La d’avui no serà una entrada excessivament original, però em ve de gust compartir amb vosaltres escenes de pel·lícules que m’agraden molt. Evidentment, no posaré escenes de totes les meves pel·lícules preferides, sinó que en faré una tria basant-me en les que tinc més a mà al calaix de la memòria, que al cap i a la fi d’això es tracta, de parlar de les seqüències que més m’han impactat, per la raó que fos, al llarg dels anys. Ja aviso: hi haurà spoilers, per tant… si us n’interessa cap, de pel·lícula, no mireu els vídeos. Comencem amb una de la genial Bananas (1971), d’en Woody Allen.
Una bona mostra de l’humor dels inicis de la carrera del director, que a més és un gran guionista, com podem veure també als seus reculls de contes, sovint d’humor absurd. Anem a buscar-ne una altra, que és mítica i la coneix tothom. Pertany a Taxi Driver (1976), d’en Martin Scorsese, i jo l’he imitat desenes de vegades, amb més fortuna quan estic inspirat que quan no tant, però m’encanta. La poso en anglès però jo la vaig conèixer en català.
El millor d’aquesta escena que forma part de la història del cinema és que no estava al guió. Es veu que l’Scorsese li va dir al mestre DeNiro que improvisés alguna cosa davant del mirall, o això diuen. També hi va haver una improvisació, però aquest cop sense que l’Scorsese se l’esperés, en aquesta escena de Goodfellas (Un dels Nostres), de 1990:
A més l’he trobat subtitulada (en castellà de Sudamèrica, això sí), que no m’ho esperava. Genial. En Joe Pesci es treu això de la màniga, en Ray Liotta no sap com reaccionar (es nota), però queda realista. Em va encantar i, certament, és una escena molt recordada de la pel·lícula. Ara anem tres anys més endavant però no canviem de director, perquè veurem el final de The Age of Innocence, de 1993.
Un final molt trist per a una història d’amor impossible del segle XIX a l’alta societat novaiorquesa. El protagonista, interpretat per en Daniel Day-Lewis, davant la possibilitat de reunir-se amb un amor de fa dècades, s’adona que és massa tard per a ells i se’n va sense trobar-s’hi. A mi em va arribar, tu. I passem a una altra de les que fan agrair la foscor de la sala del cinema, el final de The curious case of Benjamin Button (2008), que o bé et fa plorar o bé et fa aquell nus desagradable a la gola:
Passem a una altra de ben trista, de la pel·lícula Dolls (2002), d’en Takeshi Kitano, que em va impactar molt. Com tota la història, de fet.
Per si no ho sabeu, i us recomano molt la pel·lícula, representa que ell la deixa tot i que estaven promesos per tal de casar-se amb la filla del cap de la seva empresa, i ella intenta suïcidar-se i embogeix. Per això ell decideix fer-se’n càrrec, i aquesta escena, en què l’única cosa que la distreu és la boleta, em va posar el nus a la gola que comentava.
En properes entregues d’aquest tema veurem més escenes que m’han marcat, impactat o agradat especialment, però per avui ja està bé. Anem-nos-en a dormir amb el mal cos de les escenes tristes, com m’agrada a mi.
Compte Enrere 