Greatest Hits del cotxe dels meus pares

Avui torno a parlar de nostàlgia, i ho faré per repassar els hits del radiocasset dels diferents cotxes de la meva família, aquelles cançons que es repetien quan ma germana i jo viatjàvem amb els nostres pares per Europa, sempre de càmping, i que en aquell moment ens podien fer exclamar (o pensar) “un altre cop?”, però que ara provoquen nostàlgia i que de tant en tant, almenys a mi, m’agrada sentir.

Wild world, d’en Cat Stevens, és una de les que em van quedar més gravades. Fins i tot era la cançó que va acompanyar el muntatge fotogràfic que vam preparar als meus pares per a les seves Noces de Plata.

Orinoco Flow, de l’Enya, una cançó que per culpa d’un anunci de la tele és difícil no relacionar amb la marca de formatges Président. Aquesta és de les que sentíem molt perquè agradaven a la meva mare, mentre que l’altra és més del meu pare.

Qui no coneix Sugar, sugar de The Archies? Aquesta cançó de 1969 i cantada per una banda de dibuixos animats és una altra de les que associo més amb el meu pare, ja que és més gran i tirava més cap als seixanta, mentre que ma mare és més vuitantera.

Ho demostraven cançons com aquesta, Who’s that girl?, de la Madonna, que també era una de les habituals del radiocasset. Només de gran he identificat les parts en castellà de la cançó, curiosament.

També tenia problemes per a entendre la lletra d’Another day in Paradise, d’en Phil Collins. Sempre m’ha costat, tot i que ho miro tot en versió original, entendre les lletres en anglès, però el “think twice” de petit l’entenia com a “flinsuàs”, paraula que tampoc no entenia però que sonava francesa.

I aquesta, que també és més del meu pare que no pas de la meva mare, no és que fos una cançó de les que repetien més, però em va encantar l’única vegada que la vaig sentir al cotxe i em vaig passar literalment anys intentant trobar-la. No va ser fins fa potser un o dos anys que la vaig identificar. És Do you love me?, d’en Dean Sharif, i sempre havia pensat que era un duet entre l’Elvis Presley i alguna cantant femenina. I ara…

The show must go on, dels Queen, per a mi la seva millor cançó, que vaig conèixer gràcies a la meva mare en aquest cas.

Com són les coses, eh? El que de petits ens semblava pesat, ens cansava i ens feia posar cara d’avorriment després, amb els anys, encara que sigui per l’efecte nostàlgia, pel fet d’adonar-nos que res no tornarà a ser com abans per molt que ho vulguem, ens provoca una sensació càlida al cor.