Repàs de 2014

L’any passat, l’1 de gener, vaig publicar una entrada on confessava que el meu propòsit secret per al 2013 havia estat llegir més llibres, i ho havia aconseguit, amb 16,5 volums, molts dels quals de gruix considerable.

Vaig dir també llavors que ja veuríem si aconseguia superar-ho durant el 2014, i la resposta, que de ben segur estàveu esperant des de llavors, és que NO, no ho he aconseguit. Aquesta vegada, comptant el que tenia a mitges quan vaig fer aquella entrada, he acabat 11,5 llibres (des del que estava començat, Terra Lliure: La temptació armada a Catalunya, fins el darrer, Les memòries de Sherlock Holmes (II)), per tant 5 menys que l’any anterior. Podria haver millorat la marca, és cert, però cap al tram final de l’any vaig estar ben bé 2 mesos sense tocar-ne cap, i durant la primera meitat de 2014 vaig tenir, per sort, una mica de feina, cosa que va limitar el meu temps lliure i que puc argumentar com a explicació per a aquesta davallada.

En realitat no he treballat gaire, i de temps lliure n’he tingut força, però és clar, no als mateixos nivells que abans. Si ens aturem a pensar-hi, però, com que el 2013 havia fet un curs intensiu de 5 hores al dia durant 6 mesos, es podria dir que, tot i treballar, el 2014 he tingut si fa no fa el mateix temps lliure, repartit d’una altra manera. Què ha passat, doncs? Que he llegit més còmics que l’any anterior i he tocat més els videojocs que en el període previ, cosa que ja m’havia proposat fa un any, i que no he fet tant com m’hauria agradat.

Però el repàs que volia fer de 2014 no se centrarà en els llibres. Tota aquesta introducció era una manera d’enllaçar amb l’entrada de fa un any. Aquest cop parlaré de què ha significat, per a mi, l’any que s’ha acabat.

Bàsicament hi ha hagut dos esdeveniments importants a la meva vida: per una banda he recuperat una antiga feina, però al preu de fer-me autònom. Sí, aquell règim de la Seguretat Social que ens obliga a pagar una quota pel privilegi de tenir l’opció de guanyar diners a cabassos, una quota independent de la quantitat de diners que realment acabem facturant. Els qui tenim mala sort i no acabem d’alçar el vol hem de pagar el mateix que els que sí que s’omplen les butxaques, a diferència d’altres països de la Unió Europea, on és proporcional i, per tant, justa. A més, tenim vacances no pagades, una altra manera de dir que quan no treballem, no cobrem, i per a acabar-ho d’adobar la irregularitat de la feina ens obliga a fer aquestes vacances no pagades de manera més aviat inesperada, amb poc marge per a la planificació. Penseu que, com que els autònoms guanyem tantíssims diners, ja ens n’apartem una part per tal de poder passar les vacances i viatjar. Jo, durant 2014, n’he fet dos: a Madrid —que, havent estat al gener, considero pràcticament de 2013, any en què no en vaig fer ni un— i a Londres. Això sí, finançats pels meus pares.

És cert que he “gaudit” d’una reducció de la quota, que augmenta de manera progressiva, gràcies a una reforma laboral que en aquest sentit ha beneficiat els autònoms primerencs, però hi ha la feina que hi ha i en el meu súmmament específic sector malauradament no n’hi ha hagut gaire, o sigui que ja fa uns quants mesos que no em surt gaire a compte tot plegat —durant l’estiu fins i tot vaig decidir donar-me de baixa d’aquest règim tan especial perquè em trobava que havia de pagar més del que facturava— i veig el futur molt negre, en aquest sentit. En altres paraules, em veig a mi mateix a l’atur (per enèsima vegada) d’aquí a poc temps. Evidentment ja estic buscant feina, no he deixat de fer-ho ni durant aquest any que no he estat aturat del tot (em considero un semiaturat), però no veig que la cosa hagi millorat respecte als anys més crus de la crisi. A més, atesos el meu perfil, la meva estranya formació i la meva dispersa experiència, el temps em corre en contra i cada cop ho tindré més fumut. Necessito, en altres paraules, gairebé un miracle. Confesso que estic força deprimit. L’únic que n’he tret, d’aquest període, és poder sobreviure una temporada més. No gosaria dir que m’he guanyat la vida. I aviat faré 33 anys.

Però acabem l’entrada amb una nota positiva, perquè l’altre gran esdeveniment de 2014 és que al febrer va néixer el meu primer nebot, fill de la meva germana, que m’ha fet adonar de l’existència d’un tipus d’amor que mai no havia experimentat. A la família hi ha hagut diverses tongades de cosins, i em van fer il·lusió, i me’ls estimo molt tots, però un nebot és una altra cosa. És gairebé com un fill. Un semifill (ja he creat dues paraules amb aquest prefix). Un ésser que abans no hi era i que ara, en existir, no puc evitar amoïnar-me pel seu benestar. A canvi, rialles encomanadisses i veure de força a prop —que és una sort, perquè no tothom es veu tant com jo amb els nebots— el procés pel qual un bebè va creixent, sens dubte més ràpid del que sembla.

No és res que no hagin experimentat, abans que jo, milions i milions de persones, però per a mi és nou i ha estat un motiu d’immensa alegria. L’any 2015 es presenta negre laboralment parlant, però dels mateixos creadors també tindrem una nova incorporació, aquest cop una nena. Segur que farà que tot l’any valgui també la pena i a mi, com a mínim, me’l farà més païble.