El dia que vaig descobrir que els Reis eren els pares

El titular seria políticament incorrecte si fos oral i davant de quitxalla, però estic segur que qualsevol persona que pugui arribar aquí tot navegant per internet és prou gran com per haver fet aquesta traumàtica (o no) descoberta en algun moment de la seva vida, de manera que m’estalviaré demanar disculpes.

Vull parlar, avui que és nit de Reis, del meu procés (perquè més que un dia va ser un procés) de desemmascarament dels Reis Mags d’Orient, quan vaig descobrir que els meus creadors també eren els responsables de la meva felicitat de cada 6 de gener al matí i, com que a casa també fèiem (i fem) Nadal, de cada 25 de desembre.

I va ser “culpa” concretament de la meva mare, una senyora que admiro perquè sap fer moltes coses (cuina, pintura de quadres i de parets, lampisteria, electricitat, restauració…) però que, tot s’ha de dir, és la cosa més despistada que he vist. Recordo que quan tenia potser 9 o 10 anys (ara la cosa va més ràpida, però en general ja passa, que cada generació fa les coses abans que l’anterior) a l’escola es comentava que els reis eren els pares. Ara amb cinc anys coneixen la paraula que comença per “f” i acaba amb “ollar”.

Jo, que era bon nano, ho vaig preguntar a casa i em van dir que no era cert, però que sí que era cert que eren els pares els que “encarregaven” i pagaven (i decidien) els regals que ens arribaven a les Festes, i això explicava per què no podíem rebre tot el que demanàvem en aquelles inacabables cartes que arrencàvem, amb cura, dels catàlegs de joguines. He de dir que he tingut sempre la immensa sort de rebre gairebé tot el que demanava, no sense haver rebut també lliçons sobre saber-se conformar amb menys i sobre saber acceptar que potser no m’ho portaven tot. I sempre agrairé als meus pares totes dues coses.

Algunes preguntes, tornant al tema, anaven sorgint amb els anys i la maduresa. Hi havia coses que no tenien gaire sentit: com pot ser que els Reis arribin a tantes cases del món la mateixa nit, i a sobre menjant-se les galetes de cada casa que els en deixa? Com és que tenen temps de llegir-se totes les cartes? Quan han entrat? On deixen els camells? Per què els matins del dia 25 de desembre i del 6 de gener se sent, al menjador, soroll d’embolicar regals?

La meva mare responia com podia, i una de les coses que em va dir quan li vaig transmetre les sospites dels meus companys de curs va ser que els nens que encara creien en els Reis continuaven rebent regals, de manera que vaig decidir continuar-hi creient. Digueu-me ximple.

Però una dia ma mare va ficar els peus a la galleda d’una manera molt típica d’ella: resulta que teníem penjat al menjador un quadre que havia pintat ella, un d’aquells d’estil cubista (de fet, era una imitació), i un dia hi va afegir un Tintín i un Milú dibuixats perfectament. Un temps després, en un dels còmics d’en Tintín que em van “portar els Reis”, diria que El ceptre d’Ottokar, hi havia una vinyeta amb la quadrícula en llapis mal esborrada. Allò ho va desmuntar tot.

“Això vol dir que s’han acabat els Reis?”, vaig preguntar jo. Em van dir que no, però van admetre que eren ells. El més important, però, és que continuïn arribant regals, i des que econòmicament m’ho puc permetre també en faig, cosa que encara em fa més il·lusió. Per tant, problema resolt.

Materialista, dieu? No deveu voler que busqui la vessant religiosa de les Festes, tenint en compte que sóc ateu, oi? I tot allò de les reunions familiars, que de fet és el que més m’agrada, ho considero inclòs, per tant deixeu-me ser feliç amb els meus regals, tant els que rebo com els que faig.

Anuncis

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada s'ha publicat en Experiències i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a El dia que vaig descobrir que els Reis eren els pares

  1. keromi ha dit:

    Jajajaja què innocent que eres… 😛
    Ahir justament a la feina estavem parlant sobre si el teu fill ve a casa dient que al cole han dit que els reis són els pares, què fer… tot depèn del moment i del dia, i fins i tot ens van explicar un cas curiós…
    Uns pares ho van negar, i el nen, de 7 anys, va posar-se a dir que faria la carta, no els diria res del que surt i la tiraria a una bústia que hi ha de camí al cole… els pares desesperats, al no saber què demanaria, van tenir la sort que una altra mare que sabia què passava va veure al nen, allà tot tristot i parlant li va dir alguna cosa que volia… problema resolt..

    És un tema complicat com i quan dir als teus fills que els reis, Pare Noel, “Ratoncito Pérez”, caga tió, etc.. no són reals, sino la família… però el que importa és com dir-ho… La teva mare és despistada? potser un altre nen no s’hauria adonat pas que el dibuix pintat era el mateix de la pintura de casa, qui sap 😛

    El que importa és que no perdin la innocència abans d’hora, que per alguna cosa són nens..

  2. Moroboshi ha dit:

    Ja dic que m’interessava no remenar gaire el tema, mentre m’arribessin els regals. XD
    Estic a favor de mantenir la il·lusió dels nens mentre duri, tot i que ara ho saben als 6 anys perfectament, cosa que he anat veient amb les diferents “generacions” de cosins que he tingut, però arriba un moment que ens hem d’enfrontar a la realitat. I aquesta diu que no són tres Reis, sinó dos pares (amb sort) els que ens duen els regals. Bé, i tiets i avis, és clar.

  3. Renei ha dit:

    És ben curiosa, la teva experiència. Realment, el teu subconscient sabia la veritat, però no te la volies creure i preferies mantenir la il·lusió. A les preguntes que jo els feia els meus pares, ells em responien amb un: “Doncs perquè són mags.” I es quedaven tan amples.

    De la meva època, jo vaig ser dels primers en saber-ho i els meus pares em van demanar que no en digués res a l’escola, la qual cosa vaig respectar. La cosa és que uns dos o tres anys més tard, pel meu curs es va esbombar la notícia i a mi m’ho van explicar com si no en sabés res, com si m’anessin a aixafar tota esperança. Trobo que és bastant irònic que sent ells més ingenus que jo, creguessin que era jo, la ingènua.

    Per la meva part, trobo que es maco fer regals, el problema és quan no tens ni idea de què regalar i la persona a qui se’l vols fer tampoc et dóna cap pista. Em passo hores i hores pensant i no se m’acudeix res.

  4. Moroboshi ha dit:

    És l’única part que no m’agrada, perquè jo sóc ben fàcil, fins i tot faig una extensa llista cada aniversari, sant, Nadal i Reis, perquè tinguin per triar, i en canvi mon pare per exemple mai no vol res. És un calvari cada vegada, però bé, quan ja ha passat i entregues els regals, i si a sobre encertes, val la pena. ^^

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s