Com m’havia proposat, ha arribat la tercera i última part de la crònica del viatge al Japó feta des d’un punt de vista més descriptiu i estàndard, després d’haver fet entrades per a diversos blogs sobre aspectes concrets d’aquest somni fet realitat. I no patiu, que aquesta és la més curta de les parts, i amb diferència.
Havent estat a Tòquio i també a la regió de Kansai, ara tocava tornar a la capital japonesa per gaudir dels últims dies al país del Sol Naixent, veure algunes coses que havien quedat pendents i dedicar 2 dies a l’ascens i descens al Fuji, però com que no va poder ser, ens van quedar un parell de dies lliures que vam omplir amb una mica d’improvisació, i això també va tenir coses positives.
DIA 1 (22 del total)
El primer dia que ens vam llevar a Tòquio d’aquesta segona etapa vam fer una de les excursions més importants que teníem pendents, la de Nikkô, un lloc hiperturístic però ben bonic, ple de temples, santuaris i natura.
És una llàstima que hi hagués una part de les principals atraccions turístiques en reformes, i que tot i així no reduïssin el preu per tal de compensar-ho. Al contrari. A sobre, la Míriam va poder gaudir d’una entrada que permetia accedir a tots els recintes a un preu reduït el 2009, però ja fa uns anys que la van eliminar -digue’ls ximples-, i ara calia pagar un per un, de manera que vam fer la nostra selecció segons el que ens semblava que seria més interessant.
El més important va ser el santuari Tôshôgû, on hi ha els famosos micos que es tapen respectivament les orelles, la boca i els ulls (els podeu trobar a WhatsApp, per exemple), tot i que aquests també eren una rèplica perquè els autèntics estaven en restauració. Ara bé, va valer la pena perquè malgrat la gran quantitat de gent que hi havia vam veure una arquitectura espectacular i farcida de detalls preciosos, allà dins. També vam ser a la part exterior gratuïta del Futarasan, però al Rinnôji no hi vam entrar.
A la tarda vam tornar a passar per Akihabara, aquest cop amb les botigues encara obertes, i després vam anar a veure la Torre de Tòquio de nit, ja que no pensàvem pujar-hi perquè havíem vist prou miradors, i cap a l’hostal, on ens esperaven les maletes que, per fi, havien arribat des de Kioto.
DIA 2 (23)
El segon dia d’aquesta última etapa també el vam dedicar a una excursió a l’exterior, aprofitant que era l’últim dia de validesa del Japan Rail Pass, i vam anar a Hakone, ciutat de balnearis que a nosaltres ens interessava pel volcà actiu, el llac Ashi i la vall d’Owakudani, a més del mont Komagatake.
Aquest últim no el vam poder veure perquè hi ha una clara incompatibilitat entre els horaris dels transports -una infernal combinació de trens, cremallera, funicular, telefèric i vaixell- i la quantitat de coses que hi ha per fer, allà, de manera que recomanen allotjar-s’hi per tal de gaudir de la zona com es mereix. Nosaltres vam optar per la gran matada de fer-hi una excursió d’un dia, però va valer la pena malgrat les renúncies.
Vam poder veure els gasos del volcà, que per sort s’havien reduït i havien permès la reobertura d’Owakudani després d’uns mesos de tancament, vam menjar els ous negres tradicionals de la vall, vam travessar el llac Ashi en un vaixell “pirata” i vam passejar per una antiga carretera al bosc després de fotografiar des de fora un punt de control de l’era Edo (1603-1868). I cap a Tòquio, que ens quedava un bon tros de camí.
DIA 3 (24)
Dia de molta calma, perquè després d’esborrar l’ascens al mont Fuji ens sobraven dies. Vam decidir fer una primera ullada seriosa als souvenirs i anar cap a la zona de la Tokyo Skytree, inaugurada el 2012 i ja l’edifici més alt de Tòquio i del Japó, amb 634 metres, que també la fan la torre més alta del món. No és l’estructura artificial més alta, però, ja que la supera àmpliament, amb 829,8 metres d’alçada, l’edifici Burj Khalifa de Dubai.
No hi pensàvem entrar, tampoc, perquè ja havíem vist prou miradors, tant de pagament com gratuïts, però ens hi vam voler acostar, veient també una mica com era el districte de Sumida, i també vam visitar el centre comercial que hi ha al seu peu, on cal destacar una botiga Donguri Kyôwakoku dedicada, aquest cop sí, només a l’Studio Ghibli, i on vaig trobar un còmic d’en Hayao Miyazaki que no sabia ni que existia. A més, hi vam dinar a l’hamburgueseria hawaiana Kua’Aina, de la qual ja havia parlat el dia d’Odaiba, per segon cop.
A la tarda vam anar a Ikebukuro i vam ver unes compres que teníem pendents a l’Uniqlo que hi ha en aquella zona.
DIA 4 (25)
L’endemà vam anar a Kanda, on volíem veure la zona de llibreries de vell. No és que volguéssim comprar-hi res, però em feia gràcia.
A més, en aquella àrea hi havia altres coses interessants. No vam poder veure el Nippon Budôkan, l’estadi construït per als combats de judo dels Jocs Olímpics de 1964, perquè el parc estava tancat creiem que per unes eleccions que s’estaven celebrant, i tampoc no volia preguntar res als guàrdies armats que hi havia. Però d’allà vam anar a la zona del Tokyo Dome, un altre estadi famós, que a banda de ser l’estadi dels Yomiuri Giants de beisbol acull molts espectacles.
I a prop hi havia un dels parcs recomanats a tot arreu, el Koishikawa Kôrakuen, on ens vam entretenir una bona estona.
Vam tornar cap al Tokyo Dome, al voltant del qual hi havia atraccions de fira, i ens hi vam menjar unes pizzes. No eren les primeres del viatge, a Kurashiki n’havíem menjat unes de minúscules, ni eren exageradament bones, però eren de mida com cal i ens vam treure el cuquet.
La meva era de patates fregides, perquè a mi aquestes coses em fan gràcia, però val a dir que les podrien haver integrat a la massa a partir del formatge fos, i no posar-les al damunt, tal qual, que és com estaven.
A la tarda vam anar cap a l’edifici del centre cívic Bunkyô, on hi ha un altre observatori gratuït. No tan alt com els altres, però les vistes no estaven malament. A més, molt a prop hi havia una de les ximpleries que em venien de gust veure: l’entrada del dojo Kôdôkan, fundat el 1882 pel senyor Jigorô Kano, fundador del judo, que és la inspiració del personatge d’en Jigorô Inokuma de Cinturó Negre.
Després, una passadeta més per Akihabara, que estava relativament a prop d’allà i ens podia solucionar alguna cosa de regals per a la gent, i cap a l’hostal.
DIA 5 (26)
Aquest va ser un dia també tranquil, que vam aprofitar per fer compres pel barri d’Asakusa, on ens allotjàvem, i a la tarda vam anar a la ciutat de Kawasaki perquè allà hi ha, des de 2011, el Museu Fujiko F. Fujio, dedicat a un dels dos pares d’en Doraemon, entre moltes altres obres.
Al nostre pla inicial no hi cabia, però havent-se obert aquesta finestra de dos dies vam decidir visitar-lo i en vam quedar molt satisfets. Per saber-ne més, li vaig dedicar una entrada a Cementiri de Pneumàtics.
DIA 6 (27)
L’últim dia de visites (l’endemà ens el passaríem tornant a Mataró) el vam dedicar a Ginza, que només havíem vist a la primera etapa, de nit i molt poca estona. Vam anar al famós mercat del peix Tsukiji, però no teníem intenció de veure la també famosa subhasta de tonyina, per a la qual hauríem d’haver matinat moltíssim, pagat un taxi i esperat morts de son sense cap garantia de poder-hi assistir.
En comptes d’això vam voler veure el mercat per dins quan l’obrissin al públic, i això és el que vam fer. En sortir, amb un sol espaterrant perquè la nit anterior hi havia hagut un tifó -no va afectar Tòquio, però va escampar tots els núvols-, vam passejar per l’enorme jardí Hamarikyû.
Vam veure el rellotge dissenyat per en Hayao Miyazaki a l’edifici de la Nippon TV, i que recorda el peu del castell de la pel·lícula El Castell Ambulant, i vam veure de dia les avingudes de Ginza, que recordaven les de Nova York. Ens vam aturar al gegantí Uniqlo que hi ha, amb figures de Disney i tot en una de les plantes, a la botiga de joguines Hakuhinkan Toy Park i a l’edifici Sony, on vam poder passar per les escales musicals.
Després de dinar al nostre tercer Kua’Aina ens vam encaminar a la part gratuïta dels jardins del Palau Imperial, però va ser una visita ràpida i caòtica -el mapa estava força mal fet-, perquè tancaven al cap de molt poc.
D’allà vam anar a la zona de Yûrakuchô, que teníem entès que conservava l’encant de dècades passades, però al final només eren els establiments de menjar i beguda de sota les vies del tren. Tota la resta, modern i absolutament normal. Pel camí vam veure, això sí, la petita estàtua d’en Godzilla. I també l’altre teatre Takarazuka que hi ha al Japó, i on també s’amuntegava un fotimer de dones esperant veure les seves admirades actrius.
Com que no ens quedava efectiu i no podíem (ni ho hauríem volgut) carregar les nostres targetes Pasmo i que ens sobressin diners, perquè l’endemà només havíem d’anar a l’aeroport, teníem els viatges comptats i planificats segons els preus i les millors combinacions, però com que a Kioto jo havia fet una excursió en solitari em faltaven diners per tornar a l’hostal amb la Míriam: ho havia de fer des de l’estació de davant del Palau Imperial, que ja quedava molt lluny, si volia poder-lo pagar tenint en compte el trajecte de l’endemà cap a l’aeroport. Per tant, vam fer aquell trajecte per separat, jo suat com un pollastre.
Però ens vam poder reunir a l’hostal, vam sopar i vam dormir, que ens tocava matinar l’endemà i arrossegar les pesadíssimes maletes i bosses d’esport, plenes de roba però també de compres, cap a un tren que ens duria a l’aeroport, i ens vam passar el dia sobrevolant Rússia i altres països fins que vam arribar a Barcelona i, més tard, a Mataró.
Aquí s’acaba la meva crònica d’un viatge esperat des de feia moltíssims anys, que ja he pogut fer i que m’ha deixat més que satisfet. N’he tingut un bon tast per si resulta, com m’imagino, que no hi torno mai més. De moment, missió acomplerta.
Compte Enrere 
Que maques les fotos del parc Koishikawa Kôrakuen. I com mola el rellotge de Hayao!
Heu fet un bon viatge, està bé! Jo també en vaig quedar satisfeta i tal com vaig dir, no tinc necessitat de tornar, al contrari que la majoria dels que vam anar, que hi volen anar un altre cop (o ja hi han anat). Si em plantejo tornar en un futur serà només per compartir-ho amb el Jordi o/i si es dona la possibilitat d’anar amb part del grup dels que hi vam anar al 2009.
Tinc una sensació similar. Almenys en el sentit que no sento necessitat de tornar-hi aviat. M’he quedat a gust. Algun dia em tornarà el cuquet, però per ara estic bé 🙂
Un molt bon viatge per fer una primera aproximació al Japó. Encara que us van quedar algunes coses, com pujar al Fuji i potser alguna cosa més que no esmentes, heu fet un gran viatge passant per llocs molt xulos, importants i turístics alhora. A més, així teniu excusa per tornar-hi, heu de pujar al Fuji! xD.
També vau aprofitar molt bé aquests dos dies que finalment us van quedar “penjats”. Suposo que no anàveu tan de boli i vau poder descansar més.
M’ha agradat molt el vostre viatge i les fotos són espectaculars, a més de la experiència us queda un molt bon record en instantànies.
Sí, dins el que cap ens ho vam prendre amb molta més calma i ens vam recuperar una mica físicament. I de vegades està bé repetir llocs, i fer compres amb més calma. Tot i així se’ns tirava el temps a sobre en aquest sentit xD