Content de ser normal

Abans d’emmerdar-me en la reflexió filosòfica d’avui voldria advertir que penso que la bellesa exterior és subjectiva, però parlaré en base al fet que hi ha uns estàndards, formats per tots els mitjans de comunicació des de fa segles, que ens han influït i ens han fet coincidir més o menys en allò que considerem un bon aspecte físic o un de no tan bo. Dit això, arrenquem.

Jo sóc normal. Ni lleig, ni especialment maco, però no tinc pas un bon cos. Aquesta normalitat m’ha torturat durant molt temps, però fa uns dies que penso el següent: ja m’està bé. No m’interessaria tenir un aspecte físic espectacularment atractiu. Potser direu que és fàcil dir això quan no es té, que és conformisme. Bé, potser sí que és conformisme, però del bo, i penso que no tothom arriba a aquest punt de pau amb el seu propi cos. No em puc transformar. Puc cuidar-me més o menys, però no canviar-me del tot. Per tant, primer m’accepto com sóc i dono gràcies per ser “a la pila” i no a la base d’aquesta, i sé que hi ha gent que té defectes físics molt més greus que els meus.

Deia que no m’interessaria ser un “tio bo” i lligar-me les “ties bones”, perquè quan miro aquestes parelles de nois facialment agraciats i corporalment apol·linis i noies que semblen sortides d’un còmic de superherois, on absolutament tots els personatges femenins tenen les mides i les formes perfectes… m’alegro de no formar-ne part. Poden ser bellíssimes persones, no dic pas que no, i dir el contrari seria fins i tot un tòpic. Però no m’interessa aquest món, aquesta pressió d’haver de mantenir el físic amb què has conquistat la teva parella, aquesta por que un altre s’endugui el que a tu t’ha costat tant d’aconseguir perquè la teva xicota tria les parelles pel físic i n’hi ha un altre que el té millor que no pas tu.

No estic dient que les persones atractives tinguin més tendència a la infidelitat, però no ens enganyem: reben més ofertes. I per tant hi ha més risc que alguna d’elles els interessi. Per altra banda, també hi ha parelles en les quals un dels dos membres “no és a l’alçada” de l’altre, físicament parlant i sempre basant-nos en els estàndards que deia. Com l’ha conquistat, doncs? Bé, no totes les persones atractives jutgen únicament segons el físic, però haver d’impressionar una noia fent-la riure, salvant-li la vida o fent un discurs que la deixi bocabadada… també ho trobo contraproduent, perquè ja hi tornem a ser: i després, quan passen les papallones inicials, què? Com mantens l’interès d’aquesta persona?

Per tant, crec que el millor per a mi és trobar algú que em valori tal com sóc, sense haver de fer res per impressionar aquesta persona, ni físicament ni intel·lectualment. Que li agradi tal com sóc. Que després no hi hagi decepcions. D’acord, he de cuidar el meu aspecte, no he de ser deixat ni físicament ni intel·lectualment, però sempre ho dic: el físic és el que se’n va amb els anys, és l’interior el que queda. Si aconseguim una parella que s’acosta al màxim al que considerem atractiu, això que hi guanyem, no dic que no. Però si no ens agradem per dins, si no donem prioritat a l’interior quan triem parella… què passarà quan ens arruguem, ens caiguin els cabells, se’ns posin blancs i ens hagin de posar dentadures postisses?

Anuncis

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada ha esta publicada en Reflexions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Content de ser normal

  1. Renei ha dit:

    Pel simple fet d’agradar a una persona, alguna cosa de tu ja deu haver-la impressionat. Ja sigui pel físic, per la ment o per una combinació d’ambdós. Crec que no està malament impressionar algú perquè esdevingui la teva parella. És evident; tard o d’hora, les papallones acaben marxant, i aleshores o bé no queda res o bé resta un sentiment més profund i durador. També és obvi que si algú t’estima realment, no t’ho has d’estar treballant les 24 hores del dia, però sí que és cert que no pots deixar que la relació mori i hi has de seguir invertint temps, ganes i il•lusió. L’altra part també hi ha de col•laborar; és clar, sinó, la cosa no rutlla. I tingues clar que si no tens un físic que destaqui, hauràs de cridar l’atenció per la teva personalitat. Vius en un lloc superpoblat on has de competir no només amb la fauna autòctona, sinó també amb els estrangers, amb el toc morbós d’exotisme que això comporta. D’alguna manera t’has de fer notar. Qui és una persona divertida i amb un humor sa pot tenir dies millors i dies pitjors, sí, però no pas per això deixarà de ser-ho de sobte. El que no pots esperar és que un bon dia a algú li agradis algú tal i com ets i ja està, sinó que, per força , ni que sigui de manera involuntària, l’hauràs hagut d’impressionar per damunt la resta de persones del seu entorn.

    Abans t’he dit que impressionar algú no em sembla malament. El que sí que trobo incorrecte i, sobretot, si el que es pretèn és aconseguir una relació estable i no pas un rotllet d’una nit, és crear unes expectatives massa elevades que, a l’hora de la veritat, no podran ser assolides. Fent referència a això, una vegada vaig trobar a internet una frase enginyosa que il•lustra bastant bé això que t’acabo de dir: “Enamorem amb enganys, però pretenem que ens estimin pel que som.”

    Això de ser ‘normal’ físicament parlant, l’altre dia ho comentava amb un col•lega. Vaig dir-li que, clar, hi ha gent que diu ‘a mi no m’importa (excessivament) el físic’ o ‘a mi no em faria res sortir amb algú de físic estàndard’, però que mai havia arribat a escoltar que algú afirmés ‘a mi m’és igual que la meva parella pugui tenir la cara completament deformada; el que m’importa de veritat és l’interior’. Les persones amb greus tares físiques ho tenen realment cru en aquest tema (i en molts altres, pobres).

    Em resulta curiós que algú a la teva edat, en la nostra societat actual, busqui amb tanta fixació una relació estable. Saps què es diu en molts ambients de gent que ja arribat a la trentena? Que els trenta són els nous vint. Això implica que segons el pensament d’aquesta gent, encara els queda molt temps per a continuar fent el papallona quan, generacions enrere, la gent es casava amb menys de vint anys. És curiós com evoluciona el conjunt de la societat. La gent, en general, casa vegada vol mantenir menys compromisos. Bé, m’he sortit per la tangent. El que et volia dir és que normalment les noies són les que solen buscar més compromís que a l’inrevés. Amb això no et vull dir que ho tinguis tot guanyat, sinó que, malgrat que en un principi les noies ho tinguem més fàcil per a lligar, els nois sempre ho tindreu més fàcil per a aconseguir una relació estable. Aquest aspecte de la teva personalitat et pot servir per a poder sortir amb algú més jove que tu, ja que moltes noies de, posem per fet, 25 anys es queixen que cap dels nois amb qui han sortit no volien res seriós per molt que aquests ho anessin predicant. No són poques les que hi troben una solució en un home més gran que elles, tot oblidant-se dels de la seva edat.

    Sobre el que dius al final que el físic se’n va i la personalitat resta és i no és cert a la vegada. És cert perquè abans de començar-nos a fallar el cervell, comencem a perdre la joventut i, per tant, la bellesa exterior. No és cert perquè les experiències de la vida, a vegades, fan canviar dràsticament les persones, ja sigui per a bé o per a mal i això és quelcom que hom no pot controlar. També és una veritat que la demència senil acaba per afectar tothom i que hi ha gent a qui li arriba a la dècada dels seixanta.

    Això últim ja és mera curiositat i, si ho trobes fora de lloc, estàs en el teu dret de no respondre’m: parles molt d’envellir junts (ja ho comentaves en el post titulat “La noia ideal”), però no dius ni una paraula de tenir fills. Has pensat ja en això? Es tracta d’una cosa que creus que ja decidiràs en el moment oportú?

  2. Moroboshi ha dit:

    M’agrada la teva resposta, que obre un debat. A veure, primer de tot voldria aclarir algunes de les meves intencions en fer l’article: no diré que el físic de la noia amb qui voldria estar em sigui igual. M’importa, i tant. I estic completament d’acord amb què hi ha gent amb defectes físics greus que ho té realment fumut, i m’alegro precisament de no ser un d’aquests casos. De ser normal i que els meus defectes no siguin dels que fan fer ganyotes als altres.

    Precisament pel fet de ser normal em considero afortunat, perquè mai no tindré el dubte de si les noies s’acosten a mi pel meu espectacular físic o per com sóc.

    D’altra banda, no voldria fer apologia de la deixadesa, com ja vaig dir hom s’ha de cuidar i treure’s partit. Però pel que fa a impressionar, potser el que volia dir era una barreja entre el que tu comentes de crear unes expectatives massa altes i guanyar-te algú perquè has fet una cosa extraordinària que ha fet que et miri d’una altra manera, sigui salvar-li la vida, rescatar el seu gos d’una situació perillosa o vés a saber què. Molt pel·liculer, però si passa a la vida real i una relació comença per això… trobo que trontollarà.

    El que planteges del compromís, teòricament és com dius, que els nois fugen del compromís i les noies el busquen, però estaràs d’acord amb mi en què en aquest món hi ha de tot, i jo sóc dels que busquen compromís i t’asseguro que no m’està resultant gens fàcil trobar el mateix en una noia. D’altra banda, no he estat mai de fer el papallona (perquè tampoc no lligo gaire, potser, però igualment no m’agrada la idea), i ara que m’acosto a la trentena no em ve de gust començar-lo a fer. 😛

    Sobre el que dius dels fills, no tinc cap problema en comentar-ho: jo vull ser pare des que era petit. Però amb els anys m’he anat fent gran, no voldria ser-ho a una edat massa avançada per molt que sigui biològicament possible i sé que hi ha moltes noies que no en volen tenir, i jo el que vull és formar una família en primer lloc de dos membres, i si no en vénen més… doncs que no vinguin. És a dir, descartaré una noia perquè fuma, però no perquè digui que no vol tenir fills.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s