La Sara fa 3 anys!

L’any passat deia que havia començat una tradició, perquè repetia entrada sobre l’aniversari de la meva filla, i ara soc esclau d’aquelles paraules, perquè arriba la tercera edició d’aquesta mena de secció del blog, ja que avui la Sara ha fet 3 anys.

Repassant l’entrada sobre el segon aniversari de la nena m’adono que en realitat no tinc gaires coses noves per dir. El que penso, analitzant aquest tercer any de vida de la criatura, és més o menys el que ja havia dit fa un any, però, és clar, la cosa ha anat a més.

Parla més encara (en d’altres coses no, però en això va avançada), amb frases molt elaborades, molt de vocabulari i fins i tot algunes paraules que no hauria d’haver adquirit. Però també, malgrat que hem intentat evitar que consumís poca tele i d’una mínima qualitat, les circumstàncies són les que són, especialment en aquests darrers mesos en què la pandèmia ha castigat els més petits amb el tancament d’activitats pensades per a ells i fins i tot els parcs infantils, i n’ha acabat veient massa i bàsicament continguts musicals de YouTube, que és l’únic que vol veure -la nostra filla no té una pel·lícula preferida que veu un cop rere l’altre, no: directament no vol pel·lícules-, i de resultes d’això ha après moltíssim castellà, també (i una mica d’anglès, que repeteix en forma de cançons). Per als que diuen que el català no necessita protecció, que el castellà està discriminat a Catalunya, etc. En fi…

El que tenim clar és que la nena ha d’estar amb nosaltres, o més ben dit que allò que no puguem fer amb ella, no ho farem. Per exemple, anar als salons del manga i del còmic -quan se celebren, en èpoques normals, és clar- implica anar-hi amb ella, amb les incomoditats i les limitacions que això suposa. Però ella s’hi va fixant, li agrada veure tota aquella llum i aquell color, i hi va disfressada i tot, fent cosplay de Son Gohan a la 25a edició del festival de còmic japonès més important del nostre país.

De moment no ha dormit sola a casa d’avis ni tiets, és una cosa que tenim pendent, també perquè aprengui a desenganxar-se una mica, sobretot, de la seva mare, però tard o d’hora passarà i nosaltres podrem anar a sopar fora, per exemple. Perquè de cinema, ara, tampoc n’hi ha gaire, amb tot el sector actuant amb prudència davant la incertesa de nous tancaments i restriccions, així que les pel·lícules més esperades, de moment, no arriben.

Poc a poc van arribant canvis que fan que veiem que el que tenim ja no és pas un bebè, sinó una nena “una mica petita i una mica gran”, com diu ella, segons el que li interessi en cada moment. Ja no la duem mai en cotxet, i tot i que el xumet encara no l’hi hem pogut treure, sí que ha deixat el biberó -ara, quan beu llet, ho fa sempre amb got- i, el que és més important, després de temps intentant convèncer-la, ella sola va decidir, un divendres, que avisaria dels pipis i les caques i els va començar a fer al lavabo, de manera que estem en procés de retirar-li uns bolquers que ja només li posem per dormir.

Fa molt de temps, un parell de mesos després de fer els 2 anys, ja mostrava interès pels videojocs, cosa que em fa sentir orgullós d’ella, però en tot aquest temps que ha passat ha anat millorant, i ja va entenent conceptes com el de saltar mentre avança i fer petites accions que permeten que, per fi, a la pantalla hi passin coses més interessants que quan es dedicava a prémer el botó de pausa constantment perquè li devia fer gràcia que jo m’anés empipant.

És una nena molt, però molt, activa, curiosa, decidida i, com deia l’any passat, sempre té un “no” preparat a la boca. En aquests 12 mesos la cosa s’ha agreujat, i ha continuat posant a prova els nostres límits. Hi torno més avall, perquè vull parlar de coses més alegres.

Una altra cosa en què s’ha notat el canvi que ha fet en aquest tercer any ha estat que ja no és un nadó que va de quatre grapes, sinó que camina, corre i juga amb normalitat amb altres nens de més o menys la seva edat, i ara els cosinets, de 6 anys ell i 5 ella, no només se l’estimen, sinó que hi poden jugar pràcticament sense por i pràcticament a qualsevol cosa. Ella, és clar, els vol imitar, i s’apunta a qualsevol cosa que ells facin, encara que de vegades calgui ajustar una mica les coses i explicar-li, per exemple, que ells ja han acabat de dinar i per això han marxat de la taula, però que ella encara té menjar al plat.

M’agrada que tingui aquests amiguets especials, perquè ella no entén encara el concepte de “cosins”, i per desgràcia s’han vist menys del que hauria estat normal en d’altres anys pels motius que tots coneixem, però el cas és que ja són una petita colla de trapelles que espero que puguin continuar portant-se tan bé entre ells durant tota la vida.

I ara tornem al tema dels límits i, malauradament, reduïm el positivisme que el text destil·lava fins ara, perquè em temo que els meus límits ja els ha trobat, i no m’ha agradat gens el pare que he vist que soc, en aquest darrer any.

Comptar fins a 10 no és prou, i sovint no soc capaç ni d’arribar a la meitat. És veritat que la meva irritabilitat ve donada per diverses coses, però que hagi coincidit amb l’etapa més dura, diuen, per als pares (i hi ha qui diu que ara sí que vindrà el pitjor, cosa que espero que no sigui certa)… no hi ha ajudat, precisament. He arribat a la conclusió que no soc un bon pare, que no tenim el tipus de relació que esperava i, per més que diguin que no m’he de prendre seriosament quan em diu coses com que no vol estar amb mi, que vol la mama, o no em fa cas i l’he d’anar perseguint per la casa per a qualsevol cosa que li demano que faci, quan la situació és gairebé diària m’acaba afectant i em posa de molt mal humor.

No estic passant per un bon moment com a pare, no ho amago i em consta que és una cosa que fa de mal dir, sobretot quan s’és mare, però crec que també és legítim sentir que n’estàs fins als genitals, dels fills, en més d’un moment. I és el cas. I em sap greu. I no sé si seré capaç de redreçar la situació, però estic molt desanimat en aquest sentit.

Llavors el que faig és pensar en els bons moments, en els seus riures i somriures, en les coses divertides que fa, en els acudits que té, i en quan té algun rampell afectuós i diu que em vol, m’abraça i em diu que m’estima. Passa poc, però passa. I quan l’acompanyo a dormir i li llegeixo un conte i s’adorm, per un moment em passa la ràbia que em fa sentir quan es porta especialment malament sopant o a la dutxa, veient aquella careta d’àngel que fa. I em sento com el monstre que esperava no ser.xe

 

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Pare d'una nena. Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada s'ha publicat en Coses meves i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La Sara fa 3 anys!

  1. sergiopaterna ha dit:

    Com passa el temps!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s