10 anys sense en Terry

Avui la meva àvia ha fet 90 anys, tota una fita que hem celebrat en família conscients que som afortunats de tenir-la encara amb nosaltres, però també que hem d’aprofitar tant com puguem el temps que passem amb ella perquè no la tindrem amb nosaltres gaire temps més, com és natural. En tot cas, avui els pensaments negatius no hi eren, o no hi havien de ser, a la celebració que hem fet, sinó que era un moment de festa i rialles.

També ho va ser quan va fer els 80, el primer cop que vam celebrar el seu aniversari tots plegats, però llavors, en tornar del sopar que vam fer, quan els meus pares em van deixar a casa meva i van aturar el motor del cotxe, em van comunicar que en Terry, el nostre gos, s’havia mort aquell matí.

L’última foto que em van fer amb ell

Era molt vell, molt. Havia fet els 17 anys uns dies abans, feia temps que no tenia forces per caminar i gairebé no s’hi veia. Però a banda d’això no tenia res més. Només que era extremament vell i s’anava apagant. Ja m’ho havien dit uns dies abans, que li quedava molt poc. De fet, sembla ser que el dia abans el van dur al veterinari i es va començar a parlar de sacrifici, una cosa que és d’allò més dolorosa perquè saber el moment exacte en què un ésser estimat es morirà deu ser duríssim. Encara que sigui pel seu bé. No va caldre: el 24 de febrer de 2009, a les últimes hores de la matinada, el van sentir gemegar feblement i el seu cor es va aturar als braços de la meva mare, de manera que se’n va anar en pau, embolcallat per l’amor que sempre va tenir a la nostra família, que el va estimar com si fos un membre humà més.

Qui tingui o hagi tingut gossos (o gats, és igual) de ben segur entén aquest sentiment -i qui no, els trobarà exagerats, ho tinc clar-, com també l’enorme buit que va deixar en mi la seva mort. La tristesa infinita que vaig sentir quan el vam dur a un lloc on incineraven animals, ens vam poder acomiadar del seu cos fent-li un petó i ens el vam endur una estona més tard en un cofre on encara s’hi pot llegir “Terry. 1992-2009”. 17 anys en què ens va donar alegries i algun disgust, que ens va condicionar la vida com també saben els que han tingut o tenen mascotes, i en què en definitiva es va guanyar un lloc com gairebé un fill i un germà més. Bé, això era així des del primer moment, quan tenint jo 10 anys érem un dia a casa i els meus pares ens el van ensenyar, sense haver-nos-en dit res abans. Quina alegria tan gran!

En Terry era un foxterrier molt afectuós, encara que tenia geni, i ens estimava molt. Es notava. Vull pensar que ell també era conscient de com l’estimàvem nosaltres. Sempre buscava la nostra companyia, i recordo quan s’enfilava al meu llit -quan jo era de dormir fins tard- i es posava fet una bola en qualsevol forat que trobava, de manera que jo ja no em podia moure. També recordo com de vegades em despertava llepant-me la cara i les orelles, i com jugàvem a lluites i ell sabia que havia de mossegar fluixet, perquè només era un joc. Alguna vegada em va fer enfadar molt, destrossant-me alguna joguina o algun ninot perquè jo havia comès la imprudència de deixar-lo al seu abast, i no era precisament dels gossos que respecten el menjar dels adults. El que tenia al seu abast s’ho enduia. Un cop em va prendre la tapa d’una hamburguesa en un restaurant d’Esparreguera que es deia Cadillac. Sempre ho recordaré.

El vaig tenir dels 10 als 27 anys, així que hom es pot fer una idea del buit que va deixar en mi que se n’anés, i mai més no he volgut tenir gossos ni implicar-me gaire en els que hi hagués al meu voltant. Per a mi és insubstituïble, i durant aquests 10 anys, esporàdicament però força vegades, hi he somiat. Curiosament, de vegades aquests somnis han consistit en què s’havia mort però havia tornat, almenys durant un temps, com si estigués de permís. D’altres vegades no s’havia mort, senzillament havia anat fent anys i superava tots els rècords. Això potser té a veure amb el fet que tenim la idea que els gossos viuen 10 o 12 anys, i quan ell els va anar fent i encara estava en forma, i amb potser 14 anys encara estava força bé, inconscientment em vaig anar creient que no es moriria mai. Però, naturalment, va acabar passant, només que va trigar tant que ens va sorprendre. I tot i així ens va semblar poc.

Aquella notícia tan trista me la van donar en un dia com avui, de fa 10 anys, un 24 de febrer que per desgràcia associaré sempre tant a l’aniversari de la meva àvia com a la mort del meu gos. Ja és mala sort. En fi, li volia fer aquest homenatge, perquè mai no he deixat de trobar-lo a faltar, però intentaré anar-me’n a dormir amb els bons records del dinar familiar d’avui.