Reflexió sobre el col·leccionisme

Fa poc que he començat a descarregar-me els episodis del reality de l’AMC Comic Book Men, on l’espectador pot conèixer com és el funcionament de la botiga de còmics d’en Kevin Smith a Red Bank, Nova Jersey, i a banda de converses sobre còmics també hi tenen lloc negociacions amb gent que va a vendre els seus còmics antics.

Tot plegat m’ha fet reflexionar un cop més sobre el col·leccionisme, i és per això que he volgut fer una entrada dedicada a aquesta afició.

No crec que se’m pugui considerar col·leccionista, encara que tingui prop de 5.000 còmics i molts videojocs i consoles. Em compro les coses per tal de tenir-les (no les llogo ni les demano en préstec), les vull en el millor estat possible i en el cas dels videojocs els busco amb la seva capsa i les seves instruccions.

Fins aquí compliria les condicions, però on “fallo” com a col·leccionista és en el fet que faig servir el que compro, ho llegeixo / hi jugo. Ho tracto amb molt de compte, però ho faig servir. Els col·leccionistes acostumen a conservar els seus objectes en el precinte original, emmarcats o ben desats a la prestatgeria mentre, per exemple, gaudeixen dels videojocs en versions pirata.

Personalment no trobo la gràcia a aquesta manera de viure el col·leccionisme. L’entenc, la respecto, en alguns moments de feblesa em fa certa enveja que algú tingui els diners i l’espai per a dedicar-s’hi d’aquesta manera, però no la comparteixo.

En el cas dels còmics intento tenir la millor edició possible, tenint en compte criteris de conservació, qualitat del paper i la retolació, i traducció en cas que s’apliqui… i això fa que generalment les meves edicions siguin les més recents (més d’un cop m’arribo a vendre col·leccions per tal d’invertir els diners en una reedició millorada), de manera que no tenen cap valor per als col·leccionistes, que busquen primeres edicions i còmics en format grapa (res de recopilatoris, que per altra banda és la millor manera de conservar-los).

Però en el cas que fos propietari d’algun còmic que amb els anys ha adquirit valor (encara que aquí no passa com als Estats Units, on es poden pagar centenars i fins i tot milers de dòlars per un sol còmic), si m’agrada i el vull no el vendria pas, de manera que el col·leccionisme especulatiu tampoc no és el meu tema.

No cal dir que tampoc no em compraria una d’aquestes edicions tan buscades perquè, com he dit abans, m’estimo més els recopilatoris i a més no compro les coses per a tenir-les exposades com en un museu, així com no conservo les figures en el seu precinte. Fer-ho seria com esperar treure’n profit algun dia, i no és així com funciono.

Per altra banda, sé que molts dels videojocs retro que vull són molt cars al mercat de segona mà, sobretot quan es troben en bon estat i amb les ja esmentades capsa i instruccions, i tinc clar que l’única manera en què els podré aconseguir és trobant-los casualment en algun Cash Converters on no tinguin ni idea del que estan venent (ha passat diverses vegades, però no a mi) o comprant-los a un particular que tampoc no sàpiga el que té.

En aquest punt el que fa la gent és revendre les joies que ha trobat a preu de ganga i potser guanyar-s’hi una mica la vida, però ja hi tornem a ser: jo vull les coses per a gaudir-les, i si trobo a 30 euros un joc que sé que puc revendre per 200 me’l quedaré, perquè el buscava per a mi. Per tant, no sóc un col·leccionista en el sentit més estès de la paraula, ni de bon tros.