El negre de The Wire

Donaré per fet que no sou racistes. I això és donar molt per fet. Qui més qui menys discrimina una o altra raça (o totes les que no són la seva) per diversos motius, i la discriminació tant pot ser negativa com positiva. No fa el mateix mal, evidentment, considerar una persona perillosa, inferior o no apta pel seu color de pell i les seves faccions que donar-li un tracte preferencial, el que es coneix com a racisme paternalista, per tal que no es consideri que l’hem rebutjat per la raça a què pertany, en un excés de prudència que pot ser percebut com un atac indirecte per part d’aquella persona. A ningú no li agrada que li donin peixet.

És clar que, amb totes les influències culturals i socials que rebem contínuament, és normal que vulguem anar amb compte a l’hora de tractar amb persones de races diferents de la nostra, o fins i tot a l’hora de parlar-ne, per por de fer passos en fals. No hauria de ser així, hauríem de poder-nos emprenyar obertament amb una persona negra, o malparlar d’una d’ètnia àrab (no “mora”, que és despectiu), o denunciar-ne una de l’Extrem Orient basant-nos en les accions d’aquests individus, deixant de banda el seu aspecte i els seus costums, sense por que es consideri que hem caigut en el racisme. Perquè associar, per exemple, immigració i delinqüència, encara que no ho expressem obertament i ho fem al pica-pica dels diumenges entre familiars o amics, és un greu error i un acte de racisme. La delinqüència està sovint associada a la pobresa, i la marginació dels immigrants els duu a la pobresa, com ens hi duria a nosaltres el fet que no ens volguessin donar feina en un altre país. No en són ells, els culpables.

El cas és que és difícil, és un llarg camí que cal recórrer, un camí refumudament difícil, sobretot quan mirem altres països on la diversitat racial i cultural té una història de diversos segles i tot i així el racisme hi és tan present, com ara els Estats Units. L’esclavitud ja fa més d’un segle que s’hi va prohibir, però encara ara moltes persones, en alguns territoris més que en d’altres, però per tot el país, experimenten sentiments de rebuig envers els negres, els àrabs o els hispans, tant si ho manifesten de manera pública com si s’ho queden dins.

Si allà la cosa està així, quants anys trigarem nosaltres en assolir la igualtat? N’hi haurà prou, amb una generació d’africans, àrabs o sud-americans nascuts a Catalunya? Caldrà que comencin a dur noms autòctons com ara Jordi, Pere o Nil? Quan els considerarem compatriotes de ple dret? Quan tinguem un president ètnicament forani? Segurament ni així, perquè altre cop només cal mirar els Estats Units.

Sovint la culpa és nostra, de la percepció que tenim d’aquestes persones, de comentaris fets amb més o menys malícia, com ara «A mi em semblen tots iguals», «Tant li fa, japonesos o xinesos: són el mateix», «la botiga dels moros» per a referir-nos al colmado regentat per paquistanesos —que són musulmans però ni de bon tros d’ètnia àrab— o quan, per tal d’identificar en una conversa un actor o un personatge, diem allò tan lleig de «El negre de…». I què passa, amb la sèrie The Wire? Allà gairebé tothom és negre. Potser és hora que aprenguem a no trobar-los tots iguals, a quedar-nos amb els seus noms i les seves cares, que no són iguals (és clar que entre ells també hi ha dobles, com entre els blancs) i a mostrar interès en la seva cultura.

Potser així aprendrem a diferenciar japonesos i xinesos, que tenen moltíssimes diferències i de tota mena. Potser així algun dia ens podran presentar algú sense haver-nos d’«avisar» que aquella persona és d’una altra raça o, si més no, podrem encaixar-hi la mà o fer-li dos petons sense pensar, internament, que no ens ho esperàvem.