El Kôshien, teatre dels somnis dels adolescents japonesos

---

Aprofitant que anava de viatge al Japó se’m va acudir l’esbojarrada idea de fer realitat un somni d’allò més friki i que segurament no s’entén tant com ara visitar el Museu Ghibli o el dedicat a l’Osamu Tezuka, Déu del Manga. És per això que vull dedicar una entrada al tema.

Precisament el dia que ens anava menys malament anar-hi era el que visitàvem aquest museu, per proximitat, però el cas és que vist des de fora és una matada.

Parlo del Kôshien, paraula que apareix en molts manga, generalment esportius, i que en aquest cas es refereix a la fase final del campionat nacional de beisbol de batxillerat del Japó.

Especialment als manga de beisbol amb protagonistes estudiants és el gran objectiu, el somni a fer realitat. Només un equip de cadascuna de les 47 prefectures (2 en el cas de Tòquio i Hokkaido) hi arriba, i si ens hem de refiar del que podem llegir a les obres del meu autor preferit viu, el mestre Mitsuru Adachi, arribar-hi ja és un premi inoblidable. Imagineu-vos guanyar-lo.

Pot semblar un ximpleria, però al Japó se’l prenen molt seriosament, aquest torneig i sobretot la fase final, que es juga a l’estadi de l’equip professional dels Hanshin Tigers, el Kôshien -que dóna el nom popular a la fase final del campionat que en realitat es diu Zenkoku kōtō gakkō yakyū senshuken taikai-, i que s’emet per televisió i tot.

No ens hauria de sorprendre tant si tenim en compte que el beisbol és l’esport rei en aquest país, i que els jugadors més destacats rebran ofertes dels equips professionals per quan acabin el batxillerat. Els clubs de beisbol dels instituts, doncs, són segurament els més importants dels que formen les activitats extraescolars dels centres educatius japonesos, i per això és tan important el Kôshien.

I com que es reflecteix en obres que m’han agradat tant com Touch o Cross Game (al mateix estadi, com veiem a la imatge, s’hi fa referència), quan vam començar a planificar el viatge al Japó m’ho vaig mirar i vaig veure que per dates era factible, i la meva ja dona va accedir a concedir-me aquest caprici. Juntament amb la visita al Museu Osamu Tezuka, doncs, va ser un dia dedicat a mi i pel qual li estic profundament agraït.

El primer que vaig veure va ser que no se’n trobava gaire informació, de com anar-hi. No al lloc, la ciutat de Nishinomiya, sinó a l’esdeveniment en si. De fet, fins al dia abans vaig trobar informació contradictòria (i escassa) sobre si es podien comprar entrades per internet o no (a la web oficial de l’estadi, només en japonès, se’n venien… però per a partits dels Tigers) i sobre si calia pagar i quant valia en cas que sí.

Un caos, però vaig decidir presentar-m’hi el dia que tenia previst, el de la inauguració (pel cansament acumulat vam deixar estar la idea d’anar al primer partit de tots), i veure què tal.

Al final, si algú hi vol anar, que faci com nosaltres: presentar-s’hi, mirar els preus de les zones a les taquilles i cap a dins, que a més l’entrada permet estar-s’hi durant tots els partits del dia, i si entrem amb un partit començat, que és el que ens va passar, acabar de veure’l i quedar-se al següent sencer.

L’ambient és espectacular. Un estadi professional ple de gom a gom de pares, familiars, companys d’institut, veïns, aficionats al beisbol en general… per veure jugar uns nanos d’entre 16 i 18 anys. Impensable fins i tot en futbol a casa nostra, i amb el bàsquet universitari dels Estats Units com a únic possible equivalent que se m’acut, en termes de repercussió i conseqüències.

Des d’on érem es veia una mica lluny, però prou bé, i per només 600 iens (uns 5 euros) cadascú. Miràvem el partit, però fins i tot per a algú que més o menys en coneix les normes com jo -i gràcies a un parell de videojocs i als manga que esmentava- hi ha moments que els partits es fan lents.

No passava res, perquè l’espectacle era a les grades (al vídeo se sent un càntic amb la melodia de la cançó principal de la pel·lícula El castell al cel, de l’Studio Ghibli), a l’estadi en si, observar-lo tot imponent i mirar com onejava la bandera japonesa al capdamunt del marcador electrònic d’un estadi Kôshien que havia vist dibuixat però on fins llavors no havia pogut estar.

Quan acabava un partit -el que vam veure sencer, que va acabar 8 a 6, va ser igualat i va tenir una novena entrada emocionant- sonava l’himne de l’equip guanyador, després que tots dos conjunts se saludessin amb l’omnipresent reverència japonesa, i tot el públic aplaudia el vencedor i el vençut, per més enfervorit que hagués cridat tot animant el seu equip durant el partit, amb una esportivitat inèdita a Occident. No recordo cap jugador discutint-li una decisió a cap àrbitre, tampoc.

Espectacular, sincerament. Gairebé de pell de gallina.

Tenia ganes d’anar al Kôshien, era un desig de feia temps. També era el meu primer partit de beisbol, i segur que en un de professional m’hauria quedat bastant igual. L’interès que tenia pel Kôshien naixia en el manga i en el fet de saber que és el somni de milers d’adolescents japonesos que any rere any ho donen tot per ser-hi.

Calia que ho veiés amb els meus ulls i en la realitat, fora del manga i l’anime. Somni complert.