La nostàlgia ja no és el que era

Sóc un ésser nostàlgic, ho dic abans de res perquè no se’m pugui titllar d’hipòcrita. Però això no em fa menys vàlid (en tot cas, potser més) per a parlar del que parlaré avui, i és que em fascinen les coses retro, les maneres de fer, vestir, comunicar-se i viure del passat, però també m’encurioseixen i em fan certa ràbia els comportaments idiotes dels éssers humans respecte al progrés.

En uns anys en què ens hem acostumat (i faig servir la primera persona del plural malgrat que en alguns dels exemples que esmentaré no hi participo) a la comoditat, als telèfons intel·ligents, als mp3 i mp4, a llegir en pantalla, a uns videojocs amb gràfics i possibilitats que cada cop s’acosten més a la realitat i en general a ensenyar als altres com en som, de moderns, resulta que s’ha generalitzat l’amor per allò retro, vintage, intencionadament antiquat o d’estil antic però fabricat ara.

Hem passat de tenir mòbils polifònics evolucionats en els que poden reproduir sons reals a posar als terminals més moderns el so dels telèfons antics com a to de trucada. En pocs anys hem passat de la febre per les ulleres amb muntura a l’aire, que es vegessin el mínim possible si teníem la mala sort de no tolerar les lents de contacte o ens faltaven els diners per a la revolucionària operació de làser, a les de pasta gruixuda, a cridar “ei, que sóc miop!”.

Els videojocs són cada cop més espectaculars i semblen gairebé pel·lícules de Hollywood, el jovent menysprea els clàssics del passat amb el seu aspecte pixelat i la mecànica de joc senzilla i sense complicacions argumentals, però de tant en tant se’n fan alguns amb l’aspecte i el so d’aquella època i triomfen com la Coca-cola.

I què me’n dieu, del cinema i la televisió? Per què ens agraden tant les produccions ambientades en èpoques pretèrites però en canvi si estan fetes fa unes dècades les mirem amb el nas arrufat i ens fotem de com n’eren de joves alguns actors (més ben dit, de com s’han espatllat amb els anys) o com n’eren de primitius alguns recursos? I per què, remakes a banda, en els darrers anys s’han ressuscitat tantes franquícies cinematogràfiques per tal d’afegir-los entregues que després de 20 o 25 anys potser ja no calien?

Per què ens fotem de les fotografies dels anys 70, amb gent que duia pantalons de campana i shorts esportius tan curts que semblaven calçotets i 30 anys després n’imitem els estils? En què quedem? Allò ens agrada o no?

Parlant de fotografia (encara que en realitat parlava de moda), tanta evolució de les càmeres, tants megapíxels i al final compartim imatges capturades amb els smartphones, passades pels filtres d’Instagram per tal de donar-los un aspecte “retro” i au, a triomfar.

No és que em faci ràbia tot això de l’afició per les coses retro, però sí la sensació que s’està massificant. Tots nosaltres hem fet clic a “m’agrada” a centenars o fins i tot milers de pàgines del Facebook de l’estil “Jo també menjava/bevia/jugava a… […] quan era petit”, però realment quanta gent enyora de debò aquells temps? Quants compren discs de vinil (ja no CD, sinó discs de vinil) perquè realment pensen que sonen millor? Ens agrada de debò, tot allò que just quan acabava de passar de moda ens provocava rebuig? O és que amb la perspectiva de les dècades tot adquireix un valor que abans no li donàvem? Arribarem a dir algun dia, amb nostàlgia, “jo també tenia un smartphone” o “jo també havia tingut un compte a Facebook”?

Anuncis

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada s'ha publicat en Reflexions i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La nostàlgia ja no és el que era

  1. Renei ha dit:

    Bé, suposo que dependrà de cada persona, però en termes generals…:
    1) Les modes són cícliques i no hi ha res de nou sota el sol. Això va sobretot per la roba.
    2) Els aparells d’aspecte antiquat van agafant atractiu amb el pas del temps. [No qualsevol aparell, per això, sinó els més refinats dins de cada categoria. El clàssic exemple d’això en són els cotxes.] Si això ocorre és perquè l’ésser humà tendeix a idealitzar el passat, bàsicament perquè moltes vegades el present se’ns fa feixuc, però també per l’enyor d’etapes anteriors de les nostres vides. I què en queda del passat en el present? Doncs els instruments d’aleshores.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s