11 de març

El dia d’avui marca el primer aniversari d’un dels desastres naturals més terribles que recordem, el més gran de la història del Japó si més no, que ens va tenir pendents dels mitjans de comunicació durant uns dies i que va deixar 15.850 morts confirmats, 6.011 ferits i 3.287 desapareguts, tot això segons les dades oficials de l’Agència Nacional de Policia del Japó.

Aquest és només un dels molts vídeos dramàtics que s’han fet sobre aquella catàstrofe provocada per un terratrèmol de 8,9 graus a l’escala de Richter que es va produir al mar i que va causar un tsunami que va escombrar bona part del nord-est de l’illa de Honshû, la principal de l’arxipèlag japonès.

Són imatges que encara ara fan posar la pell de gallina, i que reflecteixen només una part molt resumida de tot el que va passar. Per exemple, un dels fets més coneguts del que va succeir al Japó l’11 de març de 2011 és l’accident nuclear de la central de Fukushima que va tenir lloc a causa del terratrèmol i que va alliberar una enorme quantitat de radiació en el que es considera el desastre nuclear més gran dels darrers 25 anys, o el nou Txernòbil.

Els danys als reactors van contaminar l’aigua, la terra i l’aire de la zona i van fer evacuar centenars de milers de persones, bona part de les quals no han pogut tornar a casa seva, i tot i que no se’n parla gaire encara pateixen l’estigmatització dels habitants de les zones del país no directament afectades pel desastre.

I dic “directament” perquè de manera indirecta sí que van patir les conseqüències de l’11 de març, tant pel que fa als danys en edificis i monuments històrics per les rèpliques del terratrèmol inicial com per les repercussions econòmiques que van tenir els problemes de subministrament elèctric en milions de llars, a més de la manca temporal d’alguns aliments que, a causa del pànic que els prudents mitjans de comunicació japonesos no van poder evitar, van fer que la gent s’endugués de les botigues tot el que va poder, per precaució.

Parlant de mitjans de comunicació, en aquells dies de bogeria es van donar informacions contradictòries per part dels mitjans oficials japonesos, que eren com deia abans expressament prudents, els internacionals que van adoptar un to excessivament apocalíptic, i els testimonis que van poder explicar el que vivien en aquells moments en primera persona, alguns dels quals tranquil·litzadors però d’altres confirmant que, efectivament, hi havia problemes a l’hora de comprar determinats aliments i hi havia gent que marxava de Tòquio per por a possibles noves rèpliques del terratrèmol o a l’arribada de la radiació.

La catàstrofe arribava un any i gairebé 2 mesos després del gran terratrèmol d’Haiti que el 12 de gener de 2010 s’enduia, amb una magnitud menor (7 graus), la vida d’una quantitat estimada de 316.000 persones i causava més de 300.000 ferits, i més d’1 milió de persones es quedaven sense casa en un país molt més pobre que no pas el Japó, amb una capacitat de recuperació molt inferior a la que han demostrat els japonesos amb els seus esforços i l’ajuda solidària internacional.

En termes numèrics aquell desastre va ser molt més greu, però la diferència és que el Japó és un país del primer món i a més va tenir la millor cobertura en directe que hi ha hagut mai sobre un desastre d’aquesta mena.

Una altra cobertura que va magnificar l’impacte d’un desastre va ser la dels atemptats de l’11 de setembre de 2011 als Estats Units, que vam poder seguir gairebé en directe i que va provocar un total de 2.996 morts, un nombre molt inferior als milions que han perdut la vida a les guerres en què han intervingut els EUA tant abans de l’atac d’Al-Qaeda com en les posteriors guerres de l’Afganistan i l’Iraq.

De la mateixa manera, precisament un altre 11 de març, el de 2004, van morir 192 persones i més de 2.000 van resultar ferides després dels atacs terroristes d’Al-Qaeda a Madrid, que tots recordem i que van passar avui fa exactament 8 anys, tres dies abans d’unes eleccions que sens dubte van estar marcades per aquests tràgics fets.

Amb tot això no vull pas restar importància a l’efemèride d’avui, i el meu interès personal pel Japó i la seva cultura va fer que l’11-M japonès m’afectés especialment i em fes venir encara més ganes de visitar el país per primera vegada com més aviat millor, però volia aprofitar per reflexionar sobre la manera diferent en què vivim aquesta mena de tragèdies segons la seva cobertura mediàtica, més que no pas amb les xifres sobre la taula.

M’acomiado amb un pensament per a totes les persones mortes i ferides física i psicològicament per aquestes tragèdies i amb un record especial per al Japó i Madrid en un dia que quedarà marcat per sempre com un dels més tristos, igual que ho és l’11 de setembre per diversos motius tant per als nord-americans com per als catalans o els xilens.