Experiències a Nova York (III): una experiència religiosa

Com potser sabeu els que em coneixeu en persona, no sóc religiós. Ni molt ni poc. Sóc ateu. Crec fermament que no existeix cap déu. Però això no vol dir que no sigui respectuós i que no entri en temples de culte quan visito pobles i ciutats d’arreu del món. Una de les coses, però, que es consideren recomanables quan es va a Nova York és assistir a una missa gospel, d’aquelles on els sacerdots i els feligresos repassen la Bíblia però sobretot canten i ballen. Bé, doncs jo en vaig poder veure una.

Va ser diumenge, naturalment, i va ser una experiència espectacular que no oblidaré i que intentaré transmetre amb paraules tot i que em quedaré curt, i recomano a tothom que visiti la ciutat que ho visqui de primera mà.

Primer he de dir que tenia pensat anar a l’església més famosa de la zona (Harlem, per cert), l’Abyssinian Baptist Church, i mentre m’hi acostava anava fent boca amb la gran quantitat de negres vestits de diumenge que hi havia pel carrer. Doncs bé, la decepció va arribar quan vaig trobar que no m’hi volien deixar entrar, primer perquè anava amb pantalons curts (tot i que en fòrums havia llegit que no passava res) i segon perquè els “segurates” havien decidit que aquell dia no s’acceptaven més turistes.

Això també ho havia llegit, que els visitants són tractats com a bestiar, se’ls fa entrar per una porta especial, se’ls fa seure al final i se’ls obliga a quedar-se durant tot el servei. Que l’Abyssinian és massa coneguda pels turistes i les maneres dels qui la porten han deixat de ser, amb els anys, tourist-friendly. Decebut vaig recordar que la gent als fòrums deia que en qualsevol església de la zona permetien entrar als turistes, que eren acollidors i que la famosa era precisament la pitjor. I era veritat.

Vaig acabar entrant a la Shiloh Baptist Church, a la Setena Avinguda entre els carrers 131 i 132: la missa començada, la porta d’entrada igual per a tothom, jo amb pantalons curts… doncs una senyora em va rebre i em va conduir a una filera bastant avançada i va fer alçar una altra senyora, molt gran, que devia estar tan fumuda que durant les cançons no s’aixecava mai, però que no va posar cap problema per deixar-me passar.

Jo feia esforços per entendre aquell anglès de marcat accent afroamericà i vocabulari religiós, però m’agradava, allò. L’església era molt petita, però extremadament acollidora. La lectura de passatges de la Bíblia era interrompuda constantment per cançons religioses durant les quals qui volia s’aixecava i ballava en solitari des de la filera de bancs. S’hi veia gent aquí i allà dempeus, fent que no amb el cap i dient “oh, yeah!“. Algunes persones fins i tot ploraven. És un espectacle, és impressionant. Se’m posa la pell de gallina només d’escriure-ho.

Aquest vídeo no el vaig gravar jo. De fet, no es pot gravar, i per molt acollidors que fossin no vaig voler espatllar-ho. Seria una cosa com la del vídeo, la que es veia. Hi ha esglésies més grans, més espectaculars i amb cors enormes, però amb la que jo vaig visitar en vaig tenir prou. No em va mancar res.

El moment més emocionant es va produir (ja ho sabia, però, perquè ho havia llegit i també venia al programa) quan van cantar la cançó de benvinguda als visitants/guiris/blancs. Tots aquells negres endiumenjats es giren, et miren i et canten. No saps on ficar-te, això és cert, però és bonic. I després vénen moments d’agafar-se dels braços i ballar en grup, balancejant-se de costat, i fins i tot d’abraçades. Increïble, de debò. A més, vaig marxar abans del final (calculo que durava dues hores) i no hi van posar pegues, de fet els turistes ens vam mirar com buscant senyals per tal de sortir tots plegats. Si aneu a Nova York ho heu de provar. Si les misses fossin així a l’Església Catòlica (la Baptista és la més gran dins el Protestantisme i la més estesa als Estats Units, però només a les dels negres de Harlem es fa això de cantar i ballar) em sembla que hi hauria més gent interessada. Vaja, segur.

Advertisements

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada s'ha publicat en Experiències i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s