La crisi dels 40

Avui n’han caigut 40. Sembla mentida, el que pot fer sentir un simple canvi d’edat, més enllà de la importància social que es dona als 18, perquè de cop ets un adult des del punt de vista legal i la vida et comença a canviar molt més de pressa que no et pensaves.

Però… i els 40? Per què haurien de ser diferents dels 27, els 32 o els 39? Ens fem vells de cop, als 40? També des del punt de vista social, sembla que sí. I hi ha l’anomenada crisi dels 40, que representa que és la que arriba quan, en trobar-nos amb aquesta edat -o a la quarantena-, ens adonem que la joventut se’ns escapa, ara de debò, i ens agafa la pressa per fer tot allò que no vam fer quan en teníem l’edat. El clàssic i tòpic cas de l’home que busca una companya més jove o es compra una Harley amb què estimbar-se al primer revolt.

Jo n’he tingut, i crec que en tinc encara, de crisi dels 40. Pel que veig respecte a l’entrada que vaig publicar als 30, força fumuda. De moment, em pregunten com em sento i la meva resposta és que el número fa impressió, que se’m fa estrany. A un nivell més profund, i per una situació d’infelicitat que s’allarga en mi des de fa temps, també hi ha un impacte important dins meu en arribar aquesta edat, o en veure que s’estava acostant.

És com si em fes ser més conscient, en ser una mena de punt d’aturada i repàs del que he viscut fins ara, de tot allò que no va bé. També del que se suposa que ha de ser un home de 40 anys en contraposició al que soc en realitat. Del meu fracàs com a pare, i la por de tornar-ho a fer malament amb un nen que aviat arribarà. I, com a cosa que m’ha estat sobrevolant des de molt abans de ser pare, però que ara que la meva llavor ha donat fruit per última vegada és més evident que mai, soc conscient de la meva pròpia irrellevància. Soc un personatge irrellevant en una vida que no ha tingut grans baixos (malalties, guerres, tragèdies…), però tampoc grans alts.

Comparat amb altres persones, no em puc queixar. O sí? Per què no? Per què no ens hem de poder queixar d’allò que ens fa infeliços? Soc afortunat en algunes coses, i en d’altres no. He tingut problemes del primer món, però com que han estat meus m’han deixat molt tocat. D’alguns n’he après, d’altres no tant. He viscut 25 anys a Barcelona, 8 a L’Hospitalet de Llobregat i aviat en faré 7 a Mataró. He estat ben bé dos anys a l’atur, i també alguns altres períodes sense treballar ni estudiar. He tingut una relació de 10 anys i fa 10 anys que estic en una altra, l’última. Pel mig hi ha hagut desenganys amorosos i amors frustrats. Tinc una filla, i un fill en camí. El millor que hauré fet mai, però ni ho he fet tot sol, ni un cop són fora de la mare sembla que jo dugui a terme gaire bé la meva tasca, pel que he pogut veure amb la nena.

Una de les coses en què he estat afortunat és haver trobat algú que m’accepta com soc, que no és poca cosa.

Encara que, com a tothom, se m’ha mort gent, ara fa molts anys que no passa i tinc la família propera sencera i en un estat de salut raonablement bo, fins i tot una iaia que l’altre dia va fer 93 anys. També he desaprofitat molts anys de la meva vida per culpa de males decisions i una manca absoluta d’energia per redreçar la situació davant de la poderosa inèrcia de deixar les coses com estan. De petit s’esperava molt de mi, i jo mateix m’ho vaig arribar a creure. Va ser un fiasco, i jo soc el que més ha patit quan les expectatives no s’han fet realitat. No m’agrada ser irrellevant, tampoc no donar el perfil del que la societat espera d’un home, però m’agrada encara menys rebre lloances. Les trobo totes exagerades. M’incomoden. Tinc una forta síndrome de l’impostor tant a la feina -una feina que m’encanta- com a la pròpia vida. Per això he acceptat la meva grisor, i veig que m’agrada cada cop menys socialitzar, després d’estar uns anys “millorant” en aquest sentit. La meva ambició consisteix en què em deixin estar, que em deixin viure, que em deixin en pau.

Si he après una cosa, això sí, és a fer amics. Bé, concretament, amigues. A còpia de fotre’m trompades, d’allunyar-me de més d’una colla on havia de deixat de sentir-me bé, de sentir-me jo mateix, vaig desenvolupar la capacitat de detectar “fitxatges” interessants, individuals, amb què ja fa anys que em relaciono així, de manera individual, i ben content. No m’han fallat mai. Les anomeno amistats a primera vista.

Si em coneixeu deveu saber que soc una persona que mira massa cap al passat. Em lamento dels errors comesos, em persegueix el fantasma del mal que de vegades jo també he fet als altres -perquè, evidentment, no només me n’han fet els altres a mi-, i revisc molts moments intentant simular dins el meu cap com haurien estat les coses si haguessin anat d’una altra manera. De vegades amb petiteses i tot. Sé que és un càstig excessiu, i sobretot que és inútil, perquè no podem canviar el que ja ha passat, però soc així, no ho puc evitar.

Últimament he notat que he perdut, de manera notable, la il·lusió, les ganes de viure. No acabo de ser feliç i tampoc tinc cap projecte de vida, ara ja sense perspectives reals d’arribar a escriure de debò algun dia. Tenim el temps que tenim, i oh, sorpresa!, ser pare cansa. Física i sobretot mentalment. Ho sabia, però pensava que durant els primers anys de la vida dels fills la cosa seria molt més dolça que no ho està sent en el meu cas. Sense que això signifiqui que estimo menys la meva filla, perquè l’estimo infinitament.

Ser pare és la cosa més difícil que he fet mai, no m’ho esperava tan dur, però no ho canviaria per res.

Tanmateix, un altre defecte que tinc, que m’ha fet cometre molts errors també, en forma de renúncia a desitjos i somnis, és un excés de sentit de la responsabilitat, així que no duré a terme cap acció dràstica al respecte, no patiu. Suposo que és un sentit que també té coses bones, perquè el pensament que ja n’hi havia prou, que se me’n fotia si un dia ja no em despertava, m’ha visitat, ho reconec. Però si m’he d’estar en aquest planeta els propers 79 anys -si vull arribar a veure el segle XXII, és clar-, val més que la cosa canviï força i que trobi la manera de somriure més de cinc minuts, i no només de cara a les fotografies.

Vull pensar que podré fer-ho, i la gent que m’estima s’esforça per fer-me costat, d’això no en tinc cap queixa, i només sento agraïment. Passa, però, que la crisi dels 40, la meva, que és com l’he descrit aquí, és només meva, i només jo m’hi puc enfrontar. I, si fracasso, el fracàs serà meu. Cap retret a ningú. El que em passa no és culpa de ningú, és el que és i prou, i me’n vull sortir, fer que els propers 40 anys siguin millors. Vull lluitar per ser una persona que no em faci fàstic, ni vergonya, ni em decebi a mi mateix, i de qui puguin estar orgulloses la meva família i les meves amistats. Així doncs, per molts anys a mi mateix!

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Pare d'una nena. Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada s'ha publicat en Coses meves i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s