Encara que sóc defensor del consum de productes en versió original sempre que sigui possible, i ho heu pogut llegir en diverses de les entrades d’aquest bloc, també sóc conscient que vivim en una cultura acostumada als doblatges —cosa que ha perjudicat l’aprenentatge i sobretot la pronunciació especialment de l’anglès per part de les audiències de l’estat espanyol, altrament no s’entendrien coses com “Yeins” o “Yors” per dir “James” i “George”—, i ja que doblem i ens agrada sentir les coses en el nostre idioma, evidentment sóc un gran defensor del doblatge en català. Em sembla, senzillament, la cosa més normal del món, tal com els castellanoparlants volen les seves coses en castellà i els angloparlants no conceben cap producte audiovisual que no sigui en anglès.
Com que sembla que cal un estat propi per tal d’assolir la normalització lingüística més enllà de l’escola, és a dir als mitjans de comunicació i entreteniment en general, on el català està en una situació més que precària i en clar desavantatge numèric, sé que el somni de tenir totes les pel·lícules en català als cinemes, fins i tot compartint nombre de còpies amb la versió castellana (en situació igualitària), és ara per ara irrealitzable.
I no només això, sinó que el doblatge en català, quan es produeix (és a dir, part de les pel·lícules infantils i d’una manera extremadament esporàdica a les d’imatge real i per a adults en general), el paga la Generalitat (nosaltres) amb la part de pressupost que dedica a aquest assumpte, notablement reduït en els darrers anys. No pas les majors, que assumeixen els costos del doblatge als idiomes que sí que els suposen beneficis.
Per tant, ja que tenim pocs diners per a sostenir un mínim —clarament insuficient— de films en català a les sales de cinema (en format domèstic el percentatge puja lleugerament en haver-hi doblatges que es fan expressament per a la fase posterior a la projecció a les sales, i això també s’ha reduït en els darrers anys), trobo que hi ha oportunitats desaprofitades en el moment que es doblen al català pel·lícules espanyoles que, pel seu tarannà i perquè és l’únic cas (a banda del català) en què anem contents a veure-les en versió original, trobem fins i tot absurd veure en la llengua de Josep Pla i Pompeu Fabra.
En un país normal, on tinguéssim garantits els drets lingüístics, o fins i tot en un país que s’hagués mantingut separat del regne de Castella i on no sabéssim castellà perquè mai no ens l’haguessin imposat, sí que tindria sentit anar a veure la nova de Mortadel·lo i Filemó en català, però no és el cas. Personalment celebro que existeixi aquesta possibilitat, i que els darrers àlbums del llegendari còmic de Francisco Ibáñez estiguin sortint també en la nostra llengua, però són productes que per més radicalment independentista que sigui no consumiré en català. I, com jo, moltíssima gent.
Si els espectadors de cinema en català som quatre gats (per una pura qüestió d’autoodi, de no estar-hi acostumats, ja que la qualitat és la mateixa que en castellà i gairebé sempre amb actors de doblatge catalans en les dues versions, i qui comenci amb els arguments de l’estil “en català no queda bé”, “en català es fa estrany”… té aquest problema d’autoodi que esmentava), al final serem només dos gats si es malgasten els diners en doblar pel·lícules que no haurien de ser ni candidates al doblatge. Gastem-nos el pressupost en films atractius per al públic, i posats a demanar fem subtítols en català per a totes les pel·lícules que no es puguin doblar. Pocs cinemes s’estan atrevint a emprar aquesta fórmula, però és que si el doblatge al català és una cosa residual, quan entrem a l’àmbit dels subtítols la cosa fa plorar encara més.
Dit això, repeteixo: la situació és la que és i tenim els diners que tenim. Triem bé, doncs, en què ens els gastem.
Compte Enrere 