20 anys sense el yayo (1927-1993)

Fa poc més de 6 mesos vaig fer una entrada dedicada a la iaia Teresina, una de les meves àvies, que va morir el 1992, i malauradament en iniciar-se l’any següent la meva família era colpejada per una altra mort sobtada, en aquest cas la del meu avi per part de mare, que va morir la matinada de l’1 al 2 de gener de 1993.

Li dèiem “yayo”, pronunciat i escrit a la castellana, no pas amb o neutra, i amb això en teníem prou perquè l’altre era “l’avi”. Amb les àvies, en canvi, tot i escriure-ho diferent (“iaia” i “yaya”) havíem de posar-hi, per força, el nom per tal de distingir-les. En tot cas l’avi que avui fa 20 anys que ens va deixar es deia Francisco.

cescanear0171

En aquesta foto no hi ha dubte qui és ell, perquè els altres som, d’esquerra a dreta i saltant-nos-el, la meva germana, jo i el meu cosí més gran. Som els únics 3 néts que va arribar a conèixer, perquè el mateix 1993 en van néixer dos més que van arribar al món quan ell ja no hi era, i el 1999 vam tenir bessonada, que naturalment tampoc no hi va arribar a coincidir. 7 néts, en total, 4 dels quals pòstums, fet que m’entristeix en gran mesura.

El yayo tenia només 65 anys quan va morir, no feia ni 2 anys que l’havien prejubilat després de tota la vida treballant i sí, desobeïa les ordres del metge pel que fa a alimentació i hàbits, però també era molt conscient que el final li arribava, perquè un dels records que en tinc és el de quedar-se pensarós, assegut en una cadira de tela plegable al pati de la casa del Sosiego —urbanització on passava el temps lliure amb la meva àvia i nosaltres quan hi anàvem— i dir que pensava en la mort. Més d’una vegada.

cescanear0170

Com passa amb la iaia Teresina, podem dir que el yayo el vaig conèixer poc, perquè quan va morir jo encara no tenia 11 anys i durant dos terços de la meva vida ha faltat, però en tinc uns quants records escampats que configuren la imatge que en conservo.

El yayo era el pare de la meva mare i, per tant, com que va néixer i créixer a Puertollano (Ciudad Real) era “l’avi que parlava en castellà“, així com també tenia un caràcter més del camp i era treballador i manetes, característiques que ha heretat la meva mare. Recordo que en aquesta casa del Sosiego —on anava en autocar o en ferrocarril, o en el cotxe d’algú altre que hi pugés, perquè els meus avis materns no en tenien pas, de cotxe— feia les seves petites feines de paleta i fins i tot hi va construir una caseta que feia d’habitació extra, ell tot sol, fita que ja llavors em va impressionar.

escanear0020

El yayo era “l’avi jove”, tenia 55 anys quan jo vaig néixer, però en aquella generació i per les circumstàncies de la vida la gent semblava més gran del que era. Només cal que comparem una persona de 65 anys d’ara i una de fa 20 anys amb la mateixa edat. Jo el yayo el recordo sempre amb el mateix “grau de vellesa”, tot i que és cert que tenint ús de raó el vaig tenir amb mi uns 3 anys, si tal com se sol dir l’ús de raó arriba als 7 anys d’edat.

Sigui com sigui amb aquesta foto de dalt, dels anys 60, es nota que durant la seva vida no va canviar gaire d’aspecte. O dit d’una altra manera, sempre va semblar més gran del que era. Com els homes de les pel·lícules d’època, personatges d’èxit i ja fets i drets que quan són interpretats per actors joves o que tenen l’edat aproximada que tenien ells sembla que no pugui ser. Ara triguem més en madurar físicament, aquesta seria la conclusió.

Era “l’avi dels ocells”, perquè en tenia un munt (i me’n va donar un, l’Ocellet, que va morir als 9 anys per l’atac d’un gat que tenien, quan jo també tenia 9 anys), i “l’avi de les paraulotes”, perquè renegava, i a mi em feia molta gràcia quan cridava “Cagüen Diez“, eufemisme prou estès amb què es pretén al·ludir el Senyor, quan nosaltres fèiem alguna barrabassada. També em va quedar gravada la seva manera de cridar-me, amb l’apel·latiu “chacho“, no pas d’origen canari, sinó com a abreujament de “muchacho“.

cescanear0186a

El yayo era un home familiar, malgrat que no era dels avis (tampoc no ho ha estat mai la meva àvia) que consenteixen els néts. La seva timidesa feia que se’n percebés una imatge de persona taciturna i poc afectuosa, però es notava que li agradava tenir els néts per allà. També li agradava fumar (sovint amb pipa), beure cervesa i menjar amb sal i amb abundància malgrat la seva hipertensió, i quan hi havia un tiberi a l’abast no se’l perdia. Els seus excessos del sopar de Cap d’Any de 1992 i/o el dinar d’Any Nou de 1993 ens el van prendre molt més aviat del que s’espera d’un avi, i a ell li van privar gaudir de la seva jubilació i veure créixer els seus néts i, el que és pitjor, veure’n néixer la majoria.

Advertisements

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada s'ha publicat en Experiències i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a 20 anys sense el yayo (1927-1993)

  1. keromi ha dit:

    Sap greu perdre gent tan aviat i que no coneixi a tothom a qui tocava.
    Són coses que passen i no podem fer-hi res i el record és el que en queda. Tens molta sort de 20 anys després seguir recordant-lo com ho fas, jo del meu avi patern no en tinc gaires records i va morir quan jo tenia 9? anys (any de la comunió)

    Veig que li agradava fer coses manualment i menjar amb sal, no sé de qui haurà sortit la teva mare jeje 😛

    la forma en que el descrius m’ha fet recordar en bona part part de la teva personalitat i la de la teva mare 🙂

    Paraulotes: potser és cosa dels de l’edat? el meu avi feia igual! Caguen diez sempre, amunt i avall xD i tu vas pel camí jeje

    I dit això… collons quin canvi la teva àvia!!!! i a la foto de tots aquella és la Susana??? què jove!!!! O_O

    • moroboshi876 ha dit:

      Sí, repassant records em sorprèn la quantitat de coses que en recordo, tenint en compte que de la mare del meu pare en recordo molt menys. 😦

      Jo no dic eufemismes, jo em cago en Déu directament. xD

      La meva àvia canvi? Però si duu el mateix pentinat des que vaig néixer! Ha estat iaia-iaia sempre. XD Sí, l’altra és la Susana, que en aquella foto devia tenir 19-20 anys.

  2. Eric ha dit:

    Com m’hauria agradat conèixer el yayo… 😦

  3. Retroenllaç: 10 anys sense l’avi (1914-2004) | Compte Enrere

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s