Fa uns dies em vaig assabentar que el Renoir Les Corts, el cinema amb pel·lícules en versió original subtitulada més proper a casa meva, tancava. El 21 de juny de 2012 ha estat el darrer dia de projeccions d’aquest petit local que funcionava des de 1996 i que ha estat el cinema on he anat més cops, sobretot jo sol.
Em quedava a un quart d’hora caminant i em permetia anar a veure les pel·lícules que volgués sense haver de negociar dies i hores amb ningú. Podia anar-hi a la primera sessió, que és quan hi havia els descomptes, o bé els dilluns a qualsevol hora, dia de l’espectador a tots els cinemes de versió original. Si no hagués estat per la seva proximitat, segurament no hi hauria vist ni la meitat de pel·lícules que hi he vist.
En època d’Oscars m’agradava anar a veure força seguides 2 o 3 pel·lícules que haguessin guanyat premis o de les quals es parlés bastant durant aquells dies precisament a causa de la imminent celebració de la cita anual més esperada del món del cinema. No recordo quina va ser la primera pel·lícula que hi vaig veure, però sí quina ha estat l’última, la que he vist avui a la sessió de les 16.05.
Ironies de la vida ha estat Els nens salvatges, un film català i que per tant he vist en versió original, sí, però sense subtítols. Ha estat un final curiós per a la meva experiència amb el Renoir Les Corts. Però volia veure aquesta pel·lícula, n’havia llegit coses i em venia de gust, i val la pena. Tant se val que aquesta vegada, al contrari del que havia passat fins ara, no hi hagi hagut subtítols. Tant se val que, suposo que perquè era l’últim dia, no hi hagi hagut ni un anunci, ni un tràiler.
Quan vaig saber que el Renoir Les Corts tancava em va saber molt greu, perquè tot i que no tenia cap sala que arribés a la sola de la sabata de les enormes que hi ha als multicines, els que anem al cine en versió original ja sabem que és el pa que s’hi dóna. I ens és igual, perquè són sales petites però amb molt d’encant i l’al·licient de poder gaudir de les interpretacions dels actors i les actrius tal com es van concebre. En fi, se’m va acudir veure aquesta pel·lícula en el comiat del cinema, i estic content d’haver-ho dut a terme. Sí, a Barcelona el Renoir Les Corts hi té un germà, el Renoir Floridablanca, però no serà el mateix.
M’han tret el meu. És la primera vegada que m’assabento de la desaparició d’un cinema gairebé “en directe”, no pas perquè mon pare em parli de sales que ja no existeixen o jo mateix en recordi algunes que vaig visitar de petit o adolescent (o d’adult, però ja fa anys) i que van desaparèixer sense que me n’adonés (Astoria, Continental, Rex, Coliseum, Alexandra…), i li havia de tocar al meu preferit.
Adéu, Renoir Les Corts. El trobaré a faltar, i no és una manera de parlar. La crisi econòmica general i la del cinema en particular, que s’acarnissa amb les empreses petites, continua carregant-se cinemes de la cadena Renoir i aquest cop li ha tocat al meu. Moltes gràcies per tots aquests anys.
Compte Enrere 
Molt bona entrada. Tot i que només hi anés un cop amb tu i que no sigui molt fan del VOSE en si, sap greu veure que cinemes tanquin…
A Mataró he vist com es tancaven 3 cines, un d’ells un parell de cops mínim, ja que no van aguantar l’arribada del Mataró Park amb el Cinesa (i és que ni punt de comparació xD) però quan ja es tracta d’un cinema que ofereix diferent tipus de pel·lícules i en altres idiomes, és una part que es perd, i no n’hi ha molt.
Són fotudes, aquestes coses i em sap greu per tu, perquè amb aquestes línies es nota com n’era d’important aquest cinema per a la teva vida quotidiana i l’afecció que li has tingut durant tot aquest temps.
M’omplo d’impotència en veure com diversos negocis que m’agraden i em fan peça tanquen o desapareixen mentre les grans cadenes s’alcen per sobre la resta i s’aprofiten d’aquestes caigudes. Amb això, a més, es perd molta varietat i riquesa…
Al principi de la crisi, van tancar una llibreria plena de màgia que m’encantava. Hi ha poques llibreries d’aquest estil: que tinguin tanta gràcia i que en entrar-hi sentis quelcom especial. Em va fer molta ràbia.
Més recentment, han tancat les dues botigues de roba on feia les meves compres majoritàries i ara em sento bastant perduda: mentre en aquelles era entrar i començar a agafar peces i més peces de roba per a emprovar-me, en la resta n’agafo entre cap i dues i la mitja de les meves compres vora menys de la peça de roba per botiga.
Fa uns dies vaig passar pel carrer per veure quines pel·lícules feien i em va sorprendre que tot i que els cartells de les estrenes hi eren, les portes en canvi estiguessin tancades. Cap avís de tancament. Ara m’he assabentat per aquest article que l’han tancat. Em sap greu perquè era molt a prop de casa i vaig anar moltes vegades (potser no les suficients). D’altra banda una tragèdia anunciada per la situació econòmica global i ara el cop de destral a la industria amb la pujada de l’IVA. Bé, encara ens queda la Filmoteca i els Melies, no? Bon preu i grans pelis. Esperem que no aquests no caiguin també!