Avui em caso

Aquesta entrada es publica per primer cop el dia que em caso, i després, si algú la llegeix, s’haurà d’imaginar que es troba a 17 de juliol de 2016, una data que ja figura gravada a l’anell que em posaré d’aquí a una estona i que m’acompanyarà durant molts i molts anys, si tot va bé, no m’amputen l’anular de la mà esquerra o no em surten al·lèrgies estranyes a l’or.

I sí, vull ser honest: l’he escrit abans i l’he programat, perquè ja us podeu imaginar que avui no em sobra gaire temps per a “les meves coses”. La resta de dies, sí, perquè en aquesta relació que ja és matrimoni (legalment des de fa uns quants dies, de fet) he trobat molt important tenir estones per a mi sol, per a les meves aficions i els meus projectes, i que la meva senyora també les tingués, almenys disponibles per si les volia. Formem un equip, però això no ens anul·la com a individus. Tanmateix espero que d’aquí no gaire temps aquestes estones individuals quedin reduïdes enormement, però per una bona causa. De moment, però, busco estones per a llegir, escriure, jugar a videojocs…

En fi, que avui em caso, amb la cerimònia bonica i amb totes les persones que hem pogut convidar i que poden venir, que no són totes les que ens agradaria veure-hi però sí moltíssimes, en un esdeveniment irrepetible pel que és i per això, les persones que seran allà totes juntes i que no es tornaran a reunir al mateix lloc, com em va fer veure fa uns dies la meva germana, que ja hi va passar fa 4 anys. Un casament al jardí del restaurant, amb els vestits, els anells, la música, la teca, la gresca i la xerinola. Perquè us en feu una idea.

13507017_10155051507794358_2779658811602037840_n

Tot i que em considero una persona moderadament moderna i no crec que signar un document impliqui que ara estimo més la meva parella, o li seré més fidel, o la respectaré més que abans, o ens hagin de tractar d’una manera diferent, o ens legitimi per a tenir filles (sí, filles), el cas és que en algunes coses sóc conservador o tradicional, si es vol, i sempre he dit que si em casava -que, repeteixo, no era quelcom obligatori-, ho faria bé. Amb tota la festa i la parafernàlia. És clar que abans he hagut de passar pel registre civil i el jutjat, a seguir el procés estrictament necessari per a considerar que això és un matrimoni, però a la festa no hi volia renunciar, tot i que respecto la gent que ho fa d’aquesta manera i prou, cadascú pels seus motius. Per tant, avui es fa realitat un somni. Que no era imprescindible per a crear una família, hi torno a insistir, però que em feia il·lusió.

Preparar un casament és quelcom que dóna molta feina. Pot semblar que afirmo una cosa ben òbvia, però en aquests mesos que han passat des que, tot tradicional, vaig entregar a la meva actual dona un anell mentre posava un genoll a terra, he pogut veure com tothom, fins i tot gent del nostre entorn proper, es feia creus que estiguéssim tan enfeinats i estressats per aquest procés, naturalment més a mesura que corria el compte enrere (aprofito per justificar el nom d’aquest blog).

Fins ara sempre havia estat a l’altra banda del fenomen, i quan es va casar la meva germana admeto que no vaig tenir ni la més mínima pista sobre aquestes complicacions. Per tant, no li tinc en compte a ningú, per proper que sigui, que no es faci prou la idea que un casament d’aquesta mena és una feinada. A més d’una dinerada. Els nostres pares i tiets han estat en moltíssims casaments, és clar, però he pogut comprovar que no tenien ni idea del que val el cobert. I no depèn gaire del restaurant, no, sinó que pel que hem pogut veure és més o menys el mateix a tot arreu. Per tant, és un estàndard. I tanmateix no és gaire conegut.

Shut-up-and-take-my-money

Era quelcom que els nuvis ja sabíem, ja ens ho imaginàvem, però que no devia ser de coneixement popular, per les reaccions de sorpresa que hem vist. No és pas una queixa: ja sabíem el que ens tocaria i ho teníem assumit, però ens ha sorprès… que la gent se’n sorprengués. I, per tant, si aquest petit detall era desconegut, la feinada que representen els preparatius també hem pogut veure que per a la gent era només un concepte abstracte. De tota manera, cal dir que en general ens han ajudat molt, tant logísticament com econòmicament. I no, no es cobreixen les despeses, ni ho esperava, ni em volia casar pensant en això, però sí que es finança bona part de l’enorme despesa, i la gent ha estat molt generosa també en aquest sentit.

És tota una experiència, un autèntic desafiament per a la parella, que si sobreviu en surt molt reforçada, perquè són moltíssimes coses, que semblen ximpleries però que presenten complicacions mentre la data s’acosta inexorablement. Problemes com ara canvis d’opinió respecte a idees inicials, visites a diversos restaurants que ens agraden però que per força hem de descartar fins que en queda només un, visites a fotògrafs en què també ens passa el mateix, decidir quin detall es fa als convidats, i evidentment buscar la roba per a aquest dia tan especial -que tampoc no és una tasca fàcil ni ràpida-, decidir la música dels moments i el més terrorífic per a mi: preparar el ball inaugural. Jo, que no ballo -perquè ni en sé gens ni, per culpa d’això, m’agrada-. És el moment de més vergonya que viuré avui. Espero no fer gaire el ridícul i no equivocar-me.

Mark-Wright-and-MIchelle-Keegan

Tot això sumat a la preparació paral·lela del viatge, que per a mi serà el de la meva vida, al Japó, on sempre he volgut anar a causa del meu interès per aquesta cultura des de fa dècades, però que per motius econòmics sempre m’havia estat vetat (i és que tampoc no s’hi pot anar 5 dies). Un interès que em va portar a estudiar japonès, encara que el tingui rovelladíssim i em faci por no poder-lo fer servir allà i acabar com un turista qualsevol, comunicant-me amb gestos.

Ara està molt de moda com a destinació de viatge de noces, però la gent que ens coneix sap que en el nostre cas no té res a veure amb les tendències, sinó amb l’interès personal que ja hi teníem des de feia molts anys. Que quedi clar per si em llegeix algú que no em coneix.

Doncs bé, un viatge tan especial, si no es vol fer amb agència -i no ho volem mai, però en aquest cas menys, tant pels diners com perquè volem llibertat total-, és un altre maldecap. Són massa coses: reserva de vols, d’hotels, de trens, de museus, rutes… per a 28 dies és força més complex que per a l’escapada habitual de 5 dies per Europa que hem fet fins ara cada any.

Tant el casament com el viatge són el resultat d’un esforç, per diverses circumstàncies menys per part meva que per la d’ella, però al capdavall una dedicació molt important de les dues persones, que cada cop hem tingut menys temps individual del que parlava més amunt, i que després del casament ens passarem gairebé un mes en un viatge que ens fa molta il·lusió però que no ens permetrà descansar físicament.

I, a la tornada, espero que no patim un doble estrès postvacacional i que, en canvi, ens quedi el record d’un estiu meravellós i un futur a mitjà termini encara més il·lusionant. Ja en parlaré.

 

 

 

 

Advertisements

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada s'ha publicat en Experiències i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Avui em caso

  1. Eva ha dit:

    Anava a posar alguna cosa emotiva, però llegeixo “la meva senyora” i no puc XD em fa gràcia, sorry, que grans que sou!!!
    Ens fem càrrec de la feinada que hi ha, tot i que segurament no se sap fins a quin punt si no t’has casat. Nosaltres també ens vam estressar, i era quan pensàvem que si nosaltres teniem feina, no ens imaginavem la que tenieu vosaltres. Sense comptar el que dius, que un viatge sense agència sempre és molta feina, que es fa amb il·lusió, però per mi, és pesada. Us ha sortit tot molt bé, pel que m’ha explicat la teva senyora (XD) el viatge el teniu ben planejat, i el casament ja es va veure, que va ser gairebé perfecte si no perfecte del tot. Me’n alegro que hagueu pogut recuperar diners, espero que no us hagi quedat una despesa molt gran. Tant de bo haguéssim pogut ajudar més, sempre sap greu que tot i que sigui una cosa que es fa perquè es vol, s’hagin de pagar tantíssims diners per cada detallet.
    Realment tot plegat us ha unit, ahir es va veure. Els dos estaveu radiants, de guapos i de felicitat, feia goig veure-us. I sobretot us veiem enamorats. I un d’aquests moments va ser el ball, que tot i els nervis, va ser molt bonic, de veritat. Us va quedar molt bé.
    Ja tindreu temps de descansar, no patiu. Serà esgotador, això sí, però valdrà la pena. El que heu de vigilar serà no recaure ni que baixin les defenses.
    Esperem que no hi hagi depresió post-tot! XD ara és l’inici d’una nova etapa que pot ser igual de bona que fins i ara, i el més segur és que sigui millor.
    Aquí estarem esperant el post sobre el casament viscut des del teu punt de vista i el post/s sobre el gran viatge. I qui sap, futurs posts sobre la paternitat…. 😉
    Enhorabona parelleta.

    • moroboshi876 ha dit:

      Tinc pensat fer una altra entrada explicant les sensacions de després, i ja n’hem parlat privadament, però aprofito l’avinentesa per agrair-te aquí altre cop tot el que has fet per nosaltres en aquest llarg i estressant procés. 🙂

  2. Pons ha dit:

    Oh! I no em vas convidar! Tirant de tòpic: Enhorabona!

    No se perquè serà però cada vegada que llegeixo un post d’algú que es casa em venen ganes de no fer-ho.

    PD: Sí, els restaurants són els veritables beneficiats dels casaments.

  3. Cuca ha dit:

    Abans de començar: moltes felicitats pel casament!
    A mi encara em queda per casar-me, quatre o cinc anys com a mínim, però també m’agradaria fer-ho amb tota la parafernàlia que toca en aquests casos: vestits, un lloc maco, molta teca, familiars, amics i fer festa. Com tu, penso que les coses si es fan, s’han de fer bé, molt bé.
    Sóc conscient de que es caríssim (encara que no sabria donar xifres concretes) i també s’ha de tenir en compte el viatge de la lluna de mel, però només et cases un cop a la vida i penso que val la pena.
    Passeu-ho molt bé al Japó, tinc ganes de llegir les teves impressions del país del sol naixent 

    • moroboshi876 ha dit:

      Moltíssimes gràcies! 🙂

      I no em sorprèn que tu també ho vulguis, ja et vaig dir que pensem igual en moltes coses!

      Doncs sí, val molts diners, però sí que és cert que la gent t’ajuda molt. Ara bé, els has de tenir per si de cas xD

      Mmm… seria com comprar un cotxe normalet nou de trinca.

      A veure si tot va bé i ens ho pots explicar al blog!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s