Al metro tots i totes som iguals

Avui he viscut una anècdota que m’ha fet adonar-me d’una cosa i conèixer-me millor a mi mateix: m’han demanat diners al metro i he dit que no. Això no és pas nou, de fet estic segur que la majoria de la gent que llegeixi això tampoc no en dóna. No parlo del típic captaire, venedor d’encenedors, senyora romanesa cega que canta o senyor que fa anys que acaba de sortir de l’hospital després d’haver patit un “infart molt gran”. Parlo de la gent que diu que li falten uns cèntims per comprar-se la targeta.

No podem jutjar quines d’aquestes persones van amb bones intencions i quines tenen una barra digna de sortir als llibres, llevat de quan et trobes la mateixa persona cada dia demanant els cinquanta cèntims que “li falten”. Per tant, el millor que es pot fer és donar sempre o no donar mai. I jo no dono mai. No sóc garrepa, diguin el que diguin. Sóc pobre.

I, com deia, avui he dit que no. He dit que no a una noia que feia cara de bona persona i que era a la màquina del costat de la meva, i que en acabar jo de comprar la meva targeta m’ha demanat 20 cèntims que li faltaven per poder-se comprar la seva. Tal com he vist a la pantalla de la màquina que tenia al davant, tècnicament li faltaven 15 cèntims, però no l’hi he tingut en compte. Simplement li he dit que no tenia res (mentida) i me n’he anat.

Mentre baixava cap a l’andana m’ha sabut greu, a més era una noia negra que parlava castellà d’aquí. No català, que llavors fins i tot li hauria demanat el número de telèfon, però ja m’enteneu. No sóc racista, en absolut, tot el contrari, però veure una persona d’origen estranger perfectament integrada m’agrada especialment, i aquesta noia era un d’aquests casos. Reconec que aquest factor ha influït en la bona impressió que m’ha fet. Però no, no li he donat res. I per perdonar-me a mi mateix he arribat a la següent conclusió: no dono mai, per tant no ho he de començar a fer jutjant l’aspecte de les persones. Pagaran justos per pecadors, ja ho sé, però tractar millor aquelles persones que ens entren per la vista, sigui una qüestió d’atracció física o de bones sensacions, em semblaria moralment incorrecte. I m’he perdonat.

Anuncis

Quant a moroboshi876

Escriptor. Revisor de textos (manga). Ric amb les paraulotes. No ballo. Llegeixo còmics i llibres, miro sèries i pel·lis i videojugo.
Aquesta entrada s'ha publicat en Reflexions i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Al metro tots i totes som iguals

  1. Eli Ramirez ha dit:

    a veure toni… la noia podia ser nascuda aquí eh…
    rata!, jajajaja jo normalment no dono, però si veig clarament que és per comprar el bitlleti sí! si veig que ja té el 80% de diners posats dins ho veig real home XD 😛

  2. Toni ha dit:

    Ja, potser no m’he explicat bé. M’és igual si són nascuts aquí o s’hi han adaptat bé, em cauen millor que els que no.

    El que ha passat avui és que ja havia dit que no i llavors ho he vist. I no sé… m’he ofuscat. XD

  3. Laia ha dit:

    Hola!
    Això que expliques mereix un conte com a mínim!
    És veritat que hi ha un bon ventall de gent demanant… i no sé què fa que a algunes persones ens vinguin ganes d’ajudar-les i a d’altres no. De fet, una vegada vaig pensar en un conte que parlés dels CV’S de les persones captaires, perquè amb una bona formació, molts i moltes podrien ésser comercials de primera, i vendre qualsevol producte a porta freda… M’imagino un CV amb l’experiència del tipus:
    – Àmplia experiència en demanar a Plaça Catalunya.
    – 3 anys de recaptació Rodalies Renfe.
    – Disposició per a aprendre a tocar instruments, etc…
    No ho dic per riure’m, però de veritat que s’hauria d’analitzar en profunditat la qüestió de la pobresa. Hi ha un llibre que vaig llegir que em va agradar molt, es diu: “Tratado de remedio de pobres” de Miguel de Giginta i parla sobre la pobresa a Catalunya… Un professor d’Educació Social que vaig tenir va fer una tesi sobre la pobresa i es disfressava de pobre i anava a passar les tardes a la Plaça del Pi L’Home es va treure un bon sobresou…
    I també una altra qüestió: les persones que donen, perquè ho fan en poca quantitat? perquè donen uns cèntims que fan nosa? Això és donar o treure’s de sobre el que no et fa servei? i a més netejar-se la consciència?
    Quina és la millor manera d’ajudar?
    I nosaltres, sabríem demanar ajuda si la necessitessim?
    A reflexionar!

  4. Toni ha dit:

    Doncs no m’havia plantejat mai per què donem poc, quan donem. Però sincerament, no em veig oferint-los un bitllet de 20 euros i demanant-los canvi per tal que se’n quedin, posem per cas, només 5. I 5 ja és un quantitat més que considerable per sobreviure durant un dia.

    De fet, recordo que alguna vegada tu havies comprat algun menú d’entrepà i beguda per a algun captaire. Si són sincers quan diuen que volen els diners per menjar, haurien d’estar agraïts. Però hi ha gent que té molta barra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s