Els spoilers i com em rebenten

Si no us agraden els spoilers, que és la paraula anglosaxona que ve del verb to spoil (“espatllar”) i designa els comentaris que rebenten l’efecte sorpresa que el consumidor de qualsevol mena de ficció vol mantenir, potser hauríeu de deixar de llegir aquesta entrada. Jo ja he avisat, he fet un spoiler alert, i dit això prossegueixo.

A mi m’emprenyen moltíssim, de vegades em fan empipar amb mi mateix perquè me’ls he menjat en llegir alguna cosa que potser no hauria d’haver llegit, i de vegades amb les persones que es dediquen a comentar, a les xarxes socials o en converses de bar, els esdeveniments de sèries, pel·lícules i còmics sense tenir en compte si els del voltant duem aquests productes al dia o no.

Com que a mi em molesta en gran mesura, i tinc el principi de no fer als altres el que no vull que em facin a mi, no faig mai comentaris d’aquesta mena i sempre que parlo d’alguna història amb algú procuro assegurar-me que som en el mateix punt, que no li rebentaré la sorpresa arribat el moment. Però no tothom és així. De fet, el pitjor tipus de persona en aquest sentit és aquell que, havent-li demanat expressament que no et faci un spoiler, te’l fa deliberadament, sovint amb indirectes tan mal construïdes que tot se li entén a la perfecció.

Recordo un cas que em va dur al caire de l’agressió física quan un amic em va avançar que un personatge de la sèrie Desperate Housewives es quedava cec, i després de renyar-lo li vaig dir que almenys tingués la decència de no dir-me qui era. La seva reacció va ser apropar-se’m i dir-me’n el nom a cau d’orella. No fos cas que els altres amics, que eren per allà al voltant i no seguien la sèrie, se n’assebentessin. Xiuxiuejar un spoiler no el fa menys spoiler, i em vaig adonar que agafava amb més força de l’habitual l’enorme clauer de fusta del vestidor de gimnàs que en aquell moment sostenia, potser amb la inconscient intenció de clavar-lo al cap del traïdor.

Un altre cas, probablement el més antic que vaig considerar spoiler ja coneixedor de la paraula, té a veure amb la sèrie Charmed, un dels personatges de la qual moria a la primera temporada, cosa que una persona que ja ho havia vist em va avançar dient-me, sense venir a tomb, que no li agafés gaire afecte. Allò volia dir, amb un 50% de possibilitats, que o bé es tornava dolent o bé moria, i ja en aquella època vaig sentir la ràbia que acostumo a sentir en aquestes situacions, perquè com sempre passa en aquests casos a partir d’aquell moment et predisposes i l’efecte sorpresa es perd del tot.

Això em fa venir al cap el concepte de punt spoiler, que em vaig inventar fa temps, i amb què designo aquell moment d’una obra que conec amb massa antelació per culpa d’un spoiler i que, quan ja l’he vist i tot el que m’espera serà sorpresa, em permet dir que ja he “superat el punt spoiler“. En el cas de la sèrie Dexter, per culpa de la maleïda pàgina de “notícies” del portal MSN que apareixia quan tancàvem el correu de Hotmail (ara Outlook), vaig llegir sense voler, però no pas per culpa meva, el nom d’un dels personatges importants que hi moria, i que formava part d’un llistat que la pàgina havia elaborat precisament amb aquesta temàtica, la de les morts impactants. En aquell moment començava a mirar la sèrie i vaig haver d’esperar 4 temporades fins que vaig superar el punt spoiler.

De vegades, a les pel·lícules es fan spoilers d’altres pel·lícules, sense mala intenció, perquè es consideren clàssics que tothom ha vist. El film The Sixth Sense (1999) és probablement el cas més freqüent pel que fa a spoilers dins d’altres pel·lícules, i és un spoiler devastador perquè sempre consisteix en un fet que canvia i condiciona totalment la percepció del llargmetratge i li treu gran part de la gràcia. Aquesta mena d’spoiler, sense cap mala intenció com ja he dit, són per altra banda molt imprevisibles i ataquen per l’esquena. Compte.

El món dels còmics no se n’escapa pas: de vegades sóc jo, que cercant informació sobre algun personatge o alguna etapa acabo llegint sobre morts que no volia conèixer tan aviat, però la majoria de vegades la culpa és de la pràctica impossibilitat d’escapar-se dels spoilers quan algun esdeveniment cabdal a la història d’una col·lecció es difon a internet amb tanta força que fins i tot bona part del públic no interessat en aquella obra se’n fa ressò, de manera que per una banda o una altra m’acaba arribant. Això m’ha passat diverses vegades, però el cas més recent és el de la identitat del personatge que mor a la saga Death of the Family, que afecta les col·leccions relacionades amb en Batman i els seus aliats i que encara no ha sortit a la venda de manera recopilada, que és com la consumiré jo.

Parlant dels còmics, anar a botigues especialitzades en el novè art té un encant que pocs establiments poden oferir, i de vegades s’hi produeixen converses d’allò més enriquidores, però això és una arma de doble tall: sentint converses entre desconeguts (per a mi) que remenaven còmics o tenint-les jo mateix amb algun venedor m’he assabentat de morts que les persones que les enunciaven devien considerar de coneixement general, però que a mi m’han rebentat la sorpresa en més d’una ocasió, i quan fa més mal és quan es tracta de protagonistes de còmics que moren a l’últim número de la col·lecció, perquè no te n’arribes a oblidar mai.

Ja acabo: un dels casos que m’han fet més ràbia en els darrers temps és el de la saga literària Cançó de Gel i Foc, una de les històries amb què m’ha costat més fugir dels spoilers, i amb què, de fet, me n’he menjat uns quants. Coneixia la saga i tenia la intenció de llegir-la algun dia, sense pressa atès que encara no està acabada i l’autor es pren molt de temps en aquest sentit, però l’adaptació televisiva, de gran èxit, m’ha obligat a posar-m’hi abans d’hora.

El fenomen és el següent: hi ha gent que s’ha llegit els llibres i després ha vist la sèrie de televisió, però també n’hi ha molta que ha triat l’opció fàcil —al capdavall són llibres molt gruixuts i densos i amb lletra més aviat petita— i s’estima més veure’n només la sèrie. És una elecció que no comparteixo però que respecto, el que passa és que aquesta mateixa gent és la que, commocionada pels girs de la trama, s’ha dedicat a compartir en veu alta (o a través d’imatges i comentaris de tota mena a les xarxes socials) allò que l’havia sorprès de l’episodi vist el dia anterior, sense tenir en compte els que ens interessàvem per aquell producte però encara no l’estàvem consumint.

Entenc que els lectors dels llibres, coneixent prèviament els fets, no s’emocionen tant en veure’ls a la versió televisiva i per tant tenen menys tendència a rebentar-los als quatre vents. Però és clar, les masses mandroses són més sorolloses, i ha estat un dels casos més desesperants a què m’he enfrontat en matèria d’spoilers. Vaig decidir posar-hi fi tot llegint-me, aquest estiu, els tres primers llibres de la saga, de manera que ara sóc jo qui sap més coses que els que només segueixen la història a la televisió: el tercer llibre ocupa les temporades 3 i 4 de la sèrie, aquesta última encara en procés de rodatge i prevista per a emetre’s a partir de la primavera de 2014.

Hi ha gent a qui no afecten els spoilers, i hi ha gent que no n’és fan però se’ls pren millor que no pas jo. Em sap greu, però a mi em fan enrabiar i no tinc per què demanar perdó per això, encara que sigui conscient que a la vida hi ha problemes més greus. El que sí que demano és consideració a l’hora de dir segons què en veu alta, encara que sigui el petit detall de preguntar si es pot dir segons què, o advertir que s’està a punt de produir un possible spoiler.

I al final, tot i que temia el contrari, no he fet cap spoiler en tota l’entrada, de manera que inesperadament la pot llegir qualsevol sense por de sortir-ne escaldat.