Les meves sintonies preferides de la tele

Si fa poc parlava d’anuncis de la tele que em provocaven nostàlgia, avui la cosa també va de tele i nostàlgia, però no d’anuncis, sinó de sintonies diverses que, en escoltar-les o sentir-les (en el primer cas una intenció i en el segon una capacitat física, no ho oblidem), em porten records i aquell somriure trist que acompanya la nostàlgia. Començarem amb caretes televisives.

Val la pena escoltar-la sencera, i mirar el vídeo també, què caram… M’encantava, és tan vuitantera… i amb aquells cors femenins al seu torn tan setanters… Grandíssima. Una altra que no és el mateix, ni de lluny, però que em transporta a temps millors.

Telecinco ja era la més lamentable de les emissores llavors, però d’una manera més simpàtica que no pas ara. En comptes d’una graella farcida de reality shows que nodreixen al seu torn els programes de tertúlia conduïts per omnipresents presentadors i col·laboradors que tenen com a únic mèrit la fama per alguna exrelació sentimental (o, en el seu defecte, haver aparegut en algun dels reality shows de la cadena), als noranta el que hi havia era pit, cuixa i sèries d’anime, i que consti que aquest últim ingredient no el considero, Déu me’n guard, part del que considero lamentable.

També de Telecinco, tot i que després ha passat per diverses altres cadenes, era Campeones, popularment coneguda com a Oliver y Benji i originalment Captain Tsubasa, una sèrie molt criticada i objecte de mofes constants, però que em tenia enamorat amb la seva èpica futbolística. Oh! El que acabo de trobar!

Feia anys que havia sentit aquesta cançó d’entrada del programa Thalassa, que no miro, i no la trobava. Cometia el perdonable error de posar “Thalassa 33” a Youtube, ja que s’emetia i s’emet al 33, però avui ho he provat amb “Thalassa tv” i resulta que és un programa de la televisió francesa, i d’allà algú n’ha tret la capçalera (que nosaltres vam adoptar) intacta.

El Filiprim sí que el mirava, però no vaig ser conscient de la seva cançó fins que fa uns anys la vaig sentir tot remenant vídeos antics de TV3 a l’esmentat portal de vídeos d’internet. Molt vuitantera, també.

D’Artacan y los tres mosqueperros, una coproducció hispanojaponesa que adapta lliurement un dels meus llibres preferits, Els tres mosqueters de l’Alexandre Dumas, i que segons explica la meva mare em feia ballar quan tenia uns dos anyets. La cançó m’encanta, ho he de reconèixer, i ara mateix tinc el que anglès es coneix com a goosebumps. I paro de posar-ne de dibuixos, que si no s’assemblarà massa a una entrada que vaig fer a Cementiri de Pneumàtics (publicitat gratuïta!).