Sóc molt de la versió original, jo. En més d’un sentit. Evidentment el més important d’aquests sentits és el lingüístic: m’agrada gaudir dels productes culturals en la llengua en què van ser concebuts sempre que em sigui possible, és a dir sempre que tingui prou coneixements d’aquell idioma —amb l’ajuda ocasional d’un diccionari o no—, com per poder-me estalviar la traducció, que per molt ben feta que estigui mai no podrà impedir que pel camí es perdin matisos, connotacions i jocs de paraules, tal com en els productes audiovisuals es perden els matisos interpretatius dels actors i les actrius, per molt bons dobladors que tinguem, especialment a Catalunya. No s’hi pot fer res.
Per tant, quan puc llegeixo, o escolto, o veig/miro en l’idioma en què es van crear pel·lícules, sèries, llibres, còmics… I poso sempre per davant la versió original, si més no ho intento. Sé que és una manera de pensar que comparteix molta gent, i els que no pensen així volen les coses en el seu idioma matern, com és natural. Per tant, després de la versió original, en cas que no entengui aquell idioma triaré el català, que per desgràcia ben poques vegades és una opció.
Sembla que voler les coses en català és propi d’independentistes i ultracatalanistes, però si ets espanyol i les vols en castellà ningú no se’n sorprèn, com tampoc no passa res si un dels 300.000 islandesos (sí, amb essa) que habiten aquell país insular s’estima més llegir en la seva llengua que en d’altres amb més parlants. Es pot tenir qualsevol ideologia i combinar-la amb criteris i valors que semblarien incongruents: jo en sóc, d’independentista. L’alternativa és la dependència. Però si una obra és en castellà en la seva versió original sempre la preferiré així, fins i tot quan també s’ha traduït al català.
Per altra banda, la versió original també la prefereixo en termes de format: si sóc conscient que una pel·lícula o una sèrie vénen d’un llibre, una saga literària o un còmic intentaré llegir abans de mirar. Si una sèrie és un remake d’una producció d’èxit d’un altre país… bé, en aquest capítol m’enduc un insuficient perquè sempre he caigut en el parany de veure les versions nord-americanes (Shameless, Homeland, ara The Killing…), però no us penseu que no ho sé i que no em sap greu.
M’agrada conèixer els orígens de les coses, apreciar la feina dels seus creadors i no tant la dels que s’esforcen per traslladar-les i adaptar-les al públic d’altres regions idiomàtiques.
És una feina que s’ha de fer, però, i que alguns fan molt bé (d’altres no tant, per desgràcia). De la mateixa manera que sóc un gran defensor de les pel·lícules en V.O. (tant de bo se subtitulessin més sovint en català), però si s’aposta pel doblatge s’hauria de fer també en català, més enllà de les 10 pel·lícules més o menys comptades (moltes de les quals infantils) que cauen cada any.
Són figues d’un altre paner, però volia fer aquesta reflexió i defensar, com deia, la versió original. És clar que és impossible que aprenguem tots els idiomes del món, i que la gran majoria dels productes culturals no nord-americans no ens arribarà mai, però quan sigui possible crec que està bé fer l’esforç (si és que representa un esforç) de combinar imatges i subtítols, amb l’avantatge que s’acaba educant molt l’oïda i arriba un moment que ni tan sols cal llegir el text que apareix en pantalla. De la mateixa manera, llegir un llibre o un còmic en un idioma que entenem més o menys farà que consultem les paraules que no coneixem al diccionari cada cop menys sovint. En resum, a la llarga la versió original aporta molts beneficis i cap inconvenient.
Compte Enrere 