La noia ideal

Un cop més toco un tema d’aquells que no són lleugers ni fàcils, però fa temps que em rondava pel cap i com que acabo de veure una pel·lícula romàntica (amb un gelat i tot, que no m’hi poso per poc…), ara em ve de gust fer-ho. Vull parlar de la noia ideal.

La noia ideal és un concepte individual, evidentment. No existeix la noia universalment perfecta, com tampoc no existeix la persona perfecta en cap sentit, ni la cosa perfecta. La perfecció no existeix. O sí? Jo penso que, en cas d’existir, existeix en cadascun de nosaltres, és a dir, que hi ha coses que sí que poden ser perfectes… per a nosaltres. Per tant, pot ser que sí que existeixi la noia perfecta, però serà perfecta o no segons qui la miri. No ho sé, però per si de cas i per no passar-nos la vida perseguint una cosa que potser no existeix faré servir una paraula més assequible, que és “ideal”.

S’assembla força a “perfecta”, però trobo que encaixa millor en el que deia de la percepció indivual. En fi, que m’allargo massa. La noia ideal existeix. Cadascú té una idea del que li agrada i el que no. A mi m’agraden les noies, tant en les funcions de companyes o amigues com en les de parella sentimental. Partint d’això, la noia ideal pot ser una noia que tingui alguna cosa que no m’agradi, altrament seria tan poc natural que m’espantaria i tot. Però sí que ha de tenir una immensa majoria de les característiques que m’agraden i que corresponen al que busco en la persona amb qui he de (i vull) compartir la resta de la meva vida. Si no, no hi ha tracte. No perquè sigui massa exigent, sinó perquè no funcionarà.

Una d’aquestes coses, de fet la més important, és precisament la voluntat de compartir la resta de la seva vida amb mi. Evidentment tots ens podem equivocar i no podem jurar amor etern a ningú, perquè nosaltres mateixos ens podem desencantar d’algú que ens pensàvem que estimaríem tota la vida amb la mateixa força. Coses que passen. Fins aquí, d’acord. Però sí que podem prometre, o jurar, o assegurar, la intenció que surti bé i que sigui per sempre, oi? Doncs això és, per a mi, una condició sine qua non, si em permeteu la llatinada. I que em demostri que m’estima, que sigui afectuosa. Que es noti, vaja.

A banda d’això, naturalment, hi ha més coses: vull una noia que em respecti. En el sentit que no em falti al respecte mai, ni quan discutim, però també que m’accepti com sóc i que no critiqui d’una manera cruel i gratuïta les coses que jo faig i les coses que a mi m’agraden, tal com jo no l’hi faria mai a ella. Esclar que pot donar una opinió contrària a la meva, però sempre des del respecte i permetent-me fer el mateix si s’escau.

Vull una noia que si està amb mi n’estigui convençuda, que sigui perquè li agrada com sóc (em repeteixo, ho sé, però ara la cosa va per un altre cantó), no perquè l’he impressionat una vegada fent o dient vés a saber què, perquè si involuntàriament creo unes expectatives que no se sostindran en el temps tindrem un problema. Vull agradar-li quan dic alguna cosa divertida o intel·ligent, però també quan simplement menjo, miro la tele, parlo, llegeixo, cometo errors…

Vull una noia (i ara sé que potser demano massa, però ha d’existir) que quan s’enfadi em digui per què està enfadada, perquè si l’he fet enfadar segur que ha estat sense voler i probablement no sé què he fet exactament per enutjar-la. Que parlem, que ens comuniquem d’una manera fàcil, sense la psicologia retorçada femenina del tòpic que, per desgràcia, es basa en la realitat. Sóc un tio a qui li agrada parlar les coses, sóc sensible i expresso els meus sentiments sempre, al contrari del que diu precisament el tòpic sobre els homes. Busco el mateix en l’altra persona, i se suposa que elles parlen de sentiments i busquen un home que també ho faci. Me’n ric, però bé, per si de cas ofereixo el mateix que demano. Així de senzill.

Ara podria dir que busco una noia que si es cansa de mi, si ja no m’estima, m’ho digui. Que sigui honesta amb mi si se sent atreta per algú altre, etc. Però no ho diré, perquè busco una noia a qui no li passi mai això. Jo em conformo amb això. No necessito una noia a qui li agradin exactament les mateixes coses que a mi, no vull una versió femenina de mi. Vull que hi hagi afinitats, però no em fa res si són poques. El que sí que demano és tot el que he exposat més amunt, coses que vull però que també trobo imprescindibles si hem de funcionar i envellir junts. És demanar massa? Potser sí, però tots tenim dret a demanar el que volem.