Coses que només podem fer nosaltres

Aquest és un tema en què ja havia pensat unes quantes vegades, però una recent conversa per e-mail ha fet que hi tornés a pensar: oi que hi ha coses que, si poguéssim, encomanaríem a altres persones tot i que sabem que és totalment impossible? M’explico: coses que de vegades ens fa molta mandra fer, o que ens fan anar malament, però que per força les hem de dur a terme nosaltres.

A aquesta persona li agrada dormir, i a mi no. Jo ho faig per necessitat i intento dormir el mínim saludable, res més, perquè així puc fer més coses. Hi ha poques persones, que jo conegui, que hi estiguin d’acord, i encara menys que actuïn en conseqüència, però precisament ahir vaig descobrir que n’hi ha almenys una altra, a banda de mi. El cas és que la de l’e-mail (intentaré no desviar-me del tema) m’ha dit que jo, que per desgràcia sóc a l’atur i tinc temps, podria dormir més estona, fer-ho pels que no poden, com si fos una oenagé.

Interessant, el concepte. A més, m’ha fet tornar al cap el que deia de les coses que només podem fer nosaltres mateixos, i casualment amb l’altra persona que no li agrada dormir ahir parlàvem de pastilles que permetessin eliminar la son i viure la vida al 100%, un concepte paral·lel o alternatiu.

Però tornant al tema, estaria molt bé poder fer i rebre favors així, de tant en tant, no trobeu? Dormir una estona més i que una altra persona que no pot de sobte se senti descansada. Ho haurien d’inventar. I anar de ventre? O sigui, cagar. Poder fer caca, suposant que poguéssim fer-ho en qualsevol moment, per algú que en sent la urgent necessitat però que és en una reunió, o a l’autobús, per exemple. I que de sobte aquesta persona se senti alleujada. La llàstima és que algú s’ha de netejar, en acabat (per cert, no m’he equivocat en escriure, és “en acabat”, amb la intenció que soni com “encabat“, que diu la gent gran), i és més pràctic que ho facis tu, que ja ets assegut en una tassa, que no pas la persona que és a la reunió o a l’autobús, circumstàncies que ocasionarien més molèsties que una altra cosa. No m’ho vull ni imaginar. Podria haver explicat el concepte amb l’exemple de les aigües menors, però ja que en tenia l’oportunitat volia parlar del fascinant tema de l’evacuació intestinal.

Dutxar-se: a mi no m’agrada. Ho faig perquè toca i perquè després em sento bé, però no en gaudeixo mentre ho faig. Hi ha molta gent que sí, per tant dedueixo que és com dormir, que dec ser dels pocs que no s’ho passen especialment bé quan ho fan. A mi dutxar-me m’avorreix i em fa perdre temps, perquè sóc tirant a lent. I em fa mandra, gairebé sempre. Ho faig quan tinc un rampell i dic “va, ara”. Cada dia, eh? Però he de trobar el moment, llevat de quan haver quedat amb algú m’obliga a fer-ho en un moment més o menys determinat. Però m’agradaria que algú es dutxés dos cops, el seu i el meu, i sentir-me (i estar de debò) net.

Se m’acudeixen diverses aplicacions del concepte, algunes potser inadequades per a un bloc decent com aquest —parlo d’estudiar per una altra persona, què us pensàveu?—, però hi ha una activitat que no encarregaria a ningú: menjar. Això m’agrada, més enllà de la funció que té. Gaudeixo de l’activitat. I és que hi ha coses que només podem fer nosaltres, però que ja està bé que sigui així.