L’home gris

Tradicionalment he patit pel fet que soc una persona poc destacable, per no dir gens. No tinc res d’especial, no faig res especialment bé, per no dir que la majoria de coses em costen més que a la majoria -o així és com ho percebo-, soc lent deduint coses i em precipito en les conclusions abans no arribo a la resposta encertada. Entre moltíssims altres defectes.

Ja vaig parlar en una entrada anterior sobre els meus problemes amb la “homenia” i altres coses que s’esperen de mi, que de vegades em frustren com a persona. També em frustrava, o m’entristia, o em feia sentir desgraciat, no assolir grans coses a la vida. No he tingut sort des del punt de vista acadèmic i laboral, i ho he passat molt malament en aquest sentit. També he envejat molt. He envejat gent que partint de coneixements o interessos similars als meus ha tingut l’èxit i el reconeixement dels seus iguals, mentre que jo no.

Suposo que encara em queda feina per fer en aquest sentit, però amb els anys he anat adquirint una considerable capacitat d’acceptació de les coses tal com són, de veure els propis límits, que no és el mateix que no tenir ambició. Perquè tenir-ne i fotre’m de lloros contínuament el que ha fet és amargar-me. I m’he adonat que quan se’m reconeix, felicita o destaca per alguna cosa ho passo malament. No m’agrada. No és falsa modèstia, és que m’incomoda. Perquè en moments així penso que no n’hi ha per tant, que no m’ho mereixo, i ho penso de debò.

Faig una feina que consisteix en revisar, corregir, comprovar textos, com es vulgui anomenar, i és una feina que queda oculta. El resultat se suposa que és positiu, que serveix d’alguna cosa, però ni l’aprecia el lector -perquè no sap quins canvis ha patit o no aquell text que està llegint, o perquè considera que és el mínim exigible en un producte pel qual ha pagat, que també- ni queda reflectit als crèdits dels llibres, cosa que potser no costaria tant d’implementar, però el cas és que no es fa, almenys al meu sector.

I ja m’està bé. He arribat a apreciar aquest anonimat. De debò. Saber que treballo des de l’ombra, que el que faig serveix d’alguna cosa però que no he de passar vergonya perquè se’m feliciti, és fins i tot plaent. Tenir la satisfacció íntima de saber que una cosa ha sortit bé en part perquè m’hi he esforçat jo en algun moment de la cadena, com si fos un diplomàtic o un espia.

M’agradaria ser escriptor, això no ha canviat encara que el somni s’allunyi cada vegada més per manca de temps i forces per posar-m’hi de debò, i que el que escrivís tingués èxit i en pogués viure, però no m’agradaria gens haver de concedir entrevistes ni aguantar sessions de signatures d’exemplars. M’agrada fer la meva feina, no destacar i anar tirant. He acceptat que no seré mai reconegut pel públic i ja no em suposa cap problema. Ans al contrari.

Seré un paio gris, que no destacarà, que serà un membre més de l’equip, i el que vull és no passar gana i contribuir a què la meva descendència tingui una vida satisfactòria. No demano res més.