Serveis de subscripció digital: sí o no?

Derivat, una mica, del tema de la meva última entrada, sobre com m’ha canviat la tecnologia els hàbits pel que fa a consum de pel·lícules i sèries, i havent reflexionat sobre el tema, se m’ha acudit parlar d’una altra cosa relacionada amb el món de les descàrregues, mal conegut com a “pirateria” (i dic “mal conegut” perquè entenc la pirateria com la descàrrega amb la finalitat de la distribució i fins i tot l’obtenció de beneficis econòmics, que no és el meu cas).

Avui vull parlar dels serveis de subscripció digital, un concepte que, com a tal, em provoca rebuig o, per dir-ho d’una manera més suau, no m’interessa. O no gaire. O depèn de per a què.

Estic una mica fet a l’antiga, ho reconec —i me n’enorgulleixo—, i sempre preferiré els llibres físics, els de tota la vida, els de paper, per sobre de les seves versions digitals. Sí, aquestes no ocupen lloc, no es fan malbé, etc. Però tampoc no les pots contemplar col·locades al prestatge, ni tocar, ni ensumar.

Ara bé, respecto que hi hagi gent que canviï els llibres tradicionals pels electrònics. Cadascú que faci el que vulgui. A mi, però, no em vendran un llibre electrònic mai de la vida si me’l volen vendre per 2 euros menys que la seva versió en paper. Com ja he dit, no m’interessa, però pensant en les persones que sí que volen fer el pas (o ja l’han fet) trobo que cal un esforç per a abaratir els preus d’aquests llibres. Al cap i a la fi se suposa que l’avantatge per a les editorials és l’estalvi en la distribució i en general en el cost de producció. Si no es reflecteix al preu final, o ho fa però d’una manera ridícula, estem davant d’una presa de pèl majúscula, un intent gens dissimulat d’obtenir uns beneficis encara més grans. Per tant, si hem de pagar per una cosa intangible, que ens ofereix exactament el mateix que si la descarreguem il·legalment, és molt fàcil (deixant de banda les incompatibilitats de formats i els eterns enllaços) i gairebé recomanable inclinar-se per la versió il·legal. I la gent ho fa, i les editorials, que volen fer el canvi al llibre electrònic perquè el de paper ja no es ven (o no es ven tant), es queden amb encara menys ingressos que si haguessin posat els llibres electrònics a un preu notablement més baix que el de paper des del principi (ara ja s’està fent, però trobo que és massa tard i recordo haver vist preus com els que dic, de 2 euros menys). Qui tot ho vol, tot ho perd.

Quan descarreguem una pel·lícula només tenim allò, el fitxer. Quan la comprem tenim una capsa, un disc, uns continguts extra (cada cop menys presents als DVD en favor de la versió en Blu-ray)… un conjunt de coses que fan que valgui la pena pagar. Els preus ja són figues d’un altre paner, però bé, paguem per un producte de qualitat, elaborat i que ha tingut un cost de producció determinat. El mateix passa amb els videojocs: els podem descarregar i els podem comprar físicament. No ens donen el mateix, però en canvi valen el mateix. I el que és pitjor: sovint, per culpa de la política de preus de l’estat espanyol, ens trobem que surt més barat adquirir un videojoc físic en una botiga britànica que no pas descarregar-lo a través del servei en qüestió que hi ha al nostre mercat.

No és cap misteri ni ens ha d’estranyar que la immensa majoria de la població opti per les descàrregues il·legals (que no “pirateria”, repeteixo) fins al punt que dubto que quedi gaire gent que compri pel·lícules als africans que posen llençols a terra els diumenges. Descarregar és fàcil. De sobte ens trobem que els productes d’entreteniment de tota la vida estan digitalitzats, es poden descarregar, i ens demanen que paguem per fer-ho. Per un conjunt d’uns i zeros a més o menys el mateix preu que pagàvem pels discos, les pel·lícules i els videojocs que formen part de les nostres col·leccions i que omplen els nostres prestatges.

Davant d’aquesta situació, les grans companyies del món de l’entreteniment intenten, més aviat de manera maldestra, combatre el problema amb diverses fórmules. Recordo que, quan la descàrrega de música era una constant (i més fàcil que no pas ara, que costa trobar pàgines web de descàrrega d’mp3), les discogràfiques van contraatacar incloent continguts extra als CD, com ara entrades per a futurs concerts, per què no? Als DVD de cinema hi havia els esmentats extres en forma d’edicions de col·leccionista, també edicions espectaculars per a col·leccionistes amb calés, etc.

Però no n’hi ha hagut prou, la gent està acostumada a obtenir les coses sense moure’s de casa i pagant el mínim possible, per no dir de franc. Davant d’això, en els darrers anys han proliferat els serveis de subscripció a continguts digitals i cada estat ho ha gestionat d’una manera. Als Estats Units, per exemple, triomfa Netflix (i des de fa molts anys), una plataforma de distribució de continguts que per 8,99 dòlars al mes (6,82 euros) permet l’accés il·limitat al seu catàleg de pel·lícules i sèries. Ha tingut tant d’èxit, amb desenes de milions de subscriptors arreu del món, que això li ha permès fins i tot produir al seu torn sèries i pel·lícules, o rescatar sèries cancel·lades per les grans cadenes de televisió d’aquell país que no han considerat suficient les audiències obtingudes. S’hi subscriuen persones que volen “fer les coses bé”, pagar per productes que consideren que s’han de pagar perquè al darrera hi ha gent que s’ha trencat les banyes per tal de fer-los realitat. Però no pagar més del que toca, i sempre a canvi d’un servei de qualitat que es pot veure tant al mòbil com a la tablet, el televisor o algunes videoconsoles.

Això a l’estat espanyol no ha arribat, Netflix el considera un mercat immadur pel que fa a aquesta mena de serveis (no és estrany) i ens hem de conformar amb plataformes com Wuaki o Yomvi, que tenen un preu mensual superior, un catàleg més limitat i, pel que he llegit avui en un bloc, a sobre no es poden veure connectant una tablet o un mòbil al televisor a través d’un cable HDMI —sembla que el grup Prisa té por que la gent es doni de baixa de Canal+ si pot tenir només Yomvi i veure’n els continguts igualment al televisor LED de més de 40 polzades—, sinó que hem de trobar “el forat del sistema” tot emprant el portàtil com a plataforma i connectant-lo, aquest sí, al televisor amb l’esmentat cable. Un altre problema que hi he detectat —he provat Yomvi perquè s’inclou per als clients de Canal+ i els meus pares ho són— és que a mi m’agrada veure els continguts en versió original subtitulada, i a Yomvi es pot sentir la versió original, però sense subtítols. Per acabar-ho d’adobar, la imatge no és HD i si volem fer qualsevol maniobra amb el reproductor, com ara l’agosarament de tirar una mica enrere o endavant per tal de tornar a veure alguna cosa o buscar si aquella pel·lícula té alguna escena després dels crèdits, ens carreguem l’invent i ens passem uns minuts intentant tornar on érem. Menció especial per als ralentiments i els problemes de connexió en general. Lamentable.

En resum: els serveis de distribució digital a l’estat espanyol, considerat un dels que més descàrregues il·legals duen a terme (si no el número 1), són pitjors i més cars. Estem disposats a pagar? Jo crec que sí, sempre que sigui a canvi d’un producte de qualitat (imatge en HD, possibilitat d’obtenir la versió original amb subtítols, catàleg abundant i recent, etc.) i després d’un canvi de mentalitat de la gent —allò que deia d’entendre que darrere d’un producte hi ha una feina—, però primer hem de tenir aquest producte a l’abast i a un preu raonable. Jo mateix vaig al cine sovint, però no els dies que val 9 euros (a aquest preu hom pot comprar-ne la versió en Blu-ray al cap d’uns mesos, coincidint amb les ofertes que tard o d’hora sempre hi ha), sinó quan en val un màxim de 5 o aprofitant els avantatges de fer-se soci d’un cinema. Abans la gent anava als videoclubs, en aquell temps no existien les descàrregues. Crec que la subscripció digital és el videoclub del present (no diré “del futur”, perquè ja fa temps que existeix), però tots hi hem de posar el nostre granet de sorra: nosaltres hem de pagar i ells han d’oferir quelcom més que un fitxer digital pixelat.

No es pot combatre la inèrcia de la gent d’un dels llocs més “pirates” del món (ho dic així, ara, per simplificar) oferint-li un servei que queda lluny d’un model que funciona cada cop en més països, des de fa molts anys, i que és popular i enormement rendible.