Darrerament parlava d’aquella sensació d’adonar-se del pas del temps, concretament d’adonar-se que ja has fet 30 anys i dir “hòstia, 30 anys, ja…”. Molt semblant és el que motiva aquesta entrada: ahir va fer 20 anys que va morir la meva àvia Teresina, la mare del meu pare.
La primera mort propera a la família. Fins llavors només s’havia mort un besavi, l’any abans, als 96 anys, i que jo només havia vist 1 o 2 cops. També se m’havia mort, curiosament el mateix 1991, un ocell que m’estimava molt i que tenia els mateixos anys que jo, 9. I sí, també havia mort la iaia Antonieta, la meva besàvia i mare de la iaia Teresina, però quan va passar jo tenia 3 anys.
A la foto som, de dalt a baix i d’esquerra a dreta: la meva germana, la iaia Teresina, l’avi, la iaia Antonieta i jo). Als 10 anys vaig ser prou conscient del dolor de la mort d’una àvia, va ser el primer cop que vaig veure el meu pare plorar (i el meu avi), i de sobte una persona que sí, sabia que era gran, però no que se n’aniria algun dia… desapareixia. De sobte, perquè va ser mentre es dutxava. Els meus pares ens van venir a buscar a l’escola i ens van dir que s’havia mort. Al matí ens havien dit que era a l’hospital, però en realitat ja era morta i el que volien era que tinguéssim un dia d’escola el més normal possible.
Als 10 anys (almenys jo) perceps la mort d’una manera estranya. Plores, et fa mal, però al cap de poc ja penses en altres coses. El que més mal em fa és pensar-hi en passat, al cap de 10 (i ara 20) anys, perquè després hi ha hagut més morts i penso que com més gran ets, encara que hi estiguis més preparat mentalment i encara que se suposi que ets més fort, més mal et fa perdre algú. L’has conegut durant més temps, has adquirit una sensibilitat diferent…
La mort del meu avi, el seu marit, el 2004, la vaig sentir molt més. I és natural, perquè el vaig conèixer durant 21 anys. Però la meva àvia la vaig conèixer poc. Prou com per sentir la seva mort intensament, però no prou com per tenir-ne una llarga col·lecció de records. Diuen que adquirim l’ús de raó als 7 anys, de manera que podríem dir que en tinc records (i a sobre poc clars per culpa del pas del temps) durant només uns 3 anys. I això em posa molt trist.
Recordo els flams que ens feia quan els visitàvem els diumenges a la tarda després de passar el dia al camp amb els altres avis. Flans enormes, tovíssims, molt bons. Recordo que era molt amable i dolça, que ens estimava molt. Ens ho diuen els nostres pares, però de la sensació me’n recordo. Recordo que quan fèiem l’aperitiu a casa dels avis jo bevia Bitter Kas, el gust del qual sempre associaré a aquells diumenges a la terrassa del seu pis del carrer de Santa Caterina del barri de Sants.
I lamentablement no en recordo gaires coses més. Després de morir vaig saber que en realitat estava malalta, que tenia càncer de còlon, l’havien operat a finals dels 80 i va arribar al 9 de juny de 1992. Segur que va lluitar tant com va poder perquè no volia deixar els seus néts tan aviat.
Compte Enrere 
El fet de conèixer una persona tan propera i estimada durant 10 o 20 anys no implica que no hagis de lamentar tant la seva mort o que amb el pas del temps no puguis recordar-ho i posar-te trist.
És normal i més quan és una àvia o un avi, persones que et tracten diferent que la resta, et cuiden diferent, et fan fregues si estàs a casa seva malalt o encostipat, etc…
El meu avi va morir per un càncer també quan jo debia tenir uns 9-10 anys (any de la comunió, 3r primària, crec) i és algo que afecta… En el teu cas potser no t’ho havien dit, que estava malalta, però no per això és menys dur saber-ho de cop..
No esperes que una persona gran realment sigui gran, estigui malalta i et pugui deixar, pel que el fet de tenir menys records no és res que no impliqui no poder lamentar-ho, tot i que sí que és cert que amb aquella edat costa més recordar les coses que feia i et quedes amb coses més superficials, com algun menjar que feia, coses que miraves a la tele amb ells o similars.
:*
Per això dic que el dolor està repartit, almenys en el meu cas, entre el propi dolor i el d’adonar-me que no la vaig conèixer gaire, encara menys que ella a mi, i que no em va poder veure créixer.
Bé, realment jo quan era petita en el segon punt no m’adonava i amb el meu altre avi que va morir ara al desembre realment veus que l’has aprofitat més i recordes més coses d’ell…
Ara, quan era petita sí que em va afectar bastant, en part pel fet que no em van deixar anar a l’enterrament quan vaig ser jo qui ho va demanar i se’n van arrepentir sempre.. era suficient madura per saber què volia i era conscient del que havia passat, i el fet que morís poc després de la meva comunió, quan just per la celebració va deixar l’hospital, jo en aquell moment vaig dir que era culpa meva, pel fet de sortir per venir a veure’m, cosa que més tard ja vaig veure que no era així, però era “petita” (encara que ara em consideris petita XD).
També t’ho ensenyen diferent (fins fa pocs anys sempre havia pensat que havia mort d’un virus i era un càncer de pulmó, perquè suposo que ho van decorar, que el meu germà tenia 5 anys potser) i ho vius molt diferent.
:*
Una gran entrada, Toni.
Retroenllaç: 20 anys sense el yayo | Compte Enrere
Retroenllaç: 10 anys sense l’avi (1914-2004) | Compte Enrere