L’Operació biquini: ara que ve l’estiu, llueix cos

Avui, mentre anava a fer un encàrrec (“recadu” per a la generació anterior a la meva), he vist de passada, en un quiosc, la portada d’una revista femenina on hi deia, ben gran, “llueix cos”. Evidentment, es refereix a fer-ho ara, que és estiu. I si ets dona. És allò que en diuen “operació biquini”, que si no vaig errat consisteix en eliminar greix des de dos o tres mesos abans de l’estiu, tot seguint diversos mètodes que les revistes et recomanen tirant d’un manual que no funciona amb tothom.

L’objectiu és que, en anar a la platja, activitat humana que té lloc sobretot els mesos de més calor, puguem (o puguin, les dones) lluir cos. Durant l’estiu, evidentment, que s’oblidin de relaxar-se amb la dieta, i que s’oblidin dels gelats. Si no, tota la feina no haurà servit de res. Doncs bé, tot això m’ha fet reflexionar, i em pregunto per què hem de lluir cos. De cara a què?

És evident que l’atractiu físic és important, qui ho negui mentirà. Per més que siguem persones assenyades i ja hàgim arribat a aquell punt en què sabem que el que val la pena és l’interior (i no tothom hi arriba, a aquesta conclusió), és innegable que la gent ens entra per la vista. I que tots tenim uns gustos, unes preferències. Cares que ens agraden i cares que no. Cares que ens agradaria veure al nostre costat durant tota la vida, mentre gradualment s’hi van posant arrugues, procés que, si en som testimonis, significa que hi ha hagut una connexió prou forta com per fer allò tan bonic d'”envellir junts”. Si estem amb aquella persona perquè volem, s’entén. Bé, que ja divago.

El que vull dir és que jo, personalment, miro la cara. Miro la resta, també, però m’importa de debò la cara. Un cos que encaixi perfectament amb els meus gustos acompanyat d’una cara que no m’agrada… queda totalment descartat. A la inversa no, almenys no necessàriament. La cara, com acostumo a dir a la gent, és per sempre. Canviarà, però mantindrà l’essència, allò que ens agradava des del primer dia. El cos es transforma i queda irreconeixible.

I això de “lluir cos” em fa gràcia. Gràcia de ràbia. Hem d’aconseguir un bon cos per tal de lluir-lo i… lligar més? Volem que la nostra potencial parella se’ns acosti perquè ens hem estat matant de gana des del mes de març i hem aconseguit el que es coneix com a “un bon cos”?

Evidentment, ens hem de cuidar. I si tenim un bon aspecte lligarem més, és així de trist i així ens han educat des de totes bandes, i com que gairebé tothom accepta seguir les regles del joc ens hi veiem inevitablement atrapats, però… fins a quin punt estem disposats a fer sacrificis per tal d’aconseguir-ho? Ara em direu “hipòcrita dels collons… portes dos anys fotent una mena de dieta i exercici físic i t’has aprimat més de 15 quilos, què cony dius?”. I jo us respondré: sí, i em sento millor amb el meu cos ara. Encara està molt lluny del que jo crec que “agrada” a les noies, però el cas és que de moment no considero que estigui fent tants sacrificis. I m’agrada més a mi. Ho faig per mi. En el moment que no compensi l’esforç ho deixaré córrer.

I si aconseguís el meu cos desitjat i se m’acostés algú que en el passat no em volia li diria “puja aquí i balla”. Igual que quan sigui ric: no sabré si se m’acosten per mi o pels diners. Seria una tortura mental. Per tant des d’ara decideixo que intentaré no ser ric.

En resum, que això de l’operació bikini em fa riure, de tanta ràbia que em fa. Cada any la mateixa història. Ens hem de cuidar, però la vida és per viure-la, per menjar gelat, prendre’s unes cerveses o no anar al gimnàs, si és el que volem. I a qui no li agradi que s’hi foti fulles, així de clar.

Anuncis

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada s'ha publicat en Reflexions i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a L’Operació biquini: ara que ve l’estiu, llueix cos

  1. 58Llextirem ha dit:

    Ben dit! A mi tot això de l’operació biquini em fot una maaaaandra… Les portades de revistes amb l’operació biquini a la portada acabarà esdevenint un costum “kitsch”, com ara les postals de nadal, o la cançó de l’estiu del Giorgi Dan ( o com es digui). Proposo que la gent les col·leccioni i sigui capaç de trobar-ne, com a mínim, cinc retocs de Photoshop (tot i que podria haver-ne més de 15 tranquil·lament). Ah, i cada exemplar hauria d’incorporar un enllaç a aquesta pàgina: http://ciutadaniacritica.wordpress.com/son-reals-les-imatges-que-veiem/

  2. Toni ha dit:

    Molt bo l’enllaç! És exactament així: et diuen què és el que mola i tu t’has de matar per ser així. I si no ho fas et limites les possibilitats, però per altra banda si aconsegueixes això… no saps si vénen a tu per com ets o per com estàs. :S

  3. Laura ha dit:

    Hi ha una exposició molt bona però que acaba aviat sobre un pintor realista ‘Courbet’, el qual retratava nus de dones de debò, no idealitzades, sinó autèntiques, com molts altres artistes seguidors d’aquest corrent artístic, dones amb cel·lulitis, grassa, arrugues, bonys, vaja ‘xixes’ allà on ara el photoshop fa desaparèixer subtilment.

    PD: L’exposició és fins al 12 o 13 d’aquest mes al MNAC, però si no l’heu vist la recomano totalment, genial! 😉

  4. Toni ha dit:

    Doncs em sembla molt interessant. És com m’agraden a mi! 😛

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s