Escenes de cine que m’han marcat (2)

Fa unes setmanes vaig escriure una entrada sobre escenes de pel·lícules que recordava que m’havien agradat molt, que són a la meva memòria en els llocs més accessibles de la mateixa, i avui en faré la segona part, amb algunes mostres més.

Està subtitulada en xinès, cosa que no crec que ajudi gaire, però és l’únic vídeo que hi havia d’aquesta meravellosa escena que m’ha tornat a posar els pèls del braç de punta quan l’he vist, i que pertany a una de les meves pel·lícules preferides, A. I. Artificial Intelligence (1999), de l’Steven Spielberg, i m’és igual el que en diguin. Per a mi és una obra mestra. A més, va ser el primer DVD que vaig tenir. Continuem:

Una altra obra mestra, molt més discutida que l’altra perquè té admiradors i detractors, fervents tots dos grups: Lost in Translation (2003), de la Sofia Coppola, que no sé si retrata Tòquio com és en realitat o no, però que a mi em va fer venir més ganes d’anar-hi i, com a pel·lícula, em va encantar. Allà es va fer famosa la Scarlett Johansson, per cert. Aquesta escena, sumada a d’altres que tenen lloc durant la història, permet els debats sobre l’ambigüitat en la relació entre els dos protagonistes.

Mítica escena de Pulp Fiction (1994), escrita i dirigida per en Quentin Tarantino, un dels films que van marcar els anys noranta i que a mi sempre m’ha agradat moltíssim, ja des de petit. M’encantaven les escenes farcides de paraulotes, com n’eren tots de bèsties, i aquesta escena, tot i que no m’agrada ballar ni la dansa en general, em va obsessionar musicalment i em passava el dia posant-me la cançó You never can tell del disc de la banda sonora. I tot i que no és pas una pel·lícula que em marqués gaire, Be Cool (2005) destacaria per això:

Onze anys després de Pulp Fiction tornaven a posar a ballar davant les càmeres en John Travolta i l’Uma Thurman, sens dubte un homenatge i només per això digne d’esmentar. La següent pertany a una pel·lícula que em va agradar tot i que se sol deixar bastant malament:

És de la pel·lícula Soldat de Fortuna (1998), originalment Legionnaire, protagonitzada per en Jean-Claude Van Damme però que jo vaig trobar interessant. L’escena és espectacular, d’una duresa colpidora. Per cert, l’altre és l’Adewale Akinnuoye-Agbaje, el Mr. Eko de Lost. Acabarem la sessió d’avui amb dues de ben tristes. La primera, de Toy Story 3 (2010), un spoiler com una catedral, esteu avisats. De tota manera, mireu les pel·lícules, les tres, perquè valen molt la pena:

Ho reconec: vaig plorar. La vaig veure fa uns dies i tot i que m’imaginava alguna cosa així… em va arribar a l’ànima i em van caure llàgrimes galtes avall. No em va passar el mateix, però va anar de ben poc, amb aquesta altra escena:

Pertany a l’inici d’Up (2009), també de Disney Pixar. El moment va ser impactant a la sala de cinema, on es van començar a sentir sanglots reprimits de part del públic, i és que no t’esperes una cosa així d’una pel·lícula de dibuixos / animada per ordinador, encara que sàpigues que ara les fan també pensant en els adults. I amb el mateix mal cos que en la primera entrega ho deixem aquí. N’hi haurà una tercera? Ja ho veurem…