Japó: impressions generals

Al Japó hi volia anar (venir, quan escric això) des que era adolescent. Tal com m’ha anat la vida no n’he tingut l’oportunitat fins ara, en viatge de nuvis o lluna de mel, no seguint la moda que hi ha ara entre els noucasats, sinó perquè tots dos ens sentíem atrets per la cultura japonesa, i ella ja hi havia estat fa uns anys.

Per a mi és la primera vegada i, com que tot i treballar en el sector del manga i l’anime ho faig d’una manera molt tangencial i irrellevant, no hi tornaré per feina. Per turisme, qui sap si d’aquí uns quants anys i amb la descendència crescudeta, però no hi compto. I sens dubte no tornarien a ser 28 dies com aquest cop.

Per tant, he fet el viatge de somni al Japó com a turista amb certs coneixements idiomàtics i culturals i amb un interès antic, però res més. No sóc expert en cap tema japonès com diverses persones que conec, de manera que la meva visió del país és una altra, segurament a mig camí entre el turista que va al Japó com podria anar a qualsevol altre lloc de moda i el que coneix el país de debò i hi ha viscut, estudiat i/o treballat, més a prop del primer que del segon, és clar. I per tant no descobriré la sopa d’all, així que preneu-vos l’entrada com la manera de saber com he viscut jo aquest viatge.

En fi, després d’un viatge d’avió d’unes 10 hores des de Frankfurt, pesadet perquè no sé dormir assegut, vaig aterrar al Japó amb jet lag i tot un dia de visita per davant. Però de seguida, com que ens allotjàvem a l’encantadora zona d’Asakusa, el que em vaig trobar van ser paisatges urbans dels que ens regala el mestre Mitsuru Adachi als seus còmics. I això em va donar forces per a aguantar les més de 30 hores sense haver dormit.

Els pals de l’electricitat i el telèfon, que m’encanten, en són un dels màxims exponents, i el Japó n’és ple. Igual que el “tomare” (stop) del terra.

La resta de la ciutat de Tòquio, almenys dels llocs que vam visitar, sí, impressionant però d’una altra manera: tot de rètols de mil colors, especialment colpidors quan estan il·luminats de nit, un horitzó ple d’edificis i tota l’oferta d’entreteniment i compres que ens puguem imaginar.

Vull parlar d’alguns temes concrets, si em permeteu. Els posaré titolets.

L’amabilitat japonesa

Sabia, naturalment, que eren amables i servicials. Però ho són en un grau tan alt -independentment del fet que sovint ho siguin per obligació- que em fa sentir incòmode. Em resulta dur entrar en una botiga, que em diguin el típic “irasshaimase” i no contestar perquè se suposa que no cal que els contestis i tampoc no hi ha una fórmula. Que demanin perdó per tot, fins i tot quan a nosaltres ens cauen monedes a terra per culpa exclusivament nostra. És verídic.

Un exemple que em va colpir: un dels locals d’una cadena de botigues 24 hores tenia un espai amb taules i cadires perquè els clients hi mengessin el que hi havien adquirit. I hi havia aquest cartell:

Amb un ninotet que feia una reverència amb cara humil demanaven, a canvi, 3 coses d’allò més ofensives: no estar-s’hi una estona excessivament llarga, no beure-hi alcohol i no estar-hi de nit si s’era menor d’edat. Quins collons, oi? Malparits…

Als carrers hi ha molta gent intentant captar clients per a restaurants i botigues, i entonen les seves frases de cortesia amb una veu exageradament nasal que imita l’efecte d’un megàfon.

T’avisen que t’ha caigut una cosa a terra i et fan ells la reverència. Et donen les gràcies per absolutament tot: fer servir una línia de tren, haver visitat una botiga sense comprar-hi… i t’animen a mirar les coses amb calma. “Igual” que el típic venedor de còmics que et pregunta si penses comprar alguna cosa o miraràs durant 2 hores (m’ha passat. El dels Simpson és un tòpic basat en la realitat). No sé si m’hi arribaria a acostumar.

Una excepció, però: si t’han d’empènyer per passar ho faran sense cap mirament.

A més, aquesta amabilitat i aquest respecte segurament neixen de la disciplina que els caracteritza, i la cortesia que demostren té el contrast en el munt de normes (no fumar pràcticament enlloc, no caminar mirant el mòbil, no parlar pel mòbil als trens -inimaginable aquí el típic imbècil del reggaeton-…) i advertiments de tota mena davant els perills més absurds, que es veuen a totes bandes.

El menjar

A mi m’agrada el menjar japonès. Poques vegades n’he menjat d’autèntic, però. La gastronomia japonesa la conec molt superficialment i no sóc gens exigent. M’ho passo d’allò més bé als bufets giratoris regentats per xinesos ficant-me a la boca coses que no sé com es diuen. Al Japó he menjat en restaurants, sí, però sobretot menjar preparat de les botigues de conveniència, més pràctic quan estàs visitant coses. I normalment està bo, collons. Però als restaurants en general el menjar és tan barat (poden dinar bé dues persones per uns 10-12 euros) que al principi em preguntava si m’estava ficant en caus de mala mort. Aquest nivell.

La beguda són figues d’un altre paner: les llaunes de cervesa del coi de súper, que a casa nostra valen uns 70 cèntims com a màxim, al Japó 2 euros pel cap baix. I si volem una cervesa en gerra en un establiment val més que preparem un mínim de 5 euros. Si volem aigua tenim la sort que als restaurants, si no especifiques una altra beguda, te’n serveixen tantes vegades com vulguis i de franc.

I la fruita no són figues necessàriament, però sembla que no entra a la categoria de menjar: ja tenia entès que era així, però encara em costa pair que els préssecs valguin com a mínim 5 euros la peça. Caríssima tota.

El transport

Això sí que és car. Molt. La xarxa de trens i metro és espectacular i quan t’hi acostumes et mous ràpid i sense equivocar-te gaire, però arriba un punt que pagues 2 euros per 2 parades i et sembla que és poc. Per tant, els catalans encara tenim sort de pagar 9,95 euros per 10 viatges… i que no ens cobrin per fer transbord i estigui tota la xarxa integrada. Molta sort.

Aquí condueixen per l’esquerra, amb el volant a la dreta, costum sembla que de diversos països insulars, i ho apliquen també a la circulació humana… en general. Perquè de sobte hi ha llocs on no ho fan i et sents imbècil per haver-te acostumat a fer una cosa que per a tu no és natural.

L’idioma

Sé una mica de japonès. Tinc un paper que diu que molt, però si no fos perquè no és gens suau el faria servir per a una cosa molt concreta. El tinc rovellat, l’idioma, perquè des que vaig obtenir aquest document que m’acredita presumptament com a posseïdor del segon nivell de japonès més alt que existeix ja no he continuat estudiant, per manca d’oferta educativa d’aquest grau. A més, per una sèrie de circumstàncies vitals no he tingut l’ocasió de viure i estudiar al Japó com m’hauria agradat, envejo infinitament els que ho han fet o ho fan, i ara aquest Shinkansen per a mi ja ha passat, per tant faig el que puc i prou.

Aquí el faig servir, quan se’m presenta l’ocasió. Però entre que en general no m’agrada parlar amb desconeguts en cap idioma i que molts japonesos tenen la servicial mania de respondre en un anglès terrible, no es pot dir que hagi parlat gaire. Llevat d’amb un iaio que em va començar a donar conversa davant del castell d’Osaka, em va preguntar pel flamenc de Barcelona i em va dir, com fan tots quan dius dues paraules en japonès, que ho feia molt bé. I un altre que em va parlar a l’estadi Kôshien, i una jove parella que ens va acompanyar una estona a Arashiyama perquè sembla que volien fer contactes amb estrangers.

M’ha estat útil, això sí, per a entendre cartells (i descobrir que hi ha moltíssimes clíniques privades, sobretot dentals), megafonia i coses així, que ens ha estalviat temps de perdre’ns i per tant haver de descartar visites. Però més útil ha estat la targeta SIM de 30 dies que hem agafat i que ens permet fer servir el GPS pel carrer.

S’adormen a tot arreu

Al contrari que jo, que he de dormir estirat, ells no tenen cap problema amb anar fent cops de cap, despenjar la mandíbula i perdre la dignitat o quedar-se amb el cap contra la pantalla de la PS Vita, tant al tren, un tòpic que resulta que és cert, com a l’àrea de jocs infantils de l’Ariel del parc d’atraccions Tokyo Disney Sea. Al terra. Famílies senceres. Per llogar-hi cadires.

La calor

Ja ho sabia, estava avisat. Em preguntaven per què no anava al Japó a la tardor. Perquè em casava al juliol, ostres, i no volia esperar mesos per al viatge, d’acord? A Tòquio bé, però en passar a la regió de Kansai, en sortir del tren a Kioto… una sauna gegantina. Calor molt humida i per primer cop al viatge la roba xopa i amb marques blanques de la sal de la suor cada dia que sortim a fer visites i excursions. Això sí, segur que m’estic aprimant.

Els turistes…

…Són sobretot xinesos. És lògic per la distància entre els dos països, però Déu n’hi do. Els descobríem, és clar, quan obrien la boca. I per la seva obsessió pel Pokémon Go, compartida amb els seus veïns.

De catalans n’hem trobat més aviat a la regió de Kansai, perquè a Tòquio ben poquets.

I parlant de turistes, m’ha sorprès que, tot i haver-hi souvenirs per tot arreu, no són gaire com els que trobaríem a les ciutats europees. No hi ha samarretes dels semàfors típics amb les barres descendents que indiquen el temps que falta per al canvi, ni amb el ja esmentat “tomare” estampat.

Les màquines de venda automàtica

Si esteu pensant en els mites dels insectes per menjar i les calces brutes, jo no me n’he trobat cap, de màquina que oferís aquestes coses. Però de begudes n’hi ha a gairebé cada cantonada, fins i tot en zones rurals.

Els preus, per a mi cars, però no tant com a les catalanes. Ara bé, oscil·len força i es produeix un fenomen ben curiós: en un mateix trajecte a peu del punt A al punt B veus llaunes de mida estàndard a 130 iens i la mateixa beguda, en una altra màquina, a 100 iens però en format més gran, amb uns quants mil·lilitres de regal. Passa sovint.

Els lavabos

Una de les coses que des d’Occident ens criden més l’atenció del Japó són les famoses tasses de vàter amb mil funcions. Hi són, tenen soroll d’aigua opcional per a dissimular les estridències fecals i el també opcional i clàssic doll d’aigua dirigible a zones delicades. Les trobem en llocs no necessàriament de categoria, però també hi ha alguna tassa normal i als lavabos públics moltes cabines contenen el vàter tradicional japonès, que és una mena d’orinal allargat pensat per a defecar-hi a la gatzoneta. Hi ha de tot.

Ara bé, el que és invariable és el paper de vàter: una porqueria d’una sola capa.

En fi, aquest viatge al Japó, del qual ja explicaré les visites des d’un punt de vista més turístic en futures entrades, ha satisfet la meva curiositat i m’ha permès fer diverses observacions i reflexions sobre la naturalesa humana. Espero que us hagi agradat veure-ho a través de les meves paraules.