Els meus déus particulars: música

Jo sóc ateu. No tots i totes teníeu per què saber-ho. No sóc catòlic, ni cristià en general, ni de cap altra religió ni filosofia. Per exemple, el budisme em cau bé, però això de desprendre’s de les coses materials i no desitjar res, que estic segur que porta efectivament la felicitat, és massa per a mi. No podria aguantar-ho perquè vaig néixer en una societat consumista i jo, de consumista, en sóc molt. Però sí que crec en una sèrie de déus (per tant seria politeista), persones, artistes, que pràcticament facin el que facin em tindran allà donant-los suport, tot i reconèixer que ells tampoc no són perfectes. I avui començaré amb els meus déus musicals (la gràcia seria que escoltéssiu les cançons, almenys una estoneta…).

Amb peces com aquesta (sobretot cap al final, sobre el minut 6), de la banda sonora de The Last Samurai, en Hans Zimmer és per a mi una garantia de banda sonora que aniré taral·lejant o xiulant en la intimitat sense adonar-me’n, després d’anys i anys. I no només en cançons de ritme lent com aquesta, sinó també en les d’acció. Especialitzat en melodies lentes, però, tenim un altre dels meus déus de les bandes sonores de cinema:

Aquesta cançó de l’Ennio Morricone pertany a la pel·lícula italoiugoslava Il maestro e margherita, de 1972, que no he vist. Tot i així, m’encanta. I com que d’aquest home no puc, per més que m’hi he esforçat, triar-ne només una, en posaré una altra, en aquest cas del film Le Professionel, de 1981:

Es diu Le vent, le cri, i no és la coneguda de la pel·lícula, que es diu Chi Mai (que segur que coneixeu perquè s’ha fet servir moltíssim), però a mi m’agrada més aquesta. He posat dos exemples de melodies del mestre Morricone que no són els més coneguts, però no puc dedicar-li, o no ho faré aquí ni ara, una entrada sencera. Només diré que és el responsable de grandíssimes bandes sonores com Once upon a time in the West, Once upon a time in America, The Mission, Cinema Paradiso, The Untouchables i moltes altres, i que és especialment conegut per les melodies dels primers westerns crepusculars. Acabem amb el cinema amb un músic japonès que posa la banda sonora a moltes pel·lícules del País del Sol Naixent, tant animades com d’imatge real:

En Joe Hisaishi, responsable de moltes de les bandes sonores dels llargmetratges animats de l’Studio Ghibli. En aquest cas és la cançó Sakura, de la banda sonora de Dolls (2002), film d’imatge real d’en Takeshi Kitano. Va, que no puc evitar-ho, ara una de Porco Rosso (1992):

Se m’acaba de posar la pell de gallina, no és pas broma. Però ara deixem el cine i escoltem aquesta deessa:

No és la meva cançó preferida (sí una de les que més m’agraden), però poso aquest vídeo perquè la Beyoncé Knowles, que per a mi té la millor veu femenina del món i una tècnica impressionant, hi canta la inoblidable Halo a cappella i ho fa igual de bé o millor que a la versió gravada, cosa que no sé de quanta gent es pot dir, però ara no se m’acut ningú. La cançó següent, Why don’t you love me?, amb la que acabarem, no és de les més conegudes que té, però m’encanta perquè hi desplega moltes de les coses que sap fer amb la veu:

Quina potència, senyores i senyors. Doncs bé, tots aquests déus, que tampoc no en són tants (però és que la categoria de déus no es pot assignar a tort i a dret), pertanyen a la part musical del meu panteó. Més endavant ja en coneixerem d’altres categories.

Advertisements

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Els meus déus particulars: música

  1. 58Llextirem ha dit:

    Des que vaig veure a la Beyoncé al vídeoclip de “Telephone” que li he donat una altra oprtunitat. L’estètica pin-up em pot…mmmmhhmmm ;-> és que quan apareix al minut 0.31 al més pur estil de la meva estimada Betty Page…hehehe

  2. Moroboshi876 ha dit:

    A mi hi ha un moment al minut 1.45 de la cançó que he posat que… m’afluixa la mandíbula. Beyoncé és gran.

  3. 58Llextirem ha dit:

    Hahaha XD! Doncs a mi em fa gràcia la “remenamenta” del minut 1.12

  4. Moroboshi ha dit:

    Sí, sí que fa gràcia. “Gràcia”. 😀

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s