El passat 14 de març servidor va estrenar la trentena. Tradicionalment pensem (o ens fan pensar) que les dones són especialment sensibles a aquest canvi de dígits en concret, però el que he anat veient en les noies que m’envolten és que arribar als 30 anys no suposava cap trauma, sinó tot el contrari.
Descobreixen una etapa en què si tot va bé tenen estabilitat professional i sentimental i encara són joves i tenen força i il·lusió, i sí, encara fan goig. En canvi, dels nois que arribaven als 30 he anat observant tot el contrari: depressió, “calla-calla”, etc.
Jo m’ho he pres bé fins que va arribar el dia en què oficialment i legalment vaig esdevenir trentanyer (no sé si existeix, en català, però si existeix ha de ser així), que demanava a la gent que no m’hi fes pensar. Dir-ho en veu alta se’m feia estrany. “Trenta”. O “hòstia, 30 anys, ja…”.
Als 30 la gent espera de nosaltres això que deia abans: estabilitat, tenir les coses resoltes, fer d’adult. I si mirem la generació dels pares (dels pares de la meva generació, és clar) veiem que a la meva edat tenien —casos atípics a banda— un parell de fills, pis pagat i poques preocupacions. I et mires al mirall i veus que se suposa que ara ets gran i has d’actuar com una persona adulta, però no és així.
Llavors arribes a la conclusió que els temps han canviat, t’ho diuen els teus propis pares, i que per desgràcia tot és més difícil (feina, economia en general, exigències de la societat…) i les coses que els teus pares tenien als 30 (i abans) tu les tindràs més tard. Però les tindràs. Això és com a mínim el que et dius a tu mateix.
Mentrestant i, per què no dir-ho, també quan hagi assolit tot el que s’espera d’una persona adulta, hi ha coses que no tenen per què canviar. Sempre dic que mentalment sóc un ancià i sé que en algunes coses sóc més madur del que tocaria, però per què no puc continuar gaudint dels còmics, els videojocs i tota mena d’aficions que els retrògrads consideren que són infantils o que no toquen quan fem 30 anys?
Collonades: el meu temps lliure el passaré com vulgui i naturalment el cos no em respondrà sempre de la mateixa manera, però de moment ho fa, per sort (o per desgràcia) continuo tenint un aspecte una mica més jove del que em correspondria en comparació amb altres persones de la mateixa edat (i a allò que dèiem dels temps, perquè no té el mateix aspecte un home o una dona de 65 anys d’ara que en l’anterior generació, la dels nostres avis) i penso que per ara tot continua igual.
El que sí que he tingut ha estat una celebració d’aniversari, dilatada perquè ha estat en diferents sessions, inoblidable i que fa que pensi que val la pena fer 30 anys. De moment encaro una fase aparentment millor que la que he tingut durant els darrers dos anys, que no és moc de gall dindi. I m’he envoltat d’un grup de persones que estimo i que em fan sentir estimat. Què més puc demanar?
Compte Enrere 
Moltes felicitats de nou!!! ^^ xD
“moc de gall dindi” jaja com ric de les coses que segur que estan bé però mentalment penso “traducció literal del castellà” 😛 (o que he de pensar-ho en castellà per assimilar al 100% la frase com a bona jaja)
Tens uns 30 molt ben portats i qui diu que als 30 no puguis jugar i llegint còmics? I que tinguis fills i que no ho puguis fer? collonades… mentre t’ho puguis permetre i hi hagi temps lliure per poder-ho fer, endavant!! ara pots, llavors perquè no fer-ho?
Està clar que fa uns anys (la generació dels nostres pares) als 30 ja estaven amb 2 fills o camí als 2, que ja tenien tot pagat, etc… però també cal dir que en aquella època per desgràcia són poques les famílies que podien permetre’s enviar als seus fills a estudiar fins una certa edat com és el cas d’ara… a la nostra època fins als 23-25 anys no acabes la carrera, pel que en el moment que l’acabes ja és quan la teva mare et va tenir casi (és el meu cas, ara als meus casi 26 la meva mare ja duia 4 anys casada i a punt de tenir-me a mi) i mentre trobes una certa estabilitat econòmica per poder permetre’t marxar de casa (sol o acompanyat, ja al gust de la persona), vulguis o no has fet els 30.
Tu vius sol per motius independents però ei! podries estar encara visquent a casa els pares i tampoc estaria del tot mal vist actualment… sempre i quan no sigui perquè et rasques la panxa tot el dia xD
Així que duus uns 30 anys molt ben portats, amb una gran companyia al voltant, tan com família com amics, amb uns nous motius per alegrar-te i encarar aquests 30 amb ganes i alegria 🙂
P.D. Vaia parrafada!!! xDDDD
Tens uns 30 genials, això ja ho saps, oi :D? Sí que és cert que els nostres pares ja tenien la vida “resolta” però… segurament ara hi ha més marge per a les dones que no pas als vuitanta (no voler estar casada, no voler fills, no voler una hipoteca i sí poder tenir estudis, etc.)… tot canvia, noiet, i ens queda molt per escriure. Els 30 són magnífics: són com una reafirmació del tipus “i aquí em teniu: amb 30 i continuo sent jo, que collons!”. Gaudeix-los!!!!
Retroenllaç: La crisi dels 40 | Compte Enrere