Avui em caso

Aquesta entrada es publica per primer cop el dia que em caso, i després, si algú la llegeix, s’haurà d’imaginar que es troba a 17 de juliol de 2016, una data que ja figura gravada a l’anell que em posaré d’aquí a una estona i que m’acompanyarà durant molts i molts anys, si tot va bé, no m’amputen l’anular de la mà esquerra o no em surten al·lèrgies estranyes a l’or.

I sí, vull ser honest: l’he escrit abans i l’he programat, perquè ja us podeu imaginar que avui no em sobra gaire temps per a “les meves coses”. La resta de dies, sí, perquè en aquesta relació que ja és matrimoni (legalment des de fa uns quants dies, de fet) he trobat molt important tenir estones per a mi sol, per a les meves aficions i els meus projectes, i que la meva senyora també les tingués, almenys disponibles per si les volia. Formem un equip, però això no ens anul·la com a individus. Tanmateix espero que d’aquí no gaire temps aquestes estones individuals quedin reduïdes enormement, però per una bona causa. De moment, però, busco estones per a llegir, escriure, jugar a videojocs…

En fi, que avui em caso, amb la cerimònia bonica i amb totes les persones que hem pogut convidar i que poden venir, que no són totes les que ens agradaria veure-hi però sí moltíssimes, en un esdeveniment irrepetible pel que és i per això, les persones que seran allà totes juntes i que no es tornaran a reunir al mateix lloc, com em va fer veure fa uns dies la meva germana, que ja hi va passar fa 4 anys. Un casament al jardí del restaurant, amb els vestits, els anells, la música, la teca, la gresca i la xerinola. Perquè us en feu una idea.

Tot i que em considero una persona moderadament moderna i no crec que signar un document impliqui que ara estimo més la meva parella, o li seré més fidel, o la respectaré més que abans, o ens hagin de tractar d’una manera diferent, o ens legitimi per a tenir filles (sí, filles), el cas és que en algunes coses sóc conservador o tradicional, si es vol, i sempre he dit que si em casava -que, repeteixo, no era quelcom obligatori-, ho faria bé. Amb tota la festa i la parafernàlia. És clar que abans he hagut de passar pel registre civil i el jutjat, a seguir el procés estrictament necessari per a considerar que això és un matrimoni, però a la festa no hi volia renunciar, tot i que respecto la gent que ho fa d’aquesta manera i prou, cadascú pels seus motius. Per tant, avui es fa realitat un somni. Que no era imprescindible per a crear una família, hi torno a insistir, però que em feia il·lusió.

Preparar un casament és quelcom que dóna molta feina. Pot semblar que afirmo una cosa ben òbvia, però en aquests mesos que han passat des que, tot tradicional, vaig entregar a la meva actual dona un anell mentre posava un genoll a terra, he pogut veure com tothom, fins i tot gent del nostre entorn proper, es feia creus que estiguéssim tan enfeinats i estressats per aquest procés, naturalment més a mesura que corria el compte enrere (aprofito per justificar el nom d’aquest blog).

Fins ara sempre havia estat a l’altra banda del fenomen, i quan es va casar la meva germana admeto que no vaig tenir ni la més mínima pista sobre aquestes complicacions. Per tant, no li tinc en compte a ningú, per proper que sigui, que no es faci prou la idea que un casament d’aquesta mena és una feinada. A més d’una dinerada. Els nostres pares i tiets han estat en moltíssims casaments, és clar, però he pogut comprovar que no tenien ni idea del que val el cobert. I no depèn gaire del restaurant, no, sinó que pel que hem pogut veure és més o menys el mateix a tot arreu. Per tant, és un estàndard. I tanmateix no és gaire conegut.

Era quelcom que els nuvis ja sabíem, ja ens ho imaginàvem, però que no devia ser de coneixement popular, per les reaccions de sorpresa que hem vist. No és pas una queixa: ja sabíem el que ens tocaria i ho teníem assumit, però ens ha sorprès… que la gent se’n sorprengués. I, per tant, si aquest petit detall era desconegut, la feinada que representen els preparatius també hem pogut veure que per a la gent era només un concepte abstracte. De tota manera, cal dir que en general ens han ajudat molt, tant logísticament com econòmicament. I no, no es cobreixen les despeses, ni ho esperava, ni em volia casar pensant en això, però sí que es finança bona part de l’enorme despesa, i la gent ha estat molt generosa també en aquest sentit.

És tota una experiència, un autèntic desafiament per a la parella, que si sobreviu en surt molt reforçada, perquè són moltíssimes coses, que semblen ximpleries però que presenten complicacions mentre la data s’acosta inexorablement. Problemes com ara canvis d’opinió respecte a idees inicials, visites a diversos restaurants que ens agraden però que per força hem de descartar fins que en queda només un, visites a fotògrafs en què també ens passa el mateix, decidir quin detall es fa als convidats, i evidentment buscar la roba per a aquest dia tan especial -que tampoc no és una tasca fàcil ni ràpida-, decidir la música dels moments i el més terrorífic per a mi: preparar el ball inaugural. Jo, que no ballo -perquè ni en sé gens ni, per culpa d’això, m’agrada-. És el moment de més vergonya que viuré avui. Espero no fer gaire el ridícul i no equivocar-me.

Tot això sumat a la preparació paral·lela del viatge, que per a mi serà el de la meva vida, al Japó, on sempre he volgut anar a causa del meu interès per aquesta cultura des de fa dècades, però que per motius econòmics sempre m’havia estat vetat (i és que tampoc no s’hi pot anar 5 dies). Un interès que em va portar a estudiar japonès, encara que el tingui rovelladíssim i em faci por no poder-lo fer servir allà i acabar com un turista qualsevol, comunicant-me amb gestos.

Ara està molt de moda com a destinació de viatge de noces, però la gent que ens coneix sap que en el nostre cas no té res a veure amb les tendències, sinó amb l’interès personal que ja hi teníem des de feia molts anys. Que quedi clar per si em llegeix algú que no em coneix.

Doncs bé, un viatge tan especial, si no es vol fer amb agència -i no ho volem mai, però en aquest cas menys, tant pels diners com perquè volem llibertat total-, és un altre maldecap. Són massa coses: reserva de vols, d’hotels, de trens, de museus, rutes… per a 28 dies és força més complex que per a l’escapada habitual de 5 dies per Europa que hem fet fins ara cada any.

Tant el casament com el viatge són el resultat d’un esforç, per diverses circumstàncies menys per part meva que per la d’ella, però al capdavall una dedicació molt important de les dues persones, que cada cop hem tingut menys temps individual del que parlava més amunt, i que després del casament ens passarem gairebé un mes en un viatge que ens fa molta il·lusió però que no ens permetrà descansar físicament.

I, a la tornada, espero que no patim un doble estrès postvacacional i que, en canvi, ens quedi el record d’un estiu meravellós i un futur a mitjà termini encara més il·lusionant. Ja en parlaré.