent. Si no fos pel temple que també hi havia, em feia la sensació que era la versió japonesa del Camden londinenc.
Encara ens quedava una cosa per fer, però, abans d’anar a dormir (perquè ja havíem sopat unes creps). Havíem de tornar a la cruïlla de Shibuya per tal de fer-hi fotos des de dalt, des del “mirador” que és el menjador de l’Starbucks.
DIA 4
Arribava el moment d’anar a Akihabara, el barri de les botigues d’electrònica, la Meca per als amants del manga, l’anime i els videojocs.
I és així, és un lloc on cal anar, però com ja vaig explicar a 3 Botons i START, pel que fa a videojocs -ja hi anava avisat, però- la cosa ha canviat molt i els preus són elevadíssims. Això no va impedir, però, que explorés unes quantes botigues, encara que fos només per veure coses que fins llavors només havia vist per internet, o que ni tan sols coneixia. Vaig aprofitar també per visitar l’única botiga de 24 hores de la cadena Lawson que estava dedicada a Dragon Quest, la meva saga preferida de videojocs RPG, que enguany ha fet els 30 anys -i per això n’han inaugurat un parc temàtic-.
Fins i tot un temple que hi havia, el Kanda myôjin, tenia un to marcadament otaku, amb els ema (les plaquetes de fusta on s’escriuen desitjos) amb personatges d’estil anime que es venien així al mateix temple.
Per cert, abans de visitar res vam passar per l’enorme Yodobashi Camera, on vam adquirir una bateria de recanvi per a la nostra Canon EOS 750D, vam descobrir puzzles de Ghibli bastant més barats que en qualsevol altre lloc -i els vam acabar comprant més endavant- i vam comprar també una targeta SIM d’un mes per poder tenir internet, que ens calia com a mínim per a orientar-nos amb el GPS i Google Maps.
A la nit vam anar cap a Shinjuku, barri d’oficines, gratacels i edificis oficials, passant per un dels carrers principals de la zona de Kabukichô, on se suposa que hi ha locals de mala mort gestionats per la yakuza i que es recomana no visitar de nit. Suposo que es refereixen a la matinada, perquè allà al vespre ja és negra nit i jo no hi vaig veure res d’estrany.
Abans d’arribar als gratacels, que és on anàvem, vam passar també pel carreró de petits restaurants tradicionals, Omoide Yokochô, que en realitat són dos carrerons paral·lels i, sí, ja hi havia gent que caminava fent tentines.
Però l’objectiu era anar al Tochô, l’edifici del govern metropolità de Tòquio, que tenia un mirador a la planta 45, a 202 metres del terra, gratuït. El cas és que ens va agradar força i com que vam acabar anant a altres miradors, al final no vam considerar necessari pagar entrada per als observatoris de la Torre de Tòquio ni la Tokyo Skytree.
DIA 5
El cinquè dia del viatge va ser el de la primera excursió fora… i va ser a l’esmentat Tokyo Disney Sea, un dels llocs on la Míriam volia tornar sí o sí, després d’haver-hi estat l’any 2009. No hi ha gaire cosa a explicar, per tant passarem ràpidament a la galeria de fotos: un parc enorme, però més dedicat a mirar que no pas a les atraccions fortes. És com un museu a l’aire lliure, on hi ha entreteniment, és clar, però les emocions més fortes que hi ha les viurem a la Torre del Terror, que ja havíem gaudit a París el 2012.
Va ser un dia de cansament, també, perquè tot i el sistema de Rapid Pass, segons el qual anàvem reservant hora a tot el que podíem, alguna cua llarga vam haver de fer -no es podia tenir més d’un Rapid Pass actiu alhora-, i sobretot a l’atracció Toy Story Mania, molt divertida però amb una cua infernal i enganyosa. De fet, per a aquesta es reparteix Rapid Pass… a primera hora del matí, i la gent hi va a fer cua amb molta antelació.
Poso un vídeo de l’espectacle pirohidromusical, que vam veure com vam poder perquè plovia, i tant els nostres paraigües com els de l’altra gent ens dificultaven la visió i ens feien estar força incòmodes.
DIA 6
La següent excursió fora de Tòquio va ser la de Kawagoe, una petita ciutat que destaca perquè té un barri antic amb cases de colors molt foscos. Una de les seves atraccions principals, la torre del rellotge, la Toki-no-kane, estava malauradament en reformes i no la vam poder veure.
Les famoses cases negres són en realitat un carrer molt comercial, per desgràcia amb circulació abundant de cotxes, i poca cosa més. Destaca també un carreró amb botigues de caramels de tota mena, però a Kawagoe també hi ha temples bonics i, a la part moderna, vaig poder jugar a la recreativa Mario Kart Arcade GP DX per primer cop, i per només 100 iens. Això sí, calia pagar per cada circuit, de manera que després de guanyar el primer vaig abandonar la copa.
Abans d’anar cap a l’hotel vam voler anar una estona a Akihabara de nit, però en realitat eren menys de les 8 del vespre… i gairebé tot estava tancat! Em faig creus que un barri de l’electrònica i amb tanta afluència de gent plegui tan aviat. En fi, va ser un viatge de metro llençat, però almenys vam aprendre que, a diferència de Nova York, encara que des dels miradors sembli una altra cosa, la ciutat de Tòquio sí que dorm, i se’n va a dormir aviat.
DIA 7
Ja en vaig parlar al blog Cementiri de Pneumàtics, però una de les coses que volia fer al Japó era visitar el Museu Ghibli, dedicat a l’estudi japonès d’animació més famós, encapçalat per en Hayao Miyazaki i responsable de meravelles com Nausicaä de la Vall del Vent, El castell al cel, El meu veí Totoro, La tomba de les lluernes o La princesa Mononoke, a més de l’oscaritzada El viatge de Chihiro, entre altres.
Però la cosa no acabaria aquí, perquè també vam fer un parc, el Shinjuku Gyoen, força gran i amb zones boniques, però pleníssim de gent que havia pagat l’entrada per posar-se a… buscar Pokémon amb el Pokémon Go.
A més, teníem previst anar al complex d’edificis Roppongi Hills, amb un observatori aquest cop sí de pagament, que casualment -ens ho havien dit, però- acollia una exposició temporal dedicada a l’Studio Ghibli, prou diferent del museu com perquè en tiguéssim ració doble sense empatxar-nos. També hi vam veure una exposició, aquesta al carrer, de figures enormes d’en Doraemon.
DIA 8
El vuitè dia tornava a ser d’excursió fora, un dia força ple en què havíem de veure dos llocs. Un va ser Kamakura, on hi ha la famosa estàtua del Gran Buda, el segon més gran del Japó, per darrere del de Nara, però diuen que més interessant artísticament.
Va ser un dia de molta calor, però poc després, a la regió de Kansai, en passaríem encara més. En qualsevol cas Kamakura és una petita ciutat amb temples interessants, i segurament em quedo amb el Hasedera. Va ser una excursió d’escalfament per al que ens esperava a Kioto.
Pel camí de tornada a Tòquio hi ha la ciutat de Yokohama, que també volíem veure, tot i que no teníem gaire temps. A més, bona part d’aquest temps el vam dedicar a Cosmoworld, un complex d’entreteniment on vam pujar a la roda i vam passejar.
Això va fer que l’Akarenga o magatzem de maons vermells, actualment un centre comercial, només el poguéssim veure de nit. Al barri de cases antigues d’estil occidental ja hi havíem renunciat per manca de temps, però també vam passar pel famós barri xinès de Yokohama abans de tornar a l’hostal.
DIA 9
Arriba l’últim dia de la primera etapa de Tòquio, i amb ell també arriba el final d’aquesta entrada que espero que no s’hagi fet gaire pesada. Segons la nostra planificació tocava anar a l’illa artificial d’Odaiba, en un dia de moltíssima calor, zero ombra i l’únic consol de l’aire condicionat dels centres comercials.
La idea era anar amb el vaixell Himiko, on hi havia unes figures de cartró bidimensionals dels protagonistes del manga i l’anime Galaxy Express 999, d’en Leiji Matsumoto, a fer-hi un tomb, fer-nos fotos amb el cèlebre Gundam de mida “real”, també amb la petita Estàtua de la Llibertat i, ja que hi érem, vam entrar un moment a l’edifici de la Fuji TV, on vam trobar una botiga dedicada a Bola de Drac.
Per cert, vam dinar en un Kua’Aina, una cadena d’hamburgueseries d’estil hawaià que fa unes hamburgueses boníssimes. No són preus de McDonald’s, però val la pena. Al final hi vam acabar anant 3 cops, en els 28 dies de viatge.
Al vaixell, a banda de les figures, els que m’imagino que eren els actors de doblatge originals explicaven el que s’anava veient en l’agradable trajecte pel riu Sumida, però ni l’acústica ni el meu japonès eren prou bons per a entendre gairebé res.
Parlant del riu Sumida, vam planificar el viatge tenint en compte que aquell dia hi havia el festival de focs artificials d’aquest riu, i anar-los a veure era el nostre pla per a l’última nit (de moment) a la capital japonesa. Un desastre: carrers col·lapsats, a rebentar de gent per tot arreu, i també al temple Sensôji, on ens havien recomanat anar si no trobàvem lloc a la riba del riu. No va ser gaire millor.
Vam veure’n, però tard i no gaire bé, i també vam descobrir que els japonesos s’emocionen fàcilment amb castells de focs molt senzillets. De moment, els millors havien estat els de Tokyo Disney Sea, i amb diferència.
Em vaig desfogar amb una sessió al centre de bateig que teníem a prop de l’hostal, una de les coses que volia fer al viatge per la meva afició al beisbol, adquirida a través del manga i algun videojoc, però insatisfeta per la manca de tradició beisbolística a Catalunya, i a sopar i a dormir, que l’endemà tocava agafar el Shinkansen, el tren bala, amb el Japan Rail Pass ja activat, per anar cap a Kioto.
Compte Enrere 
Bona primera part del viatge! 😀
Retroenllaç: Viatge al Japó (part 2) | Compte Enrere
No sé què comentar, com bé diu la Miriam, bona primera part 🙂 molt completa i descriptiva no només del que es pot trobar, a més de les sensacions que us donava tot, que de vegades es millor que un punt de vista neutral.
Això de quedar-se adormit de peu ho vaig patir al Fuji, sembla increïble que pugui passar una cosa així.
Començo a llegir les teves experiències al Japó i t’ho he de dir: molt bona primera entrada i per consegüent, molt bona primera part del viatge!
M’agraden les teves/vostres primeres sensacions i com aneu descobrint de mica en mica tot. Fent tot el que fèieu, m’imagino que aniríeu cansadíssims tots els dies, però val la pena, això segur. Prenc nota pel meu futur –molt, molt futur– viatge al país del sol ixent.
PD: alguna vegada m’he adormit de peu al metro!
M’alegro que t’agradin! Doncs jo vaig al·lucinar amb això de la son, tenia llacunes i tot xD De fet vaig llegir que amb més de 24 hores sense dormir pots tenir al·lucinacions i tot xD
A mi m’ha passat algun cop al metro, de quedar-te adormida unes quantes parades i quan et despertes no saps on pares! Una barreja de desorientació i sorpresa.
No sabia que et podien donar al·lucinacions i tot, quines coses xD.