10 anys sense l’avi (1914-2004)

És la tercera vegada, per desgràcia, que dedico una entrada a l’aniversari de la desaparició d’un dels meus avis. Per sort, de moment la cosa s’atura aquí, però avui fa una dècada de la mort del meu últim avi, el pare del meu pare, i evidentment en volia parlar.

Si vau llegir les entrades dedicades al yayo i a la iaia Teresina devíeu veure que llavors es complien 20 anys de les seves respectives morts, però el cas d’avui és especial. Si amb el pare de la meva mare i la mare del meu pare em lamentava de no haver tingut més temps per conèixer-los, en el cas del meu avi —que com ja vaig explicar anomenàvem senzillament “avi”, perquè així es distingia prou del “yayo”, mentre que en el cas de les iaies sí que mentre totes dues eren vives necessitàvem posar-ne el nom darrere— va ser molt diferent.

Li deien “Antòniu”, tal com sona, però el seu nom oficial era Juan Antonio (va néixer a Almeria, però abans de fer un any ja vivia a Barcelona i sempre va parlar en català), i sens dubte era l’avi a qui estava més unit. Em va ensenyar a llegir i escriure una mica quan tenia uns 4 anys, i quan vaig entrar a P-5 (que llavors no es deia així) certament m’avorria i em desesperava una mica amb el ritme de les classes (digueu-me pedant).

M’explicava històries, batalletes, i amb algunes s’emocionava i deixava anar alguna llagrimeta, perquè era un home sensible malgrat alguns rampells de mal caràcter, i fins i tot se li humitejaven els ulls quan parlava de la seva mare, que va morir prematurament quan ell tenia 26 anys, i dels pocs recursos amb què vivien quan ell era petit. Més de mig segle després encara el feia posar trist esmentar-la.

Parlant de la seva família, a banda de nosaltres no tenia més néts, el meu pare era el seu únic fill i els nebots que tenia, els cosins del meu pare, eren per part de la meva àvia. De la seva sang hi havia, que jo hagi conegut, la seva germana, la tieta Júlia. 3 anys més gran que ell, es va morir als 90 anys, l’any 2001, però en el seu cas va tenir una mort més trista, afectada per l’Alzheimer des de feia uns anys. Recordo que li deia “hermana” i que amb ella parlava en castellà. I que de vegades la renyava, i que quan desvariejava per culpa de la malaltia el meu avi no sempre s’ho prenia amb paciència. No en tenia gaire, de paciència, i la meva mare creu que com que al meu pare i a mi també ens passa és cosa d’aquesta branca de la família.

El meu avi era, també, el meu padrí. I no ho dic en el sentit d’alguns dialectes del català en què s’anomenen “padrins” els avis, sinó que ell ho era de debò. Era ell qui em regalava la mona, jo frisava per saber quins ninotets portaria, i més endavant en comptes de pastís em donava diners, que és una fase en què entrem suposo que gairebé tots quan ens fem grans i el padrí ens ho pregunta.

Recordo el seu humor, com li agradava guixar les dents de les fotos de les revistes per tal que semblés que els faltaven, i també que tenia un Seat 850 amb seients de pell i que quan encara estava bé ens duia a la meva germana i a mi al “Rompeolas”, i botàvem sense voler quan passàvem per carrers amb llambordes. Recordo quan jugàvem a que m’afaitava i ho feia amb el dit i poc a poc.

I que quan es va morir la iaia Teresina s’ho va passar molt malament, el veia destrossat, però després es va haver d’adaptar al fet de ser vidu i la meva germana i jo, que encara no teníem edat per tornar sols a casa —segons els meus pares, però teníem 10 anys jo i 8-9 ella—, sí que podíem anar de l’escola a casa de l’avi, perquè era a prop, i allà ell ens preparava berenars i hi passàvem l’estona fins que ens recollia el meu pare després de la feina. El que recordo més és l’entrepà de salsitxa, no sé si cervela o quina, no me’n recordo. Era gruixuda. I de fons la tele amb Benny Hill.

També li agradava molt aquesta pel·lícula, Lili (1953), la cançó de la qual se’m va quedar enganxada. La tenia gravada en una cinta Beta, perquè el seu vídeo era Beta, com el nostre, i ens empipava que amb la irrupció del VHS no es llancessin pel·lícules en el nostre format.

Més endavant, en els seus últims anys, el vaig anar a veure menys del que ho hauria d’haver fet. És el que tenen l’adolescència i els primers anys de l’edat adulta, que estem més pendents de fer la nostra, si és que això serveix de disculpa. És un error que amb l’àvia que em queda intento evitar, si va servir d’alguna cosa l’experiència anterior. Però bé, durant els últims anys tinc els records de quan hi dinàvem per Nadal, i del seu aniversari, cada 2 de setembre, en què morts de calor en comptes de pastís ens repartíem una Comtessa o equivalent, però no és que només el veiés dos cops l’any. Sol no hi anava gaire, però amb la família sí que el veia molt.

La seva mort em va canviar, em va fer pensar molt en la mort mateixa, i em va fer més conscient que mai del que significa morir-se i, sobretot, que li pot passar a qualsevol i en qualsevol moment. I una de les conseqüències del canvi que va provocar en mi va ser que des de llavors estic convençut, i ho dic sovint, que és més dur viure una mort quan ets gran que quan ets un nen.

Evidentment vaig plorar molt quan es van morir els altres avis, però amb aquest ja era plenament conscient de tot plegat i em va afectar més. Com més temps passes amb una persona, més dur se’t fa quan marxa. Així de senzill. A més, quan ets petit al cap de relativament poc ja tens el cap en una altra banda, però de gran les morts t’afecten durant més temps.

Per a acabar-ho d’adobar, jo vaig ser present en el moment que el meu avi va morir. Va ser un dia dolorosíssim, molt dur. Tornant de la universitat un divendres, el 23 de gener de 2004, em vaig trobar una nota damunt del llit que deia que els meus pares eren a l’hospital amb ell, que estava força malament.

Uns dies abans, concretament l’1 de gener, els meus pares s’havien vist obligats a ingressar-lo en una residència, la millor que van trobar, després d’unes quantes setmanes en què la meva mare en tenia cura gairebé 24 hores al dia perquè als seus 89 anys, i malgrat que no havia estat mai de gaire bona salut (poques parts del cos li havien donat una vida tranquil·la), s’estava deteriorant ràpidament i fins i tot li sortien llagues al cos mentre dormia. És curiós com algú d’una edat tan avançada pot tenir el cap tan clar, però que alhora el cos, que li ha resistit tant malgrat haver-li donat greus problemes entre els quals un càncer de pròstata des de feia molts anys, decideixi posar la directa i tancar interruptors en qüestió de dies.

El cas és que ell estava ingressat allà i comptàvem que hi seria més temps, però no, 22 dies després va tenir algun problema als pulmons que no sabria explicar gaire i el van dur a l’Hospital Clínic. Des de casa jo vaig intentar, evidentment, trucar els meus pares per saber on eren exactament i anar-hi, però no m’agafaven el mòbil. Una bona estona després em van trucar ells des d’una cabina, em van dir clarament que l’avi no se’n sortiria i em van donar la seva localització exacta, de manera que me n’hi vaig anar ràpidament.

Allà me’ls vaig trobar tots 3, els meus pares i ell, en una habitació fosca on el meu avi respirava amb dificultat, inconscient. Només hi faltava la meva germana, que casualment treballava en una botiga a l’altra banda del carrer. Li van donar permís per sortir abans, va venir, i quan ja va arribar ella, amb el meu pare i jo agafant cadascun una mà del meu avi, va deixar de respirar. Estava inconscient, però estic convençut que sabia que hi érem, va esperar la meva germana i, només quan tota la seva família era present, va dir prou.

No havia vist mai morir ningú, sempre m’ho havien explicat i sempre ha estat així, després. I que sigui precisament un avi, algú tan proper, fa que l’impacte es multipliqui. L’experiència, paradoxalment, va ser molt bonica, perquè va poder marxar envoltat dels seus.

Vaig plorar moltíssim, encara que hagués tingut una vida molt llarga sobretot comparada amb l’altre avi, que se’m va morir als 65, i jo ja tenia 21 anys, però no em va fer cap vergonya plorar davant dels meus pares. Ni plorar cada dia durant bastantes setmanes. Vaig arribar a pensar que ploraria cada dia per sempre, cosa que evidentment no pot ser i fins i tot sap greu que no passi. Sí que estava segur, però, que em vindria al cap cada dia durant la resta de la meva vida, i al cap de 10 anys puc dir que tampoc no ha estat així, però sí que em ve al cap sovint i cada cop que sento la paraula “avi” el recordo. La tristesa ja no s’expressa en els mateixos termes, però hi és.

I torna en dies com aquest, o quan arriba un nou 2 de setembre i penso en els anys que hauria fet (el proper 2 de setembre hauria fet 100 anys, per exemple), o en pensar que no coneixerà el seu primer besnét, el fill de la meva germana, que naixerà en uns dies.